Amb perícia, el noi retalla el full ben plegat. De gran, potser serà polític o President d'algun Estat que demani ajustaments econòmics dràstics. Ara per ara, però, només pensa en els moviments adients perquè el full quedi com ell l'ha imaginat. La llengua no para, d'un cantó a l'altre humitejant els llavis, fins que topa amb la comissura i desfà el recorregut cap a la comissura contrària. Sempre ho fa quan es concentra. I, quan retalla, fins i tot prem de tant en tant la barrada, sense descuidar-se la llengua fora de la boca, evidentment.
Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.
En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?
Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.
En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?
Una proposta de Tens un racó dalt del món, de Jesús M. Tibau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada