Senzillesa (Repte Clàssic DXXXII)

Ella obre la porta però la gana supera la curiositat per anar fins al rebedor i comprovar qui ha entrat a casa. A més, entre els xiuxiueigs i les rialles discretes, m'adono que no és un desconegut. Ja és mala sort que coincideixi amb el meu esmorzar... Accelero el ritme de les mastegades per engolir el més ràpid possible tot el menjar. Es fa el silenci, deuen besar-se. I, després d'una palmada gairebé inaudible, els xiuxiueigs es reprenen. Ho agraeixo, tot s'ha de dir... després de tantes discussions, una mica de calma, almenys per una estona, també cau bé al cos.

Unes passes, que s'allunyen del menjador, m'indiquen que, en breu, la porta de l'habitació del petit s'obrirà. El so d'una melodia estrident i metàl·lica omple tot l'apartament quan no troba obstacles. S'obliden de mi, llavors? Escolto el nom del xiquet i sento un bri de gelosia. Que li facin carantoines no acaba d'agradar-me massa. Però ho dissimulo mitjanament bé. Millor que abans, que em queixava en preveure les moixaines que minvaven les festes cap a mi. Ara, però, menjo i no tinc la mala sang que m'estroncava la gana.

El xiquet se sorprèn i parla amb veu greu, barreja d'home i de nen, però que s'escolta amb claredat. L'entusiasme es palpa dins de l'habitació. Les paraules es barregen amb moviments excitats, d'eufòria pel nouvingut. Ha dut alguna cosa amb ell, que fa que el petit boti sense parar i demani d'obrir les bosses, veure'n el contingut. Li falten mans, com sempre que li embarga l'excitació i el nerviosisme. La cel·lofana de les bosses fa soroll quan les intenta obrir el petit, que demana ajuda, de ben segur, a la seva mare. I un ohhhh de sorpresa el reactiva de nou. Les paraules de petició es multipliquen mentre jo, finalment, escuro el plat.

M'asseguro que no hi hagi res més per menjar. Sembla que em tinguin a règim des que estic creixent més del compte. Ensumo pel meu voltant quan un espetec enorme m'espanta. Corro cap a l'habitació del xiquet amb lladrucs d'espant més que una altra cosa. Sóc covard, ja ho diu ella, però si bordo no es nota tant... Els veig als tres somrients, amb llàgrimes als ulls, i envoltats de globus pertot arreu de l'habitació. És tan senzill fer feliç a les persones?

Remeno la cua encara amb el cor accelerat. M'engresco i busco amb la pota el globus més cridaner, d'un roig que reclama l'atenció completament. I, tot d'una, es repeteix l'espetec d'abans, més fort però. El globus s'ha convertit en bocins vermells dispersos pel terra. I penso que també s'han espantat les meves taques de dàlmata. I les rialles tornen a omplir l'habitació, enmig d'un crit que pari quiet i no toqui cap altre globus. M'aturo i esbosso un breu gruny que indica queixa i alegria alhora. Feia tant que no els veia riure, a ella i al seu xiquet...

Indecència (desembre2012)

Meu. És meu. De ningú més que meu. L'he vist jo abans i aquest lladregot ja té prou pena de no tenir ni un mos per dur-se a la boca. Però sí que té la indecència de demanar una almoina o de regirar qualsevol embalum del meu barri. No em provoca cap llàstima, a mi no m'enganya, amb aquesta fotografia llardosa i descolorida, magrejada i escantonada que fa angúnia de mirar. I put a alcohol. Per a què demana la xavalla, per malgastar-la amb un got de vi a qualsevol bar obert? Ja pot oblidar-se de mi, que marxi d'aquí i que deixi aquestes bosses on les ha trobades.

Meu. És meu. Tot el que pugui veure's en qualsevol racó és meu. I les mans plenes d'enveja no embrutaran ni violaran l'harmonia del seu conjunt. He d'afanyar-me, però. Abans que sigui fosc i tard, abans que arribi el final del sopar i el veïnat s'alliti. Al parc quedarà aquell cretí que sempre vol robar-me, treure'm el que em pertany amb la rapidesa i l'astúcia de la fura. Jo sóc més llest, i m'espero que la beguda el deixi fora de joc. No serà la primera vegada que es desperti sense la flassada de cartrons i diaris. Tampoc amb el carretó que, junt amb el gos petaner, arrossega pertot arreu. Ja se sap, això de dormir al ras té els seus inconvenients.

I li passa per tocar-me el voraviu, i intentar manllevar-me el que és meu. Meu i de ningú més. I que gosin treure-m'ho o descobrir l'amagatall on guardo el meu tresor. Se'n penedirà d'haver nascut... Mastega les paraules mentre s'encamina cap a l'apartament. Carrega quatre bosses del supermercat, que ha trobat durant el seu passeig. Seran la nova adquisició per engrandir la seva fortuna, que empudega tota l'escala. Els veïns suporten una mica més, perquè saben que la tramitació ja està endegada. Però el que ningú no sap és la quantitat de deixalles que l'ancià guarda zelosament, que ha perdut el cap arran de la mort de la seva esposa. La guarda amb el mateix zel com el vell avar que compta mil cops les monedes i que desconfia de tothom, fins i tot de la seva ombra.

Pau al món (Minirepte60)

Estimats Reis d'Orient,

Sóc en Pau. Sé que no he estat massa bo aquest any. Que he fet enfadar a la mare i també al pare. I que em portareu carbó. Això m'ho ha dit la mare molts cops amb cara seriota. I jo me la crec.

Us escric també aquest any però no us demano res per a mi. Tinc joguines de sobres i m'avorreixo de tantes que en tinc. I el gos que em vau portar l'any passat ha crescut moltíssim i juga amb mi sempre i l'estimo com als pares.

Vull que aquest any li porteu unes cames noves i un somriure a R., que la mama em va ensenyar la seva buba i els seus ulls em van posar trist. I menjar per als seus germans i els seus pares. Ho sé perquè la mama em diu que m'ho mengi tot o s'enfadaran ells amb mi perquè la seva nevera costa d'omplir-se. I pau al món (això ho diu sempre tothom).

Us escric i no vull el carbó que em mereixo perquè càpiga el que demano per a ells. Jo ja tinc l'amor dels pares, i ja em sembla un regal prou gran. La mare també és més feliç. Això no m'ho ha dit però li brillen els ulls com mai. Molt més des que està més pendent del mòbil. Jo ja sé amb qui parla. Però és el nostre secret...

Besets, Pau.

Octubre (o Anècdotes)(Melorepte210)

Our love is easy
Like water rushing over stone
Oh, our love is easy, like no love I've ever known


M. GARDOT.



Amb els anys, parlarem de l'octubre com qui respira,
De la pluja i de la matinada, del teu ventre maternal
On la llum i la pau habiten, que emmarca i estira,
Per arrencar-los, els fulls del calendari de la nostra joia.

I tindrem anècdotes per explicar-nos, i la pupil·la
Amb el descans aliè, i el silenci de la nit més terrenal,
Una llesca de pa amb oli i sal per passar la tranquil·la
Tarda de qualsevol estació plegats, el pler que acomboia.

Amb els anys, el seny i la bogeria es barrejaran encara,
I la satisfacció per lluitar contra el desànim amb la il·lusió
Primera, i el camp de tarongers ens perfumarà els somnis.

I sabré que en els teus llavis s'apleguen el quotidià i la unió,
El vincle invisible que ens lliga els cors, i el teu nom de mare
Oferirà el pit curull al nounat, bell cúmul d'alegries i d'insomnis.

Hipotèrmia (Minirepte59)

A cops de pedal. Així és com ha viscut d'ençà de les paraules del ministre mediocre. I també com ha escrit. Perquè comptava les síl·labes i les cesures, els hemistiquis i les estrofes d'acord amb el ritme del seu pedaleig. Per la voluntat del seu poble d'esdevenir lliure i sobirà, ha escrit Canto al gener. I per esdevenir poeta anònim, l'ha signat com a Pau de la Suda. Així ha recorregut cada llogarret i cada municipi de la seva nació, recollint paraules i rimes, totes les expressions i frases fetes perquè la seva llengua no mori. Perquè és pessimista de mena. I com corren els temps, un esborrany pot aniquilar la veu de tot un poble. I destrossar el seu estat anímic.

A cops de pedal, ha arribat fins als Pirineus amb la satisfacció d'haver recopilat prou material per salvar els mots. Sense tenir el seny suficient de tenir cura de la roba d'abric. Descarit i amb la baixada de temperatures hivernals, ha quedat com un pollet al costat de la bicicleta, companya incansable. I les alforges amb el manuscrit de centenars de pàgines escrites a base de suor i d'esforç, i d'amor per la pàtria. Algú els trobarà, tard o d'hora, i no entendrà la gesta d'aquest noi que volia ser poeta. Tants de papers amb gargots i ratllades, amb correccions i paraules escrites amb pressa. I, potser, si té sort, sobrevisquin aquests poemes, plens de lluita i de patriotisme. I es publiquin, com a obra incompleta. Amb el darrer poema endegat, tan quotidià com breu. Un parell de versos amb regust a esbós. Fa tant que no matino/que, en lloc d'esmorzar, dino....

A cops de pedal ha viscut, i amb indicis d'hipotèrmia morirà en terres properes a França. Sense més glòria que la d'un ministre mediocre potser.

Un cop més (Repte ClàssicDXXXI)

Un cop més, el funambulista respira fondo i mou el peu dret cap endavant, tot trepitjant la corda en tensió, que cedeix uns mil·límetres imperceptibles a ull nu, però que ell reconeix i avalua mentalment. I comença la seva actuació amb tot el públic pendent d'ell, ulls que el sotgen, boques estrafetes, que preparen un crit d'esglai per si hi ha un pas en fals i perd l'equilibri, amb totes les conseqüències nefastes. Però ningú no sap que ell és un perfeccionista i no concep l'error en la seva feina, per ínfim que sigui.

Un cop més, en caminar damunt de la corda, l'aborden els records de la infantesa i joventut al poble dels avis. Quan era més feliç que mai, envoltat d'animals i amb les tasques del camp, tan feixuga com reconfortant. Els primers besos entre la baluerna de les bales de palla i fenc, que s'emmagatzemaven al paller per a futur abeurall del bestiar. L'aprenentatge constant per al creixement personal i el descobriment dels malabars, oferts fortuïtament per un grup amateur a la plaça major del poble. I la dèria d'enrolar-se en un circ, tan bohemi, tan temptador, tan fora de les lleis del món...

Un cop més, des de les altures, imagina el disgust dels avis en trobar la nota escrita amb presses, que esbossava d'esquitllentes un agraïment pels anys d'acollida, el moment just per desempallegar-se de l'etiqueta d'orfe que el martiritzava dia rere dia. I la familiarització amb pallassos i acròbates, amb bèsties exòtiques i tarannàs tan diferents als agrícoles... que el meravellaven. I la coneixença de la Irina, la funambulista ucraïnesa que el va ensinistrar en el seu art i el va encisar alhora. Anys de felicitat absoluta que, des de fa molt, s'han esvaït. I avui, en la solitud dels seus exercicis equilibristes, de nou l'envaeixen els mateixos fantasmes. Els que van aparèixer arran de la mort d'ella.

Un cop més, els seus peus no vacil·len i avancen decidits al llarg de la corda, amb cabrioles i floritures precises i estudiades, mil cops repetides. Sap que seria fàcil descuidar-se una mil·lèsima de segon i cauria al buit, emulant la seva estimada. Sap que s'acabarien les nits de melangia extrema des d'aquella fatídica actuació. I també sap que posaria punt i final als seus malsons, i abastaria un somni que se li escapa capriciosament, aquest desig que entra en conflicte amb el seu caràcter. I que el fa viure en un miratge diari, tan irreal com dolorós: enyorar sense remei ni consol.

Un cop més, envoltat pels aplaudiments i els crits d'emoció del públic, en arribar a l'altre extrem de la corda, el funambulista es troba en un estat anímic que és una barreja de satisfacció i de decepció. Per una part, se sent satisfet d'haver realitzat el seu espectacle amb una perfecció astoradora, com sempre. Però, per l'altra part, el desànim l'aclapara perquè, un cop més, no ha sabut acabar amb la seva vida ni amb el seu patiment —el seu veritable somni, ara per ara— per aquest maleït perfeccionisme que l'obliga a ser professional inclús en els pitjors moments. També per damunt de les seves idees suïcides.

A la propera actuació ho intentarà de nou. Un cop més.

Projecte (Melorepte209)

Desplego l'amor total en aquest matí tenyit

De tasques rutinàries, de sols dèbils tardorencs,

D'obstacles que cal evitar, de pedaleig pels carrers

Del teu poble, amb la idea de no tenir-ne prou.

Esborro els límits de la sacietat per acollir

Llavis i dits, esquena i esguard, tot el que ets,

Perquè m'has tornat millor home, sempre despert.

Desplego les armes que necessites a mitjanit,

Te les ofereixo per combatre aquest atac constant

I per lluitar, reals com la vida i la benzina i l'asfalt.

Anna, m'empasso el plor d'aquesta meva tristor

I cerco una primavera enmig d'un hivern balb,

Aquest estiu que desitgem a mans plenes, aquest

Projecte contra el món, sense córrer però ferms.

Melorepte209 

[punt i a part]

(.)

Pèrdua d'esdrúixoles (Itineràncies poètiques V, )

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

Vívida presència (Itineràncies poètiques V, )

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

Nostàlgia (Itineràncies poètiques V, )

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

Inclemència (Itineràncies poètiques V, )

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(Itineràncies poètiques V, )

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

Pacífica, lumínica (Itineràncies poètiques V, )

Deixa que nïi
Els meus somnis utòpics
En el teu ventre,
En aquesta pacífica,
Fascinant melodia.

El so dels àngels
T'embolcalla el cos, Anna,
Llum que ha de créixer.

Gramàtica (Itineràncies poètiques V, )

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(Itineràncies poètiques V, )

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(Itineràncies poètiques V, )

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

Òrbites àvides (Itineràncies poètiques V, )

He intentat orbitar en un Univers on la felicitat

Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

Gàrgoles (Itineràncies poètiques V, )

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

**Peníscola

D'Àn[n]imes (Itineràncies poètiques V, )

Hi ha un passeig que ens devem, Anna,

Sense cantonades fosques ni atzucacs

Enmig de la taula rasa per reescriure

Des de la primera mirada, sense final.

Hi ha un xiuxiueig que ens pertany, vida,

Sense lloc per a la mentida, que et tenyeix

D'il·lusió i d'amor l'esguard quan et parlo

De futur i de compromís, de desigs i anhels.

Hi ha un cor que batega per tot el teu ésser,

Que demana entrellaçar dits i entortolligar

Ànimes en un lligam perenne i immutable.

Hi ha un racó per a tu i per a mi, ple de Pau,

El marc perfecte per respirar la llum que emana

El teu ventre, on recomença el dia cada matí.

Àgapes (o Espècies exòtiques)(Itineràncies poètiques V, )

En els teus llavis, les espècies exòtiques

Que em recorden la infantesa, la tendresa

Que exhales i m'insufla ànim als membres.

Creixo a l'empara de la minestra necessària

Per suportar l'absència, l'abundós plat que sustenta

I multiplica constantment la fam per devorar-te,

I, en dejú, t'espero per obtenir les àgapes promeses.

Diòptries (o Càlida)(Itineràncies poètiques V, )

Comença el dia.

Miops, a les palpentes,

Els dits s'aferren

Al jóc del teu cos càlid,

L'auguri de la vida.

Panòplia (Itineràncies poètiques V, )

Còmplice, no hi ha destorbs en la nit que ens pertany,
Que ens protegeix amb la vesta dels somnis reals,
Que ens augura un futur on la veritat derroca el fals
Mot i el desig efímer, i ets consol contra el pretèrit plany.

Benèvola, no hi ha lloc entre nosaltres per al parany
De la mentida, ni mirarem l'ombra del trasbals
Si entrellacem els nostres dits i travessem el balç
De la distància amb fermesa i encarant-ne el seu guany.

Mel·líflua, no hi ha res que aturi l'urc de ser-te company,
Ni vergonya que eclipsi la joia de cercar nous guals
On passejar sota la panòplia d'un amor etern de tan segur.

Magnànima, no hi ha hivern que impedeixi que el nou tany
Neixi en el brancam esponerós, que em vincula a tu,
D'aquest arbre que ens protegeix de la intempèrie i dels mals.

Boscúria onírica (Itineràncies poètiques V, )

Un bosc de somnis

Per al foc que desperta

En cors silvestres.

I deixarem que ens creixi

Amb l'abrusada eterna.

Bòreas (Itineràncies poètiques V, )

Salpa la barca,

Lluny de rumb i d'amarres,

Vers la incertesa,

Volent que la deriva

Sigui camí de sirga.

Tindrà els alisis

Del vincle ferm amb ella;

I del nord, l'hàlit.

Àvida constància (Itineràncies poètiques V, )

La mel als llavis

Quan la nit ens envolta

I ens embolcalla

Amb aquesta avidesa

Constant de devorar-nos.

Transparència (o Milícies)(Itineràncies poètiques V, )

Si em dónes un somni, no esperis que l'abandoni

Amb la primera adversitat que es presenti, el glop

Amarg de les paraules negres com la gola del llop,

Que mossega i bufeteja; només farà que m'esperoni.

Si m'ofereixes la vida i l'amor sincer, et serviré

En safata d'or el cor, l'ànima, els llavis, les carícies,

I allistaré la veritat i la transparència a les milícies

De la seducció per ser-te amant i amic al teu recer.

Si vols la felicitat, t'ompliré la copa de l'existència

Amb jornades de joia i àpats de tendresa i somriures,

Converses i mirades per mitigar l'asprivesa i el plor.

Si em dónes un somni, vetllaré perquè sigui presència

També quan despertis, perquè t'adonis que som lliures

Del llast del passat i podem viure, junts, en Pau, tu i jo.

Tangències (Itineràncies poètiques V, )

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

Pregària (o Càrrega còmplice)(Itineràncies poètiques V, )

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

Làmpada legítima (Itineràncies poètiques V, )

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

Aritmètica (Itineràncies poètiques V, )

Sense metàfores ni límits t'estimo.

No hi ha vers que arribi a l'aritmètica

Exacta que mereixes ni als resultats

Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.

I només hi ha una única solució possible

En el teorema de l'enyor i de l'absència:

Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.

Recíproca demència (Itineràncies poètiques V, )

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

En potència/Impotència

Se'm faran llargues les nits, tan llargues com els dies.

He esperat aquest moment per obrir la meva vida al somni,

Endegada amb brins de realitat en potència. Demà, quan desperti,

Seràs un xic més pròxima, tangible, visible, princesa meva.

Cobdícia (Itineràncies poètiques V; 10)

Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.

I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.

Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.

I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.

Palíndroma demència (Melorepte205)

atesoraba palabras muy puras
para crear nuevos silencios

Alejandra PIZARNIK.

El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.

El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.

El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.

I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.

Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](Itineràncies Poètiques V; 9)

Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.

No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.

Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.

No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.

Renúncia (Itineràncies Poètiques V; 8)

Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.

Distància (Itineràncies Poètiques V; 7)

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.

Primigènia (Itineràncies Poètiques V; 6)

D'esma, com les passes del pelegrí
Que no sap fins on ha d'arribar,
Que només rep les pistes del destí
Que el durà més a prop del demà.

I recupero el trencall, la cruïlla
Primigènia on s'inicia el camí
A la recerca de la flor de la vainilla.

Plàcida fonètica (Itineràncies Poètiques V; 5)

El centre del meu món és la fonètica del teu nom,

Els iris que porten el tint de la terra dels pares,

Els llavis que recorden els primers indicis de l'alba.

I conjugo el verb fet carn, i concordo, no sé com,

L'insomni amb el xiuxiueig de les paraules clares

Que vénen fins a mi com el tronc que em salva

Entre les aigües del naufragi de desitjar-te de nou.

La fonètica del teu nom és el centre del meu món,

La raó d'avançar a les palpentes cap al plàcid palau

De les teves orelles, que alberga els meus versos.

I declino tot mot que pronuncies fins que es confon

Amb el paisatge que ens ha vist bastir l'amor, que no decau,

Que s'entortolliga en els nostres cors amb nusos perversos,

Mentre duem el ritme de la lenta celeritat que ens mou.

Sílfide (Itineràncies Poètiques V; 4)

El que crec que em pertany depèn de tu.
El somni i la vetlla, la follia i el seny,
L'art de la vida de conservar l'esforç ferreny
De la lluita per una fita, l'abric segur.

La joia i la tristor, el secret que ningú
No sabrà, el respir que s'encalça i s'ateny,
El gra que germina en el fèrtil terreny
I la llengua materna que endins lluu.

Tot el que em pertany és part de la conquesta
Del teu amor. La gràcia i el llast, el mossec
Capaç d'escalfar la carn i la congesta.

La fam i la sacietat, la set i l'ofec,
La intensitat del bes, com el llampec

Que, en l'horitzó, anuncia la tempesta.

Gràcies (Itineràncies poètiques V; 3)

Tots els noms duen a tu, als teus ulls,
Als teus llavis, com sendes invisibles
Que he de recórrer abans que la boscúria
S'apoderi d'ella, per retenir-te a la llar.

I evito, amb el teu record, els esculls

Que m'atansa la vida, mentre em fibles

La dolçor al fons del cor, la foscúria

Que desitjo en la matinada de l'atzar.

Totes les mars se sembren en la sang

Per adonar-me que ets el port i el far,

La llum més bella que apareix a l'horitzó.

I evito, gràcies a tu, caure en l'esvoranc

Més profund, que és perdre't, i em reculls

En el teu pit, l'estiu, la tendresa, l'escalfor.

Ànima òrfena (Melorepte204)

El repòs em cansa si no ets present.
Demà vindràs?, em pregunta el cor,
Com un reclam que és desig ardent,
Passió incontrolada, que mai no mor.

He ruixat el jaç amb la teva flaire,
Per suportar el deliri i el desfici
I aquesta ànima òrfena respira l'aire
Que tu li deixes per evitar el precipici.

El descans m'extenua quan els llençols
Recorden el teu nom, la teva pell,
Que porta l'huracà al meu pit de penell.

I t'ofereixo tot allò que sé que vols
I obtindré la quietud i el terratrèmol,
I el repte de distingir l'àngel i el seu èmul.

Urgència (Itineràncies Poètiques V; 2)

Cap a altres indrets ignots, salpo

Com el vaixell que navega a la deriva

Pels capcirons dels dits amb què palpo

Cada centímetre del teu cos, ànima viva.

Cap al país dels teus ulls, la vida perilla

Amb la inquietud de tastar-te, que desperta

En tot racó de la pell, impregnada de vainilla

Quan vull dormir i ets remei de la ferida oberta.

Torno a la mar intrínseca, mancat d'astrolabis,

I retindré en el meu interior aquesta silent foguera

Que crema per tu, enmig del deliri de l'espera:

Seràs cada gota d'aigua de l'oceà que m'atrapa,

Guardat en el teu ventre, i reclamaré amb llavis

I carn el que m'has ofert i que en el cor se m'arrapa.

Àncora (Itineràncies Poètiques V; 1)

Em llevaré ben d'hora, amb els llavis plens

De la pregunta que em crema les entranyes

I em malmet per dins, amb el cel que guanyes

Matinada rere matinada, i cap a on em prens.

Saludaré el nou dia amb l'aire del teu record

Que arrela al fons del pit i em serveix de guia

Quan ets absent i bella com l'ofrena més pia

Que deixo perquè es calmi el vent del nord.

I m'impregnaré la pell amb teu cos, que em venç

La resistència del desig, la fe que mou muntanyes

I m'apropa al jaç que he compartit només amb tu.

Em llevaré ben d'hora perquè m'aculli el teu port,

L'àncora del teu ventre, i seré nàufrag, nounat, vigia

En aquest món que crees al fons del teu esguard bru.

Fragància de colònia (o A Sílvia)[Repte ClàssicDXXV]

El Vendrell, 9 d'octubre de 2012

Estimada Sílvia,

t'escric aquestes línies amb retard. Ja fa uns dies que ho hauria d'haver fet però l'ànim no corre per bons moments. Tampoc l'enclaustrament ajuda a airejar les idees absurdes que em vénen al cap. I em provoca apatia, desgana, fadiga... Això és el pitjor de la soledat, que converteix el temperament del brau en docilitat d'anyell. I sobretot quan tinc aquell reguitzell de records que no poden presentar-se de mica en mica. No. Ho fan de sobte i de cop. Ara és un d'aquells moments impetuosos en què la nostàlgia em fa agafar paper i bolígraf i escriure't.

Ho sé, no m'és permès fer-ho. L'anell de casada m'ho impedeix. Però questes són lleis divines. Jo no em regeixo per aquestes, i tu, d'uns mesos ençà, tampoc. Si no, no hauríem acceptat de trobar-nos. Ni de tastar-nos més enllà d'un petó cast a la galta, o d'una encaixada amistosa. Tampoc no hauria buscat la forma de passar més estona junts, arriscant-nos en el teu poble. La temptació era massa forta, i el desig, encara pitjor. Tot i així, et puc dir que aquesta setmana i escaig ha estat idíl·lica, plena de tendresa i de sentiments nous, renovats, que semblaven perduts. Parlo per mi i per tu, també. Goso fer-ho perquè tot el que em comunicaven els teus ulls, en el silenci de la cambra. Era això.

No pateixis, els meus llavis segueixen segellats. No hi haurà res d'aquesta història que surti d'ells, només pels canals que hem anat usant al llarg de les setmanes, amb el nostre codi personal i secret. Les metàfores que captes sense haver-te-les d'explicar, els matisos que deixo en cada vers, en cada paràgraf. Tant sonet com relat. I ja saps que no hi ha massa ficció darrerament en tot el que escric i llegeixes. M'has despullat de totes les formes possibles, igual que tu has deixat que ho fes jo. I abans inclús de tenir-te al meu davant amb la nuesa pletòrica que et pertany. I que no saps acabar de creure...

He tornat tot just fa una setmana i encara guardo a l'oïda les paraules pronunciades, aquelles que eren un incendi cada vegada que ens trobàvem. Aquelles cites clandestines però immaculades, sense culpabilitats, que han omplert les retines d'imatges belles, inesborrables. I aquests dits meus que ara no saben tocar res sense imaginar que no poden acariciar-te fins d'aquí a un temps imprecís... com si haguessin perdut tot l'aprenentatge acumulat al llarg de la vida en l'instant de trobar-se amb la teva pell.

He tornat, he començat a la feina i, tot just començar la jornada, ja penso en l'hora de plegar i d'arribar a casa i de deslliurar-me de tota peça de roba i estirar-me per descansar i que transcorrin ràpidament les hores fins a trenc d'alba. Llavors, amb la melodia que m'anuncia que estàs a punt de parlar-me, em desperto de cop. Em desvetllo i tots els sentits treballen amb celeritat per recuperar el cent per cent de les seves qualitats. Però aquesta conversa, a través d'una finestra que em torna tots els teus matisos, és un succedani contra la nostàlgia i l'enyorança. I ho sabem. Però ara només ens queda resignar-nos i passar dies com si trampegéssim en aquest joc d'atzar i de baralles velades. Seré tafur per donar-te les millors mans, per evitar tota la tristesa de saber que la partida és il·limitada i que, tard o d'hora, es pot aconseguir fer saltar la banca del destí...

Mentrestant, continuo recopilant tot moment passat al teu costat o amb la teva presència de la mena que sigui, a base de missatges, de poemes, de retalls deixats en tot el que escric, com les molles de pa o les pedres blanques en el camí de retorn a la meva llar, la que vol acollir-te definitivament. Aquesta nit, però, en què la melangia del teu cos em turmenta la raó, ruixaré els llençols amb la fragància teva, l'envàs de colònia que vaig demanar-te abans de marxar per tenir-te present mentre fossis absent. La fragància de colònia que ha d'ajudar-me a sobreviure en l'embalum de tenebres que m'has deixat després de tastar el teu cos gerd, custodiat per la penombra i pels meus braços. Perquè la clau de la meva supervivència resta en mans de la vainilla, l'essència que ha edulcorat la culpa, el remordiment, la infidelitat, i els ha convertit en un episodi deliciós en la nostra memòria.

Fins aviat, petita meva... Sempre teu, Lluís.

Plàteres de màgia (o Quilòmetres i mil·límetres)[Melorepte203]

De nou, somnio en el trontoll provocat pel teu esguard serè
I sé que, a partir d'ara, la rugositat del temps sense tu
Minva amb el vellut del teu bes, amb la carícia que lluu
I creix als capcirons dels teus dits, inici de l'alè.

I paro la taula per al pa del teu ventre, que vindrà
En plàteres de màgia que eixuguin la tristor i el dol,
Aquest raig de llum enmig de la matinada, el sol
Anhelat tantes vegades en la tenebra, com el demà.

De nou, em desvetllo amb la teva veu que em parla, l'arpegi
Més clar per combatre la buidesa i la magnitud del llit,
I sé que la ment, plena de records teus, és un continu vesper.

I desitjo trobar, entre fórmules magistrals, el sortilegi
Que t'apropi, en aquest comiat que no és adéu, al meu pit,
Que converteixi els quilòmetres en mil·límetres de sobte, si pot ser.

Bàssia d'Àtropos (Minirepte53)

Escuro el got de cervesa i, sense rumiar-ho massa, inspiro amb força i em submergeixo a la banyera. Les bombolles es formen als llavis. Vull expirar tot l'aire dels pulmons i no respirar més. El primer impuls és la inhalació. El cor batega tranquil, aliè a la meva ment. M'enfonso encara més. Visualitzo, amb les parpelles ben closes, records que guardava al fons de la memòria i d'altres més recents i lúbrics, mentre el pols martelleja les temples. M'endormisco, com en un desmai que intueixo, però em resisteixo. No cediré amb tanta facilitat, només són uns segons escassos, un patiment que se suporta. Si intento respirar, l'aigua entrarà als pulmons i potser així sigui més fàcil. El cap sembla explotar-me amb l'inici d'una inhalació que no vull fer. Un soroll, que és un esgarip imperceptible, s'instal·la en els bronquis. El costum de respirar és massa fort per aturar-lo sobtadament i sangloto sense que un bri d'oxigen entri de nou en el meu organisme. Em costa retenir les darreres accions del dia, o el motiu d'estar-me banyant ara mateix. Potser sigui per tu, o per pur caprici, de suïcida adolescent i frustrat, o un efluvi romàntic per lluitar contra la nostàlgia.

Quan surto de l'aigua i inhalo i exhalo amb un estossec impetuós, m'adono que les urpes de la mort no han pogut atrapar-me. Però les he sentides gairebé tan endins meu com la petita mort diària que és haver-te tastat i saber-te llunyana, arrelat a tu des que has marxat.

Pàtina de delícies

Després de deixar els nens a l'escola i de fer una compra ràpida al supermercat que es troba de camí, torna a casa i es dutxa ràpidament. Fa setmanes que se sent neguitosa, sobretot els darrers dies, en què ha rebut la confirmació de tot. S'ensabona amb perícia i velocitat alhora. Vol que tot estigui impecable. Cada racó del seu cos ha de quedar immaculat, sense cap olor estranya. Ni tan sols de suor fresca. Vol que sigui una ofrena sincera i pura, sense res que corrompi aquests sentiments. Els que la desvetllen nit rere nit, perquè se sap desitjada. Ella, que no mereix la felicitat en aquesta vida.

La tovallola ja la fa estremir. Les restes de la fragància del suavitzant i la rugositat del rus li desperten els sentits. Torna al seu cap una única idea: uns dits que la duguin allà on decideixin. Vol ser penell en aquest corrent d'aire que l'ha feta alenar de nou. I anhelar també. Anhels dins del cap durant tot el dia perquè transcorregués el temps i arribés la nit i poder trobar-se amb unes paraules plenes d'amor i apassionades, amb uns ulls que la devoren mentre li recorden la infantesa en platges gaditanes. Desperta de l'ensonyament en adonar-se que s'ha assecat dos cops tot el cos. Mira el rellotge. Té un marge ampli encara. Però no vol anar de bòlit.

Deixa la tovallola amb cura. Així, en una revolada, podrà recollir-ho tot quan torni. S'unta de crema tot el cos, amb més delicadesa a la zona dels pits. Hi passa més d'una vegada, fins que els mugrons se li sensibilitzen. No hauria de seguir perquè s'humitejarà i haurà de tornar a la dutxa. Es ruixa amb la colònia que sempre utilitza. La vainilla, junt amb la crema corporal, que es barregen en la seva pell, crea una pàtina de delícies, que trobarà cada carícia que li sigui oferta. Sent la suavitat del seu cos i l'excitació creixent, amalgamada amb els nervis i la suor que li provoca la proximitat de l'hora concertada. Pateix, abans de col·locar-se les calcetes negres, encara sembla que suï i que olori la transpiració. Es vol maquillar ja. Així no se sentirà tan estranya. Es veu horrible al mirall del lavabo. Per això es dirigeix a la seva habitació. Davant de la còmoda, es perfila la línia dels ulls. No els veu tan bonics com li diu. Són marrons, normals, mediocres. Ella els prefereix verds, com la mar de Cadis que ha descobert fa mesos de nou en el seu esguard. Es perfila també el contorn dels llavis amb el llapis de color magenta. Res de colors estridents. El carmí, rosa pàl·lid, per omplir els seus llavis molsuts i res més. No vol pólvores a les galtes ni rímmel a les pestanyes. Sap que la troba més atractiva amb el rostre al natural.

El sostenidor, de blonda blanca, ha estat triat perquè sigui un senyal que indiqui que avui és un dia important. Són els que duia la primera nit... Quan se'l col·loca, els pits exuberant i rebels comencen a pacificar-se. I els dissimularà, o ho intentarà, amb allò que triï. L'acomplexen per la seva mida. No li agraden i, per tant, no poden agradar a ningú. No ho vol pensar massa ja, i se'n va cap a l'armari i la munió de roba que hi troba dins no l'ajuda en l'elecció. En veu tanta... I tota li agrada i li desagrada al mateix temps. La faldilla i una brusa deixen al descobert les seves cames i l'escot; uns pantalons i una samarreta perfilaran massa el seu cos grassonet... Se li acut presentar-s'hi només en gavardina. I la idea esbojarrada la fa somriure. Quina cara faria en veure-la! O ella anant pel carrer així... La decisió recau en un vestit texà, que no es pot desbotonar, però que és fàcil de treure. Només hi troba una pega, a banda de l'escot, que és impossible d'amagar amb qualsevol peça: el vestit cobreir només mitja cuixa i no li fa prou el pes, per agosarat, però no se'n desdiu més.

Un cop que es calça les primeres sabates que troba i que combinen amb el vestit, descendeix per les escales a la planta baixa i, allà, en el lavabo que només és usat per ella i quan hi ha convidats, es pentina. Es pentina diverses vegades, canviant la clenxa, recollint-se els cabells en un monyo, deixant-lo solt sense cap més complement. Finalment, però, tria la cua. Els recull amb una goma blanca, que combina amb tot. Mira de nou el rellotge. Aquesta vegada el del menjador. Queden quinze minuts per a l'hora. S'esglaia perquè tot ha transcorregut tan ràpid... Sobretot la darrera hora. Agafa les ulleres de sol i les claus del cotxe i les de casa i surt al carrer. Tanca de cop. No vol perdre temps reculant per tancar amb doble volta. El cotxe, aparcat enfront del xalet, l'espera fidelment. Al maleter, ben amagada, la compra del matí, que li servirà de coartada per a tota pregunta que se li formuli més tard. Té deu minuts ben bé fins al centre de la ciutat. Entre carrers tallats, avingudes plenes de trànsit i de vianants, carrerons alternatius que la diguin per itineraris una mica més llargs. Els carrers més pròxims al seu domicili es troben deserts. Per sort, el veïnat treballa o és al bar, o al supermercat comprant o a casa, atrinxerat. I potser algú la vegi sortir esperitada. Però no sofreix per això. Més aviat li sembla més perillós un cop al centre. Per molt que sigui gairebé desconeguda per aquella zona, sempre hi ha coneguts escampats per tot arreu.

Multiplica els ulls. Ho mira tot, tot ho observa i busca cares familiars que puguin ser informadores. No arribarà a temps però ja ha avisat que potser portaria una mica de retard. Només li sap greu que sigui temps perdut en altres coses. Pateix. La processó més important va per dins. Els seus principis són uns altres: la fidelitat, el respecte, l'aliança durant anys... Però, si ho pensa, també actua segons els seus principis. Perquè és fidel a allò que sent i que ha despertat en ella. Amb una força tan increïble com agradable. Amb una gran part de sorpresa, perquè se sent desprendre's d'una letargia que l'endormiscava, que li afeixugava el cos i els membres. I també el cor, la part dels sentiments, i el cervell, la ment cada cop menys àgil per haver-se rendit a la sort de la vida. Malgrat tot, ara sent la veu lluitadora de l'adolescència que reclama els seus drets i els seus somnis, els arramblarà amb força i amb tot l'esforç que calgui, encara que la veu de la maduresa, també interior però més calmada, li xiuxiuegi amb insistència que el camí correcte és un altre.

Encara la rampa d'accés a l'aparcament subterrani del centre de la ciutat. Així no cal capficar-se més, a banda de les cabòries, amb la dificultat de trobar un aparcament a aquestes hores del migdia, quan la bullícia és tan exasperant com intranquil·la. Per qualsevol raó, per petita que sigui, es toca el clàxon o es renega o s'esmenta un familiar proper amb oficis de baixa estofa, o, fins i tot, es busca brega i, si tan greu és l'icident, o tan valenta és la part implicada en l'incident, pot arribar la baixada del cotxe o el cop de puny. S'atura davant de la barrera i espera el tiquet, que mai no havia tardat tant a sortir. Així ho veu ella, avui. La barrera, amb una parsimònia igual de lenta que la del tiquet, s'apuja i, a la fi, pot avançar a la recerca de la plaça lliure el més a prop de la porta de sortida. Ha de baixar dues plantes abans que, a la tercera, en trobi una, en l'atapeïment en penombra de l'aparcament. No és una maniobra perfecta, ho sap, però ara no té temps per tirar de manuals de conducció o de reglaments de comportament cívic.

Tanca i s'assegura que no queda res a la vista, i corre cap a la sortida. No espera l'ascensor i puja els graons de dos en dos. Els replans serveixen per agafar aire. I per notar que tota ella està banyada per la suor. Se'n tornaria, evidentment, però el desig per abocar-se en aquells ulls marins és irrefrenable ja. Tornen, novament, les imatges que duren fa tres mesos i mig, les paraules nocturnes que trobava cada cop que coincidien, l'estratègia pensada i planejada, girar l'esquena al decòrum i a la vergonya, la nostàlgia i l'espera, la desesperació, l'enyorança, el neguit de no arribar la nit encara. I haver de callar, buscar l'única complicitat en el silenci i, en resum, ser feliç durant un interval de temps tan breu com satisfactori. Travessa la plaça en diagonal, amb les ulleres de sol posades i la mirada baixa, mirant un punt inconcret del terra. No sabria què respondre si es trobava amb algú conegut i li preguntava on anava. I si la resposta l'animava a acompanyar-la? Millor dir la veritat, que es dirigeix a l'església per resar i pregar. No diu cap mentida. Sap a qui resarà i per quin motiu pregarà. Vol que la vida sigui més fàcil, que li permeti aconseguir allò que sap que no té dret a tenir ni a merèixer. Però que, malgrat tot, vol tenir perquè s'ho ha guanyat. Perquè, en el fons, sent l'egoisme per un cop a la vida.

Enfila el darrer carrer abans d'arribar a l'església, la seva preferida entre totes les de la ciutat. La més tranquil·la i bonica alhora. Per tot el que significa per a ella com a dona i com a creient. Creu en Déu, sí. Però també creu en l'amor. Sobretot si l'herald que porta el seu missatge és un esguard nítid, una mar en calma de verdor i de profunditat, on ella hi ha naufragat abans d'aprendre a nedar. I no se'n penedeix. De res. Al llarg dels cent dies i escaig que fa que sospira pel dia d'avui. Se sent lliure a decidir, ha llançat els daus i no sap quins números tocaran. Però vol jugar amb l'atzar i amb la fortuna. Una vegada més. Com la primera, que va acabar en matrimoni, el matrimoni que dura i l'acolla. Però, aquest cop preferiria que la sort li somrigués. Tot i la clandestinitat i els nervis pel mal tràngol d'haver de mentir. No li fa res ara. Quan ha traspassat el llindar de l'església, el cruiximent d'un dels bancs li descobreix la figura esquàlida d'ell, amb el llibre sempitern i omnipresent a les mans. La somriu, perquè l'ha reconeguda. Està suada, vol tornar enrere, però aquell somriure i els ulls que, mica en mica, va distingint, acceleren els seus passos cap a ell. Perquè sap que aquesta és la segona oportunitat d'intentar ser feliç. Malgrat que no sigui lícit ni se li permeti ser-ne, de feliç. Per la seva condició de casada.

Renúncia (o Carícia calidoscòpica)[RPV230]

He abocat dintre teu tot el meu esperit,
Amb la calidoscòpica forma de la carícia
Perquè en la meravella d'aquest món ets Alícia
I mare i odalisca i insomni en plena nit.

I la pols del camí de la vida fenícia
Que segueixo m'impregna de mirades el llit
On he tingut el gust, la flaire, el tacte, el crit
De l'amant que mereix l'Edèn de la delícia.

I ets fruita de dolcesa, polpa prenyada d'aire
Mentre la brasa aviva l'ardent nom teu, de foc,
Quan et demano almoina com un callat captaire.

Digues: si entre els meus braços no et sents fora de lloc,
Per què cal la renúncia d'un cel nat no fa gaire,
D'un àpat que es comença i sempre sembla poc?

Còrpora semítica (Repte Clàssic DXXIV)

Tema: Auschwitz

Avui l'he vista de nou. Mantenia l'ordre de la fila per obtenir l'exigua ració de brou que frega l'agror, amb bocins d'alguna cosa que hi sura i que té un aspecte similar a la carn, i el crostó de pa ranci. M'hi he fixat, aquesta vegada amb més atenció, perquè, des d'on em trobo, estic segura que no pot veure'm ningú. Ni els presoners ni els soldats. Per les gesticulacions que veig, sembla discutir amb una altra dona, els trets de la qual són més clarament semites. Em provoca basques la idea que pugui seguir relacionant-se amb aquesta escòria. Però, per seguir amb el meu pla, he d'oblidar que també és jueva, una gossa jueva que ha de ser exterminada. Almenys pel moment.

Em fixo en la seva còrpora. És excelsa, ampla de malucs, amb pits generosos i plens, malgrat les penúries i la fam sofertes. El seu cos no sembla patir-les i encara guarda aquella esplendor dels anys previs a la guerra. Tot i així, cal que agafi pes perquè, setmana rere setmana, la roba sembla que se li eixampli i que sigui més folgada amb el pas dels dies. Serà el nostre secret. D'en Heinrich i meu. Li he de demanar permís, però, perquè estigui més a prop nostre. I la pugui observar millor encara. Els seus cicles, els canvis en el seu cos quan l'alimentació sigui més selecta. Menjarà ous de nou, i carn roja, beurà llet fresca i tot el que desitgi li serà concedit. Amb una única condició: que ningú no sàpiga que té privilegis per formar part del meu servei personal. Qualsevol rumor és motiu de mort fulminant. Sempre m'ho ha repetit en Heinrich en els altres intents, i cap no ha arribat a bon port.

Aquest cop tinc un pressentiment. Un bon pressentiment. Li costa d'entrar en els cercles de les més veteranes. Camina amb decisió, amb la mirada endavant, i això no agrada. És com si desafiés la resta de dones i no els tingués cap mena de respecte. Quan vegin que parlo amb ella, l'hostilitat augmentarà. Les males llengües són veloces, sobretot si duen notícies sucoses. I quan sàpiga els seus dies fèrtils i en Heinrich s'ajaci amb ella i aconsegueixi prenyar-la, tot serà oli en un llum.

Caldrà esperar que el seu ventre s'infli i dissimular-ne les formes, que no faci cap feina d'esforç i tenir cura d'ella, fins al darrer dia de gestació. I, un cop que doni a llum l'infant i aquest se li arrapi al mugró, deixar un marge suficient perquè el nadó sobrevisqui a l'absència de la seva mare biològica i accepti els biberons de llet preparada. Hauré assolit el meu objectiu de ser mare. I la jueva ja no em servirà més. Serà un número de nou i podrà afegir-se a les llistes de presoneres per ser exterminades. Com allò que és, una gossa jueva que no mereix seguir al món ni un sol dia més. Perquè només l'he triada per donar-me el fruit que el meu ventre no vol engendrar...

Poètica àulica

Com un analfabet, recorro el teu cos tendre
A la recerca dels mots que l'emplenen,
I emmudeixo en trobar una piga que em parla
Amb la llengua ancestral de la carn àvida

De carn, de cos aliè per recórrer,
Amb la llengua de qui sap la drecera
Per arribar, de sobte, al fons de l'ànima.

Com un analfabet, preparo els membres
Per interpretar la iconografia
Present en el teu esguard profund, regne
Dels somnis que es tatuen en els porus

Quan duen el perfum de la vainilla:
Visc en cada vers àulic que mereixes
I que, nit rere nit, et xiuxiuejo.

Síl·labes de dèria

Se sent la veu del món en el teu cos

I sóc mut, cec, sord quan em tens dins teu,
Glop llarg de temps amb tu que se'm fa breu.
I l'or dels teus pits pren llum a les flors.

Dic el teu nom i en mi tot és un clos
On creix el goig cert de ser part de tu,
On la mort no és un plat fred. Ni un cop dur.

Àgapes

En el ressò de l'aram de les torres,
Onze somnis podràs alimentar
Sense el neguit ni l'espera: els esborres,
Com la tristor, en travessar-ne el llindar.

Les parets demostren que el temps s'atura
Sota la mirada atenta, innocent
D'un dels fruits de qui té cura
D'oferir el Paradís a flor de dent.

Ja pot venir la calor o el diluvi,
Que si a la taula hi ha queviures i vi
No existiran presses. Almenys d'antuvi.

I, en tot moment, un angèlic efluvi
Farà que et preguntis si no és mesquí
Guardar el secret que l'Edèn és aquí.

Cítrica astringència

I l'astringència del vi embriaga
Les papil·les que t'han tastat la pell,
Com els cítrics que s'obren camí
Entre les espècies quan s'infusionen:

Ets record dens convertit en llast
Per a la memòria que, emmalaltida,
Demana clemència, però no pas oblit.

Càbales

Per si les càbales han de portar-me

El que el cor vol, continuo comptant,
I el call interior esdevé arma
En el martiri de seguir endavant.

Intramurs, només accepto el silenci;
El murmuri molesta en l'interval
De l'enyor i no hi ha mot que em convenci
Que, sense tu, el món segueix sent real.

I per si la suma dels nombres dóna
Uns resultats més propers al teu cos,
Preparo els batecs del cor i la fona

En l'assalt al teu fortí, sens repòs:

Avanço cap a ta pell de delícia,
Allà on el malson esdevé carícia.

Penitència (o Quilòmetres)

Només veure't, sense emetre ni un sol so,
Ha estat oxigen en les hores d'asfíxia
Que han d'esdevenir encara dantescos quilòmetres.

I he somniat que t'ubicava en el mapa
Del deliri de la meva carn mortal,
En el punt on l'agraïment és romeu
I creix, com la necessitat, a les palmes.

I he peixat, perquè no minvi, aquesta fam,
Que travessa els límits del bé, sense culpa,
I la penitència serà llarga, dura.

I he somniat, en l'insomni, la manera
De traçar el camí directe fins a tu,
I perdia la brúixola del retorn
Entre els plecs del jaç que trobo en el teu ventre.

Cúspide

-Madinat al-Zahra-

Entre capitells i ceràmica també et troba
La pupil·la atenta i malalta de tu,
En el verd del manganès i en el marbre blanc
I en cada galeria que hauré de recórrer.

Escolto el silenci, aquest xiuxiueig que renova
El record del teu nom, les hores de dejú
Dels teus llavis, que em cremen les entranyes: l'esvoranc
Que has deixat en mi ni un segle no l'esborra.

Entre restes i ruïnes i esbossos d'un passat
Esplendorós també sé present la teva glòria,
Que se m'acumula en estrats recòndits dins de la sang.

I batega el cor amb el murmuri callat
De qui se sap en la cúspide de la més bella història
En voler repetir dia a dia el nostre entrebanc.

Música venèria (254è Joc Literari)

Vols ballar al ritme de la música del meu cor

Per oblidar la ruïna de l'enderroc que ens envolta,

Aquest pols contra el temps que cal viure, revolta

Vital que ens creix endins, alhora, i mai no mor?

Vols deslligar els peus a la màgia de la melodia

Que teixeixo entre xiuxiueigs i carícies, rumors

Del murmuri del riu que duc en l'ànima, com amors

Clandestins, perquè el corrent desbocat ens faci de guia?

Invento edificis on vagarejar i estimar-nos, petita,

Traço envans de lleugeresa enmig de bigues feixugues,

On el bes i la mirada tinguin els límits infinits,

Servo les formes del teu cos en la memòria, la fita

Per assolir el rumb correcte en l'illa de cases on et bellugues

O el naufragi que em vaticina el desig pels teus dits.


254è Joc Literari; proposa Jesús M. Tibau

Catàstrofe

El tast de la confluència dels camins

Flaira la catàstrofe del desesper,
Avui que la carn vol carn i escalf i dents,
I el que se somniava és realitat.

Perquè et sabràs desperta i fidel al cor
Un cop que el xiuxiueig ens gemegui els noms
En l'atzucac que han traçat els nostres dits.

Recòndita litúrgia

Amb la litúrgia que mereixen les Verges,

Beso els llavis que em manlleven la raó
En l'altar dels rituals on l'evangeli
Del teu nom puríssim ha de ser llegit.

I em fas creient d'un déu a imatge i semblança
Teva, ateu com he estat fins que he conegut
Les sagrades escriptures del teu cos.

Hipèrboles

Íncola de la delícia del teu nom esdrúixol,
T'habito les entranyes amb l'essència del món
En metàfores creades per a tu només,
Que entenem en aquest minúscul univers nostre.

I la hipèrbole es minimitza a mida que els llavis
Es coneixen i es tasten i depenen del gust
Pel dolç pecat d'amagar-se dels ulls aliens,
Ombres xinesques que difuminen la certesa.

Íncola del teu ventre de rosada i de sol,
M'ajaço a la pàtria de la teva esquena, i l'home
Mortal que sóc retorna als primers dies de vida

I creixo, com el nounat, aferrat al teu pit
Perquè és el més proper al caliu de casa dels pares,
La veritat més vera que hagi dit una dona.

Nàufraga imminència

Tinc la flor de la vainilla a les mans,

Capoll incert de la data precisa,
Marca en el calendari de l'amant,
I la flairo amb anhel, fam, deliri.

La retindré fins que tornis, magenta
Tatuada a la saliva i al pit,
Com qui combat per no perdre la vida,
I la rendició serà imminent.

Tinc la lletania del teu esguard
Al pou de mar bromosa dels meus iris
Per admirar-te també quan no hi siguis.

La repeteixo amb l'ímpetu del nàufrag,
Com el cec desfici de l'alenada
De recuperar el ritme del respir.

Libèl·lules

El teu ventre és el marjal on els somnis
Arrelen, creixen i es tornen reals,
I l'estol de nits de delit són útils
Per al bagatge que vull carregar.

I és blat, espiga madura per moldre,
Treballar i enfornar ja feta pa,
Per llescar i assaborir sense pressa,
Sabent que el nou mos n'agreuja la fam.

I és clivella en acollir la carícia,
Vagareig conscient pels meus racons,
Descoberts i cercats en ple silenci.

I és aljub on calmar el desig en flama
Quan persegueixo el vol de les libèl·lules
Mentre no puc sentir el pes del teu cos.

Vàlua lícita

He despertat amb el gust de la sang
A la boca, com després de la lluita
Més pacífica de dos cossos joves
Per trobar-se en la penombra amb el foc.

I he collit la flor del ferro sanguini
Per recordar cada interval del temps,
Que m'ofereixes, quan siguis absent
I l'anhel constrenyi la paciència.

De nou, els llençols acullen la flaire
I el combat, l'intercanvi desitjat,
El bes, el mossec, l'abraçada, els ulls,
Que beuen els pous del teu ventre mentre

Sol·licito el que és il·lícit: la carn
Que em pertany però sé que no és meva.

Íntegra, fúlgida

Ets íntegra com el bes que es vol fer
Als llavis germinats en la memòria,
Com el bosc que ha crescut en els meus somnis
Per oxigenar-me el temps sense tu.

Ets fúlgida com la nit que pregunta
A les pedres l'edat del nostre amor,
Com la mar que ens ensinistra les mans
Per bressar-nos i abraçar-nos per sempre.

Sóc heura arrapada a la teva pell,
Corall en l'escull dels teus ulls pregons,
Somnolència i vetlla alhora, enyorança.

Sóc corda per lligar la llibertat
Als teus membres, dolç espasme en l'orgasme
Que és tastar el gust de la teva saliva.

Pregària

Que vingui el diluvi durant tot el dia
I aparegui, de sobte, la sequera absoluta,
Que tota terra molla esdevingui eixuta
Perquè els teus peus t'apropin a mi, dolça metgia.

I que la teva esquena sigui la ruta
A seguir per la boca mentre el desig em guia
Els dits per la drecera cap a la gruta
De l'altar del teu ventre de divinitat pia.

Que tota la pluja s'agrupi en tempesta
Damunt de l'embriaga raó que em regeix ara,
Brúixola sense nord que, amb el ras, m'empara.

I que sàpiga que qualsevol requesta
Tindrà com a resposta la penombra més clara,
Que recorda la teva nuesa de ginesta.

Llàntia

I tot en tu és una festa i l'estiu
I l'escalfor de la vida viscuda
I l'argelaga que creix en silenci
Pels camps del país que t'he conquerit.

I véns de puntetes amb el rubor
De qui entra en una casa aliena
I troba una família i plat a taula
I no cal que retorni al vagareig.

Amor, amor, la passió és àpat
Que s'ha de compartir i te l'ofereixo
A mans plenes, amb l'escudella humil

Del desig pur, la llàntia que il·lumina
El camí tenebrós del vil destí
Quan manca el perfum de la matinada.

Cartògrafa exòtica

He deixat el meu cos a mans dels teus dits
Cartògrafs i sabré els seus límits com qui
S'escolta per primer cop el nom en boca
D'altri i se sent viu, immortal, correspost.

He anhelat durant nits d'enyor els teus pits
De pètal mut, de càntir perquè el destí
Segueixi assedegat per tot el que evoca
Ta pell, menja exòtica en el meu rebost.

I no hi ha fites en el mapa del foc
Del ventre, que alberga cada matinada
Que visc quan en la penombra t'anomeno

Perquè tornes i em regires amb un toc
Les vísceres i l'ànima i la mirada,
Plena de tu, que sobreïx quan aleno.

Època d'ardència magnànima

El camí de la punxa conclou en la rosa

Vicent Andrés Estellés.

És època de collita, amor, i m'has sembrat
En els llavis l'ardència més pura
Que és glapir nit i dia pel teu nom
Magnànim de flor plena de rosada, de sol.

És hora de recol·lectar el nèctar i l'alè
Per quan vingui l'absència, l'asfíxia
De voler el frec d'un dit teu a l'ànima,
I hivernar amb la letargia de qui estima.

És temps que l'espiga marqui els segons
Que manquen per al teu retorn, per transcriure
Els moviments de la busca mentre t'espero.

Amor, amor, cerco en el camí al teu jaç
Les espines que em demostrin que ets real
Dins del deliri i del somni, que he fet meus.

Ànima d'àmfora

Sigues fecunda
Com el desig
Que avui m'inunda,
Com el trepig

Sincer a l'abim
Directe al cel
I seré llim
Tendre, fidel:

Modela'm, forma
Cada bri d'hàlit
Perquè em respiris.

Habito el càlid
Jaç dels teus iris,
País enorme.

Parròquia (Minirepte52)

[Tema: La infidelitat]

Des del banc que ocupa, escolta les converses i sent les rialles sense ser vist. Reconeix a tots i a cadascun dels parroquians que, amb assiduïtat i puntualitat quasi suïssa, feien la seva visita diària i que, fins i tot, coincidien de vegades amb ell. Els reconeix i li doldria ser reconegut mentre s'amaga de les seves mirades. No li han agradat mai els rumors i esdevenir-ne el centre d'un d'ells tampoc no li faria gràcia. I el que té de peculiar aquesta parròquia és la quantitat de safareigs que acaben muntant-se entre reunió i reunió.

Els escolta pronunciar els renoms ben clars, els mals noms que només uns quants sabien interpretar. I gairebé podria seguir el fil de les converses, com abans, quan parlaven amb ell. Però eren altres temps, que semblen tan llunyans com aliens a ell mateix. Els enveja, potser. Són feliços amb l'única fita de retrobar-se dia rere dia i mantenir una conversa prou banal per fer oblidar maldecaps.

Ara ell ja no pot permetre's aquesta rutina, a la llarga massa cara. No té ingressos tan suculents d'ençà que ha perdut la feina. Però el costum de visitar la parròquia no pot deixar-se de cop. Sap que així traeix els principis del grup. S'arrepapa al banc perquè ningú no vegi com treu l'envàs de vi barat de la bossa. Amb el primer glop prolongat, marxen ulls i rumors i tremolors. I aquest corc que li insisteix que allò que fa és una infidelitat a la parròquia.

Basílica (Melorepte202)

Amb el record de la vainilla i el rosec de l'espera,
Han travessat el llindar vuit dones i una innocència,
Abans d'aparèixer el sol del sud de la teva presència,
Que les matinades han envoltat de desig des de la primera.

Amb el cúmul de mots deixat a l'espai, ja no s'ajorna
Aquest foc terrible que abrusa els llavis, el pinacle
Perdut en la basílica del teu cos de miracle:
Pendent avall, el pes, amb la promesa de l'ascensió, se suborna.

I no hi ha crucifixió ni ciris ni penitència
En la temptació més terrenal, inundació i receptacle
On han de confluir rius i mars i torrents de saliva.

Només la desmesura controlada que em miris i no sigui la darrera
Vegada que l'alba m'ofereix la vida quan retorna
Amb el teu somrís, abim i argolla que m'aferra i em captiva.