L'home resta satisfet davant de la seva obra ja acabada. És l'arquitecte d'aquell edifici que és a punt d'inaugurar l'alcalde del petit llogarret entre la plana i la muntanya.
En triar-lo per realitzar el projecte per a la nova església no s'han tingut en compte les seves creences. Tampoc no els ha importat que hagi tractat com un dèspota els seus treballadors i hagi fustigat els creients que s'han acostat al solar durant l'obra. No poden dir res d'ell perquè, sobre plànol, el disseny és harmònic i majestuós i, evidentment, un reflex de llur Déu. A més, els seus edificis són meravelles erigides per un geni (ajuntaments de blancor puríssima, estadis amb sentiments fraternals pertot, ponts que obliden el vertigen en travessar-los).
Però l'arquitecte és ateu. No creu en aquest Déu que la resta venera dia rere dia, amb dejuns i processons, amb oracions buides de significat. No sent res per ells, només pena i una certa recança vergonyant. Voldria fer l'esforç per acceptar-lo com una llei més del món, però no sap com començar. Els sacerdots li semblen hipòcrites, els creients uns bens sense voluntat pròpia. I així ha traçat les línies de la seva idea sobre Déu per a l'encàrrec, amb eufòria i absoluta dedicació, a un ritme frenètic nit i dia, quasi sense descans.
L'home resta satisfet davant de la nova església finalitzada, convençut que ningú no trepitjarà aquell elogi al no-res sense haver abandonat abans la idea d'un Déu que, per a ell almenys, no existeix.
30/3/10
Reminiscència medievalística (dibuixet)
I els ulls emparen el riu, l'aigua de mirall
Que reflecteix la glòria i el terrabastall
D'un exèrcit contra un poble inerme.
S'alça la muralla, suporta el pas del temps,
Serva la memòria i conserva l'esplendor,
Allunya la fam de l'oblit perquè la foscor
No devori la llum i la majestuositat, ensems.
Pedra sobre pedra, fusta de cedre, canelobre
Encès a les seves entranyes, la porta s'obre
I es descobreix a les llambordes la immobilitat
Del minut, la quietud de la vida quan es travessa
El llindar del pont excels: no existeix la pressa,
Només el lent degoteig del retorn al passat.
Mefistofèlica bèl·lua (dibuixet)
La busco i la trobo i el malson creix
Endins meu: és la tenebra que em peix
La foscúria per témer tot món que es bada
Dins del meu cap i em desvetlla de nit;
És el monstre d'ulls brillants dins de l'armari;
És el trist ossari on rau l'inici del calvari
De ser home amb un cos que no és infinit.
Viatjo a través de les meves pors, argila
Que modelen unes mans invisibles, cruels,
I no em moc del lloc, i sóc pedra de toc
Entre ertes terres, mentre la bèstia em vigila.
Trepitjo el terreny, escolto els seus bruels
I evito, sense aconseguir-ho, jugar al seu joc.
Òrfena letícia (Melorepte100)
[Dedicat a Mariona i Josep Llorente]
Si el dia comença amb tu, és alegria i llum,
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.
I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.
Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit
Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.
Vint-i-quatre hores fetes de vida plena,
Un càlid sol i una lluna serena,
Que sadollen el cel que no es consum.
I torno a l'abraçada i al bes deixats al matí
Just en descloure els ulls, i sóc bressol
Per al teu somni, que encara segueix l'estol
D'ocells que allibero per a tu, oferts al destí.
Si el dia comença amb tu, és llum i alegria,
Vint-i-quatre hores guardades dins del pit
Perquè acompanyin el meu batec estremit
Per haver-te retrobat en començar el dia
Com si el somni sabés esdevenir real,
Com si la rutina no existís en el teu esguard paternal.
27/3/10
Penitència (Repte Clàssic CDXVII)
La Pancràcia té seixanta-cinc anys acabats d'estrenar. Igual que la seva viduïtat de tot just una setmana. Després de quaranta-nou anys al costat d'en Melquíades, ara es troba sola, vestida de negre rigorós, sense cap més companyia que la imatge de la Verge de la Candelària, la patrona de la seva ciutat nadiua. Amb el rosari a la mà, resa en silenci i amb devoció. Vol salvar l'ànima del seu marit, malgrat que ell no n'era, de creient, i el capellà del poble el titllava de sacríleg pels insults que conferia a aquella imatge davant de tothom.
En acabar el gloriapatris, la Pancràcia corre un gra d'una mà a l'altra i es disposa a resar el parenostre de la següent dena. Però ha d'aturar-se perquè una riallada interromp l'oració. Prové del celobert. I pot assegurar que es tracta de l'Antònia, l'Eulàlia i l'Eleutèria, que fan safareig des de les corresponents finestres que donen al pati interior. Fa un esforç per no escoltar les veus, és la promesa que ha fet a la Verge a canvi de la salvació eterna d'en Melquíades. Pare nostre, que esteu en el cel: sigui... Des de la seva mort no ha tret el cap per xafardejar amb la resta de veïnes. Segurament deuen criticarla per la seva decisió, o pel seu silenci. Mai no han entès aquesta religiositat seva, quasi malaltissa. De ben segur que deuen fer-se més confidències ara que ella no les escolta.
Pensa i resa alhora, un nom enmig del parenostre, Núria, ha fet que minvés el volum del seu xiuxiueig per captar la següent paraula. Embarassada. Pensa més que resa, el seu cap lluita amb la devoció i cau. Sens dubte, ha de ser la filla de la Patrícia. Però, amb setze anys? Es penedeix d'haver tingut aquell pensament en fitar els ulls de la imatge. És una prova de Déu, ho sap, la tempta perquè no aconsegueixi el repte autoimposat, el propòsit d'aïllar-se del món mentre duri el seu dol rigorós. Dos anys sense estar al corrent dels informes de les veïnes. Dos anys sense saber si la Núria és qui pensa que és. Haurà d'insonoritzar la finestra del celobert, que és el seu Mefistòfeles particular, la fruita de l'arbre de la vida, la clau que obre o tanca les portes del cel per a en Melquíades?
Enmig del tercer avemaria, una frase abans d'una riallada la decideix. I la pobra Pancràcia, volent aconseguir el cel que el seu marit va perdre entre les cames de les meuques? Ha estat pronunciada amb malícia i claredat. Per l'Eleutèria, la veïna que més la crispa. I amb la cantarella més maliciosa que pot imaginar-se. La Pancràcia deixa el rosari amb cura, damunt de l'altaret de la Verge. S'incorpora i, mentre es dirigeix cap a la finestra que dóna al celobert, deixa anar una frase:
-Melquíades, Déu nos en guard d'un ja està fet -diu, rendida, com si el seu marit la sentís. Reconeix que el seu propòsit no s'acomplirà.
En acabar el gloriapatris, la Pancràcia corre un gra d'una mà a l'altra i es disposa a resar el parenostre de la següent dena. Però ha d'aturar-se perquè una riallada interromp l'oració. Prové del celobert. I pot assegurar que es tracta de l'Antònia, l'Eulàlia i l'Eleutèria, que fan safareig des de les corresponents finestres que donen al pati interior. Fa un esforç per no escoltar les veus, és la promesa que ha fet a la Verge a canvi de la salvació eterna d'en Melquíades. Pare nostre, que esteu en el cel: sigui... Des de la seva mort no ha tret el cap per xafardejar amb la resta de veïnes. Segurament deuen criticarla per la seva decisió, o pel seu silenci. Mai no han entès aquesta religiositat seva, quasi malaltissa. De ben segur que deuen fer-se més confidències ara que ella no les escolta.
Pensa i resa alhora, un nom enmig del parenostre, Núria, ha fet que minvés el volum del seu xiuxiueig per captar la següent paraula. Embarassada. Pensa més que resa, el seu cap lluita amb la devoció i cau. Sens dubte, ha de ser la filla de la Patrícia. Però, amb setze anys? Es penedeix d'haver tingut aquell pensament en fitar els ulls de la imatge. És una prova de Déu, ho sap, la tempta perquè no aconsegueixi el repte autoimposat, el propòsit d'aïllar-se del món mentre duri el seu dol rigorós. Dos anys sense estar al corrent dels informes de les veïnes. Dos anys sense saber si la Núria és qui pensa que és. Haurà d'insonoritzar la finestra del celobert, que és el seu Mefistòfeles particular, la fruita de l'arbre de la vida, la clau que obre o tanca les portes del cel per a en Melquíades?
Enmig del tercer avemaria, una frase abans d'una riallada la decideix. I la pobra Pancràcia, volent aconseguir el cel que el seu marit va perdre entre les cames de les meuques? Ha estat pronunciada amb malícia i claredat. Per l'Eleutèria, la veïna que més la crispa. I amb la cantarella més maliciosa que pot imaginar-se. La Pancràcia deixa el rosari amb cura, damunt de l'altaret de la Verge. S'incorpora i, mentre es dirigeix cap a la finestra que dóna al celobert, deixa anar una frase:
-Melquíades, Déu nos en guard d'un ja està fet -diu, rendida, com si el seu marit la sentís. Reconeix que el seu propòsit no s'acomplirà.
22/3/10
Magnànima (Melorepte98 [fora de concurs])
D'astrolabis per al naufragi de l'ànima,
De paraules d'aigua per a la magnànima
Clepsidra tendra dels teus pits rebecs;
Vital, far dels esculls de les teves cuixes,
Fragants maduixes que, de bat a bat,
Maduren per a devorar-se sense celeritat,
Soga al voltant del coll que no afluixes,
T'escric i et templo i et desitjo i et flairo i llesco
El pa del teu ventre, el centre de la fam
Que em crema com la suprema set de viure;
T'escric i et respiro i galopo el teu somriure,
I seré tempteig en el passeig de grava i d'aram
Entre el melic i els ulls, camí virtuós que tresco.
19/3/10
Sentències (RPV121)
Tinc fred en trepitjar les llambordes de la ciutat.
L'esperit es ressent acompanyat de les taques externes que el posim negre deixa.
Sutge i fems, els carrers s'emplenen de les penúries i de les misèries del gènere humà.
He agafat el vímet per recollir el mos que em pertoca.
La tarda és freda si el carbó no es ven.
La pujada em cansa les cames.
No tinc esma per beure l'aigua regalada de la font, que rememora la frescor de les muntanyes de la infantesa veritable, quan jugar i menjar eren les úniques tasques a realitzar.
Llunyans em semblen aquells dies ara.
L'ombra d'un pollanc és el present perfecte per a una becaina si el cansament acora.
Sense defectes, la puresa del cel és en la lleugeresa d'un núvol, en el bri d'herba que mastego amb parsimònia.
Res més pot alegrar-me en aquests moments.
Negra nit, carbó que no vendré demà m'impregna la pell. El sabó traurà el sutge que s'acumula jornada rere jornada.
Però la pobresa que tant costa d'esquivar, continuarà amb mi, amb la meva família. Un dia més.
La imatge en què s'inspira l'escrit...:
18/3/10
Acròbata minúscula (Melorepte87)
Quan cada bes i cada carícia et pertanyien,
I esdevenien territori propi, el país per conquerir
Amb versos que ressonaven batecs.
He omplert de nou aquest espai amb somriures
I guspires d'efímera felicitat, hortalà espontani
En el verger d'una benvinguda càlida i sincera.
I m'has llegit i t'he escoltat i he gaudit dels mots
I he sadollat el desig per retrobar la màgia
De la rialla fresca, de l'humor que ha estès
Una corda entre els teus ulls i els meus dits.
He retornat al perímetre de la teva silueta
Amb la flonjor del madrigal, de la brisa autumnal
Que surava en l'ambient, acròbata minúscula.
17/3/10
Ínfules (Repte Clàssic CDXVI)
Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com la Mort.
Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.
Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.
Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.
*
Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.
*
Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.
Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.
Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.
Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.
Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.
Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.
16/3/10
LittleBigPets [Taller de Sants, 3]
El petit elefantet es mou inquiet per la taula del meu despatx. Té la mida d’un hamster i és de color vermell. S'apropa xisclant suaument i em toca el braç amb la trompa. Fa estona que m'intento concentrar en la feina:
-No emprenyis, Elp! –li dic mentre el faig retrocedir apartant-lo amb la mà.
La veritat és que fa dies que l'Elp sembla més neguitós del compte, fins i tot asseguraria que a l'hora dels àpats (cada cop me'ls reclama amb més assiduïtat i més abundants) el neguit augmenta a cotes inimaginables unes setmanes enrere. Ho he d'anotar encara que sigui un aspecte negatiu que faci ajornar el projecte de les mutacions. El gest per anar a buscar el quadern de seguiment de l'Elp em provoca un canvi d'expressió al rostre, una ganyota de dolor evident (això no ho puc fer constar enlloc, la mossegada de la mà i la patacada a l'espatlla es poden dissimular).
Observo la mossegada a prop del canell, que es nota amb claredat, perquè la zona afectada ha adquirit una tonalitat entre rogenca i magenta (encara que el roig predomina al lloc on les dentetes de l'Elp van clavar-se). No hi ha restes de sang resseca ni cap crosta i la marca deixada per les mandíbules de la petita mascota és una rojor i prou (bé, el dia de l'incident tampoc va sortir-ne, de sang, de les incisions i no va caldre cap mena de cura, sols aigua freda i un embenat rudimentari. Ningú no va preguntar, saben que sempre feinejo amb eines tallants i provetes i és fàcil que prengui mal).
El quadern ha estat manipulat? No ho crec pas: només jo tinc la clau del calaix i l'accés al laboratori és restringit i ningú de casa sap la combinació que obre el pany de seguretat de la porta. Tot i així, tinc la sensació que algú altre ha remenat pel despatx, ha regirat el calaix i llegit el quadern (seré malpensat però guardo amb zel tots els experiments i sobretot les anotacions que en faig a mida que avanço amb les proves). L'Elp és el resultat d'anys esmerçats per crear mascotes de qualsevol mena, color, mida o inclús aspecte i no voldria que el projecte se n'anés en orris per un descuit fortuït.
Dia 34 (12/03/2058)
Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 4 setmanes i 6 dies
Pes: 1526 grams (53,83 OZ)
Alçada: 30,7 centímetres (12,09'')
El subjecte presenta canvis bruscos d'humor que fins ara no havien estat detectats, la seva alimentació s'ha hagut de modificar lleugerament (no només per l'horari o pel nombre d'àpats, també la composició i la quantitat): té predilecció per la carn poc cuita o gairebé crua però no crec adient que s'hagi de prescindir de la cocció dels aliments (ja siguin d'origen animal o vegetal; aquests darrers, però, no són gaire acceptats pel subjecte en qüestió i en la majoria dels casos queden intactes al bol).
NOTA: l'Elp, el subjecte estudiat, ha duplicat la mitjana d'augment de pes i d'alçada els darrers deu dies; a més, té predilecció per les vísceres i pels cervells dels animals que em proporciona el laboratori. Al començament era fàcil de controlar-lo perquè no oferia resistència. D'uns dies ençà, s'imposa per la força i colpeja amb el front quan li ho impedeixo o els hi deixo fora del seu abast. Proposo sedar-lo parcialment per...
Seria millor no esmentar res de la mossegada i crec que està de més aquesta nota: l'Elp és diminut i quasi inofensiu si l'alimento dins dels paràmetres en què es mostra calm i dòcil.
Dia 49 (27/03/2058)
Subjecte: Elp (Ref. 52779)
Edat: 7 setmanes
Pes: 2648 grams (93,41 OZ)
Alçada: 43,1 centímetres (16,97'')
El subjecte segueix creixent i ja ha superat les espectatives inicials del projecte. Els xiscles aguts de les primeres quatre setmanes han esdevingut grunys que atemoreixen el servei. Ja no sé com ocultar l'animal ni com controlar-lo, em sento dèbil i cansat (descanso d'esma i caic rendit pel temor de ser atacat per l'Elp, que m'observa sense parar en un racó del laboratori, a tocant de la porta del meu despatx).
NOTA: la gàbia que em va proporcionar l'equip d'estudi ja ha quedat petita i és...
He escoltat un soroll, clar i inquietant. Com si gratessin la paret exterior de casa o d'algun lloc subterrani proper. Paro d'escriure i frego la mà esquerra (la que va ser mossegada per l'Elp. El seu aspecte és terrible, la vermellor s'ha estès per tota la mà i també pel braç fins a l'alçada de la clavícula, el dolor és insuportable), mentre rebusco per tota l'estança la presència de l'elefantet. Des d'aquí no aconsegueixo divisar-lo però fa escassos minuts era al seu lloc de sentinella guaitant tots els meus moviments, amb una rialla dibuixada als seus llavis (crec que al·lucino i desvariejo amb aquest animaló perquè és un rictus impossible de realitzar per la seva anatomia natural), els seus ulls brillen plens de malícia quan em sotja d'aquesta manera, com si ara jo fos l'experiment, l'espècimen a estudiar.
I ja no sé què m'intranquil·litza més si l'absència d'aquells dos puntets lluminosos en un racó lúgubre i obscur del laboratori o la seva presència. No sé on és, però el pressento, és sigil·lós i he copsat que la seva intel·ligència no disminueix, sinó que es multiplica... De nou aquell gratament amb insistència, constant i pròxim, com si d'un eco es tractés, imprecís, esmorteït però guanyant intensitat, un tornaveu que es divideix i que ressona pertot arreu ja, un soroll que no sé classificar com de rajoles que impacten contra el terra però... el braç se m'adorm, no el sento perquè el formigueig s'ha intensificat... em costa respirar, cauré... Cau a plom damunt de la taula; el cap hi pica amb violència.
L'elefant vermell es mou inquiet per la taula del despatx. El científic sap que és l'Elp encara que la mida hagi canviat en un període tan breu. La topada contra l'escriptori l'ha deixat conscient però immòbil. L'Elp se li acosta amb lentitud, l'home respira encara i, tot i que no mou cap múscul del tronc ni de les extremitats, parpelleja de forma constant. La llengua penja per la comissura dreta, gairebé llepant la superfície de la taula. El coll també s'ha envermellit per complet.
Quan la trompa el toca de sobte, els parpelleigs s'acceleren però segueix la immobilitat de la resta del cos. La rialla, que semblava haver estat causada pel desvari del cansament, apareix en els llavis de l'Elp i revel·la el canvi que ha ocorregut: les dentetes pusil·lànimes de l'Elp ara són horripilants ullals capaços d'arrencar-li qualsevol part del seu cos amb una sola queixalada. Aquest pensament es transforma en un espasme de terror, perceptible pel lleu esbatanament de les seves parpelles.
Després de la comprovació, l'Elp salta de la taula i desapareix en l'absoluta foscor, cosa que alleuja fins a cert punt el científic. Ho grava tot en el seu cervell, que no deixa de rebre informació del seu voltant. També enregistra, a banda del salt de fa uns instants, l'aturada de les gratades i del soroll, la tornada de l'Elp (només ha sabut que havia tornat per la brillantor dels seus ulls a la porta del despatx) i el pressentiment que haver sofert una aturada cardíaca no es deu al malastruc. Mira fixament els dos puntets aturats al llindar de la porta, que comencen a avançar cap a ell, mentre dos parells de puntets igual de brillants apareixen a la llinda, just quan els parells de puntets que ara pot percebre són incomptables...
El mareig és automàtic, el cap li rodola i suporta la consciència el suficient temps per captar els moviments neguitosos, plens d'inquietud de l'Elp i de la resta de puntets que brillaven en l'absoluta foscor, com també capta que les criatures que apareixen al seu davant li són força familiars (entre el grup, hi endevina ratolins i gossos, fures i gats, també rates) però només hi queda una reminiscència vaga dels animals que han estat. Tots ells són vermells, com l'Elp, tots ells somriuen, com també ho fa l'Elp, i tots ells desvelen uns ullals carnissers que poden trinxar un cos en qüestió de segons.
La darrera sensació que enregistrarà el cervell del científic serà l'ofec provocat pel crit aturat al fons de la gola, l'auxili que serà incapaç de demanar quan el grup que s'ha format damunt de la taula se li abalanci per devorar-lo amb mossegades inquietes i salvatges.
[idea original de Joan Albert Pascual]
UNA TRAÏDORA ENTRE NOSALTRES: Dolça Parvati [Taller de Sants, 2]
Sí, ho heu llegit bé. Hi ha una traïdora entre nosaltres. I aquesta és la simpàtica, l'afable, la ben considerada Dolça Parvati. També heu llegit bé, he dit DOLÇA PARVATI. I en què em baso per formular aquesta acusació? Doncs en diversos punts que espero que quedin clars. Perquè, jo que ja li tenia una enveja considerable, ara m'ha acabat per decepcionar del tot.
M'han arribat a les oïdes que l'amiga Parvati marxa cap a Disneyland Paris. I jo em pregunto, a veure, per què ha d'anar a visitar i fer gasto a Gabatxilàndia tenint aquí mateix una oferta millor en el tema de Parcs d'Atraccions? Ja no dic que vagi a Terra Mítica o al Tibidabo. Pot fer-ho a Salou, a Port Aventura. I així deixa els seus xavos a la meva terra tarragonina.
I tampoc és que vingui d'aquí, que la visita potser no ens eixugarà la crisi però una ajudeta... Ah, i parlant amb diminutius, què és això de t'estime, gitaniua o besets a la moneta? Perquè una cosa és que deixi missatges al fòrum amb una certa carrincloneria, però l'altra és que sigui apegalós! I a sobre en un dialecte com és el valencià, ja de per si sol llengua de bledes i de figaflors. No ho diu el nom del web? RC, relats en català, no pas en valencià. Em vénen unes ganes de fer unes trucades als sequaços de l'Ynestrillas...
I el que més em molesta, i parlo com a ateu actiu i practicant, és que dugui un nick amb ínfules de divinitat. Encara que sigui el nom d'una deessa de l'Hinduisme. Però em rebenta, tu, que utilitzi aquest nom havent-hi d'altres més humans, com Ataülfa, Frederica o Rigoberta, què sé jo!? Fins i tot, el seu nom complet: Rosa Isabel Gombau! I és clar, després obté els favors dels devots i de les devotes per por que alguna divinitat superior els castigui eternament... I això es tradueix amb la munió de Reptes que guanya. Ja siguin nanos, Clàssics, Visuals o Melos. I no em digueu que no fa ràbia? Amb la constància que un servidor té...
Bé, ara que sabeu el nom i cognoms d'aquesta traïdora, millor vaig a fer un mos, descarregar la meva ira sempre m'obre la gana. Dues salsitxes i unes patates fregides. Perquè visc sol i no em moro per un suquet de peix, encara que m'hagi arribat a les oïdes que la Bleda Perverti el prepara esquisit. On hi hagi les salsitxes del meu poble...
Apa, bon dia!
M'han arribat a les oïdes que l'amiga Parvati marxa cap a Disneyland Paris. I jo em pregunto, a veure, per què ha d'anar a visitar i fer gasto a Gabatxilàndia tenint aquí mateix una oferta millor en el tema de Parcs d'Atraccions? Ja no dic que vagi a Terra Mítica o al Tibidabo. Pot fer-ho a Salou, a Port Aventura. I així deixa els seus xavos a la meva terra tarragonina.
I tampoc és que vingui d'aquí, que la visita potser no ens eixugarà la crisi però una ajudeta... Ah, i parlant amb diminutius, què és això de t'estime, gitaniua o besets a la moneta? Perquè una cosa és que deixi missatges al fòrum amb una certa carrincloneria, però l'altra és que sigui apegalós! I a sobre en un dialecte com és el valencià, ja de per si sol llengua de bledes i de figaflors. No ho diu el nom del web? RC, relats en català, no pas en valencià. Em vénen unes ganes de fer unes trucades als sequaços de l'Ynestrillas...
I el que més em molesta, i parlo com a ateu actiu i practicant, és que dugui un nick amb ínfules de divinitat. Encara que sigui el nom d'una deessa de l'Hinduisme. Però em rebenta, tu, que utilitzi aquest nom havent-hi d'altres més humans, com Ataülfa, Frederica o Rigoberta, què sé jo!? Fins i tot, el seu nom complet: Rosa Isabel Gombau! I és clar, després obté els favors dels devots i de les devotes per por que alguna divinitat superior els castigui eternament... I això es tradueix amb la munió de Reptes que guanya. Ja siguin nanos, Clàssics, Visuals o Melos. I no em digueu que no fa ràbia? Amb la constància que un servidor té...
Bé, ara que sabeu el nom i cognoms d'aquesta traïdora, millor vaig a fer un mos, descarregar la meva ira sempre m'obre la gana. Dues salsitxes i unes patates fregides. Perquè visc sol i no em moro per un suquet de peix, encara que m'hagi arribat a les oïdes que la Bleda Perverti el prepara esquisit. On hi hagi les salsitxes del meu poble...
Apa, bon dia!
9/3/10
Solitària ànima (Dibuixet)
Escorça d'arbre assedegat,
On mirar quan la realitat
És un deler que a l'aigua lliga?
Compta la sorra del desert
Per trobar els rastres mil·lenaris
Cap als miratges més falsaris
Que et mantindran en va despert.
Acaricia l'envellida
Superfície del teu bastó,
Saurí del vagareig, xardor
Que en la teva mirada és vida,
I esdevindràs dolça paraula
Lligada al demà amb ferma baula.
La Fenícia [Ardet Nec Consumitur] (Repte Clàssic CDXV)
Crida. Però ja fa estona que no l'escolta. Perquè ara només farceix d'insults les seves frases. Frases que la humilien i ell ho sap. Sap com ferir-la i incomodar-la, amb renecs i frases gruxudes que, encara que no diguin veritats, són desagradables d'escoltar i li incendien l'autoestima. És fàcil saber cap a quina banda dirigeix la seva ràbia. Cap a la sexual, evidentment. Com moltes de les discusions entre parelles en plena crisi.
Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.
En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.
La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?
-Màrius, et deixo.
Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.
Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.
(*)Lema de la cervesa Grimbergen.
Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.
En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.
La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?
-Màrius, et deixo.
Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.
Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.
(*)Lema de la cervesa Grimbergen.
6/3/10
Rònega tendència (RPV120)
Jeu i compta cada síl·laba,
Cada paraula sobrera,
Cada somni perdut
O potser només els guanys
Que no ha sabut obtenir
Dels versos.
A l'aixopluc del paraigües,
Com si la musa necessités
L'ambient més eixut,
La llum més tènue,
La quietud més extrema
Per xiuxiuejar-li els mots
A cau d'orella.
Rònega tendència
Al rutinari còmput, envoltat
Pel fum de la xemeneia,
Per l'ampolla dels somnis ja buida,
El poeta jau i segueix comptant,
Composa el trencaclosques
Del seu laberint, sense amor
Per evocar.
On avui cremen diaris
Demà s'hi consumiran estrofes?
2/3/10
Narcísica vivència... (RPV119)
I. ...mímica (Reflex)
Trencar el vidre és necessari
Per poder-se alliberar
De l'argolla que l'humà
Fa del viure un mal precari.
Sóc reflex? Fat solitari?
O sull pler d'un vil tirà
Que no reconeixerà
La imatge que se'n separi?
Trencar el vidre m'és complex
Com nedar contracorrent
En el torrent més golut;
Quan torna la solitud,
M'adono del meu turment:
No tinc cos, tampoc batecs.
II. ...críptica (Mirall)
Memòria de la nimfa maleint el reflex
Que existeix per romandre en el magí debades,
On rauen, quan reposa l'ull, totes les mirades
Fetes a la pell seva d'immòbil riu perplex?
Mentre ressona l'aigua del seu cos en els plecs
Del cor, la fel renega en la sang -niu d'onades
Donades a l'erm eco-: remembra el malefici
Que lligà la pupil·la a albirar-se amb desfici.
III. ...anònima (Dona)
Parlo sense obtenir resposta, vici
Que es repeteix davant del mirall, lent
Mim que m'emula sempre amb pulcritud.
I la seva imatge és l'exactitud
Del gest, el silenci del confident
Avesat als secrets del seu ofici.
Parlo i cap so s'escolta del gregari
Que resta en la superfície del pla,
En la planície que, fredament, fa
De les confessions tot un calvari.
I desespero, després de parlar-hi,
I amago l'espill (desvari?) quan ja
Tot ha estat dit, com si pogués revelar,
A un altre cos, fragments del meu calvari.