Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.
I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.
M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços
I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada