Senzillesa (Repte Clàssic DXXXII)

Ella obre la porta però la gana supera la curiositat per anar fins al rebedor i comprovar qui ha entrat a casa. A més, entre els xiuxiueigs i les rialles discretes, m'adono que no és un desconegut. Ja és mala sort que coincideixi amb el meu esmorzar... Accelero el ritme de les mastegades per engolir el més ràpid possible tot el menjar. Es fa el silenci, deuen besar-se. I, després d'una palmada gairebé inaudible, els xiuxiueigs es reprenen. Ho agraeixo, tot s'ha de dir... després de tantes discussions, una mica de calma, almenys per una estona, també cau bé al cos.

Unes passes, que s'allunyen del menjador, m'indiquen que, en breu, la porta de l'habitació del petit s'obrirà. El so d'una melodia estrident i metàl·lica omple tot l'apartament quan no troba obstacles. S'obliden de mi, llavors? Escolto el nom del xiquet i sento un bri de gelosia. Que li facin carantoines no acaba d'agradar-me massa. Però ho dissimulo mitjanament bé. Millor que abans, que em queixava en preveure les moixaines que minvaven les festes cap a mi. Ara, però, menjo i no tinc la mala sang que m'estroncava la gana.

El xiquet se sorprèn i parla amb veu greu, barreja d'home i de nen, però que s'escolta amb claredat. L'entusiasme es palpa dins de l'habitació. Les paraules es barregen amb moviments excitats, d'eufòria pel nouvingut. Ha dut alguna cosa amb ell, que fa que el petit boti sense parar i demani d'obrir les bosses, veure'n el contingut. Li falten mans, com sempre que li embarga l'excitació i el nerviosisme. La cel·lofana de les bosses fa soroll quan les intenta obrir el petit, que demana ajuda, de ben segur, a la seva mare. I un ohhhh de sorpresa el reactiva de nou. Les paraules de petició es multipliquen mentre jo, finalment, escuro el plat.

M'asseguro que no hi hagi res més per menjar. Sembla que em tinguin a règim des que estic creixent més del compte. Ensumo pel meu voltant quan un espetec enorme m'espanta. Corro cap a l'habitació del xiquet amb lladrucs d'espant més que una altra cosa. Sóc covard, ja ho diu ella, però si bordo no es nota tant... Els veig als tres somrients, amb llàgrimes als ulls, i envoltats de globus pertot arreu de l'habitació. És tan senzill fer feliç a les persones?

Remeno la cua encara amb el cor accelerat. M'engresco i busco amb la pota el globus més cridaner, d'un roig que reclama l'atenció completament. I, tot d'una, es repeteix l'espetec d'abans, més fort però. El globus s'ha convertit en bocins vermells dispersos pel terra. I penso que també s'han espantat les meves taques de dàlmata. I les rialles tornen a omplir l'habitació, enmig d'un crit que pari quiet i no toqui cap altre globus. M'aturo i esbosso un breu gruny que indica queixa i alegria alhora. Feia tant que no els veia riure, a ella i al seu xiquet...