Demano la
miríada promesa de roses de Sant Jordi,
Uns ulls que morin de delit per
esguardar-me demà,
En despertar, un amor immarcescible,
que recordi
Un passeig viu, un bes sota la pluja,
el goig d'alenar.
Reclamo el clar somrís lluny de dracs
i esbarzers,
Uns llavis que portin la brisa i la
mar, la matinada
I la llum en pau, a mitjanit, en la
quietud de després
Del combat amorós de qui es cerca amb
la mirada.
I seré poeta de la tardor o eremita de
la primavera,
Si cal, per abastar els somnis sembrats
en ple hivern,
Per vetllar les passes d'uns peus que
obliden avançar.
O potser espera en l'estiu més càlid,
si aquesta espera
És garantia de futur i de felicitat,
el gaudi perenne, etern
Per als membres que sofreixen per
anhelar la mel de demà.
Roses (Poets Of The Fall [2006, Carnival Of Rust])
