Potser que la meva futura exesposa m'acompanyi en el darrer reportatge
no ha estat la millor idea de la meva vida, a banda de divorciar-me
d'ella per recuperar una llibertat perduda. Potser trencar la regla d'or
de la meva brillant carrera com a reporter freelancer hagi
posat punt i final a aquesta trajectòria ascendent, perquè reconec les
pífies, i aquesta n'és una. O potser és que no havia d'haver estat tan
cobdiciós de voler carregar damunt de les espatlles la responsabilitat
del desplegament per al centenari de la independència de Finlàndia
sense cap més suport humà, a la recerca d'una medalla personal.
Tampoc no he sabut desdir-me a acceptar l'estada en l'hotel de gel més
luxós de Lapònia, en ple desembre, a la remota Ylläsjärvi. Un que és un
sibarita empedreït... I si el motiu principal és una darrera reunió per
gaudir un de l'altra, com es pot negar un? Potser demà em diran beneit o
sapastre o, fins i tot, sòmines. Si és que puc defensar la meva postura
davant de tothom, des de la família als amics més propers. Ara que
vénen maldades, després de la notícia de la ruptura, sobretot.
O potser ja penso a pilota passada perquè, a hores d'ara, avui, 5 de
desembre de 2017, enmig dels preparatius de la commemoració que havia de
cobrir, em trobo completament nu, emmordassat i lligat al balcó
d'aquest luxós hotel lapó per la dona que, dies enrere havia acceptat el
nostre divorci. I ja amb clars indicis d'hipotèrmia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada