30/9/12

Poètica àulica

Com un analfabet, recorro el teu cos tendre
A la recerca dels mots que l'emplenen,
I emmudeixo en trobar una piga que em parla
Amb la llengua ancestral de la carn àvida

De carn, de cos aliè per recórrer,
Amb la llengua de qui sap la drecera
Per arribar, de sobte, al fons de l'ànima.

Com un analfabet, preparo els membres
Per interpretar la iconografia
Present en el teu esguard profund, regne
Dels somnis que es tatuen en els porus

Quan duen el perfum de la vainilla:
Visc en cada vers àulic que mereixes
I que, nit rere nit, et xiuxiuejo.

Síl·labes de dèria

Se sent la veu del món en el teu cos
I sóc mut, cec, sord quan em tens dins teu,
Glop llarg de temps amb tu que se'm fa breu.
I l'or dels teus pits pren llum a les flors.

Dic el teu nom i en mi tot és un clos
On creix el goig cert de ser part de tu,
On la mort no és un plat fred. Ni un cop dur.

Àgapes

En el ressò de l'aram de les torres,
Onze somnis podràs alimentar
Sense el neguit ni l'espera: els esborres,
Com la tristor, en travessar-ne el llindar.

Les parets demostren que el temps s'atura
Sota la mirada atenta, innocent
D'un dels fruits de qui té cura
D'oferir el Paradís a flor de dent.

Ja pot venir la calor o el diluvi,
Que si a la taula hi ha queviures i vi
No existiran presses. Almenys d'antuvi.

I, en tot moment, un angèlic efluvi
Farà que et preguntis si no és mesquí
Guardar el secret que l'Edèn és aquí.

Cítrica astringència


I l'astringència del vi embriaga
Les papil·les que t'han tastat la pell,
Com els cítrics que s'obren camí
Entre les espècies quan s'infusionen:

Ets record dens convertit en llast
Per a la memòria que, emmalaltida,
Demana clemència, però no pas oblit.

Càbales

Per si les càbales han de portar-me
El que el cor vol, continuo comptant,
I el call interior esdevé arma
En el martiri de seguir endavant.

Intramurs, només accepto el silenci;
El murmuri molesta en l'interval
De l'enyor i no hi ha mot que em convenci
Que, sense tu, el món segueix sent real.

I per si la suma dels nombres dóna
Uns resultats més propers al teu cos,
Preparo els batecs del cor i la fona
En l'assalt al teu fortí, sens repòs:

Avanço cap a ta pell de delícia,
Allà on el malson esdevé carícia.

Penitència (o Quilòmetres)

Només veure't, sense emetre ni un sol so,
Ha estat oxigen en les hores d'asfíxia
Que han d'esdevenir encara dantescos quilòmetres.

I he somniat que t'ubicava en el mapa
Del deliri de la meva carn mortal,
En el punt on l'agraïment és romeu
I creix, com la necessitat, a les palmes.

I he peixat, perquè no minvi, aquesta fam,
Que travessa els límits del bé, sense culpa,
I la penitència serà llarga, dura.

I he somniat, en l'insomni, la manera
De traçar el camí directe fins a tu,
I perdia la brúixola del retorn
Entre els plecs del jaç que trobo en el teu ventre.

29/9/12

Cúspide

-Madinat al-Zahra-

Entre capitells i ceràmica també et troba
La pupil·la atenta i malalta de tu,
En el verd del manganès i en el marbre blanc
I en cada galeria que hauré de recórrer.

Escolto el silenci, aquest xiuxiueig que renova
El record del teu nom, les hores de dejú
Dels teus llavis, que em cremen les entranyes: l'esvoranc
Que has deixat en mi ni un segle no l'esborra.

Entre restes i ruïnes i esbossos d'un passat
Esplendorós també sé present la teva glòria,
Que se m'acumula en estrats recòndits dins de la sang.

I batega el cor amb el murmuri callat
De qui se sap en la cúspide de la més bella història
En voler repetir dia a dia el nostre entrebanc.

Música venèria (254è Joc Literari)

Vols ballar al ritme de la música del meu cor
Per oblidar la ruïna de l'enderroc que ens envolta,
Aquest pols contra el temps que cal viure, revolta
Vital que ens creix endins, alhora, i mai no mor?

Vols deslligar els peus a la màgia de la melodia
Que teixeixo entre xiuxiueigs i carícies, rumors
Del murmuri del riu que duc en l'ànima, com amors
Clandestins, perquè el corrent desbocat ens faci de guia?

Invento edificis on vagarejar i estimar-nos, petita,
Traço envans de lleugeresa enmig de bigues feixugues,
On el bes i la mirada tinguin els límits infinits,

Servo les formes del teu cos en la memòria, la fita
Per assolir el rumb correcte en l'illa de cases on et bellugues
O el naufragi que em vaticina el desig pels teus dits.


254è Joc Literari; proposa Jesús M. Tibau

28/9/12

Catàstrofe

El tast de la confluència dels camins
Flaira la catàstrofe del desesper,
Avui que la carn vol carn i escalf i dents,
I el que se somniava és realitat.

Perquè et sabràs desperta i fidel al cor
Un cop que el xiuxiueig ens gemegui els noms
En l'atzucac que han traçat els nostres dits.

Recòndita litúrgia

Amb la litúrgia que mereixen les Verges,
Beso els llavis que em manlleven la raó
En l'altar dels rituals on l'evangeli
Del teu nom puríssim ha de ser llegit.

I em fas creient d'un déu a imatge i semblança
Teva, ateu com he estat fins que he conegut
Les sagrades escriptures del teu cos.

Hipèrboles

Íncola de la delícia del teu nom esdrúixol,
T'habito les entranyes amb l'essència del món
En metàfores creades per a tu només,
Que entenem en aquest minúscul univers nostre.

I la hipèrbole es minimitza a mida que els llavis
Es coneixen i es tasten i depenen del gust
Pel dolç pecat d'amagar-se dels ulls aliens,
Ombres xinesques que difuminen la certesa.

Íncola del teu ventre de rosada i de sol,
M'ajaço a la pàtria de la teva esquena, i l'home
Mortal que sóc retorna als primers dies de vida

I creixo, com el nounat, aferrat al teu pit
Perquè és el més proper al caliu de casa dels pares,
La veritat més vera que hagi dit una dona.

Nàufraga imminència

Tinc la flor de la vainilla a les mans,
Capoll incert de la data precisa,
Marca en el calendari de l'amant,
I la flairo amb anhel, fam, deliri.

La retindré fins que tornis, magenta
Tatuada a la saliva i al pit,
Com qui combat per no perdre la vida,
I la rendició serà imminent.

Tinc la lletania del teu esguard
Al pou de mar bromosa dels meus iris
Per admirar-te també quan no hi siguis.

La repeteixo amb l'ímpetu del nàufrag,
Com el cec desfici de l'alenada
De recuperar el ritme del respir.

Libèl·lules


El teu ventre és el marjal on els somnis
Arrelen, creixen i es tornen reals,
I l'estol de nits de delit són útils
Per al bagatge que vull carregar.

I és blat, espiga madura per moldre,
Treballar i enfornar ja feta pa,
Per llescar i assaborir sense pressa,
Sabent que el nou mos n'agreuja la fam.

I és clivella en acollir la carícia,
Vagareig conscient pels meus racons,
Descoberts i cercats en ple silenci.

I és aljub on calmar el desig en flama
Quan persegueixo el vol de les libèl·lules
Mentre no puc sentir el pes del teu cos.

Vàlua lícita


He despertat amb el gust de la sang
A la boca, com després de la lluita
Més pacífica de dos cossos joves
Per trobar-se en la penombra amb el foc.

I he collit la flor del ferro sanguini
Per recordar cada interval del temps,
Que m'ofereixes, quan siguis absent
I l'anhel constrenyi la paciència.

De nou, els llençols acullen la flaire
I el combat, l'intercanvi desitjat,
El bes, el mossec, l'abraçada, els ulls,
Que beuen els pous del teu ventre mentre

Sol·licito el que és il·lícit: la carn
Que em pertany però sé que no és meva.

Íntegra, fúlgida

Ets íntegra com el bes que es vol fer
Als llavis germinats en la memòria,
Com el bosc que ha crescut en els meus somnis
Per oxigenar-me el temps sense tu.

Ets fúlgida com la nit que pregunta
A les pedres l'edat del nostre amor,
Com la mar que ens ensinistra les mans
Per bressar-nos i abraçar-nos per sempre.

Sóc heura arrapada a la teva pell,
Corall en l'escull dels teus ulls pregons,
Somnolència i vetlla alhora, enyorança.

Sóc corda per lligar la llibertat
Als teus membres, dolç espasme en l'orgasme
Que és tastar el gust de la teva saliva.

27/9/12

Pregària

Que vingui el diluvi durant tot el dia
I aparegui, de sobte, la sequera absoluta,
Que tota terra molla esdevingui eixuta
Perquè els teus peus t'apropin a mi, dolça metgia.

I que la teva esquena sigui la ruta
A seguir per la boca mentre el desig em guia
Els dits per la drecera cap a la gruta
De l'altar del teu ventre de divinitat pia.

Que tota la pluja s'agrupi en tempesta
Damunt de l'embriaga raó que em regeix ara,
Brúixola sense nord que, amb el ras, m'empara.

I que sàpiga que qualsevol requesta
Tindrà com a resposta la penombra més clara,
Que recorda la teva nuesa de ginesta.

Llàntia

I tot en tu és una festa i l'estiu
I l'escalfor de la vida viscuda
I l'argelaga que creix en silenci
Pels camps del país que t'he conquerit.

I véns de puntetes amb el rubor
De qui entra en una casa aliena
I troba una família i plat a taula
I no cal que retorni al vagareig.

Amor, amor, la passió és àpat
Que s'ha de compartir i te l'ofereixo
A mans plenes, amb l'escudella humil

Del desig pur, la llàntia que il·lumina
El camí tenebrós del vil destí
Quan manca el perfum de la matinada.

Cartògrafa exòtica

He deixat el meu cos a mans dels teus dits
Cartògrafs i sabré els seus límits com qui
S'escolta per primer cop el nom en boca
D'altri i se sent viu, immortal, correspost.

He anhelat durant nits d'enyor els teus pits
De pètal mut, de càntir perquè el destí
Segueixi assedegat per tot el que evoca
Ta pell, menja exòtica en el meu rebost.

I no hi ha fites en el mapa del foc
Del ventre, que alberga cada matinada
Que visc quan en la penombra t'anomeno

Perquè tornes i em regires amb un toc
Les vísceres i l'ànima i la mirada,
Plena de tu, que sobreïx quan aleno.

Època d'ardència magnànima

El camí de la punxa conclou en la rosa

Vicent Andrés Estellés.


És època de collita, amor, i m'has sembrat
En els llavis l'ardència més pura
Que és glapir nit i dia pel teu nom
Magnànim de flor plena de rosada, de sol.

És hora de recol·lectar el nèctar i l'alè
Per quan vingui l'absència, l'asfíxia
De voler el frec d'un dit teu a l'ànima,
I hivernar amb la letargia de qui estima.

És temps que l'espiga marqui els segons
Que manquen per al teu retorn, per transcriure
Els moviments de la busca mentre t'espero.

Amor, amor, cerco en el camí al teu jaç
Les espines que em demostrin que ets real
Dins del deliri i del somni, que he fet meus.

Ànima d'àmfora

Sigues fecunda
Com el desig
Que avui m'inunda,
Com el trepig

Sincer a l'abim
Directe al cel
I seré llim
Tendre, fidel:

Modela'm, forma
Cada bri d'hàlit
Perquè em respiris.

Habito el càlid
Jaç dels teus iris,
País enorme.

26/9/12

Parròquia (Minirepte52)

[Tema: La infidelitat]

Des del banc que ocupa, escolta les converses i sent les rialles sense ser vist. Reconeix a tots i a cadascun dels parroquians que, amb assiduïtat i puntualitat quasi suïssa, feien la seva visita diària i que, fins i tot, coincidien de vegades amb ell. Els reconeix i li doldria ser reconegut mentre s'amaga de les seves mirades. No li han agradat mai els rumors i esdevenir-ne el centre d'un d'ells tampoc no li faria gràcia. I el que té de peculiar aquesta parròquia és la quantitat de safareigs que acaben muntant-se entre reunió i reunió.

Els escolta pronunciar els renoms ben clars, els mals noms que només uns quants sabien interpretar. I gairebé podria seguir el fil de les converses, com abans, quan parlaven amb ell. Però eren altres temps, que semblen tan llunyans com aliens a ell mateix. Els enveja, potser. Són feliços amb l'única fita de retrobar-se dia rere dia i mantenir una conversa prou banal per fer oblidar maldecaps.

Ara ell ja no pot permetre's aquesta rutina, a la llarga massa cara. No té ingressos tan suculents d'ençà que ha perdut la feina. Però el costum de visitar la parròquia no pot deixar-se de cop. Sap que així traeix els principis del grup. S'arrepapa al banc perquè ningú no vegi com treu l'envàs de vi barat de la bossa. Amb el primer glop prolongat, marxen ulls i rumors i tremolors. I aquest corc que li insisteix que allò que fa és una infidelitat a la parròquia.

25/9/12

Basílica (Melorepte202)

Amb el record de la vainilla i el rosec de l'espera,
Han travessat el llindar vuit dones i una innocència,
Abans d'aparèixer el sol del sud de la teva presència,
Que les matinades han envoltat de desig des de la primera.

Amb el cúmul de mots deixat a l'espai, ja no s'ajorna
Aquest foc terrible que abrusa els llavis, el pinacle
Perdut en la basílica del teu cos de miracle:
Pendent avall, el pes, amb la promesa de l'ascensió, se suborna.

I no hi ha crucifixió ni ciris ni penitència
En la temptació més terrenal, inundació i receptacle
On han de confluir rius i mars i torrents de saliva.

Només la desmesura controlada que em miris i no sigui la darrera
Vegada que l'alba m'ofereix la vida quan retorna
Amb el teu somrís, abim i argolla que m'aferra i em captiva.

Heliòpolis

Besar-nos com si només tu i jo existíssim
En aquest món que he bastit en el teu ventre
I abraçar la penombra és saber que el centre
Dels somnis s'abasta en un segon brevíssim.

Encetar la deu dels llavis és sofrir
La set infinita, que avui es perpetua
En contemplar d'aprop ton ànima nua,
I deixar els fruits d'Eros a mans del destí.

Besar-nos amb la fam que mai no s'aparta
De les nostres dents en la ciutat del sol
És haver per primer cop el nom de l'aire.

I impregnar-me, per fi, de la teva flaire
És bleixar bocins de vida i de consol
I evitar l'ofec de desitjar estimar-te.

21/9/12

Minúcies (Repte Clàssic DXXIII)

Arriba a casa, després de la feina, cansada i esbufegant. Les gotes de suor li perlegen el front i li amaren tota la pell i fan que la brusa se li arrapi al cos, tot dibuixant la seva silueta exhuberant. Els pits carregats no es poden dissimular sota la roba, i menys amb la xafogor que la banya encara que no faci cap esforç. La miro amb els ulls esbatanats i em somriu. Sense pronunciar cap paraula, reconeix què vull, on fito i per quin motiu hi fixo la meva mirada. No dissimulo el meu desig, queda clar. I ella tampoc no ho fa i el seu somriure m'indica que comprèn la connexió entre el que jo vull i el que ella té.

Es dirigeix cap a la cuina i em quedo de nou sol al menjador. Parla amb la dona de fer feines, que està a punt d'acabar la seva jornada. Sento el so de regirar la bossa i de treure la cartera. La xavalla dringa lleument en caure al terra. Compta en veu alta. Deu, trenta, cinquanta. En paus, oi?, diu. I l'Amèrica, la veneçolana que neteja per hores, assenteix. Quan la torno a veure, surt de la cuina i puja les escales cap a les habitacions, mentre es descorda els primers botons de la brusa completament suada. I entreveig els tirants i la blonda del sostenidor de color vi. Bordeus sempre li ha dit ella quan en parla amb les seves amigues. Però per mi són vi i prou. Tot i que, dugui el color que dugui, el seu pitram és embriagador, imponent. Res de minúcies... El desig que desperta és incendiari.

En l'interval del canvi de vestuari, l'Amèrica ha recollit les seves quatre coses i ja està llesta per marxar. Se m'acosta i se m'acomiada més efusivament del compte, i l'escot generós queda abocat als meus ulls ja delmats per l'anterior visió, més temptadora si cap. S'acomiada en veu alta i surt esperitada. La música d'un cotxe aparcat a fora, amb tints caribenys, és el motiu de tanta pressa... La casa queda en silenci, fins que les passes lleus d'unes plantofes anuncien l retorn d'uns volums coneguts. Amb aquest vaticini, intento dir unes paraules que sonen com un balbuceig poc destre, que evoluciona cap a un somiqueig prou precís de les conseqüències de veure unes glàndules mamàries tan suculentes.

Gairebé és l'hora de dinar i el plor arribarà quan ella aparegui davant meu amb una samarreta que evidenciarà més clarament que la brusa allò que és el centre del meu delit i de la meva atenció. Xisclo amb les primeres llàgrimes i la mare corre a agafar-me de la trona on potinejava i colpejava els peluixos. Creu que tinc una urgència degut a la gana per l'hora, però és més aviat que els seus pits em queden més a l'abast si ve a consolar-me. Aprofito per palpar de nou amb la meva maneta la mamella esquerra i trobar, sense dificultats, el mugró, que guanya notorietat amb la suma de jornades lactants. Em deixo bressolar ara que el meu objectiu està a punt d'assolir-se.

20/9/12

Vigília (Melorepte201)

He esborrat la línia de l'horitzó
Des de la primera matinada
Perquè no vull límits en la raó
Ni en el seny rere la teva mirada.

He oblidat la llengua, el llast d'amargor
D'una flama efímera, que sols bada
El pit i no el guareix de l'extrem dolor,
Per acceptar els mots una altra vegada.

He despertat a la badia en calma,
En el bressol marí de la constant onada,
Com l'orfe que espera una nova família,

I he sabut que ocupes el tron en el reialme
Dels meus somnis, que emplenes de color
La nit, abans de collir els fruits de la vigília.

19/9/12

Cúpula (RPV228)

Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d´espirals

Antònia FONT.


Ascensió de salmó fins a la deu del desig per tu
Contra el món, i l'escala és una rígida mar de flors
On la llum ha d'abocar-se a la cúpula del teu cos,
A la drecera més pura per tenir més a prop el cel.

I tot al voltant és un jardí de negres tulipes, de lliris
Silenciosos, amb la saviesa interior de la falguera,
I cada graó em porta els fruits pacients de l'espera,
Les fites més a l'abast, mentre el pendent es remunta.

I em cal·ligrafio en el bleix, com un eteri paper d'arròs,
La suavitat del teu nom, amb la tinta dels besos que ningú
No llegirà ni tastarà, i batega sense pausa el meu cor rebel,

I s'avalota i es revolta com el gest en espiral de la primera
Passa, l'artífex del gust per la matinada, pel pou dels teus iris,
Per assolir el tacte de la teva pell, resposta a tota pregunta.

17/9/12

Finlàndia (Minirepte51)

Potser que la meva futura exesposa m'acompanyi en el darrer reportatge no ha estat la millor idea de la meva vida, a banda de divorciar-me d'ella per recuperar una llibertat perduda. Potser trencar la regla d'or de la meva brillant carrera com a reporter freelancer hagi posat punt i final a aquesta trajectòria ascendent, perquè reconec les pífies, i aquesta n'és una. O potser és que no havia d'haver estat tan cobdiciós de voler carregar damunt de les espatlles la responsabilitat del desplegament per al centenari de la independència de Finlàndia sense cap més suport humà, a la recerca d'una medalla personal.

Tampoc no he sabut desdir-me a acceptar l'estada en l'hotel de gel més luxós de Lapònia, en ple desembre, a la remota Ylläsjärvi. Un que és un sibarita empedreït... I si el motiu principal és una darrera reunió per gaudir un de l'altra, com es pot negar un? Potser demà em diran beneit o sapastre o, fins i tot, sòmines. Si és que puc defensar la meva postura davant de tothom, des de la família als amics més propers. Ara que vénen maldades, després de la notícia de la ruptura, sobretot.

O potser ja penso a pilota passada perquè, a hores d'ara, avui, 5 de desembre de 2017, enmig dels preparatius de la commemoració que havia de cobrir, em trobo completament nu, emmordassat i lligat al balcó d'aquest luxós hotel lapó per la dona que, dies enrere havia acceptat el nostre divorci. I ja amb clars indicis d'hipotèrmia.

13/9/12

Vehemència (Repte Clàssic DXXII)

Serà l'església la que empari la nostra trobada, aquest corc que avança per les entranyes dia rere dia i omple d'impaciència. I, entre rosasses que refulgiran amb el sol del sud, apareixeràs plena de set per apaivagar, llavis famèlics per un bes, un mossec, una tímida frase. Llavors ens adonarem de la importància del pla, que semblava superflu mentre el dissenyàvem per ser perfecte, de les hores de conversa secreta, de les confidències a l'ombra del món.

I et veuré més bella del que ja et veia darrere de la pantalla freda que emparava la teva escalfor, les paraules apassionades escrites amb neguit i pressa podran ser xiuxiuejades en abraçar-nos enmig de la pau del temple. I no tindrem perícia per formular preguntes ni respondre-les, pels nervis a flor de pell d'ençà que hauràs travessat el pòrtic i ens haurem reconegut. Tampoc no trobarem el moment adequat per decidir-nos a travessar-lo de nou i fer cap al meu apartament. Sense gosar agafar-nos de la mà per si un cas apareixen ulls que no haurien de ser presents.

Serà a l'església on descobrirem el tacte i el gust, l'esgarrifança i la timidesa extrema, i un nou glop de desig ens recorrerà la columna vertebral tot esperonant-nos els membres. Caldrà controlar els ímpetus i les ganes de devorar cada centímetre dels nostres cossos per no rebre el toc d'atenció de les ancianes beates que duen dol sempitern. I recorrerem, com si fóssim amics que s'han trobat per casualitat, els pocs carrers que ens separen de la salvació i de la intimitat de les quatre parets en què només hi ha espai per a tu i per a mi. I en tancar la porta, les pupil·les es cercaran en la penombra demanada, per recrear, un cop més, l'escenari de la nostra coneixença, la primera nit de màgia i de conversa amena, sense cap més límit que l'alba.

I et despullaré amb la lentitud de qui ha sabut esperar i de qui desitja amb vehemència, et fitaré amb l'atenció que has merescut sempre i sabré que davant meu hi ha la dona que em desperta i em desvetlla, que em carrega dia rere dia les alforges de la necessitat sincera. I agrairé al cel que veneres la teva existència, la nostra coincidència, la decisió esbojarrada de trobar-nos, malgrat el perill i el risc. Tot això serà demà, quan hagis tornat de l'escola, de deixar els petits. Avui imagino cada detall de la nostra cita, que està a punt de fer-se realitat, mentre us esguardo rere les cortines de l'apartament, a tu i al teu marit, envoltats per la gatzara de la quitxalla. Avui que encara no ets meva...

12/9/12

Rèmora (RPV227)

Per desgràcia, no hi ha res més efectiu que la paraula
Per trencar el silenci i la calma i la tranquil·litat,
Per atiar la lluita i oblidar la treva, contra cadenes
I sang i torrents de convivència per conveniència.

Per desgràcia, tot el cistell es malmet per una poma podrida
Amb la celeritat i la violència del tempestuós torb,
L'ull de l'huracà que, malgrat ser esquàlid, sembra
La discòrdia i l'horror amb l'angèlica mirada i la vèrbola.

Per desgràcia, enmig de l'oceà de mil miríades de frases,
El mot carregat de malícia travessa quilòmetres en segons,
Sense corrents contraris, com qui neda sense llast ni bitàcola.

Per sort, però, el mossec és inofensiu quan se'l sap vencible,
Dèbil per l'efervescència de l'instant, factor sorpresa que no val
Quan aquell qui ataca no és esqual homicida sinó simple rèmora.

10/9/12

Malencònica nostàlgia (Minirepte50)

La tempesta durant tota la nit ha refrescat l'ambient en el primer dia de setembre. La flassada ha estat necessària, finalment, després de setmanes d'intensa xafogor. Es desperta amb la flaire tardorenca de la pluja i de la vegetació molla, la mateixa aroma que sempre li ha omplert el cor de melangia. Respira fondo i es gira cap a ella, que encara dorm profundament. Li sembla estranya tanta felicitat, tanta placidesa. Tan fora de lloc, sense encaixar amb el seu mode de vida... Sobretot ara, que de nou arriba la tardor. La intueix, la sent escolant-se endins seu, com guanya terreny lentament. Sospira i sap que ha de prendre una decisió en breu. Abans que ella es deixondeixi i el miri amb els seus ulls de mar en calma. Mesura les paraules, les conjunta mentalment i les repeteix en un xiuxiueig imperceptible. Perquè sonin amb fermesa i sense opció a la rèplica. Perquè no s'embarbussi i acabi superat per l'entrebanc.

L'aire fresc li ha aclarit les idees; se sent decidit avui. En pressentir els primers indicis del canvi estacional, la metamorfosi s'inicia, s'accelera i no hi ha marxa enrere. S'entristeix i troba motius suficients per retrobar la soledat i la compunció, la melangia que es mereix el setembre. Ha triat la frase lapidària que comenci a obrir el camí cap a la ruptura sentimental. Perquè també enyora les llàgrimes, el decaïment, la malencònica nostàlgia del solitari que ha perdut l'amor, sigui de la forma que sigui. Però en l'època adient.

9/9/12

Primigènia clavícula (Melorepte200)

Al llavi una flor
i l’espasa ferma.

Joan SALVAT-PAPASSEIT


Se querían, sabedlo.

Vicente ALEIXANDRE.



Ens estimem i ho sabem. Amb la força primigènia
Del món, amb la vellesa de la terra que ens acull
I la impacient espera d'aquell qui desitja la vènia
Del temps perquè s'aturi en esguardar-lo els teus ulls.

Ens sabem i ens estimem. Perquè recórrer cada partícula
Del teu cos és l'edèn per a la memòria, que recull
Els matisos de la pell, l'abrusament per la clavícula
Que desvetlla i transforma, nou Odisseu entre els esculls.

I escolto sirenes, i teixeixes somnis per a tu i per a mi,
I guarim temors, agrupem valenties i deixem que la saliva
Esdevingui herald de la passió del crepuscle a la matinada.

I acullo, per retenir-te, el fulgor del pleniluni que fa sofrir,
La gesta dels estels, la fam dels amants assedegats, que s'abriva
En cada embat mentre sabem que ens estimem amb la mirada.

7/9/12

Papiroflèxia (Repte Clàssic DXXI)

Amb parsimònia, i a partir de la talla més petita buida els trossos de fusta escollits i els dóna la forma desitjada. Mica en mica, amb cada nou conjunt de matrioixques, les mans agafen destresa i treballen més ràpidament. Ja ha deixat enrere els esculls en l'elaboració de les nines convencionals, que tants problemes li donaven, des de trobar els cabells més realistes per aconseguir una cabellera que no semblés una simple perruca, fins als brodats perquè un tros de roba no fos un parrac mediocre. L'únic que ha de tenir en compte ara és que les talles encaixin, un cop acabades, una dins de l'altra, i escollir els colors més vius, que cridin l'atenció de la clientela. La qualitat de la fusta de til·ler no és tan important si aquests dos elements se saben compaginar amb perícia.

Treballa amb el cisell minúscul i esmolat, abans d'aplicar el torn i polir les superfícies. Col·loca cada nova base en ordre perquè s'assequi bé la fusta i no li costi tant a l'hora de pintar-les i d'encaixar-les, després d'haver comprovat que no ha errat les mides. Una ínfima micra podria esdevenir una diferència catastròfica en el resultat final. Són hores de silenci quasi absolut, amb la il·luminació abundant per moure's amb precisió entre un material tan mal·leable i, alhora, rebel si no se l'ataca correctament. Tanmateix, no defalleix, a pesar de la dificultat que suposa aquesta manualitat. El relaxa i el tranquil·litza, al mateix temps que li treu del cap cabòries inútils i episodis de desesperació extrema. L'amor té aquestes coses, sobretot quan deixa petges massa profundes.

Amb parsimònia, es mira les vuit meitats, entre les parts inferiors i les superiors, i la minúscula nina que comença la sèrie. S'ha proposat tenir-la llesta abans de l'alba, com un repte personal que li indiqui que no hi ha cap monstre del record que li rosegui les entranyes ja, aquella tenebra que s'apoderava d'ell en enllestir una nina convencional qualsevol. Perquè els cabells que triava eren clavats als de la seva xicota, o perquè la roba que havia trobat per al vestit era d'una tonalitat semblant a la brusa que duia la darrera nit de veure's, la nit de llençar per la borda una relació d'anys, per haver-la omplert amb desídia.

Treballa amb els pinzells, barreja les pintures al tremp i les aplica damunt de la fusta blanca. Traça un pentinat senzill però elaborat, les formes d'unes peces de roba harmonioses amb el rostre que imagina. Els ulls, els llavis, el to trencat d'un rosat per a la pell de les galtes i el nas quasi imperceptible en el conjunt de la cara. Així, la primera matrioixca queda enllestida en un tres i no res. S'enretira de la taula de treball per observar-ne el resultat. I, de nou, s'adona que no ha sabut canviar la seva forma de pintar ni de dibuixar ni de descuidar la memòria. Com li havia ocorregut amb les nines convencionals, que tenien els cabells de la seva xicota, les matrioixques segueixen conservant reminiscències de la mirada d'ella, que encara el martiritza dia rere dia.

Es desespera, davant d'aquells fragments de fusta exànime. Els rebot en un ímpetu de ràbia, contra la paret i es barregen aleatòriament. Els destrossa, els trepitja, els clava puntades de peu entre xiscles i grunys de còlera. Després de tantes hores, sap que no podrà oblidar-la tampoc amb les matrioixques. Tot té un halo de la presència d'aquella dona angelical... Potser serà millor deixar de construir nines i dedicar-se a la papiroflèxia. De ben segur que les figures d'origami seran més difícils de corrompre amb records que no s'esborren amb facilitat.

1/9/12

La nàusea (Minirepte49)

[Tema: A l'aeroport]


El problema no rau en la por a volar ni en una possible claustrofòbia deguda a viatjar en avió. Més aviat és quan la barreja de l'olor de querosè i el sotragueig de l'aterratge em maregen la pituïtària i em provoquen una nàusea que no s'atura fins que no he buidat tot el contingut de l'estómac. Per això, vaticinant la tragèdia i no volent ser el centre d'atenció a l'aeroport, m'he entaforat, enmig de l'esmorzar, un còctel de medecines per prevenir-la, que m'ha estabornit durant gran part del trajecte.

Quan la veu metàl·lica del megàfon em desperta amb l'anunci de l'arribada a la destinació, m'adono que es repetirà de nou tot l'episodi vergonyant. Dissimulo com puc el mareig en notar la flaire del combustible i els primers indicis de pèrdua d'altura però no puc fer-hi res un cop que el tren d'aterratge pren contacte amb la superfície irregular de la pista (si el que estem recorrent se'n pot dir així). Els bonys i els sots em remouen les entranyes i em posen del revés el ventre. Tanco els ulls, premo les parpelles i serro les dents, tot amb força. Però res d'això no atura la massa que ja m'envaeix la gola i la boca.

Amb una precisió militar, l'aparell s'atura en el mateix moment que empastifo el passadís. La resta de la tripulació d'abord s'astora per la ferum i el color del vòmit, tan caqui com els nostres uniformes. Mentre penso que no comença bé la missió en terres afganeses.