Sense saber per què, li vaig clavar un cop de puny. Enmig de la cara, amb precisió i sense titubeigs per part meva. A ella la va sorprendre tan inusitada acció; a mi em va descol·locar desconèixer-ne el motiu. Des de l'inici del curs acadèmic, amb prou feines ens dirigíem la paraula, i menys arran d'aquest atac de ràbia infundat. Pel que sembla, cap de les dues no notava l'existència de l'altra però, al seu torn, ens observàvem. Dies després, vaig descobrir les meves enveges i les nostres diferències. Jo era l'aplicada i delegada de classe; ella tot el meu jo antagònic, desordenada i plena de passotisme. Ser l'última de la classe també desperta la ira.
25/12/14
Indigència (o Misèria (o Nostàlgia))(31 paraules de VullEscriure; 25)
L'indigent s'adorm entre cartrons.
Nadal sense galets.
24/12/14
Hipotèrmia (o Llúdrigues famèliques)(Repte ClàssicDLXXVIII)
Les llúdrigues famèliques s'abalancen de nou a la carn. Han
canviat l'hàbitat i els costums alimentaris. No hi ha esgarips ara, els
dos cossos són dos ninots sense consciència. La hipotèrmia ha fet el seu
efecte. Però encara són vius. Ho veig en els seus ulls, esbatanats i
plens de dolor i de pànic. M'han reconegut, finalment, sense caputxa.
Els observo, ja no hi ha gens de rancúnia, més aviat amb pena i
tristesa. Per les dates que són, per com ha hagut de concloure aquesta
història, enmig del dinar de Nadal. Però des de fa mesos que maquinava
aquest moment, en veure'ls follar salvatgement mentre jo era lluny del
refugi de muntanya, cercant mostres per als meus estudis biològics.
Llavors, a través dels vidres del finestral, era jo qui esbatanava els
ulls, incrèdul, era jo qui els hauria estomacat fins a l'extenuació i
que els hauria omplert de plom els cossos, era jo qui havia quedat
congelat pel panorama glacial que m'oferien aquell parell. La meva dona i
el meu millor amic, fins al moment. Els va salvar el gallet de
l'escopeta, que va sortir defectuós, sortosament. Va ser allà, a la
intempèrie, que saltà el ressort de la venjança freda i calculada.
Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.
Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.
23/12/14
Hipèrbole coronària (31 paraules de VullEscriure; 23)
Inclús Fes-me petons dels Manel l'afecta. És tan sentimental...
22/12/14
Adolescència i peripècies (o Històries ombrívoles)(RPV249+Niporepte133)
A tota
Liesel Meminger anònima...
El plaer més gran d'aquest món, llegeix-me
En somnis o en plena agonia, en l'holocaust
De l'ànima abans que sàpiga que et perdo.
Perquè la inquietud i l'esperit lliure peixen
El guariment i la cendra, el desànim i la por,
Guia'm entre línies i paràgrafs, cap al teu
Pit adolescent, tendre, alè gèlid de la boira.
Perquè ets influx i reflex, flum que transforma
Els meandres en siluetes per combatre la vetlla,
Omple'm els llavis d'històries ombrívoles i noves.
Perquè sóc lligam entre els teus braços, impuls
Abassegador i clam contracorrent, fàstic i goig,
Narra'm les peripècies de l'home; també l'horror.
En guàrdia (REC, de Cadena Ser Castelló)
Compartim moments però ningú no se n'adona. Sobretot perquè passem gairebé desapercebuts. No ens molesten, tampoc no pregunten. Ni tan sols ens parlen a tots dos. Per a aquests moments delicats, que requereixen una ment oberta i sense prejudicis, ja hi sóc jo, que replico davant qualsevol consulta, aldarull o insult. Fins i tot a la nimietat més banal. L'autocontrol, la sang freda mai no fallen, precisos com la punteria. Tant patrullant com en un atestat, som col·legues inseparables, la meva ombra i jo.
L'horror de Nadal (o Regalèssia)(Disparador #11 d'Orciny Books)
En despertar, la boca pastosa, amb un
regust de regalèssia, em fa mal. No fou bona idea fer un ninot
després de la nevada i la tempesta familiar del dia anterior, enmig
del dinar de Nadal. Però era una forma de reconciliar-se entre
germans. A més, tothom sap que aquestes dates propicien els
conflictes de família. El que no esperava, però, era que, tot
aprofitant que amuntegava neu per al cos, el meu germà, rancuniós,
m'estampés la pala als morros. I menys que l'eina li servís per
cavar la meva pròpia tomba, al meu jardí, sota les fabàcies,
encara viu.
Pèrdua diària (o Paremiològica)(31 paraules de VullEscriure; 22)
Qui dies passa... perd la salut mentre minven les paraules...
21/12/14
Fúnebre (31 paraules de VullEscriure; 21)
Macabre de mena, sempre difon les bones notícies mitjançant corbs negres.
20/12/14
Domèstica (o Bibliòfila)(31 paraules de VullEscriure; 20)
Construí una llar de paper; lleixes plenes de llibres, el plaer absolut.
19/12/14
Àlgebra (o Càbales)(31 paraules de VullEscriure; 19)
Nous horitzons diaris, però com restar avui evitant el tretze, malastruc de mena?
Represàlies (o Sanguínies)(RepteDLXXVII)
Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que
conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint
a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta
al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un
revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee,
on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de
cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de
Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a
taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu
amb mi. I també la marginació.
Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.
Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...
Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.
Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...
18/12/14
Eficàcia (o Inequívoca)(31 paraules de VullEscriure; 18)
La trufa no l'enganya. Al jardí, trobats entre la neu, els ossos, sos tresors.
Àgrafa (50 paraules)
Àgrafa, mandrosa i pessimista, la dona imaginà córrer la tinta a les venes. Cercà personatges, recordà possibles diàlegs i embastà trames amb desenllaços sorprenents. Però sempre preferí no fer-ho.
Avui, en ferir la pròpia carn, es barregen plaer i dolor: dels seus canells oberts, sent brollar milers de pàgines, finalment...
17/12/14
Nívia Bèlgica (o Migratòria)(Relats Conjunts)
Amb el cavallet ben assegurat i el
llapis de carbonet amb bona punxa, des de dalt del turó observo
l'escena que he triat. Ha parat de nevar; l'aire és gèlid, però,
entre la bufanda, el barret i l'abric nou de trinca, aconseguit a
canvi de dos esbossos, gairebé no el sento. Els pujols del voltant
s'han enfarinat de debò, i els arbres, orfes de fulles, destaquen
encara més llur esqualidesa. A la vall, el riu i els petits
embassaments s'han glaçat i la gent de les rodalies aprofita per
patinar-hi i jugar a fer batalles de boles de neu. Els trineus tampoc
no hi manquen.
Les teulades dels edificis, igual que
el paisatge, també han quedat blanques immaculades. Serà fàcil,
aquest cop, trobar les tonalitats. Així descansaré després de la
feinada que suposà acabar la “petita” Torre de Babel. Encara em fan mal els ulls i l'esquena de
tan d'esforç... I quatre ocells mal comptats, que encara no han
migrat cap a terres menys fredes que les belgues, voleien a la
recerca d'alguna baia o insecte per dur-se al bec, en un mos frugal,
gens notori.
Els lladrucs dels gossos, excitats i
histèrics, m'indiquen que avui serà una nova jornada de caça per a
en Hans, l'Andries i en Martijn, els que diumenge rere diumenge
deixen l'escalfor de la llar per abatre llebres, faisans o, si tenen
sort, un senglar o un cérvol. Lentament, i amb força cura,
descendeixen pel vessant del turó, sense parar esment en la meva
presència, ni en el bon dia que els he murmurat, amb la boca tapada
per la bufanda. Són murris, més del que eren abans dels rumors.
Perquè, també, saben que estic esdevenint un pintor cèlebre.
S'allunyen i els observo. També els
inclouré al llenç, per què no? Gargotejo les tres figures humanes
i la desena llarga de gossos, i l'escalfor de la foguera acabada
d'encendre sembla reclamar un lloc dins del quadre. Els tres caçadors
han quedat fora de l'abast de la meva vista. I això és recíproc,
ells tampoc no em veuen. Deixo el llapis i el cavallet. Em frego les
mans, glaçades i balbes, mentre començo el camí cap a casa de
l'Andries. Dissimuladament, perquè els carboners no endevinin les
meves intencions. Allà m'hi espera l'Annegreet, la jove i bella
esposa de l'Andries, la que tant detesta els diumenges de cacera, la que
tant estima el tacte dels meus dits d'artista i el traç del meu pinzell...
Il·lusòria (o Gràcia de la infància)(31 paraules de VullEscriure; 17)
S'adorm el petit, neguitós, tot imaginant la munió de sorpreses sota l'arbre de Nadal l'endemà.
16/12/14
Anestèsia (o De(i)ferències)(Disparador#10, d'OrcinyBooks)
“La dissecció del membre és dolorosa i desagradable. Sobretot si
s’efectua sense anestèsia”. Aquestes paraules sempre són recordades
abans de traure la baralla. Les deia el professor just començar la classe
d’anatomia, palplantat davant del cadàver. Nosaltres, però, prestàvem
més atenció en combinacions. Tan viscerals com dements, apostant
l’insospitable, com si ens hi anés la vida. Però també la salut.
Novament, ens reunim, com científics bojos o jugadors empedreïts,
sense cansar-nos de repartir les cartes i de gaudir, sota el compàs del
so metàl·lic dels nostres membres perduts, que ens recorden que no
tornarem a tenir mai més una bona mà.
Químiques (REC, de Cadena Ser Castelló)
Mai no vaig sospitar que els estudis de química em portarien la felicitat; abans havia pensat en ardus anys per arribar a ocupar un lloc un xic decent en una cosmètica de mig ral o, amb una mica de sort, no haver de viatjar a l'estranger quan el mercat laboral al país fóra tan precari como es vaticinava. Ara, com a cambrer de pub musical, aconsegueixo aventures diàries gràcies a la química de seductor innata. Però és una altra química, la inorgànica, la que alimenta la meva ànima psicòpata a la fi de cada nit.
Ludòpata (o Teràpia)(31 paraules de VullEscriure; 16)
Després del tractament contra la ludopatia, detesta allò que li recordi les cartes. Inclús els SMS.
15/12/14
Incendiària (o Ànima piròmana)(31 paraules de VullEscriure; 15)
Novament, com una ànima piròmana, incendia les ments d'aquells qui la segueixen, i ofereix una oportunitat d'escriure.
PS: dedicat, íntegrament, a la M. Teresa Saborit Molist.
14/12/14
Luminòmetre (o Lúcida pèrdua lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 14)
Rumia durant hores per treure a la llum una idea concisa, que minva en el transcurs dels dies.
PS: dedicat al joc de desembre, companys i editora inclosos.
13/12/14
Fragàncies (o Gàbia)[A la Pàtria](Melorepte260)
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
Raimon.
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
Raimon.
M'invoco a tu, llim dels segles, ventre perpetu
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.
M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.
Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.
I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.
M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.
Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.
I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.
Èxtasi (31 paraules de VullEscriure; 13)
Besà l'esquena d'ella i, extasiat, hi descobrí l'Arc de Sant Martí de l'amor més humit. Encara ara l'intenta abastar...
12/12/14
[{Sardònica (Família} Política)] (o Efemèrides)(Relats Conjunts)
Jerónimo de los
Cármenes, temptat pels braços llarguíssims de Morfeu, dormisqueja
al sofà en una becaina digna de mitja tarda. Però fa just cinc
minuts que ha acabat d'esmorzar i s'hi ha arrepapat ben còmode al
seu lloc predilecte, des d'on controla els seus dominis: el comandament
a distància, la cervesa i el Marca. Gairebé simultàniament, expulsa
del seu cos un rot i un pet, ben sorollosos, barreja de gurmet
satisfet i de patriota orgullós. Avui, que és el seu aniversari, la
sogra l'ha sorprès amb un esmorzar de campionat. Torrades amb oli de
Jaén, suc de taronges il·licitanes acabat d'esprémer, cecina de
Zamora i un gotet d'albarinyo de les Rías Baixas. I el plat
estrella, un remenat de bolets de la zona, collits per ella mateixa,
i gambes de Huelva. Tanta amabilitat li estranyava, al començament,
però la data se la mereixia. L'efemèride del seu naixement, junt
amb el Día de la Raza, li haurà suavitzat el caràcter, es
convencia en veure tanta plàtera curulla de delícies, fa mitja hora
llarga.
Els ulls se li
clouen lentament i es desperta sobresaltat quan s'adona que es perd
la desfilada de l'Ejército español, amb el pezidente i el Rei nou
de trinca atents a la tribuna. Però l'imant morfeic és poderós i
l'endormisca de nou. Fins que un recargolament al ventre el desvetlla
de cop. Sent nàusees i li roda el cap. Els ulls, ara esbatanats,
veuen al televisor la cabra de la Legión i, tot seguit, homes musculats, rabassuts i hirsuts
que es transformen en mànecs i cabotes de martell, sense perdre la
formació, això sí, i amb pas ferm, militar. Els mateixos que
li repiquen i li martellegen les temples i l'estómac. Es remou en el sofà, li
costa respirar. Sobretot quan el vòmit li omple la boca, que no pot
obrir, i les fosses nasals. Tanta amabilitat... I, mentre s'adona que
ha estat entabanat per la mare política, l'asfíxia se l'enduu tan
fermament com Morfeu. Se li grava al cap el somriure sardònic
d'aquella pècora, que li entaforava més remenat, amb un color
rogenc més peculiar del reig bord* que del camagroc*. Imaginacions teves, es repetia fa deu escassos
minuts...
Pirotècnia venèria (31 paraules de VullEscriure; 12)
La besa pertot arreu però, quan davalla el camí del melic, el castell de focs artificials no tarda en aparèixer...
11/12/14
Càndida innocència (o Brutícies)(ARC a la Ràdio)
Després de la darrera entremaliadura, l'infant trapella s'acosta al pare, que ja l'espera amb posat seriós. Olora l'hòstia. Es defensarà de l'acció bruta i grollera amb mirades de càndida innocència. A l'estança, però, no evita recordar les altres tardes, que transcorren enjogassats i entretinguts amb els contes de Perrault o dels germans Grimm. Tampoc no oblida les escenificacions amb què sol acompanyar la narració. Aquests records li omplen els ulls de llàgrimes, penedit, perquè no sap ser sempre assenyat, com el pare li ensenya, amb paciència i tendresa. Li fugen del cap les seves paraules calmes, les mans suaus que modulen la seva veu cantaire, que li preguen de ser bon vailet, benèvol amb els altres, i tantes regles que li fa mandra seguir-les.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
Còrpora (o Displicència)(31 paraules de VullEscriure; 11)
El revolucionari es llançà al buit, cansat de reclamar llibertat en
causes perdudes, quan s'adonà que la seva còrpora també l'empresonava.
10/12/14
Idèntiques (Repte ClàssicDLXXV; 2)
Perquè som capricioses, ens agrada enganyar la gent. També perquè som idèntiques, és clar! I el que xalem en dies de pluja, xipollejant en els tolls i esquitxant la gent. Cal gaudir l'espectacle de vestits i llaçades enfangats i serrells amarats i sabates inservibles durant setmanes... Unes, que som més de la broma, ens trenquem de riure; d'altres, un xic més tràgiques, arrenquen el plor. Però, no cal dir que totes, sense excepció, volem fins al carrer quan es tracta d'un jorn plujós. Coincidim en el gust per la mar, o per resseguir el curs del riu més cristal·lí, des de la deu fins a la desembocadura. És tan excitant quan ens escolem corrent avall entre les roques d'una cascada... Ens emmirallem en la superfície d'un estany i riem perquè les ondes ens intenten enganyar i amagar aquesta exactitud en els contorns de la nostra silueta. A pesar d'aquestes martingales, ens reconeixem i ens apleguem, ben juntes sempre.
Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.
Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.
Concòrdia (31 paraules de VullEscriure; 10)
Fart de tants flirteigs i aventures, invertí els estalvis en un creuer per gaudir de la mar i escoltar-se per primera vegada.
NOTA: disculpes pel joc de paraules macabre...
Fondària (REC de la Cadena Ser. VIII; 011)
El missatge era clar, concís, breu i letal: no insisteixis, deia. Per això, va seguir sobrevivint als seus profunds ulls, que, tot i la renúncia, els somiava nit i dia. Però, quan va despertar, un matí qualsevol, i ni tan sols va ser capaç de recordar el nom d'aquest amor, es va sentir alliberat, lleuger com una ploma. Amb un ressentiment, això sí, de remordiment. Per haver deixat en l'oblit aquest romanç breu i impossible. Va treure el cap a la finestra i va aspirar l'aire fresc. Va ser llavors quan es va adonar de l'atracció de l'abisme, profund com uns ulls pretèrits, tan temptador...
Pólvores vàries (o Herètica)[Disparador#1, d'Orciny Books]
El passeig es fa llarg, i hem de pensar qualsevol estratagema per esquivar la llum del sol. Fins ara, hem esperat cada nou pleniluni, hem fet rotllanes i encès fogueres, llançant-hi les pólvores adients, i hem clamat al cel quan, un cop més, el sortilegi no ens ha ofert un resultat favorable. Consultem de nou el Llibre, i tots els passos són seguits fil per randa. Tot i així, l'avi continua estant als ossos i sense poder tastar carn. Tres generacions de licantrops i ningú no sap desfer el malefici de la bala de plata que li travessà el cor...
9/12/14
Èxtasi (o Artística)[Disparador#2, d'OrcinyBooks]
La porta féu pas, amagant darrere seu el qui l’obria. L’olor de
resclosit i de putrefacció que envaïa l’estança vaticinava l’espectacle
dantesc que s’escampava per tot arreu. Per les parets i pel terra,
l’amuntegament de cadàvers, amb vísceres i sang, membres amputats, ulls
sense conques, cabelleres arrencades de soca-rel… El seu punt de vista
psicòpata només veia bellesa en aquella hecatombe, la seva obra d’art de
mesos… El vòmit de la noia el despertà d’aquell èxtasi; li malmetria
l’harmonia del conjunt amb sucs gàstrics i menjar no digerit. La
plantofada la deixà inconscient, a punt per esdevenir art. Per sempre.
Orciny Books
Oníriques galàxies (31 paraules de VullEscriure; 9)
S'adorm i és quan comença el seu món d'oníriques galàxies de fantasia, on tot domini recau en la seva persona, megalòman per naturalesa.
Assassinat a la convenció (o Robòtica)[Disparador#9, d'OrcinyBooks]
La mà del robot sosté el revòlver
que l'apunta. En plena demostració, mentre explicava els avantatges
d'aquell nou model. Sap que ja és home mort, a pesar que es trobi
envoltat de policies, enmig de la convenció de Seguretat Estatal.
Perquè el seu robot és infal·lible quan ja ha assolit la seva
missió. Ningú no es mou; ni el President del Govern, ni els alts
càrrecs, ni la resta dels programadors. Tothom pensa el mateix i no
vol augmentar el nombre de víctimes amb una heroïcitat. L'enginyer
encanonat s'adona que fou un error comprar les peces necessàries al
basar xinès.
Orciny Books
Orciny Books
Setciències (o Autòpsies)(Repte ClàssicDLXXV)
La mare se'ns mor. Per ser sincer, és per culpa de la meva
germana. Dels dos, ella era la que justejava. Degut a la síndrome de què
sempre han parlat els metges. Estranyes formes per anomenar-nos, com si
això de ser bessons de diferent sexe fos una cosa tan poc comuna. Les
converses entre els pares han estat més amenes i agradables, sobre noms i
colors, inclús per triar vestits amb llaçades i sense, o un tipus de
serrell. Tot per diferenciar-nos, perquè no volien saber el sexe dels
seus fills. La veritat és que jo no m'he imaginat mai amb faldilla...
faria patxoca? Seria el bufó per a tothom, amb aquesta fila.
Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.
Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.
Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.
Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.
8/12/14
Consciència (31 paraules de VullEscriure; 8)
Des que té consciència que les hores se li escolen; per això reclama temps, sense adonar-se que el fet de ser mortal el limita.
7/12/14
Miríada (o Lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 7)
Pell, ulls, coll, esquena, pits, melic... Davallar fins a l'infinit... Tantes opcions com plaers. Una miríada de jocs per als amants, que trien i remenen...
6/12/14
Distàncies (o Diferències)(31 paraules de VullEscriure; 6)
—Saps què és el trèvol de quatre fulles?
Haver-te conegut, amor meu, i haver bastit somnis conjuntament, lluny de
distàncies; és l'única sort —diu l'enamorat, embadalit.
5/12/14
Còmplices (o Ànimes simbiòtiques, èmules còrpores)(31 paraules de VullEscriure; 5)
[avellana]
Després d'una nit apegalosa, l'esmorzar segueix
amb carícies, llepades i besos còmplices, plens d'amor... I no saben on
acaba la pell i on comença la xocolata desfeta.
4/12/14
Retòrica (o Teòrica i pràctica)(31 paraules de VullEscriure; 4)
Tants versos memoritzats, tantes figures retòriques plasmades al paper i, a la primera cita amb la primera xicota, emmudeix aclaparat pel frec dels seus llavis, de veritable poesia.
Fàbrega (o Heràldica)(Niporepte130+RPV 246)
Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum
F. R. Vegeci.
F. R. Vegeci.
Eixampla els teus braços, murades en les regnes
Del sol, que escampa campers de llum on el dia
I la nit se salven, s'agermanen en l'harmonia
Sense disputa de l'aliança de llurs regnes.
Gaudeix de l'instant, a glops llarguíssims, insaciables
Com l'esperança que mai no minva ni recula,
Entre els repics del ferrer que forja i vincula
Atzurs i gules, porpres i sinoples, erminis i sables.
Fendeix en el blasó l'esmalt, combina també el metall,
Peça per peça, com qui mobla la lliça i les armes,
Amb la força de l'embat i la mel del somriure.
I prepara-ho tot, inclús l'espúria nissaga del vassall,
Princesa, tingues-ho lligat, abans que les alarmes
T'avisin de la imminència d'un nou torneig.
Això és viure.
Del sol, que escampa campers de llum on el dia
I la nit se salven, s'agermanen en l'harmonia
Sense disputa de l'aliança de llurs regnes.
Gaudeix de l'instant, a glops llarguíssims, insaciables
Com l'esperança que mai no minva ni recula,
Entre els repics del ferrer que forja i vincula
Atzurs i gules, porpres i sinoples, erminis i sables.
Fendeix en el blasó l'esmalt, combina també el metall,
Peça per peça, com qui mobla la lliça i les armes,
Amb la força de l'embat i la mel del somriure.
I prepara-ho tot, inclús l'espúria nissaga del vassall,
Princesa, tingues-ho lligat, abans que les alarmes
T'avisin de la imminència d'un nou torneig.
Això és viure.
3/12/14
Síntesi de l'experiència (o Sentències i celístia)(Melorepte259)
nunca
en ningún lugar
un deseo fue igual a otro
Cristina PERI ROSSI.
en ningún lugar
un deseo fue igual a otro
Cristina PERI ROSSI.
I cristall, cos de dona fràgil i resistent,
Meandre quan el riu s'omple de desig fervent,
Quan la vida és àlgida en tot el seu estil;
Sentències polsades on l'equilibri humil
Del món esdevé veu per al silenci, vent
Del canvi que camina, amb passa amatent,
Vers la llum, d'esquena al passat més hostil;
Bocins tangibles de celístia mentre l'atzar
Recorda la remor materna de la mar,
Si la melodia és, alhora, llibertat i amarra;
Soliloqui per al pacte perfecte entre l'esguard
I la pell, l'exacta bellesa del captard,
Present en la femenina forma de la guitarra.
Gràcies! (o Emergència)(Repte DLXXIV)
Trencar el vidre en cas d'emergència. Ras i curt, aquest és el missatge que se sobreimprimeix a l'armari vermell que es troba a la consergeria. Abans de pensar en ell, ha regirat les prestatgeries i les taquilles, els vestidors del gimnàs i el magatzem dels mals endreços. El cor desbocat i la suor freda de l'angoixa l'aclaparen fins a la desesperació. Tot ha estat frenèticament accelerat i imprevist, mentre adobava les frontisses dels armaris de la cuina de l'Institut, per aprofitar l'estiu, abans del començament del nou curs. L'estrèpit, seguit de corredisses i d'espetec de cables, ha deixat l'edifici sense llum i el tornavís elèctric, que usava, s'ha aturat també.
Alerta, pel que pogués esdevenir, ha aguditzat l'oïda per detectar la intrusió. S'adona, però, que el mòbil no el duu a mà; empunya el martell i es dirigeix cap als despatxos, que sembla ser allà on escolta fressa. Tot ha estat acceleradament frenètic i imprevist. Els dos encaputxats regiraven paperassa en calaixos i lleixes; sense opció de preguntar-los res, els ha empès cap al mobiliari i els ha esberlat el cap amb dos moviments precisos i plens de celeritat. Han caigut, exànimes, al terra. La caròtide, sense un bri de batec, li ha indicat que els dos joves eren morts. No ha gosat treure'ls els passamuntanyes; els cadàvers, però sobretot la sang, sempre li han fet molt de respecte... Gràcies! He nascut amb la flor al cul, collons!, ha renegat i ha corregut passadís avall, tot cercant alguna cosa en concret.
Trencar el vidre en cas d'emergència. I així ho ha fet, i les lletres s'han barrejat amb bocins de vidre, entre les rajoles. Ha empunyat la destral contra els incendis. Potser amb ella podrà esquarterar els cossos i amagar les proves de l'incident, abans del començament del nou curs.
Dràstica (31 paraules de VullEscriure; 3)
S'ha guiat durant anys per la intuïció del seu cor, tot suportant els errors, estoicament. La darrera relliscada sentimental li fa ser dràstica; d'entre les sines, se l'arrenca sangonós...
2/12/14
Àuria (o Família)(31 paraules, de VullEscriure; 2)
La cobejança de l'avar augmenta quan més or
amuntega en el seu erari; encegat per la claror àuria, no s'adona que la
major de les riqueses és la pròpia família.
1/12/14
La decisió de Manperel (o Efervescència)[Disparador#8, d'OrcinyBooks]
Ha estat nits sense dormir, amb el cervell en efervescència. Per
això, fa un cop de cap, així ho sent. Ha de canviar la metodologia en el
seu tarannà de creador boig. Després de tants invents, tots ells
fallits, després de tants teoremes, fórmules, dissenys aerodinàmics i
futuristes, que rebien bona acceptació però, a l’hora de la pràctica, no
reeixien, ha de fer-ho, per força. Per no ser recordat com un fracassat
en el seu camp. Serà millor que deixi de batejar cada nova idea amb una
esdrúixola. No ho sap del cert, però, potser així la malastrugança li
canviï…?
Orciny Books
Orciny Books
Eugènia (31 paraules, de VullEscriure; 1)
Ho té clar, l'Eugènia, mentre consulta el
diccionari. De gran vol ser astrofísica, astròloga o astronauta. Tot ben
a prop de les estrelles. Com diuen que sempre és a la Lluna...