Delícies plumígeres (Itineràncies poètiques II, 49)

Nissaga de piuladisses
Lliures, joiosa alegria
Que escampa la llum del dia
Entre les verdes bardisses.

Somric a la vida en constant ball,
A la font muda que regalima
Fins a les llambordes i, degotim a
Degotim, l'aigua esdevé mirall.

I sóc home i inhalo l'oxigen,
I m'adono de la lleugeresa
Dels núvols, majestàtics,

De la carícia suau d'extàtics
Paratges que m'envolten, bellesa
De la Natura, del nostre origen.

Nívia foscúria (Itineràncies poètiques II, 48)

[seguiment extraoficial del poema Xiscles d'orenetes, de Carme Rosanas]

Nat a l'empara
De l'alè de la brisa,
Xiscle de fosca
Oreneta, paraula
Clara per al poeta.

Fragàncies de memòria (Itineràncies poètiques II, 47)

[seguiment extraoficial del poema Orenetes xisclant en silenci, d'Elfreelang, amb acròstic inclòs]

En quin horitzó xisclen les orenetes
Lleugeres com la brisa que porten
Fragàncies noves a la nostra vora,
Retalls d'infantesa oblidada
En racons obscurs de la memòria?

En quin espai cal que alliberem
Les il·lusions perquè sobrevolin
Aquesta mar nostra, mediterrània,
Nodrint-les només amb futur,
Guies de la vida, sentinelles del demà?

Presència angèlica (Itineràncies poètiques II, 46)

[seguiment extraoficial del poema Abraçades de sal..., d'onatge]

Salines dels teus braços, gavines
Que esdevenen fosques orenetes
En els versos d'anònims poetes,
I sagetes en el buirac d'Artemisa.

I espero amb fam per les teves sines,
Núvols blancs en un cel que s'allisa
Quan ets presència angèlica sense metes.

Paràbola (Itineràncies poètiques II, 45)

I l'estigma ens vulnera, com un Déu
Que, en el silenci del badiu, calla
La paraula que ens cal per la batalla
Contra els quatre elements, i és breu

El temps quan ja no ens queden més nits
I la set i la fam són una mortalla
Per a la gola, l'horitzó arran dels dits.

Enigmàtica màgia (Itineràncies poètiques II, 44)

[seguiment extraoficial del poema Eres vers, d'Isabel]

Desvetlla'm, musa,
Els enigmes de viure
Lligada als versos.

Solco la teva
Pell amb estrofes pures,
Cristal·lina aigua.

Beu, musa, xopa't
De paraules i canta'm
A cau d'orella.

Dependència gregària (Itineràncies poètiques II, 43)

[seguiment extraoficial del poema Penell de llum, de Jordi Dorca]

A la meva llum vindries
Si fos sol solitari
En un desert que no acaba?

O millor malgastar els dies
En un il·limitat erari
Que compta amb or la lava

Que el desig deixa dins meu?
El desig per tu, deessa sulla
Que venero, amb qui es despulla
El cor per bategar-te amb greu

Veu de sinceritat curulla
I sóc veler en la mar brava
Dels teus pits, vent gregari
Que bufa pel camí per on em guies.

Màscares (Itineràncies poètiques II, 42)

Màscara o bena
O potser el mateix viure?
I alimentaves
Cada jorn amb la pròpia
Sang, alba fugissera.

Dàrsena (Itineràncies poètiques II, 41)

Agafo, entre les mans, la terra que besa
Les arrels dels arbres, mentre la bressa
La brisa amb cabells d'herba i d'espera.

No hi ha més joia possible que la primavera
Quan l'escuma esmenta el teu nom, fressa
De la mar quan les roques retenen l'escomesa,
Arran de sorra, de l'onatge, penell de la platja.

Màquina (RPV159)

Plany. Perquè la veu metàl·lica dels malsons
Es clava en la carn, fins al fons de l'ànima,
I porta reminiscències d'ombra i de plor;

Perquè tot el plom es cobreix de rovell
Que en l'eixida cap al laberint és crit
I fregadissa i vol d'ocells cap a la mort.

I calen canvis en la immobilitat de la rosca,
En els engranatges de defallença que el motor
Del batec, que dins meu ressona, pressent,
I s'infon el bleix vital dins dels pulmons.

I el vistiplau es paga amb escreix quan
La mortalla que m'ha d'embolcallar és espart
I vítrica rugositat contra tota carícia,
I em peix una desesperança vers el pany...

Fragmentària (Itineràncies poètiques II, 40)

En la llum m'enxarxes
Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.

I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.

M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços

I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.

Procedència (Itineràncies poètiques II, 39)

[seguiment extraoficial del poema Pinzellades, de fanal blau, amb acròstic inclòs]

Fins on creus que neden els peixos
Aquests que munten guàrdia en indrets
Només solcats per les escates
Amoroses de llurs cossos que llisquen
Lentament entre l'onatge calmat?

Busquen potser les ombres del temps,
La lletania d'una mare que canta
Amb veu dolça cançons de bressol
Ubicant la tendresa en el seu pit?