Indecència (desembre2012)

Meu. És meu. De ningú més que meu. L'he vist jo abans i aquest lladregot ja té prou pena de no tenir ni un mos per dur-se a la boca. Però sí que té la indecència de demanar una almoina o de regirar qualsevol embalum del meu barri. No em provoca cap llàstima, a mi no m'enganya, amb aquesta fotografia llardosa i descolorida, magrejada i escantonada que fa angúnia de mirar. I put a alcohol. Per a què demana la xavalla, per malgastar-la amb un got de vi a qualsevol bar obert? Ja pot oblidar-se de mi, que marxi d'aquí i que deixi aquestes bosses on les ha trobades.

Meu. És meu. Tot el que pugui veure's en qualsevol racó és meu. I les mans plenes d'enveja no embrutaran ni violaran l'harmonia del seu conjunt. He d'afanyar-me, però. Abans que sigui fosc i tard, abans que arribi el final del sopar i el veïnat s'alliti. Al parc quedarà aquell cretí que sempre vol robar-me, treure'm el que em pertany amb la rapidesa i l'astúcia de la fura. Jo sóc més llest, i m'espero que la beguda el deixi fora de joc. No serà la primera vegada que es desperti sense la flassada de cartrons i diaris. Tampoc amb el carretó que, junt amb el gos petaner, arrossega pertot arreu. Ja se sap, això de dormir al ras té els seus inconvenients.

I li passa per tocar-me el voraviu, i intentar manllevar-me el que és meu. Meu i de ningú més. I que gosin treure-m'ho o descobrir l'amagatall on guardo el meu tresor. Se'n penedirà d'haver nascut... Mastega les paraules mentre s'encamina cap a l'apartament. Carrega quatre bosses del supermercat, que ha trobat durant el seu passeig. Seran la nova adquisició per engrandir la seva fortuna, que empudega tota l'escala. Els veïns suporten una mica més, perquè saben que la tramitació ja està endegada. Però el que ningú no sap és la quantitat de deixalles que l'ancià guarda zelosament, que ha perdut el cap arran de la mort de la seva esposa. La guarda amb el mateix zel com el vell avar que compta mil cops les monedes i que desconfia de tothom, fins i tot de la seva ombra.