Amb perícia (237è joc literari, de JM Tibau)

Amb perícia, el noi retalla el full ben plegat. De gran, potser serà polític o President d'algun Estat que demani ajustaments econòmics dràstics. Ara per ara, però, només pensa en els moviments adients perquè el full quedi com ell l'ha imaginat. La llengua no para, d'un cantó a l'altre humitejant els llavis, fins que topa amb la comissura i desfà el recorregut cap a la comissura contrària. Sempre ho fa quan es concentra. I, quan retalla, fins i tot prem de tant en tant la barrada, sense descuidar-se la llengua fora de la boca, evidentment.

Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.

En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?

Una proposta de Tens un racó dalt del món, de Jesús M. Tibau.

Còrpora de bèstia (o La intempèrie)(Minirepte30)

L'home arriba a casa i, sense parlar, s'abraona contra la seva dona. Ella no xiscla, ofega el crit al fons de la gola i n'és conscient: serà forçada com va succeint cada cop que ell arriba borratxo. El vestit es converteix en un parrac amb la primera estrebada, i queda al descobert el seu cos nu, tapat per una minúscula calceta. Matusserament, ell l'enretira i la penetra amb violència. Aquest cop tampoc es queixa. A les fosques i en silenci, al terra del passadís de la casa, la dona visualitza l'escena dantesca. Una còrpora enorme abalançada damunt del seu cos fràgil i indefens. D'immediat, aquesta visió li nega els ulls de llàgrimes però cap somiqueig serà emès per no trencar la calma que regna en l'habitatge. Malgrat els violents embats de l'home, que empenyen endins de la vagina el seu membre erecte i descomunal. La dona no ha tingut estímuls agradables per lubricar-se. Per això, cada ímpetu furiós és paper de vidre dins del seu ventre.

Quan ella nota que l'home està a punt d'ejacular, tapa la seva boca, que li provoca fàstic, amb la mà. Vol evitar que se senti el seu gemec salvatge. Sap que, de no fer-hi res, destorbaria el son del seu petit, l'únic tresor que l'ajuda a seguir endavant i a suportar les vexacions. Tem més la intempèrie.

Presència (Repte Clàssic D)

Palplantat, al costat del cotxe estacionat. Lluny de ser una molèstia per als altres vehicles que decideixin abandonar la carretera principal. Mira el rellotge, per enèsima vegada. Passen tres quarts d'hora de l'hora que se suposava que havia d'haver aparegut el cotxe de luxe. En Wenceslau es neguiteja. Ha matinat més del normal, ha passat per la barberia a tallar-se els cabells i ha aprofitat perquè l'afaitin. En mans d'un professional, hi ha diferències notables. Sobretot perquè desapareixen aquelles ombres en llocs més complicats de passar-hi la fulla d'afaitar. Volia estar presentable i, a més de l'afaitat, ha regirat tot l'armari per trobar el vestit dels casaments i dels funerals, el més elegant que té. El més important és la presència. Aquí rau la clau de l'èxit. Podria emprar qualsevol conjunt que sol portar en les reunions de feina, però no són tan llustrosos com aquest, seriós i impecable alhora.

Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.

Vinífera essència (Melorepte180)

sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern

Febrer, de Màrius TORRES (1937)

Cordes funàmbules que segueixen el rastre, la petja antiga
De l'enigma i de la llum més clara, lluny de la rònega veu
Dels somnis que malden per existir, lluny del llast que lliga
El pols propi al batec de la terra, abans que s'assequi la deu.

Giragonses etèries que esquiven l'onada de la brisa invisible
I pentinen l'esveltesa de l'espiga i la verdor de la vinya, la mar
Per on naveguen les aromes pures i la bellesa ancestral, que fibla
L'esperit i l'allibera al capvespre de desitjar viure arran de l'atzar.

La posta retorna els matisos del món a cada racó que la mirada
Descobreix, l'iris s'emplena de clarors i penombres, de roig intens,
De fogueres apagades fetes núvols flonjos, com el fum de l'encens.

Funàmbules cordes polsades per dits imperceptibles, la música bada
El pit i el galop cap a l'horitzó es desferma, mentre el solc erm acull
El cep, la dolçor del raïm, els arpegis del vi abans que els percebi l'ull.

Interferències (Melorepte179)

Jugues. He d'escriure't. Paper. Tinta. Començo...

Una mar d'oliveres,
Un temps fet d'esperes,
I et miro amb el pit patern
De qui estimes i amb qui restes.


M'aturo. Penso.
Com una promesa, així és com se m'acut definir la teva arribada. Després de penúries, de mals tràngols oferts per la vida, apareix la Llum. Perquè -de ben segur algun home savi ja ho devia pensar-, després de la foscor, ha de venir el període lluminós del dia. I aquesta alba, aquest començament de jorn duu el teu nom, tendre, fràgil, fresc, però alhora fort, aspriu, acerós. Contra el pas del temps, contra l'obscuritat del dolor futur i pretèrit. Per això t'estimo, com la Mar que m'acull en la seva sina cap al tard, quan l'ocàs és la perla negra de la bellesa perdurable. Perenne...

He de seguir, però, escrivint-te...

I la teva escalfor
Fa desaparèixer la tristor
D'aquesta vida, llarg hivern
Del què llimes les seves arestes.


M'aturo. De nou. Els teus xiscles enjogassats... Aspiro i torna la memòria.
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...

O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar... O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies... O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls... O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...

Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...

De nou intento escriure
Sobre la llum del teu somriure,
Filla, la claror que em revifa.


S'atura la mà. Desitjo cridar-te.
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.

Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?

Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, paternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.

I sols em neix l'abraçada
En veure't la verda catifa
De tendresa al fons de la mirada.


Deixo paper, ploma, tinta, silenci. Correré a cercar-te. A gaudir dels teus jocs, filla meva. Seguiré escrivint-te quan reposis. Intentant-ho almenys...

Excremència (Minirepte29)

A Joan BROSSA

Se sent cansat. El mes de febrer se li està fent costa amunt. És un vellard, sobretot quan es veu aparèixer davant del mirall, amb una figura estrafeta que no recorda el lluitador que anys enrere era. I ple de xacres que, amb queixes i sons ben sincronitzat, acompanyen cada moviment seu. Però encara els controla en rebre visites o trobar-se en públic. No li agrada que rumoregin de la seva salut, de ferro abans i dia a dia més minvada. Parla davant de la seva pròpia imatge, els llavis repeteixen les paraules diverses vegades per obtenir una dicció més clara i entenedora. La veu aflautada ensopega amb lletres difícils, degut a la dentadura postissa, i la vocalització s'entorpeix i alenteix les seves intervencions si no les prepara acuradament abans.

Se sent cansat, les bosses sota dels ulls enfonsats són visibles. Les amagarà, com és habitual, rere unes ulleres de sol, que augmenten de mida perquè el cos es redueix. Recorda amb nostàlgia el vigor i el caràcter que el movien, que maquilla perquè ningú no ho detecti. Envelleix però no vol que ningú senti clemència per ell, tampoc que comencin a perdre-li el respecte aconseguit i conservat durant tant de temps. Agafa amb fermesa el raspall de les dents i la mà, tacada per la vellesa, li tremola. Haurà de controlar també aquest tremolor, l'indici més clar de la decrepitud. Sobretot quan hagi de comparèixer davant del seu gabinet i refusi, de nou, l'indult de Salvador Puig i Antich.

Joan BROSSA

Reincidència (Itineràncies poètiques IV, )

Teranyina de besos que em captura voluntàriament
I sense esforç, que la rendició redimeix...
Hi ha prou noms per anomenar el foc de la llar
Que l'hospitalitat del teu ventre m'ofereix?

Endevino les vies cap a l'exili, vers el país fecund
De no acabar el desig de besar-te la boca de riu,
Que provoca més set, de què el meu cor n'és reincident.

Litúrgia

Fa estona que observo els seus moviments, nimbats pel sol que em provoca que parpellegi mandrosament. Tot el matí que gairebé no els ha modificat, els seus moviments. Apareix, busca allò que li interessa, el giravolta per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li dóna el vistiplau mental i silenciós, desfà el trajecte que l'ha dut fins on es troba i desapareix. Amb aquesta, ja són tres vegades les que ha repetit aquesta litúrgia. L'observo sense immutar-me, mig endormiscat per l'escalfor del migdia i avorrit de la calma que abunda a casa. La canalla juga animosament al jardí però els vidres de la balconera esmorteeixen la cridòria, que no em molesta. Fins que desapareix del tot quan caic en mans de la somnolència.

Malgrat el sigil, escolto que s'apropa de nou. I, abans que aparegui, sé quina acció segueix en cada moment. Apareixerà, buscarà allò que li interessa, el giravoltarà per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li doni el vistiplau mental i silenciós, desfarà el trajecte que l'ha dut fins on es trobi i desapareixerà. No hi ha més misteri. Enmig del badall, un pensament ràpid m'embarga. L'esguard del rosegador no detecta els meus gestos felins quan m'aproximo a ell. L'urpa esmolada l'escorxarà sense miraments, amb una precisió que aturarà de cop la seva litúrgia avorrida però que no acabarà amb el meu fastic. Almenys no m'interromprà més la becaina.

Bitàcola (Itineràncies poètiques IV,)

Cel i mar en el teu nom,
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...

Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...

Apàtica parsimònia

Es lleva apàticament. Més ben dit, s'incorpora. Sense esma però obligat per la intensitat d'un raig de sol que l'enlluerna des de fa estona. Ha dormit vestit, es grata i s'adona que torna a ser dilluns. Els dos dies del cap de setmana només han servit per canviar de postura a la butaca. Fa setmanes que no marxa cap a casa després de finalitzar l'horari laboral. No hi troba res que el distregui ni que el motivi. Per tant, transcorre les hores amb la mínima activitat possible. Fins i tot, a la feina segueix amb aquesta apatia que el mou. No s'esmerça per anar cap al bany privat dels empleats del despatx. Arrossega els peus fins allà i, en encendre el llum, en un moviment més reflex que meditat, s'adona que el seu rostre apareix reflectit al mirall. Unes ulleres visibles i la barba que no para de créixer-li. Preferiria que no fos així però d'això sí que ell no pot decidir-ne res. La camisa encara resistirà la jornada d'avui, a pesar de les marques de suor al voltant de les aixelles. Els pantalons haurien de canviar-se. De la roba interior ja no pensa res. Put i ho nota. L'americana mig rebregada ho dissimularà tot.

Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.

Excel·lència (Itineràncies poètiques IV,)

Dringadissa de fulles,
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.

Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.

Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.

Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.

Tragèdia (Relats conjunts)

La brisa s'escolta més distant que ahir.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.

Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem, en ziga-zaga, enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.

Sona llunyà el timbal del cim de la muntanya
Que serva -i no veiem- la nívia blancor dels núvols
De l'espera.

Malgrat tot, sabem que hem d'amidar la tragèdia
Nocturna que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.

Relats conjunts

Argúcies (dibuixet)

Perquè no cal l'obtús llenguatge de la clarividència
Jamai assolida per saber que hi haurà apèndixs
Que creixeran sense fre ni pausa, abans del previst;

Perquè amb oïdes sordes es pot avançar quilòmetres
Fent desaparèixer entrebancs i negatives a balquena,
Ja que la tos aliena no afecta a aquest avançament;

Perquè, per moltes queixes que vinguin, les argúcies
Mouran fils cabdals per esdevenir des d'ara erts titelles
A mans d'un putxinel·li que creu zetes i esses iguals
I no té vergonya d'un estrabisme agut en l'eloqüència;

Perquè, en la involució, hi ha malalties més benèvoles
Que un càncer que s'expandeix i no deixarà cap treva
Per a la millora i, encara menys, per a la recuperació total,
Haurem de ser sords, ces, muts, davant del Gepet hipòcrita.

Esclòfia (Niporepte17; 2)

El vent clivella
El fruit de les entranyes
Del fecund cràter.

Ardència (Niporepte17; 1)

Àvid balç, cendra
Que desferma el paisatge
En la mirada.

Diòptries caòtiques (Relats conjunts)

—La veritat és que no sé per què has hagut de triar la nit de Cap d'Any per estrenar les lentilles, estimada...


Relats Conjunts

Càrdigans (Relats Conjunts)

Per celebrar les 50 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:

Els raigs de sol de la tardor entren pel gran finestral del cafè. Potser aconseguiran escalfar les dues dones o, almenys, la cara pàl·lida i impassible de la que ell fita. L'altra està d'esquena. Però no modifiquen la idea que l'artista vol copsar en el seu quadern. Els traços àgils i ràpids, per no allargar més del compte l'execució de l'escena, indiquen que l'home ja té experiència en el dibuix i en la pintura. Mentrestant, la parella del fons, aliena a la resta de clientela, no para de discutir per qualsevol raó, que a ell no li incumbeix però que l'estan desconcentrant. Ràpidament, esbossa aquella part i segueix endavant. No té massa temps per perdre en els complements.

Li costa, però. Les dues dones gairebé idèntiques, dues gotes d'aigua ben bé. I la conversa que deixa amb la mínima expressió una d'elles. No en sap massa coses, de la fesomia de l'altra. El que sí tenen és elegància. Càrdigans llustrosos, barrets que segueixen l'última moda de Nova York. Sent els xiuxiueigs de la dona que parla més són audibles des d'on ell seu. A la barra, ningú no s'adona del que està fent. Només dirien que és un nou aspirant a ser pintor a la gran ciutat. Els donaria la raó, ell. Però no es proposa res d'això. Vol plasmar la vida quotidiana de Nordamèrica, aquella gent que respira i menja com la resta del món, que pateix i és feliç com qualsevol persona d'un altre continent.

Per no mantenir la mirada tan fixa en les dues dones, demana un altre cafè amb llet ben carregat i llegeix, per damunt de l'espatlla del seu veí, el titular de la pàgina del diari que aquest està llegint. El present és negre. I del futur tampoc en diu massa coses favorables. L'especulació creix, l'economia s'infla i és massa estrany actuar amb tan poc seny. Que no ho hagin de pagar en uns anys... Però, en arribar la seva consumició, ho agraeix al cambrer i observa de nou les dues dones. Imagina de què parlen. Desenganys amorosos, les seves cabòries, receptes de cuina o potser el darrer viatge a la costa del Pacífic. Riuen i es mantenen serioses, segons el to de la conversa. Ell ho veu reflectit en el rostre de la noia que li queda davant per davant. De l'altra, la més enigmàtica, no en sap més que la seva forma de gesticular. Tot això ho anota mentalment i al quadern.

Des del gran finestral, les grosses lletres del local queden ben visibles, encara que a aquestes hores els llums de l'enorme rètol no estiguin encesos. L'estrèpit de la porta en tancar-se anuncia la presència d'una noia totalment melangiosa. Els seus ulls d'observador la segueixen. Per uns instants, abandona l'escena que esbossava. Aquells ulls plens de tristesa, aquella soledat que traspua cada gest fins a arribar a un racó solitari. Ha demanat un cafè, que li han dut immediatament. No es treu el seu càrdigan. I no és perquè faci fred a fora. Sembla que una mala notícia l'hagi glaçada per dins i necessita escalfar-se amb elements externs. L'artista gira el full i comença a traçar amb la mateixa rapidesa que el seu ull analitza qualsevol detall de la noia. El present és negre. I el vol personificar amb aquesta escena. Ja seguirà amb les dues noies idèntiques més tard; farà treballar la memòria, si fa falta. Ara vol que el seu braç segueixi les ordres del seu cervell, com un autòmat. No sap quant de temps tindrà abans que la noia solitària desaparegui del seu món. I cal aprofitar-ho.


Relats conjunts

Per veure els dos quadres junts: Hella Heaven

Bèl·lues aquàtiques (Itineràncies poètiques IV, 26)

Tornarem a néixer bèl·lues aquàtiques
Per solcar mars maternals, per domar
Onatges hostils i que ens arrecerin
A la costa, a prop de la sorra blanca,

La platja del teu pit, sirènida fam,
El teu cant que sembra dubtes dins meu
I em desperta el delit de masegar-te
Els llavis, l'ànima, el racó més ocult.

Tornarem a créixer en el jaç preparat
Perquè la nit esdevingui claredat i pira,
El sol que ens guiï per sendes obscures,

El paratge conegut quan el cos sigui reclam
Del teu esguard, dels teus dits, dels somnis
Teus, avui que l'escuma emana de la teva veu.

Lluminàries (Itineràncies poètiques IV, 25)

Estels que lluen
En el camí de molles
Cap als teus llavis,
Faula que em meravella
De principi a fi sempre.

Paràmetres (Itineràncies poètiques IV, 24)

Sol a raig damunt les pells, en la nuesa.
I l'escalf neix als capcirons dels dits,
A la boca àvida de llavis aliens, en mi.

Un bes, una carícia, un món que deixa estesa
Tota una galàxia de plaers per a les nits
En què els paràmetres de la vida siguin el destí
Compartit, albergant-me en la llar dels teus pits...

Diferències (Repte Clàssic CDXCVIII)

Des del carreró fosc i mirant cap a la costa, es veu el vaixell amarrat a port. M'he decidit les darreres setmanes, consirós i encaparrat més del compte. I, a darrera hora, el neguit no em deixava seguir amb la família. Vull marxar lluny, he dit mentre menjàvem. La mare ha estossegat en sentir la notícia i, tot seguit, ha començat a somicar. Sóc el seu fill predilecte, ho sé de bona tinta, i se li farà dura aquesta separació. El pare, més sever, m'ha fitat en silenci i m'ha dit que ja tinc edat per saber què faig. Lacònic, sobri i concís. Com tot el que ha fet des que el conec. He encabit ràpidament les meves quatre pertinences dins d'un farcell malgirbat i la mare, sense que la veiés el pare, m'ha lliurat un paquet ben embolicat. Queviures per al viatge, m'ha dit entre sanglots i ha marxat amb més llàgrimes encara, amb un No t'oblidis de nosaltres, fillet tan dramàtic que m'ha entelat els ulls també a mi al final.

Ara, el vapor de les xemeneies és ben visible. Les grues segueixen carregant les mercaderies a les bodegues del vaixell però cada vegada amb menys assiduïtat. Aprofito la foscor per avançar cap al meu objectiu abans que les amarres siguin amollades. Encara hi ha piles de sacs per carregar-se i trio amagar-m'hi entremig; això serà més segur que escalar una de les amarres amb el farcell amb mi. M'hi ajaço i espero. Fins que l'estrebada de la grua en alçar el paquet em sobta i el batec del meu cor s'accelera. Estic a punt d'aconseguir la primera part del meu pla, el que he anat ordint d'ençà de la visita de la tieta de la mare. L'individu més estrany que mai he trobat i que em va portar a un racó per xiuxiuejar-me paraules poc entenedores per a mi, que va anar explicant-me fil per randa. Tot un secret, el de viatjar lluny de casa, que he guardat fins a l'últim moment. Tot i així, en marxar ella, vaig córrer cap a la mare. Per què és tan estranya la tieta? Perquè ve del país dels gitanos, fillet, em va respondre ella. Però dels veritables, no com ara, que s'han escampat per tot el món... Dels Càrpats, les muntanyes més enigmàtiques que puguis imaginar. Totes plenes de llegendes i personatges estrafolaris... Som família de Dràcula, vols dir?, vaig preguntar innocentment. Déu me'n guard, fillet. No pas! La tieta és estranya però no beu sang ni seria capaç de matar ningú.

La por dels dies posteriors a la visita de la tieta ha desaparegut del tot. Només em queda el nerviosisme de la travessia, del que em depari aquesta aventura que s'endegarà quan salpem, de mantenir-me amagat el màxim de temps possible... Així arribaré al nou continent, el que anomenen Amèrica. Les històries dels pares corroboren que allà també hi tenim família, més escampada potser o més llunyana, però són família nostra. M'acollirien si estigués en moments difícils? No hi pensaré fins que no arribin. La sirena del vaixell, greu i potent, indica que els motors es posaran en marxa i l'embarcació abandonarà el port. Estic content, el neguit ha desaparegut lleument i ara sento el rau-rau de l'estómac. Obro el farcell amb el paquet que m'ha preparat la mare. Una poma mossegada i un tros de peix són el que veig en primer lloc i ja em desperten la gana. La mare sap els meus gustos... Quan ataco el peix, uns miols comencen a sonar ben a prop de mi. Els intento localitzar i veig l'enorme gat en un cantó fosc. Sembla famolenc i espantat. Deixo el peix i el llanço a la vora del felí. Espero que ho trobi com a mostra de pau i d'amistat. Si no és així, el trajecte se'm farà etern. El miol cessa i el gat s'abalança damunt del peix, que cruix entre les seves mandíbules. Sembla un bon començament... Però, no s'ha adonat de la meva presència o la por no li fa veure que sóc una rata?

Espero que siguem companys de trajecte, malgrat les nostres diferències i hostilitats de sempre... D'això no me'n deia res, el vaticini de la tieta...

Panòplia (Itineràncies poètiques IV, 23)

I retornaré al blanc, a la policromia
Del cor, al sentiment que és penell
Quan el vent de la vida bufa, atzarós.

I arribarà el dia en què les pors
Puguin deixar-se enrere, aquell dia
En què la vida sigui gaudi, plaer, pinzell
Curull de vius colors per pintar l'alegria.

Vigília (Itineràncies poètiques IV, 22)

Esllanguir-se, desfer-se, potser existir.
Perquè viure també és decadència si el sol
No lluu per a la joia i el pleniluni futur
Ni desferma els somriures al fons dels llavis.

I la pupil·la, que vigila cada moviment indecís
Dels núvols, s'apressa a lligar rere els parpres
Els somnis que escapen amb ells -cotó fluix
De fluïdesa per omplir els mots- per a la vetlla.

I ja no hi ha nits en què manqui la plenitud del dia,
Malgrat l'absència i el silenci, ni la platja calma
De la infantesa que m'ha vist créixer i em recorda.

Desfer-se, esllanguir-se, potser morir lentament.
Perquè l'ànima que s'esfilagarsa no pot suportar
L'ímpetu d'un embat violent, rabiüt amor convuls.

Íncube (Itineràncies poètiques IV, 21)

Creix a l'obaga
El fred humit de l'íncube,
La melangia.

Amb passes gèlides,
Que tot ho vencen sempre,
Cap a mi avança.

Parrac, nuesa,
En el record de l'alba
M'esfilagarso.

Bel·ligerància (Itineràncies poètiques IV, 20)

Amb la bel·ligerància pacífica de qui defensa
El territori del silenci entre mots i xiuxiueigs,
Canto a l'horitzó que davant meu es bada.

Tindré els mil·lennis en la gorja i la mirada
S'omplirà de lluita contra les injustícies que veig:
Cal repetir la revolta envers la recompensa
D'haver suportat l'enèsima bufetada.

Balsàmiques carícies (Itineràncies poètiques IV, 19)

Balsàmiques i oloroses,
Com un riu clar que s'enduu
Penes i traüts enllà
Quan em parles, les paraules,

I les ombres doloroses
Fugen subtilment amb tu
Present i et voldré demà,
Per descobrir un món de faules.

Balsàmiques, com les fraules
En el punt just de madur,
Les teves suaus carícies.

I seré errant viatger
Fins que trobi les delícies
Del teu bes, al teu recer.

Letícia (Itineràncies poètiques IV, 18)

Comença el dia
Amb una brisa fresca,
El teu somriure.

Pentina el núvol,
Omple la mar d'onatge;
Tanta és la joia...

Fúria (Niporepte16)

L'horitzó sembla
Un ample i vast reialme.
Rugit i fúria.

Nòmade (Itineràncies poètiques IV, 17)

L'esquema del desert
És l'horitzó i la duna,
La set, la solitud, jo.

I em desvetlla el ressò
Del temps, em manté despert
Fins al nou canvi de lluna:
Viure en enyor per besar-te.

Inèrcia (A Antoni Tàpies (R. I. P.))

No és el traç predilecte
Ni el diàleg amb l'ull,
Tampoc la forma que balla
Ni els colors que delimiten;

No és la paraula que porta
Petges de la llet materna,
Ni el gest fàcil que provoca
Moure's per la vida per inèrcia.

No és el llenç ple de signes
Ni l'harmonia caòtica d'ésser
Pioner en moviments i agosarat.

Tampoc la litúrgia silenciosa
Que cal tenir per l'obituari.
Ara parlo per simple respecte.

A la intempèrie (Dickens 2012)

Em sumo a la celebració del 200è aniversari del naixement de Charles Dickens (proposta de l'Assumpta. Un humil homenatge d'un servidor que no pretén res més que elogiar la figura de l'escriptor britànic.






Certament, en retrobar-lo sabia que res no tornaria a ser com temps enrere, quan érem joves. Més joves que ara.

I de la seva retrobada ja fa un any. Avui, en aquest precís moment, puc assegurar que la vida mai no dóna segones oportunitats als fracassats per naturalesa. I ell n'és un espècimen d'aquesta mena. Guaita'l, ajagut com un trinxeraire, com si demanés almoina, junt amb Morfeu. Dorm, no sembla saber què més fer d'ell mateix. Només una única cosa fa millor que dormir: beure sense parar. I, ara m'ho pregunto, on haurà après a acumular litres i litres d'alcohol en el seu cos sense caure inconscient o, almenys, notant-ne un punt d'embriaguesa? Sí que és cert que fa uns anys, abans de perdre'ns la pista, bevia però no pas fins a aquest extrem de perdre la noció del temps. Fins i tot quan li parlo se'm fa estrany que em contesti amb els ulls closos, de vegades mancades de coherència les seves respostes; de vegades lúcides com si no hi quedés rastre de l'alcohol ingerit.

Resto en silenci, hauria de despertar-lo però no goso. El trobarà la primera persona que baixi per les escales. Llavors, aquest silenci, que ara no m'atreveixo a trencar, desapareixerà. I serà despertat de cop, i se sentirà estranyament desorientat, sentirà que no reconeix qui l'ha despertat (és ell qui ha volgut restar a la intempèrie gairebé, amb un sostre a l'abast però que no acceptarà, que no ha volgut acceptar, de nou, un llit millor ni un ambient més càlid). En realitat, jo tampoc no sabré qui el cridarà, com el despertarà, si ha de ser a crits o a puntades de peu. De la primera forma ja ho han fet, m'han arribat notícies d'altri. I de la segona encara amb més assiduïtat. Perquè tothom creu que és un pidolaire, un rodamon que no té on caure mort. És quan em vénen ganes d'aturar aquella cama que vol topar contra les seves costelles o el seu estómac. Potser algú pensi que exagero, però la violència d'un ciutadà respectable es presenta i es multiplica quan no té testimonis. No només és una característica típica de certes minories extremistes o seguidores d'idees dictatorials. També en la plàcida aparença d'una anciana pot albergar-s'hi aquest sentiment d'odi o de prejudici. També en l'ordenada indumentària de corbata i americana del burgès s'hi pot trobar la recança i la ràbia de qui suporta les diferències del món.

I no és l'únic que voldria fer. No, aturar aquesta acció és el preàmbul de les paraules que emprovoca l'acció en si. Perquè conec aquest home. El conec realment. Jo vaig recollir-lo la primera vegada; també vaig veure com renunciava a la seva nova vida i abandonava durant uns anys la “civilització”, com es degradava voluntàriament i, tot d'una, tornava a aparèixer en la meva vida. La seva reaparició no va ser una sorpresa. L'esperava des del dia que va marxar. Crec que ell també pressentia que l'esperava. Per això és aquí? No ho sé, només sé que, des d'aquell moment, em toca vetllar per la seva integritat. No sé com ho aconseguiré ni sé si un dia arribarà a adonar-se que he estat vetllant-lo zelosament. No només l'acollida. Dorm i no percep la meva presència. Els meus ulls el sotgen, s'entristeixen en observar els parracs que el vesteixen. Bruts, gastats, com si durant anys no haguessin estat canviats, com si, d'ençà que va marxar, no hagués dut cap altra peça de roba que la que porta ara. Els cabells són llargs, un garbuix de greixum i pols entre cada floc de la cabellera, en harmonia (i això és antagònic al significat del mot) amb la barba, també tan descuidada com els cabells. Ha crescut durant aquests anys? Va seguir afaitant-se periòdicament i un matí va llevar-se tot decidit a no rasurar-se més? O potser aquest abandonament del món civilitzat va col·locar la fita de la deixadesa en la seva vida també?

Són preguntes que em faig i sé que no tindré el valor de formular-les mai perquè em fa l'efecte que serien preses com a una intromissió o una intimidació. A més, hi ha moltes més preguntes. No tan sols referents al seu físic. M'interessa també el deteriorament de la seva ànima, si, a hores d'ara, seria capaç de seguir endavant amb tot allò que va deixar endegat en acollir-lo per primer cop. Però, ara qui s'atreveix a despertar-lo? Millor que segueixi dormint. Demà serà un altre dia...

L'home puja les escales amb una única idea: arribar al seu despatx i començar a explicar la vida de penúries d'aquell pobre desgraciat que dorm al replà del portal. Des de la seva infància en un hospici o les seves peripècies com a lladregot massa honest, amb pinzellades d'imaginació o amb trets que mostrin la seva veritable bondat. I un gir atzarós que el faci arribar sota la seva tutela. Perquè la vida no sempre ha estat tan grisa... I potser s'equivoqui el senyor Brownlow i sí que existeixin segones oportunitats. Fins i tot per als desgraciats. El que té clar és que vol fer justícia tot redactant aquests episodis, i potser tingui l'opció d'arribar a ser aconsellat per aquell autor que ha sorprès la societat londinenca amb la seva primera novel·la per capítols. Potser tingui aquesta sort, potser no arribi a la seva fama o a la seva alçada, però un vot de confiança bé se'l mereix aquell desgraciat, que respon pel nom d'Oliver Twist.

Migratòria (Itineràncies poètiques IV, 16)

Niu de besades,

Petons que arrelen sempre
Al fons dels llavis.
Solament farà falta
Que els sentiments no migrin.

Calèndules (Itineràncies poètiques IV, 15)

Diré nosaltres.
No cal cap més paraula
Per unir el llavi
I el bes. Sabem que viure
És somriure i ferida.

Hipòtesis (RPV202)

And then simply to wait. As if the first word
comes only after the last, after a life
of waiting for the word

that was lost

[I llavors simplement esperar. Com si la primera paraula
vingués només després de l'última, després d'una vida
d'esperar la paraula

perduda]


Paul AUSTER (Trad.: Jordi Casellas Guitart)

Un tren que tragina tràngols per una tartera de tristesa
(I si les busques del rellotge avui fossin immobilitat
I no marquessin l'hora del comiat, quan els llavis i el lli
Busquen, ensems, el bes i la llàgrima, la galta i l'adéu?

I si l'andana, plena a vessar de cridòria, esdevingués el camí
Que ens ha de dur de nou a la llar i al jaç, a taula, on el plat
Fumeja i la conversa creix, on el que és meu també és teu?

I si el linòleum del vestíbul, grisa rutina, s'obrís de bat a bat
I hi aparegués la sínia i el pou, la plaça del poble i el balancí,
Que no admet maletes ni la teva marxa ni una estança breu?

I si la via apropés la llunyania i el destí deixés de ser verí
Per a nosaltres, que pretenem viure en harmonia i tranquil·litat
I sentir com l'esperança neix on el que és teu també és meu?),
Dos cors que volen alleugerir el plom que en el pit els pesa.

Ferroviària eminència (II)(Itineràncies poètiques IV, 14)

Els mariners pleguen veles,
El cant els ha enamorat.
No hi ha enlloc més paraules
Avui que a la mar; el seu embat

Anuncia el dia que endeguem
Amb trenets i mots, amb el vers
Adient i la ploma delitosa
De cantar als esguards desperts.

Els mariners pleguen veles,
I el poeta s'omple de quietud
Per brodar en el paper estrofes
De llum, plenes, contra la solitud:

Avui, musa, estem de celebració,
I no necessitem rebaixes d'inspiració!

Memòria (Itineràncies poètiques IV, 13)

Com còdols en la platja ampla del món, perdura
La memòria, malgrat l'onatge,
En la meva ment, aquest viatge
Llarg i costerut que és la vida, que tot ho escura.

I l'escuma dels dies devora alegries, rutina i plors,
Fins i tot la minestra més dura.
Sabrem servar-la demà, tot i que ens mudi el cos?

Nostàlgia (Itineràncies poètiques IV, 12)

El núvol traça
Blancs camins insondables
Amb fil de seda.
Només tinc l'esperança
Que sàpiguen guiar-te

Cap al retorn de joia,
La fi de la tristesa.

Pèrdua [Efemèrides II](Itineràncies poètiques IV, 11)

Perquè la memòria salva mots i melodies,
Absències fetes presents i vides dedicades
A l'amor i a la terra, a la llibertat i a la justícia.

Perquè conserva la llum i l'harmonia dels dies,
La dolçor d'un cor novell i de boques besades,
La brisa entre els cossos quan ve la carícia.

Perquè no malmet el cel ni la mar ni el temps
Que s'ha viscut amb la joia d'una cançó bella,
Que lluita contra tot el que s'interposi entre
L'home i el camí a recórrer, aquest verí d'ofidi

Que corromp l'ahir, l'avui i el demà, ensems.
Perquè la memòria ens retorna la vil estella
De la teva pèrdua, que ens burxa el cor, al centre
De l'existència, sabem que encara ets aquí, Ovidi.

Càbala (Niporepte15; 2)

Rumors que es formen
Amb precisos murmuris
I estratagemes.
Una nova partida
D'escacs en el meandre.

Efemèrides (Niporepte15; 1)

Al riu conviuen
Funerals i casoris;
Roba en mans àgils.

Pregària/Carícia (Itineràncies poètiques IV, 10)

Voler, tal volta,
Errar d'hora i de dia
Perquè no torni
Aquesta melangia
Pel bes, per la carícia.

Llàgrimes apàtrides (Itineràncies poètiques IV, 9)

He vist les llàgrimes del pare, la tristesa
Més amarga que pugui existir al món, i he escrit
Versos d'elogi a l'arada, al cereal, al terròs.

He volgut que transcorri el temps depressa,
Que vinguin els fruits de la feina, que s'eixugui
El rostre patern i desaparegui el plor, per rebre
El moment de la joia i del retorn a la terra.

Períodes (Itineràncies poètiques IV, 8)

Enteranyina
El paisatge, clepsidra
Del temps que marxa:
Hores i petges sobre
La platja de la vida.

Importància (Itineràncies poètiques IV, 7)

Del joc i del foc, com una guspira

Estiuenca que reclama la seva presència
I importància, m'he banyat en el badall
Del matí bellíssim, en l'excelsitud del verd

Perquè el poeta no mori en silenci
Ni el pintor enmig del caòtic garbuix
D'una pintura rebel que no vol néixer

I recorro el pati on vaig créixer
Amb els genolls pelats de la innocència
Perquè la curiositat en tot moment em venci

Com l'aventurer entre les dunes d'un desert
Que vol ser explorat, com l'olor del marduix
Que anhela ésser flaire barrejada en el ball
De la brisa que pentina el record i el regira.

Exèquies (Itineràncies poètiques IV, 6)

Resistir més enllà del fred
I del desert i dels cops
Que vinguin al llarg dels anys
Com una flor que busca el sol
I creix vers el cel i bleixa
I anhela tenir nous tanys.
Sense pensar mai en la mort.

Nívia nostàlgia (Itineràncies poètiques IV, 5)

Blancs peus immòbils
Que no paren de dansar
Giren i giren al meu voltant,
Rotllana immaculada.

I el fred és goig
I batec de vida per al rostre,
Flocs que s'escampen i corren
I s'entortolliguen.

De bon matí, desperten
El silenci dels arbres, brancam
Desfullat i nu,

I augmentaran
La lluïssor del sol d'hivern,
I em recordaran a tu.

Gòlgota (Melorepte177)

Quietud i teranyines, he parlat als espectres lassos
Que m'envolten i m'han ofert silenciosos mots
Per alimentar els malsons i els fracassos,
Xiuxiueigs per despertar-me els temors, tots.

Canelobres i ombres, he il·luminat amb fogueres
Apagades i cendres cada racó que temo, que ja temia
Abans de néixer la penombra, i són inútils les esperes
Quan la nit és lentitud i devora qualsevol indici del dia.

Aranya famèlica i parany, he begut el nèctar càlid
De la flor de la pols, he sentit el creixement de l'espiga
De forment eixorc en les venes mentre perdia l'hàlit.

I ara, malgrat que sento que la vànova és enemiga,
M'ajaço i m'endinso en la gola del llop, malson pàl·lid
I gota que se m'escola en la ment, plena d'espectres crassos.

Migratòria (Itineràncies poètiques IV, 4)

Un cop més tornes,
Passes de llum, esparsa
Flor de la tarda.
I deixo els rojos llavis
Teus en la meva gana.

Cruïlles vàries
Cap als teus braços,
On emparar-me.

Síntesi (Itineràncies poètiques IV, 3)

Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?

Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?

Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?

Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?

Cintruénigo (Itineràncies poètiques IV, 2)

Subtil besada,
Cabells negres de negra,
Clara atzabeja.
En terra estranya aleno
Núvols, flaire de mare.

Poètica (Itineràncies poètiques IV, 1)

Comença, com qui llisca per sendes de gel,
Una nova aventura amb estrofes lligades
Al sentiment aliè que ens agermana.

Vindran esperances i desigs, joia i anhel,
O tristeses compartides. Mai endebades.
Les plasmarem en torns mentre duri aquesta gana
De fer cadenes amb baules belles de paraules.