Ínfules (Repte Clàssic CDXVI)

Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com la Mort.

Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.

Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.

Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.

*

Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.

*

Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.