Excremència (Minirepte29)

A Joan BROSSA

Se sent cansat. El mes de febrer se li està fent costa amunt. És un vellard, sobretot quan es veu aparèixer davant del mirall, amb una figura estrafeta que no recorda el lluitador que anys enrere era. I ple de xacres que, amb queixes i sons ben sincronitzat, acompanyen cada moviment seu. Però encara els controla en rebre visites o trobar-se en públic. No li agrada que rumoregin de la seva salut, de ferro abans i dia a dia més minvada. Parla davant de la seva pròpia imatge, els llavis repeteixen les paraules diverses vegades per obtenir una dicció més clara i entenedora. La veu aflautada ensopega amb lletres difícils, degut a la dentadura postissa, i la vocalització s'entorpeix i alenteix les seves intervencions si no les prepara acuradament abans.

Se sent cansat, les bosses sota dels ulls enfonsats són visibles. Les amagarà, com és habitual, rere unes ulleres de sol, que augmenten de mida perquè el cos es redueix. Recorda amb nostàlgia el vigor i el caràcter que el movien, que maquilla perquè ningú no ho detecti. Envelleix però no vol que ningú senti clemència per ell, tampoc que comencin a perdre-li el respecte aconseguit i conservat durant tant de temps. Agafa amb fermesa el raspall de les dents i la mà, tacada per la vellesa, li tremola. Haurà de controlar també aquest tremolor, l'indici més clar de la decrepitud. Sobretot quan hagi de comparèixer davant del seu gabinet i refusi, de nou, l'indult de Salvador Puig i Antich.

Joan BROSSA