Càrdigans (Relats Conjunts)

Per celebrar les 50 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:

Els raigs de sol de la tardor entren pel gran finestral del cafè. Potser aconseguiran escalfar les dues dones o, almenys, la cara pàl·lida i impassible de la que ell fita. L'altra està d'esquena. Però no modifiquen la idea que l'artista vol copsar en el seu quadern. Els traços àgils i ràpids, per no allargar més del compte l'execució de l'escena, indiquen que l'home ja té experiència en el dibuix i en la pintura. Mentrestant, la parella del fons, aliena a la resta de clientela, no para de discutir per qualsevol raó, que a ell no li incumbeix però que l'estan desconcentrant. Ràpidament, esbossa aquella part i segueix endavant. No té massa temps per perdre en els complements.

Li costa, però. Les dues dones gairebé idèntiques, dues gotes d'aigua ben bé. I la conversa que deixa amb la mínima expressió una d'elles. No en sap massa coses, de la fesomia de l'altra. El que sí tenen és elegància. Càrdigans llustrosos, barrets que segueixen l'última moda de Nova York. Sent els xiuxiueigs de la dona que parla més són audibles des d'on ell seu. A la barra, ningú no s'adona del que està fent. Només dirien que és un nou aspirant a ser pintor a la gran ciutat. Els donaria la raó, ell. Però no es proposa res d'això. Vol plasmar la vida quotidiana de Nordamèrica, aquella gent que respira i menja com la resta del món, que pateix i és feliç com qualsevol persona d'un altre continent.

Per no mantenir la mirada tan fixa en les dues dones, demana un altre cafè amb llet ben carregat i llegeix, per damunt de l'espatlla del seu veí, el titular de la pàgina del diari que aquest està llegint. El present és negre. I del futur tampoc en diu massa coses favorables. L'especulació creix, l'economia s'infla i és massa estrany actuar amb tan poc seny. Que no ho hagin de pagar en uns anys... Però, en arribar la seva consumició, ho agraeix al cambrer i observa de nou les dues dones. Imagina de què parlen. Desenganys amorosos, les seves cabòries, receptes de cuina o potser el darrer viatge a la costa del Pacífic. Riuen i es mantenen serioses, segons el to de la conversa. Ell ho veu reflectit en el rostre de la noia que li queda davant per davant. De l'altra, la més enigmàtica, no en sap més que la seva forma de gesticular. Tot això ho anota mentalment i al quadern.

Des del gran finestral, les grosses lletres del local queden ben visibles, encara que a aquestes hores els llums de l'enorme rètol no estiguin encesos. L'estrèpit de la porta en tancar-se anuncia la presència d'una noia totalment melangiosa. Els seus ulls d'observador la segueixen. Per uns instants, abandona l'escena que esbossava. Aquells ulls plens de tristesa, aquella soledat que traspua cada gest fins a arribar a un racó solitari. Ha demanat un cafè, que li han dut immediatament. No es treu el seu càrdigan. I no és perquè faci fred a fora. Sembla que una mala notícia l'hagi glaçada per dins i necessita escalfar-se amb elements externs. L'artista gira el full i comença a traçar amb la mateixa rapidesa que el seu ull analitza qualsevol detall de la noia. El present és negre. I el vol personificar amb aquesta escena. Ja seguirà amb les dues noies idèntiques més tard; farà treballar la memòria, si fa falta. Ara vol que el seu braç segueixi les ordres del seu cervell, com un autòmat. No sap quant de temps tindrà abans que la noia solitària desaparegui del seu món. I cal aprofitar-ho.


Relats conjunts

Per veure els dos quadres junts: Hella Heaven