La Pancràcia té seixanta-cinc anys acabats d'estrenar. Igual que la seva viduïtat de tot just una setmana. Després de quaranta-nou anys al costat d'en Melquíades, ara es troba sola, vestida de negre rigorós, sense cap més companyia que la imatge de la Verge de la Candelària, la patrona de la seva ciutat nadiua. Amb el rosari a la mà, resa en silenci i amb devoció. Vol salvar l'ànima del seu marit, malgrat que ell no n'era, de creient, i el capellà del poble el titllava de sacríleg pels insults que conferia a aquella imatge davant de tothom.
En acabar el gloriapatris, la Pancràcia corre un gra d'una mà a l'altra i es disposa a resar el parenostre de la següent dena. Però ha d'aturar-se perquè una riallada interromp l'oració. Prové del celobert. I pot assegurar que es tracta de l'Antònia, l'Eulàlia i l'Eleutèria, que fan safareig des de les corresponents finestres que donen al pati interior. Fa un esforç per no escoltar les veus, és la promesa que ha fet a la Verge a canvi de la salvació eterna d'en Melquíades. Pare nostre, que esteu en el cel: sigui... Des de la seva mort no ha tret el cap per xafardejar amb la resta de veïnes. Segurament deuen criticarla per la seva decisió, o pel seu silenci. Mai no han entès aquesta religiositat seva, quasi malaltissa. De ben segur que deuen fer-se més confidències ara que ella no les escolta.
Pensa i resa alhora, un nom enmig del parenostre, Núria, ha fet que minvés el volum del seu xiuxiueig per captar la següent paraula. Embarassada. Pensa més que resa, el seu cap lluita amb la devoció i cau. Sens dubte, ha de ser la filla de la Patrícia. Però, amb setze anys? Es penedeix d'haver tingut aquell pensament en fitar els ulls de la imatge. És una prova de Déu, ho sap, la tempta perquè no aconsegueixi el repte autoimposat, el propòsit d'aïllar-se del món mentre duri el seu dol rigorós. Dos anys sense estar al corrent dels informes de les veïnes. Dos anys sense saber si la Núria és qui pensa que és. Haurà d'insonoritzar la finestra del celobert, que és el seu Mefistòfeles particular, la fruita de l'arbre de la vida, la clau que obre o tanca les portes del cel per a en Melquíades?
Enmig del tercer avemaria, una frase abans d'una riallada la decideix. I la pobra Pancràcia, volent aconseguir el cel que el seu marit va perdre entre les cames de les meuques? Ha estat pronunciada amb malícia i claredat. Per l'Eleutèria, la veïna que més la crispa. I amb la cantarella més maliciosa que pot imaginar-se. La Pancràcia deixa el rosari amb cura, damunt de l'altaret de la Verge. S'incorpora i, mentre es dirigeix cap a la finestra que dóna al celobert, deixa anar una frase:
-Melquíades, Déu nos en guard d'un ja està fet -diu, rendida, com si el seu marit la sentís. Reconeix que el seu propòsit no s'acomplirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada