Per aconseguir arribar a la meta, cal seguir un mètode, una disciplina i treballar amb constància i arduïtat. Aquest és el meu pensament i lluito amb sacrifici per arribar a bon port. I per perfeccionar dia rere dia els meus moviments fins que sigui impossible seguir-me.
Durant anys m'he observat i, a hores d'ara, puc dir que la meva preparació és infal·lible. Des de la part física fins a la psicològica. Inclús l'alimentària, que no estalvio ni esforços ni recerca perquè sigui variada i equilibrada. Però, perquè no em preneu per un xarlatà de pa sucat amb oli, us l'intentaré explicar de forma breu i concisa.
La meva rutina comença ben d'hora. A trenc d'alba ja he pres una dutxa d'aigua gelada perquè tots els sentits es deixondeixin ràpidament i es carreguin de tensió. Això fa que el temps de reacció sigui menor i agilitza els membres. Tot seguit, i abans que aquesta tensió desaparegui, ingereixo un parell de plàtans amb un got d'aigua, també gelada, i sucre abundant. Els carbohidrats són digerits sense esforços i penetren en els teixits musculars que han d'efectuar la feina.
El següent pas a seguir és el vestuari. La roba més lleugera i més arrapada al cos és la més indicada, però també serveix la que sigui còmoda, encara que resulti més folgada. Jo sóc partidari de colors poc cridaners, que passin desapercebuts en qualsevol moment. La meva índole tímida apareix en certs aspectes i, quan la multitud no es pot evitar, prefereixo aquesta invisibilitat. La motxilla, que carrego amb bosses plenes de sorra ben tancades i pesades, sol ser d'uns tons similars a la roba que duc i és un element que sempre m'acompanya en el meu entrenament. A més, darrerament, he afegit dues bosses de mà discretes amb dos sacs de sorra, també ben tancats i pesats. El pes es reparteix i acostumo el cos a aquesta forma d'equilibrar la càrrega.
Quan surto al carrer el cel ja clareja, però l'ambient encara és fresc i amb restes de la humitat de la nit. Em fixo en el refilet dels ocells, en els motors dels pocs cotxes que circulen en la llunyania, els lladrucs dels gossos, que esperen que els amos es despertin d'una vegada i els traguin a passejar i a fer les seves necessitats. Amb la motxilla ben subjecta i les bosses de mà agafades amb força, començo a córrer. Controlar la respiració i seguir un ritme constant, sense augmentar-lo ni disminuir-lo, són les claus d'aquest pas. Un cop que els músculs de les cuixes s'han escalfat, intento esprintar durant uns segons, per si em veig obligat a fer-ho en el moment decisiu. Però només quan ja noto que les cames responen a aquest trot inicial.
És preferible que les característiques del terreny siguin desiguals, amb trams costeruts i dificultosos i baixades suaus o abruptes que alternin amb rectes. Els sotracs continuats ajuden a bascular el pes i a jugar amb el balanceig natural dels volums. I augmenten la força en els braços i en les cames, en els músculs que reben aquest moviment brusc. La distància depèn de l'objectiu que es vulgui assolir. És important, però, tenir-lo ben fixat i clar abans de començar amb el mètode. Cal aconseguir, enmig de la carrera i sense baixar el ritme, de deslliurar-se dels sacs de sorra gradualment, de forma dissimulada.
Un cop acabada la part de la carrera, cal recuperar el desgast de la forma més ràpida possible. Una beguda isotònica ajuda a fer-ho, però dur un grapat de fruits secs (els dàtils, les figues, les panses i les orellanes són els més rics en hidrats de carboni, però també serviran avellanes, ametlles o nous) pot contrarestar en qualsevol moment la fadiga soferta al llarg del recorregut. Aquesta ingesta, combinada amb aigua ensucrada, accelera la recuperació i, per tant, es pot passar al següent exercici sense haver d'aturar-se més temps del compte o de l'aconsellat.
Muntar en bicicleta és un complement a l'entrenament. Aquest canvi és indicat per eixamplar el ventall de músculs que treballin i perquè no se sobrecarreguin els utilitzats en la carrera. També es pot complementar amb flexions i abdominals, que donen descans a les cuixes sense relaxar-les i canvien el quadre muscular per complet.
El darrer pas, i també amb la seva importància, és la higiene en finalitzar l'activitat. Les toxines i les petges de l'entrenament han de desaparèixer en qüestió de segons, perquè el cos no absorbeixi de nou allò que ha expulsat i, d'aquesta manera, les proves siguin gairebé impossibles de trobar.
És difícil assassinar un desconegut i complicat cometre el crim perfecte. Un esport d'alt risc però excitant. La qüestió s'agreuja quan has de carregar el seu cos esquarterat perquè el repartiment aleatori garanteixi aquesta perfecció, i les forces defalleixin abans d'hora. Per això treballo amb aquesta constància àrdua, metòdica, disciplinària...
27/6/11
Estàtica existència (Relats conjunts)
HOME 2: -També aquesta vegada hauré d'estar a la teva ombra, darrere teu?
HOME 1: -Calla, envejós! Que el mestre dibuixa! Ja ho deia la mare que eres l'ovella negra de la bessonada...
Relats Conjunts
HOME 1: -Calla, envejós! Que el mestre dibuixa! Ja ho deia la mare que eres l'ovella negra de la bessonada...
Relats Conjunts
26/6/11
Sense estridències (Repte Clàssic CDLXX)
Després d'introduir el cotó fluix en cada cavitat nasal i cosir l'interior dels llavis de forma que cap fil no quedi visible durant el velatori, aplica damunt del rostre i del coll de la dona, amb meticulositat i uniformement, una capa de maquillatge de tons carnosos sense estridències. Per evitar que es taqui la roba, que ell mateix ha triat perquè sigui la més adient possible, la brusa queda descordada fins a l'alçada de l'escot. Mica en mica, la fesomia de la dona anirà revifant i deixarà de semblar un cadàver exànime per tenir l'aparença d'una anciana adormida.
Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.
Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.
Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...
La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:
...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.
Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.
Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.
Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...
La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:
...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.
Safanòries (Daucus carota)[Minirepte 4; 3]
Com molts infants, jo també odiava la verdura. O em rebel·lava contra els pares per no menjar-ne. Malgrat tot, les pastanagues sempre superaven l'esperit rebel antivegetals i claudicava silenciosament. Esbufegava llarga estona si calia carregar el carretó de verdura per lliurar-me'n sempre.
Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.
En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...
Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.
Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.
En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...
Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.
Parsimònia subreptícia [Minirepte 4; 2]
Quan vaig conèixer la Sàdia, el dia era asolellat i gairebé a les portes de l'estiu. Ho recordo bé perquè, en creuar-nos al passadís de la meva escola, la vaig veure amb el sobre de les notes de final de curs a la mà. Teníem la mateixa edat, però la Sàdia havia vingut d'un altre centre i, pel nivell que portava, la van fer repetir curs. Aquella mateixa tarda, en arribar a casa, vaig omplir una fitxa on hi faria constar el seu nom i cognoms, el domicili, que aconseguiria en seguir-la subreptíciament, la família més propera. També el color dels iris, les mides bàsiques i, qui sap si alguna peça de roba per plasmar aquest sentiment novell. Platònic potser, però sincer.
Després de vint anys, assegut a la terrassa del Cafè Zúrich, observo la gernació i busco aquell esguard innocent de la Sàdia, els seus pits turgents, els llavis molsuts i els rulls d'atzabeja. I tinc sort perquè dues noies seuen a prop de la meva taula. La noia de la dreta és el viu retrat de la Sàdia. Obro la carpeta i passo els fulls. Sílvia, Àngela, Mònica, Lídia... recordo cada fesomia en rellegir les fitxes... Núria, Virgínia, Júlia, Cèlia, Antònia... totes tan semblants a la Sàdia que encara m'eriça llur record... I arribo a un full en blanc. Escolto el seu nom. Èrica. I començo a apuntar-lo. Actuaré amb parsimònia i amb l'esperança que ella sigui una nova Sàdia, perfecta. I no hagi de matar-la abans d'aconseguir-ho.
Després de vint anys, assegut a la terrassa del Cafè Zúrich, observo la gernació i busco aquell esguard innocent de la Sàdia, els seus pits turgents, els llavis molsuts i els rulls d'atzabeja. I tinc sort perquè dues noies seuen a prop de la meva taula. La noia de la dreta és el viu retrat de la Sàdia. Obro la carpeta i passo els fulls. Sílvia, Àngela, Mònica, Lídia... recordo cada fesomia en rellegir les fitxes... Núria, Virgínia, Júlia, Cèlia, Antònia... totes tan semblants a la Sàdia que encara m'eriça llur record... I arribo a un full en blanc. Escolto el seu nom. Èrica. I començo a apuntar-lo. Actuaré amb parsimònia i amb l'esperança que ella sigui una nova Sàdia, perfecta. I no hagi de matar-la abans d'aconseguir-ho.
Línia imaginària [Minirepte 4; 1]
Recordo l'habitació de la primera vegada, silenciosa. L'excitació que m'oferia valor i gosadia. Fins i tot recordo l'olor de paperassa amuntegada durant anys en aquella casa. Sabia que els adults corrien a prop, al menjador amb la tele. Però, malgrat conèixer la seva presència, vaig traspassar la línia imaginària del fruit prohibit, aquella línia que titllava de sacríleg el meu acte de valentia. Però dins d'aquella habitació s'hi guardava l'objecte del meu desig, de les nits en vetlla encès pel delit de tenir-lo a la vora, poder tocar i acariciar la suavitat del seu tacte, admirar cada bri i delimitar-ne el seu perímetre amb els dits, flairar-ne el perfum que m'embriagava només imaginant-lo.
El batec del cor desbocat semblava trencar aquesta quietud i intentava controlar la meva respiració i, ocult amb l'ajuda de la foscor, vaig penetrar en l'habitació. Sense veure-la, sabia que hi era. Fins i tot la seva ubicació exacta. La penombra de l'estança dibuixava volums que m'eren familiars i l'embalum que desitjava. El vaig descobrir i, amb l'agilitat i la rapidesa posisibles, vaig palpar el que cobria la flassada. Les mans suades i el front amarat exterioritzaven la meva excitació. Però ja tenia allò que havia vingut a buscar. Sense deixar petges de la meva intrusió, vaig tornar a la meva cambra. Vaig guardar zelosament el premi d'aquella gosadia: el primer bitllet robat (a pesar que fos als pares) al fons del calaix de la tauleta de nit i el descobriment de la cleptomania que encara m'encisa...
El batec del cor desbocat semblava trencar aquesta quietud i intentava controlar la meva respiració i, ocult amb l'ajuda de la foscor, vaig penetrar en l'habitació. Sense veure-la, sabia que hi era. Fins i tot la seva ubicació exacta. La penombra de l'estança dibuixava volums que m'eren familiars i l'embalum que desitjava. El vaig descobrir i, amb l'agilitat i la rapidesa posisibles, vaig palpar el que cobria la flassada. Les mans suades i el front amarat exterioritzaven la meva excitació. Però ja tenia allò que havia vingut a buscar. Sense deixar petges de la meva intrusió, vaig tornar a la meva cambra. Vaig guardar zelosament el premi d'aquella gosadia: el primer bitllet robat (a pesar que fos als pares) al fons del calaix de la tauleta de nit i el descobriment de la cleptomania que encara m'encisa...
17/6/11
Eclíptica (RPV175)
I l'ànima cromàtica em dugué lluny de les cofurnes
Del passat, i m'empenyé endins de les seves magnànimes
Pupil·les, perquè pogués mirar allò que ella veia i engendrava.
En despertar, encara deixondit pel somni massa clar,
He descobert rius de colors damunt del paper, espurnes
De vida que bateguen sense pausa, com nòmades exànimes
A la recerca del foc primigeni, de la blavor de la mar més brava.
Fenguí el dolor i la lletania, el fel i la xardor més viva,
I la dura cuirassa de la pell em protegia de tot embat hostil,
Mentre la joia d'albirar la gènesi de l'ordre del món m'abstreia.
En tornar a la consciència, he sabut que la raó resta captiva
En cada racó del plugim de focs artificials, i seré el cos servil
Del solstici que hagi de venir, la guspira que encendrà la seva teia.
16/6/11
Àmfora de llàgrimes (Melorepte149)
Al mestre Pau Casals, un vendrellenc universal, un lluitador sense pàtria però abanderat de la Pau, per a ell i amb ell.
Enmig de la piuladissa, la veu del violoncel,
La greu mel creada per l'home perquè la llàgrima
Sigui dolça entre l'amargor, sentida en el silenci.
I vindran vents de tot arreu carregats de pluja,
De vida, d'espècies que, amb el vol, esdevenen
Lliures com un país que lluita per la seva identitat.
I permetrem que se'ns endugui enllà, més enllà.
A través de la bardissa, el plomatge és el tel
D'una boirina que ajuda a somniar, i també l'àmfora
On recollir el dolor que traspua, perquè no ens venci.
I sabrem els noms de les aus que ens envolten,
Els matisos dels seus cants, tornaveus que retenen
La força de la Natura, el veire de l'amor per l'aire,
La flor delitosa que sols pensa en la creixença del demà.
La greu mel creada per l'home perquè la llàgrima
Sigui dolça entre l'amargor, sentida en el silenci.
I vindran vents de tot arreu carregats de pluja,
De vida, d'espècies que, amb el vol, esdevenen
Lliures com un país que lluita per la seva identitat.
I permetrem que se'ns endugui enllà, més enllà.
A través de la bardissa, el plomatge és el tel
D'una boirina que ajuda a somniar, i també l'àmfora
On recollir el dolor que traspua, perquè no ens venci.
I sabrem els noms de les aus que ens envolten,
Els matisos dels seus cants, tornaveus que retenen
La força de la Natura, el veire de l'amor per l'aire,
La flor delitosa que sols pensa en la creixença del demà.
11/6/11
(Inf)Ànsia [Minirepte 3]
Amb la canícula, recordo els dies d'estiu de la infància. Dies llarguíssims, assolellats, en què l'avorriment i la inactivitat imperaven. I arribava el fastig, després de la pressió de l'escola i de les baralles amb els amics, a l'hora del pati, després de la vida rutinària des de la tardor a la primavera. Només l'ànsia per córrer darrere dels gats i llançar-los pedres per sentir els seus miols queixosos em deixondia. O caçar moixons amb l'escopeta de balins. O atrapar les sargantanes endormiscades pel sol i travessar-les amb una agulla ben esmolada. Les mirava als ulls plens de por mentre agonitzaven. I morien abans que la cua, separada en voler escapar al primer intent, deixés de moure's. Aquesta era la diversió que més m'abstreia. Amb impassibilitat, observava els petits rèptils, seguia els seus moviments amb la mirada, completament immòbil i, quan es confiaven de trobar-se sols, queia damunt d'ells la meva força, concentrada en el polze i l'índex.
Amb la canícula, retornen aquests records i m'adono que l'ànsia per fer mal i llevar la vida ve d'aquells esbarjos estiuencs. I la tècnica de l'espera també. Només cal triar bé i esdevenir invisible, per assolir el plaer en sentir aquest poder reservat solament a les divinitats. I et miro i em fas pensar en els cossos fràgils, freds de les sargantanes. I albiro el teu esguard, ple de por, perquè saps que no tens cap sortida possible. Només intentar endevinar quant retindràs la vida en clavar-te el punxó a la jugular.
Amb la canícula, retornen aquests records i m'adono que l'ànsia per fer mal i llevar la vida ve d'aquells esbarjos estiuencs. I la tècnica de l'espera també. Només cal triar bé i esdevenir invisible, per assolir el plaer en sentir aquest poder reservat solament a les divinitats. I et miro i em fas pensar en els cossos fràgils, freds de les sargantanes. I albiro el teu esguard, ple de por, perquè saps que no tens cap sortida possible. Només intentar endevinar quant retindràs la vida en clavar-te el punxó a la jugular.
10/6/11
Equidistància (o Vísceres cítriques)
A la Màxima li ha costat però, finalment, troba la botiga d'accessoris i complements on el seu fill i la seva xicota han fet la llista de noces. No la coneixia perquè és a l'altra punta de la ciutat i, a més, és novíssima, amb tot d'articles de disseny i estrambòtics per al seu gust. Les tres dependentes que hi ha la miren i ella demana per la llista en concret. La que sembla més seriosa de les tres regira un calaix i n'extreu un full, que l'allarga a la Màxima. És de les primeres persones, observa, en reservar regal. També observa que els articles triats per la parella s'han ordenat de major a menor preu. Ressegueix cada línia amb el dit per ajudar-se amb la lectura dels objectes i el preu corresponent.
S'atura en arribar a l'espremedora Juicy Salif (Preu, 59 EUR). La recorda bé, no li fa falta veure-la per saber que és l'andròmina horrible amb forma d'aranya de tres potes. Acompanya les seves paraules amb dos tocs de l'índex damunt del taulell:
-Vull aquesta espremedora.
-La Juicy Salif? Bona tria, senyora! -diu, entusiasmada, la dependenta que l'atén i marca amb una creueta el producte.
Ja ho sap, la Màxima, que és una bona tria. El seu fill és un amant dels sucs de taronja a qualsevol hora, el recorda des de petit amb els ulls esbatanats mentre ella li espremia, incansablement, els cítrics, el suc dels quals el feia desaparèixer en un tres i no res. També ha escoltat coses d'aquest artefacte: la seva incomoditat a l'hora d'utilitzar-lo, la feina que dóna haver-lo de netejar, les marques que deixa l'aigua en fregar-lo o haver-lo de...
-I quin nom hi deixo per a la reserva? -la noia interromp els seus pensaments.
-Vejam... Engràcia Dald i Habla -menteix la Màxima sense immutar-se.
-M'ho lletreja, si li plau...? -demana, novament, la noia.
La Màxima ho fa, gustosament, i acompanya l'acció amb un somriure. Marxa en haver pagat l'import de la Juicy Salif, amb el joc de plàteres i de canelobres d'argent massís (Preu, 350 EUR) al cap. En arribar a casa, demanarà a l'Arístides que s'acosti a aquella botiga d'accessoris i complements novíssima que no sap on para. Però que li han dit que hi ha uns canelobres i unes plàteres precioses, un regal adient per a uns pares amorosos com ells, que ho faci avui mateix perquè ningú no se'ls avanci. I, afegirà, no pot acompanyar-la ella perquè ha quedat amb les amigues a la tarda i, ja la coneix, l'amoïna agafar el cotxe o el metro per desplaçar-se dins de la ciutat... Hi ha tanta delinqüència...
La Màxima somriu encara quan comença a baixar els primers graons de la boca del metro. Pensa en l'espremedora i en els seus inconvenients. I perquè també sap que aquesta andròmina ha estat motiu de separacions al llarg dels 21 anys des que es va dissenyar. Però si el seu fill i la mala pècora que es vol casar amb ell l'han triat, els donarà el gust. I així s'assegura que l'estri és regalat. I que, tard o d'hora, el seu fill torni, de nou, a casa de la mamà. Ella és pacient i, sobretot, equidistant amb la parella.
Relats conjunts
S'atura en arribar a l'espremedora Juicy Salif (Preu, 59 EUR). La recorda bé, no li fa falta veure-la per saber que és l'andròmina horrible amb forma d'aranya de tres potes. Acompanya les seves paraules amb dos tocs de l'índex damunt del taulell:
-Vull aquesta espremedora.
-La Juicy Salif? Bona tria, senyora! -diu, entusiasmada, la dependenta que l'atén i marca amb una creueta el producte.
Ja ho sap, la Màxima, que és una bona tria. El seu fill és un amant dels sucs de taronja a qualsevol hora, el recorda des de petit amb els ulls esbatanats mentre ella li espremia, incansablement, els cítrics, el suc dels quals el feia desaparèixer en un tres i no res. També ha escoltat coses d'aquest artefacte: la seva incomoditat a l'hora d'utilitzar-lo, la feina que dóna haver-lo de netejar, les marques que deixa l'aigua en fregar-lo o haver-lo de...
-I quin nom hi deixo per a la reserva? -la noia interromp els seus pensaments.
-Vejam... Engràcia Dald i Habla -menteix la Màxima sense immutar-se.
-M'ho lletreja, si li plau...? -demana, novament, la noia.
La Màxima ho fa, gustosament, i acompanya l'acció amb un somriure. Marxa en haver pagat l'import de la Juicy Salif, amb el joc de plàteres i de canelobres d'argent massís (Preu, 350 EUR) al cap. En arribar a casa, demanarà a l'Arístides que s'acosti a aquella botiga d'accessoris i complements novíssima que no sap on para. Però que li han dit que hi ha uns canelobres i unes plàteres precioses, un regal adient per a uns pares amorosos com ells, que ho faci avui mateix perquè ningú no se'ls avanci. I, afegirà, no pot acompanyar-la ella perquè ha quedat amb les amigues a la tarda i, ja la coneix, l'amoïna agafar el cotxe o el metro per desplaçar-se dins de la ciutat... Hi ha tanta delinqüència...
La Màxima somriu encara quan comença a baixar els primers graons de la boca del metro. Pensa en l'espremedora i en els seus inconvenients. I perquè també sap que aquesta andròmina ha estat motiu de separacions al llarg dels 21 anys des que es va dissenyar. Però si el seu fill i la mala pècora que es vol casar amb ell l'han triat, els donarà el gust. I així s'assegura que l'estri és regalat. I que, tard o d'hora, el seu fill torni, de nou, a casa de la mamà. Ella és pacient i, sobretot, equidistant amb la parella.
Relats conjunts
9/6/11
Espècies vàries (Repte Clàssic CDLXIX)
El primer que fa en despertar és regular la làmpada perquè la llum sigui tènue i no li enlluerni els ulls, que han d'acostumar-se a ella. Amb sigil, s'apropa a les quatre gàbies. No vol espantar els ocells que hi guarda. Cada espècie separada de les altres. Les caderneres ja no piulen; els periquitos, inquiets, mengen escaiola barrejada amb bocins de poma; els agapornis es fan la cort. La quarta gàbia, amb les menjadores i l'abeurador plens, com les altres, només hi acull un periquito que dobla la mida normal d'aquests ocells. Devora carn crua de pollastre i els seus ulls desorbitats observen tot el que succeeix al seu voltant.
La Glòria se'l mira amb un gest de melangia. La mateixa melangia que l'ha acompanyada durant cinquanta anys, mig segle d'espera que va diluint la confiança de retorn del seu galant. Les xacres del transcurs del temps i l'aïllament han fet que envelleixi i es trobi gairebé sola al món. Només la Fàtima li endreça la casa i té cura dels ocells el temps que ella no pot. Però la resta de gent, inclosos els familiars i les amigues, li han girat l'esquena per l'obcecació que la guia. Durant cinquanta anys ja. D'ençà de l'encontre amb el seu galant, que la va deixar marcada per vida i en l'única cita.
Vola la seva memòria mentre mira l'ocell. Perquè la seva vida ha estat una recerca contínua, en què hi han abundat, també, els amants efímers, de qualsevol edat, als que s'hi lliurava goludament, però no amb la febre que servava per al seu galant. De forma freda, fins i tot. Però els anys no transcorrien en va i la joventut es dissipava, la força i el desig minvaven. I els hàbits també van haver de canviar i transformar-se. Fins a la reclusió voluntària en la casa pairal, envoltada d'animals de tota mena. Gossos, gats, gallines... que costaven poc de cuidar i estaven a la seva disposició en qualsevol moment. Però, darrerament, ja no es trobava amb forces ni il·lusió per esmerçar temps en ells. Així que, un cop mort el darrer animal, va comprar les gàbies, que ha anat assortint d'ocells de totes menes.
La seva mirada, plena de melangia encara, es troba amb els ulls del periquito, que canvien d'expressió a l'instant. Sembla tranquil·litzar-se, amb una serenor estranya. La Glòria obre la portella i agafa l'ocell amb les dues mans, que es deixa atrapar dòcilment. Una de les mans l'acaricia, l'altra l'estreny perquè no intenti escapar-se, però sense danyar-lo. Li xiuxiueja unes paraules, com un mantra tranquil i tendre, i s'endormisca lentament. Igual que ella va quedar endormiscada per les paraules del seu galant, que li parlava de la mateixa forma. A pesar dels cinquanta anys de marge, el record és vívid. Com l'enyor per la sal i les espècies en el menjar, com els passeigs quan li plagués.
S'acosta l'ocell al nas i l'ensuma. Clou els ulls i deixa que les pituïtàries s'emplenin de l'olor de vida que desprèn l'animal, abans que uns ullals incipients apareguin en obrir la boca. La penyora que, junt amb el gust per la sang i la promesa del retorn per oferir-li el mossec de la immortalitat, va deixar-li el seu galant. I sap que aquesta promesa no arribarà perquè, en el fons, el seu galant també era home, a banda de vampir.
La Glòria se'l mira amb un gest de melangia. La mateixa melangia que l'ha acompanyada durant cinquanta anys, mig segle d'espera que va diluint la confiança de retorn del seu galant. Les xacres del transcurs del temps i l'aïllament han fet que envelleixi i es trobi gairebé sola al món. Només la Fàtima li endreça la casa i té cura dels ocells el temps que ella no pot. Però la resta de gent, inclosos els familiars i les amigues, li han girat l'esquena per l'obcecació que la guia. Durant cinquanta anys ja. D'ençà de l'encontre amb el seu galant, que la va deixar marcada per vida i en l'única cita.
Vola la seva memòria mentre mira l'ocell. Perquè la seva vida ha estat una recerca contínua, en què hi han abundat, també, els amants efímers, de qualsevol edat, als que s'hi lliurava goludament, però no amb la febre que servava per al seu galant. De forma freda, fins i tot. Però els anys no transcorrien en va i la joventut es dissipava, la força i el desig minvaven. I els hàbits també van haver de canviar i transformar-se. Fins a la reclusió voluntària en la casa pairal, envoltada d'animals de tota mena. Gossos, gats, gallines... que costaven poc de cuidar i estaven a la seva disposició en qualsevol moment. Però, darrerament, ja no es trobava amb forces ni il·lusió per esmerçar temps en ells. Així que, un cop mort el darrer animal, va comprar les gàbies, que ha anat assortint d'ocells de totes menes.
La seva mirada, plena de melangia encara, es troba amb els ulls del periquito, que canvien d'expressió a l'instant. Sembla tranquil·litzar-se, amb una serenor estranya. La Glòria obre la portella i agafa l'ocell amb les dues mans, que es deixa atrapar dòcilment. Una de les mans l'acaricia, l'altra l'estreny perquè no intenti escapar-se, però sense danyar-lo. Li xiuxiueja unes paraules, com un mantra tranquil i tendre, i s'endormisca lentament. Igual que ella va quedar endormiscada per les paraules del seu galant, que li parlava de la mateixa forma. A pesar dels cinquanta anys de marge, el record és vívid. Com l'enyor per la sal i les espècies en el menjar, com els passeigs quan li plagués.
S'acosta l'ocell al nas i l'ensuma. Clou els ulls i deixa que les pituïtàries s'emplenin de l'olor de vida que desprèn l'animal, abans que uns ullals incipients apareguin en obrir la boca. La penyora que, junt amb el gust per la sang i la promesa del retorn per oferir-li el mossec de la immortalitat, va deixar-li el seu galant. I sap que aquesta promesa no arribarà perquè, en el fons, el seu galant també era home, a banda de vampir.
8/6/11
Les llàgrimes de l'Antònia
Júlia,
t'escric ara que no em veu l'Antònia. Fa dies que em vigila zelosament com si s'ensumés alguna cosa. Ja saps que és una dona desconfiada i que es mou per pressentiments. En aquest cas, no s'equivoca, m'ha vist més curós amb la meva higiene personal i en l'aspecte de la roba. Mai no li havia demanat de planxar-me de nou una camisa i gairebé es va ofendre. No devia quadrar que anés tan impecable a un sopar d'antics companys d'estudi. Recordes? Era l'excusa perfecta per evitar sospites. I, tot i així, a l'Antònia no se li va escapar el neguit que sentia i la fitada constant al rellotge.
T'escric perquè demà la meva dona té previst anar a l'agència de viatges per reservar un bitllet d'avió. Vol visitar la família. L'àvia, diu, és malalta i a la seva edat és més fàcil rebre males notícies que bones i prefereix acomiadar-se amb discreció. Potser sigui la darrera vegada que la vegi... I havia pensat que, quan sàpiga la data exacta, podríem veure'ns com en l'última cita. Restaurant, conversa distesa, la suite a l'hotel sense presses aquest cop.
He de deixar-te ara, saps on trobar-me, digues-me alguna cosa, sisplau.
Llegeix la nota de nou, sense cap dubte és la lletra del seu marit. La doblega amb compte i la guarda a la butxaca de la bata. Abans de sortir, amaga el somriure i es provoca unes llàgrimes amargues, que li entelin la mirada. La falsificació és perfecta i les veïnes tindran unes horetes de safareig amb el tema de la nota. I es compadiran d'ella i ja no envejaran la seva, fins llavors, aparent felicitat.
t'escric ara que no em veu l'Antònia. Fa dies que em vigila zelosament com si s'ensumés alguna cosa. Ja saps que és una dona desconfiada i que es mou per pressentiments. En aquest cas, no s'equivoca, m'ha vist més curós amb la meva higiene personal i en l'aspecte de la roba. Mai no li havia demanat de planxar-me de nou una camisa i gairebé es va ofendre. No devia quadrar que anés tan impecable a un sopar d'antics companys d'estudi. Recordes? Era l'excusa perfecta per evitar sospites. I, tot i així, a l'Antònia no se li va escapar el neguit que sentia i la fitada constant al rellotge.
T'escric perquè demà la meva dona té previst anar a l'agència de viatges per reservar un bitllet d'avió. Vol visitar la família. L'àvia, diu, és malalta i a la seva edat és més fàcil rebre males notícies que bones i prefereix acomiadar-se amb discreció. Potser sigui la darrera vegada que la vegi... I havia pensat que, quan sàpiga la data exacta, podríem veure'ns com en l'última cita. Restaurant, conversa distesa, la suite a l'hotel sense presses aquest cop.
He de deixar-te ara, saps on trobar-me, digues-me alguna cosa, sisplau.
Llegeix la nota de nou, sense cap dubte és la lletra del seu marit. La doblega amb compte i la guarda a la butxaca de la bata. Abans de sortir, amaga el somriure i es provoca unes llàgrimes amargues, que li entelin la mirada. La falsificació és perfecta i les veïnes tindran unes horetes de safareig amb el tema de la nota. I es compadiran d'ella i ja no envejaran la seva, fins llavors, aparent felicitat.
7/6/11
Fictícies democràcies...
Ni glòria ni memòria, només la còpula lasciva de l'avarícia.
I una veu ressona dins meu, un record que ajuda a créixer
L'esperit, l'ànima, la joia per abastar cada objectiu de nou.
Plàtera màlica (RPV174)
Amb el lapislàtzuli i un somriure, l'aigua del teu melic,
Ple a vessar de somnis i de desigs, d'oasis, de miratges.
I sóc màlica esfera, camàlic ensinistrat per esdevenir
Acròbata entre el pes i la lleugeresa, on anomenar-te
És gaudir de la llibertat de la cadernera que sobrevola
L'espai, el perímetre del reialme de la fruita dolça, la mar.
I he descobert que la gamma cromàtica menys imaginable
Combina amb la pèrsica rialla teva, la cítrica resplendor
D'un sol que desperta en mi les mossegades més tendres.
I sé que ésser àmfora per a la saliva vínica dels besos teus
És lligar-se a l'eixàrcia dels dits, a les camèlies de les galtes,
A la vida mortal i humana, i semblar que la decadència arriba
Amb el ritme lent d'una posta que il·lumina la plàtera de l'amor.
6/6/11
Velocímetres (Repte Clàssic CDLXVIII; 4)
Algú, de qui no en sé el nom però que devia ser molt savi, va dir que el canvi i el moviment és el que fa evolucionar la vida, el que fa créixer i avançar, i ampliar les zones de control. Una frase magistral i sàvia, certament, que ha ressonat dins meu des del moment en què la vaig llegir. O escoltar, potser.
Condueixo cap a la feina. A aquestes hores els embussos encara no s'han format. El trànsit és abundant però fluid, i el metro ha d'estar igual de concorregut. Per això prefereixo agafar el cotxe i no haver de dependre d'horaris o de combinacions. L'Àngela encara deu dormir, l'he deixada gaudir del dia de descans, que aquesta setmana no ens coincideix. I no la molestaré perquè em prepari l'esmorzar o em busqui dins de l'armari la camisa i me la planxi. Dormia tan plàcidament... Sona Bruce Dickinson a l'aparell, la seva veu inconfusible m'acompanya amb contundència per despertar-me del tot, els racons somnolents que no han desaparegut amb el cafè. Inertia, amb els seus meravellosos 183 segons de durada, és una cançó que sempre m'ha captivat. Harmonia i força alhora, i ràbia i inèrcia i velocidad que sobta perquè el començament és tranquil... I premo l'accelerador perquè puc córrer una mica més en aquest tram, fins als 80 kms/h, una velocitat que fa riure perquè hi ha més perill d'adormir-se que de provocar el descontrol del vehicle.
A més, des de fa tres mesos, recorro el trajecte gairebé a diari, cosa que un any enrere ni m'ho hauria plantejat, la gran ciutat em produïa angoixa, tot i que des de casa a Barcelona hi ha quinze minuts escassos. I, amb la música a tot drap, el temps s'accelera, com si corrés més del que el velocímetre indica. I sento una fiblada d'enyorança quan veig que l'agulla oscil·la a prop del vuitanta, perquè he vist la xifra doblada i amb la sensació de competir contra el vent i la Natura, sense pensar en allò que m'envoltava, sense riscos però vivint de manera arriscada. Com si la frase de Willard Motley (Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver atractiu) hagués de ser la filosofia a seguir, la més assenyada, a pesar de ser eixelebrada.
I aquest pensament, barrejat amb la veu de Dickinson i el títol del tema, em porta a pensar en la psicodèlia de Derek Sherinian, present en un tema instrumental titulat igual. És estranya la connexió de les idees, de vegades. I com arriben en moments concrets. Penso en velocitat i la inèrcia m'aboca a idees funestes que m'abstreuen del camí, que segueixo maquinalment. Freno quan he de fer-ho, accelero si m'ho permet el trànsit, i cedeixo el pas, disminueixo la velocitat si hi ha un semàfor a prop o un pas de vianants. I no em desespero en un embús o si el carrer és travessat per un gos o per una anciana que camina feixugament a causa de l'edat o dels efectes de l'obesitat. Un any enrere estaria renegant en qualsevol d'aquests casos, d'impaciència, per haver d'aturar el meu ritme vital per uns instants. Per no poder gaudir de la velocitat ininterrompudament.
Amb agilitat i un moviment precís de mans, indico que giro a la dreta, embrago, freno lleument i baixo una marxa del cotxe. Com sempre, encara tinc un marge de temps, però, per no esmerçar-ne més del necessari, deixo l'automòbil a l'aparcament subterrani just sota de l'edifici on treballo. Costa tant trobar places lliures a l'exterior... M'aturo perquè el lector d'infrarojos reconegui la matrícula i s'aixequi la barrera, mentre encenc els llums. Avanço lentament, el velocímetre gairebé no es mou però les línies m'indiquen que hi ha moviment. Dues places s'il·luminen amb els fars, són prou amples perquè la maniobra d'aparcament sigui fàcil. Giro el volant per obrir-me a la dreta fins apropar-me prou a la línia del final de la plaça, així sortiré sense problemes i sense molestar l'altre cotxe.
Quan acabo d'aparcar, les agulles descansen als zeros corresponents. Zero revolucions per minut, zero quilòmetres per hora, i el fals zero del dipòsit de benzina. Trec les claus del contacte i comença la part més feixuga de l'operació. El muntatge de la cadira de rodes, en què no hi ha velocímetres que valguin. Les seqüel·les de viure amb tanta acceleració de vegades tenen preus alts.
Condueixo cap a la feina. A aquestes hores els embussos encara no s'han format. El trànsit és abundant però fluid, i el metro ha d'estar igual de concorregut. Per això prefereixo agafar el cotxe i no haver de dependre d'horaris o de combinacions. L'Àngela encara deu dormir, l'he deixada gaudir del dia de descans, que aquesta setmana no ens coincideix. I no la molestaré perquè em prepari l'esmorzar o em busqui dins de l'armari la camisa i me la planxi. Dormia tan plàcidament... Sona Bruce Dickinson a l'aparell, la seva veu inconfusible m'acompanya amb contundència per despertar-me del tot, els racons somnolents que no han desaparegut amb el cafè. Inertia, amb els seus meravellosos 183 segons de durada, és una cançó que sempre m'ha captivat. Harmonia i força alhora, i ràbia i inèrcia i velocidad que sobta perquè el començament és tranquil... I premo l'accelerador perquè puc córrer una mica més en aquest tram, fins als 80 kms/h, una velocitat que fa riure perquè hi ha més perill d'adormir-se que de provocar el descontrol del vehicle.
A més, des de fa tres mesos, recorro el trajecte gairebé a diari, cosa que un any enrere ni m'ho hauria plantejat, la gran ciutat em produïa angoixa, tot i que des de casa a Barcelona hi ha quinze minuts escassos. I, amb la música a tot drap, el temps s'accelera, com si corrés més del que el velocímetre indica. I sento una fiblada d'enyorança quan veig que l'agulla oscil·la a prop del vuitanta, perquè he vist la xifra doblada i amb la sensació de competir contra el vent i la Natura, sense pensar en allò que m'envoltava, sense riscos però vivint de manera arriscada. Com si la frase de Willard Motley (Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver atractiu) hagués de ser la filosofia a seguir, la més assenyada, a pesar de ser eixelebrada.
I aquest pensament, barrejat amb la veu de Dickinson i el títol del tema, em porta a pensar en la psicodèlia de Derek Sherinian, present en un tema instrumental titulat igual. És estranya la connexió de les idees, de vegades. I com arriben en moments concrets. Penso en velocitat i la inèrcia m'aboca a idees funestes que m'abstreuen del camí, que segueixo maquinalment. Freno quan he de fer-ho, accelero si m'ho permet el trànsit, i cedeixo el pas, disminueixo la velocitat si hi ha un semàfor a prop o un pas de vianants. I no em desespero en un embús o si el carrer és travessat per un gos o per una anciana que camina feixugament a causa de l'edat o dels efectes de l'obesitat. Un any enrere estaria renegant en qualsevol d'aquests casos, d'impaciència, per haver d'aturar el meu ritme vital per uns instants. Per no poder gaudir de la velocitat ininterrompudament.
Amb agilitat i un moviment precís de mans, indico que giro a la dreta, embrago, freno lleument i baixo una marxa del cotxe. Com sempre, encara tinc un marge de temps, però, per no esmerçar-ne més del necessari, deixo l'automòbil a l'aparcament subterrani just sota de l'edifici on treballo. Costa tant trobar places lliures a l'exterior... M'aturo perquè el lector d'infrarojos reconegui la matrícula i s'aixequi la barrera, mentre encenc els llums. Avanço lentament, el velocímetre gairebé no es mou però les línies m'indiquen que hi ha moviment. Dues places s'il·luminen amb els fars, són prou amples perquè la maniobra d'aparcament sigui fàcil. Giro el volant per obrir-me a la dreta fins apropar-me prou a la línia del final de la plaça, així sortiré sense problemes i sense molestar l'altre cotxe.
Quan acabo d'aparcar, les agulles descansen als zeros corresponents. Zero revolucions per minut, zero quilòmetres per hora, i el fals zero del dipòsit de benzina. Trec les claus del contacte i comença la part més feixuga de l'operació. El muntatge de la cadira de rodes, en què no hi ha velocímetres que valguin. Les seqüel·les de viure amb tanta acceleració de vegades tenen preus alts.
5/6/11
Cerámicas Alcántara (Repte Clàssic CDLXVIII; 3)
Estimada Nèlida,
t'escric per dir-te que el teu pare i jo ja ens hem instal·lat al xalet de Xàtiva definitivament. Dos mesos més tard del que havíem pensat pels imprevistos de l'operació del pare i que el lliurament dels mobles no es feia. Resulta que es van prendre malament les mides dels armaris de la cuina i no encaixaven ni per casualitat... A més, el gres, portat de no sé on de Màlaga, va sortir defectuós perquè tota la remesa venia amb vetes trencadisses. I encara ens l'han de canviar!, però quan menys ens els esperem, arribaran. Ja m'estranyava a mi que fos tan fàcil obtenir les coses vingudes d'un sorteig televisiu. Però com que el teu pare va rebre la notícia tan il·lusionat, què hi he de dir? Tampoc el desangelaré si el paquet de la jubilació i del xalet ens ha vingut alhora.
Sort que no ronda per aquí, si no ja m'estaria renyant. Leocàdia aquí, Leocàdia allà i mira què dius... Ja el coneixes, rondinaire com sempre i més que mai, ara que no té el tràfec de la feina. I a mi que em donen ganes d'engegar-lo a dida. El problema ara és per a mi, que he de vigilar la dieta i que no mengi entre hores. Després de l'operació a cor obert, by-pass inclòs, el seu colesterol es dispara, un descontrol perillós que no només li provocaria obesitat sinó també el risc de patir una altra aturada cardíaca. I he de fer com si fos una canalla, amagar-li sota clau les llaminadures o canviar-les de lloc constantment.
La millor manera d'evitar que se li passin les hores és que passegi. Agafa la gaiata, la gorra i, xino-xano, recorre els camins dels voltants i tots dos tranquils. Ell perquè no es neguiteja per la inactivitat i jo perquè me'l trec de sobre i respiro. Si no fos així, tampoc podria escriure't ni aquestes quatre ratlles. És murri i la família li importa ben poc, ni té pensaments per les seves filles i els néts. Suposo que la Lídia deu haver aprovat les oposicions ja, oi? I en Màrius i la Xènia, creixent com sempre? A veure si els fas fotografies i els puc veure. Mentre el pare no es recuperi del tot, no el puc deixar sol, que la casa se li tiraria al damunt. Que una cosa és que només es queixi i l'altra que sigui igual de valent per suportar els quefers domèstics.
Ja t'avisaria, si he de passar uns dies a casa vostra, perquè em vingueu a buscar, si us va bé. Si no, el tren ja m'hi pot apropar, que de Xàtiva a València hi ha només 80 quilòmetres. El trajecte és fàcil, la Nacional passa just a la vora. I no exagero. El trànsit és intens i el sentim a totes hores, a la nit és insuportable el brogit dels camions i, si hi ha retencions durant el dia, els clàxons et penetren dins del cap. El pare només renega, i apuja el volum del televisor perquè diu que sembla que tinguem els cotxes enmig de la saleta. Ja saps que exagera, però en aquest cas li dono tota la raó. Les frenades i les acceleracions, els canvis de marxa, gairebé es poden distingir les marques dels cotxes que passen, creu-me!
Recordes que encara tinc el brodat de l'àvia, que us va fer l'any passat? És un tapet preciós però ni tu ni la Lídia heu fet un sol pas per venir-los a buscar. No us agradaria tenir-los? Com a record de l'àvia, dona, ara que ja no és entre nosaltres, seria una forma de tenir-la present. Sempre em preguntava si ja els havíeu rebut, si us feien el pes, si els havia vist posats. I jo que la mentia i a tot li deia que sí, que estàveu enfeinades i que no l'havíeu telefonada però que, igualment,
Arriba del passeig i veu que hi ha un cordó policial que envolta el jardí. I el remolc d'un camió encastat a una de les parets del seu xalet. En Teòfanes no sap què ha succeït però immediatament un agent de la guàrdia urbana l'atura i el reconeix. El desplegament policial és de dues patrulles i de dues ambulàncies. Una, diu el guàrdia, espera que el jutge autoritzi l'aixecament del cadàver. L'altra atén el conductor del camió, que ha resultat ferit en el xoc. Llavors, pensa el pitjor, la notícia que imagina és confirmada de forma impassible per l'agent, que l'acompanya amb una lleu pressió al seu braç. Vol veure l'escena, comprovar que allò que diu el policia és cert o fals, però comprovar-ho amb els seus propis ulls.
Es desfà de l'uniformat i, ràpid com el vent, es dirigeix a l'interior mentre crida el nom de la seva esposa. No hi ha res que aturi aquest ímpetu, perquè el perímetre acordonat garanteix que no es traspassi sense identificació. Mira pertot arreu però amb la idea de la saleta, allà on la seva dona sempre broda i llegeix o està enfeinada amb les seves cartes. Vol convèncer-se que la trobarà il·lesa, que li somriurà en veure'l de tornada del passeig o se'l mirarà amb cara de pocs amics perquè ha tardat massa i ja patia pel seu cor... Però l'escena és dantesca. La il·luminació de l'exterior deixa entreveure la forma de la cabina del camió sinistrat, que ha aturat la seva velocitat amb una virulència considerable i visible. També constata que la butaca ha estat desplaçada pel xoc, cap a la taula on sol escriure la Leocàdia, la seva esposa.
El cos segueix estirat al terra, cobert amb una manta tèrmica. I comença a creure's tot el succés. Una llambregada ràpida nota la presència d'un full, que sembla una carta. Una altra llambregada, aquesta dirigida cap a la cabina del camió, llegeix la inscripció de la porta:
Cerámicas Alcántara
Calle Génova, 14
29630 Benalmádena (Málaga)
Somriu amargament, amb una ganyota que li canvia l'expressió de la cara. La vida té cops amagats que ens sorprenen i ha de ser quan ja ha aconseguit jubilar-se i saber què és gaudir del temps que l'estaborneix amb un caprici de les coincidències. Somica i, per inèrcia, vol destapar la manta , encara que ja sap què hi trobarà.
t'escric per dir-te que el teu pare i jo ja ens hem instal·lat al xalet de Xàtiva definitivament. Dos mesos més tard del que havíem pensat pels imprevistos de l'operació del pare i que el lliurament dels mobles no es feia. Resulta que es van prendre malament les mides dels armaris de la cuina i no encaixaven ni per casualitat... A més, el gres, portat de no sé on de Màlaga, va sortir defectuós perquè tota la remesa venia amb vetes trencadisses. I encara ens l'han de canviar!, però quan menys ens els esperem, arribaran. Ja m'estranyava a mi que fos tan fàcil obtenir les coses vingudes d'un sorteig televisiu. Però com que el teu pare va rebre la notícia tan il·lusionat, què hi he de dir? Tampoc el desangelaré si el paquet de la jubilació i del xalet ens ha vingut alhora.
Sort que no ronda per aquí, si no ja m'estaria renyant. Leocàdia aquí, Leocàdia allà i mira què dius... Ja el coneixes, rondinaire com sempre i més que mai, ara que no té el tràfec de la feina. I a mi que em donen ganes d'engegar-lo a dida. El problema ara és per a mi, que he de vigilar la dieta i que no mengi entre hores. Després de l'operació a cor obert, by-pass inclòs, el seu colesterol es dispara, un descontrol perillós que no només li provocaria obesitat sinó també el risc de patir una altra aturada cardíaca. I he de fer com si fos una canalla, amagar-li sota clau les llaminadures o canviar-les de lloc constantment.
La millor manera d'evitar que se li passin les hores és que passegi. Agafa la gaiata, la gorra i, xino-xano, recorre els camins dels voltants i tots dos tranquils. Ell perquè no es neguiteja per la inactivitat i jo perquè me'l trec de sobre i respiro. Si no fos així, tampoc podria escriure't ni aquestes quatre ratlles. És murri i la família li importa ben poc, ni té pensaments per les seves filles i els néts. Suposo que la Lídia deu haver aprovat les oposicions ja, oi? I en Màrius i la Xènia, creixent com sempre? A veure si els fas fotografies i els puc veure. Mentre el pare no es recuperi del tot, no el puc deixar sol, que la casa se li tiraria al damunt. Que una cosa és que només es queixi i l'altra que sigui igual de valent per suportar els quefers domèstics.
Ja t'avisaria, si he de passar uns dies a casa vostra, perquè em vingueu a buscar, si us va bé. Si no, el tren ja m'hi pot apropar, que de Xàtiva a València hi ha només 80 quilòmetres. El trajecte és fàcil, la Nacional passa just a la vora. I no exagero. El trànsit és intens i el sentim a totes hores, a la nit és insuportable el brogit dels camions i, si hi ha retencions durant el dia, els clàxons et penetren dins del cap. El pare només renega, i apuja el volum del televisor perquè diu que sembla que tinguem els cotxes enmig de la saleta. Ja saps que exagera, però en aquest cas li dono tota la raó. Les frenades i les acceleracions, els canvis de marxa, gairebé es poden distingir les marques dels cotxes que passen, creu-me!
Recordes que encara tinc el brodat de l'àvia, que us va fer l'any passat? És un tapet preciós però ni tu ni la Lídia heu fet un sol pas per venir-los a buscar. No us agradaria tenir-los? Com a record de l'àvia, dona, ara que ja no és entre nosaltres, seria una forma de tenir-la present. Sempre em preguntava si ja els havíeu rebut, si us feien el pes, si els havia vist posats. I jo que la mentia i a tot li deia que sí, que estàveu enfeinades i que no l'havíeu telefonada però que, igualment,
Arriba del passeig i veu que hi ha un cordó policial que envolta el jardí. I el remolc d'un camió encastat a una de les parets del seu xalet. En Teòfanes no sap què ha succeït però immediatament un agent de la guàrdia urbana l'atura i el reconeix. El desplegament policial és de dues patrulles i de dues ambulàncies. Una, diu el guàrdia, espera que el jutge autoritzi l'aixecament del cadàver. L'altra atén el conductor del camió, que ha resultat ferit en el xoc. Llavors, pensa el pitjor, la notícia que imagina és confirmada de forma impassible per l'agent, que l'acompanya amb una lleu pressió al seu braç. Vol veure l'escena, comprovar que allò que diu el policia és cert o fals, però comprovar-ho amb els seus propis ulls.
Es desfà de l'uniformat i, ràpid com el vent, es dirigeix a l'interior mentre crida el nom de la seva esposa. No hi ha res que aturi aquest ímpetu, perquè el perímetre acordonat garanteix que no es traspassi sense identificació. Mira pertot arreu però amb la idea de la saleta, allà on la seva dona sempre broda i llegeix o està enfeinada amb les seves cartes. Vol convèncer-se que la trobarà il·lesa, que li somriurà en veure'l de tornada del passeig o se'l mirarà amb cara de pocs amics perquè ha tardat massa i ja patia pel seu cor... Però l'escena és dantesca. La il·luminació de l'exterior deixa entreveure la forma de la cabina del camió sinistrat, que ha aturat la seva velocitat amb una virulència considerable i visible. També constata que la butaca ha estat desplaçada pel xoc, cap a la taula on sol escriure la Leocàdia, la seva esposa.
El cos segueix estirat al terra, cobert amb una manta tèrmica. I comença a creure's tot el succés. Una llambregada ràpida nota la presència d'un full, que sembla una carta. Una altra llambregada, aquesta dirigida cap a la cabina del camió, llegeix la inscripció de la porta:
Calle Génova, 14
29630 Benalmádena (Málaga)
Somriu amargament, amb una ganyota que li canvia l'expressió de la cara. La vida té cops amagats que ens sorprenen i ha de ser quan ja ha aconseguit jubilar-se i saber què és gaudir del temps que l'estaborneix amb un caprici de les coincidències. Somica i, per inèrcia, vol destapar la manta , encara que ja sap què hi trobarà.
3/6/11
Valquíria (Repte Clàssic CDLXVIII; 2)
Fa unes hores he rebut el següent correu electrònic, i crec que d'altres també...:
de: Georg Luger georg.luger2004@gmail.com
per a: deomises@hotmail.com,
nuriagausachs@hotmail.com,
dolors.simo@yahoo.es
data: 2 de juny de 2011 18:34
assumpte: Valquíria
enviat per: gmail.com
Benvolguts relataires,
sé que sóc un complet desconegut per als tres però he estat vinculat a la pàgina en què escriviu des del començament. Fins i tot abans de la vostra aparició. No voldria ser agosarat si dic que la gent d'Omatech va "fitxar-me" per un problema que anava creixent a mida que s'hi incorporaven més relataires a la pàgina. I la competitivitat de les puntuacions amb les trampes que aquesta llaminadura dels rànkings provoca. I l'anonimat, que també ajuda. És a dir, que, en resum, vaig aparèixer jo per posar a lloc aquest descontrol de xifres i de múltiples personalitats en una sola persona. Tot i que hi esmerçava més hores de les contractades en marcar com a ofensiu cada comentari amb nota negativa i/o amb paraules realment ofensives, la proliferació de lectors i de trolls (aquells lectors que només serveixen per a puntuar de forma baixa i fer disminuir, al mateix temps, la "nota global" dels relataires) no s'aturava, més aviat es multiplicaven, com si sortissin d'un armari sense fons i, en obrir-ne les portes, s'escampessin pertot arreu.
Això feia perillar la meva feina i, evidentment, el meu lloc de treball. I quina millor manera de lluitar contra això que demanant més informació a la gent d'Omatech? Ells, amb cada registre, sabien més dades que les que jo mateix tenia. I, de forma subreptícia, sense desvelar els motius reals, vaig aconseguir una llista de nicks falsos amb les seves corresponents adreces electròniques.
Va ser així com vaig endegar els correus intimidatoris. Que si sé on vius, que si tens tants anys i ets de tal població, comarca o província. La llista no m'oferia aquestes dades, però un amic hacker me les sabia trobar i, mitjançant IP's, localitzava cada duplicitat i troll de Relats en Català. Però res de res. Els comentaris i les notes negatives i positives, segons com convingués, apareixien com bolets. Per tant, vaig tenir una idea dràstica però definitiva. Treure del calaix de la còmoda la Luger P08 i guanyar-me les garrofes de veritat, abans que aquesta plaga em devorés. Estava disposat a liquidar l'assumpte de mica en mica però de forma segura.
I així va ser com vaig tenir el primer encontre amb un troll en tota regla. Jo que m'havia format una idea mental del seu aspecte (un mico filós marcat per l'acnè i una obesitat difícil d'amagar embotida dins dels pantalons i de la samarreta, ulleres de pasta, tipus "setciències de la classe". La recent lectura de La conxorxa dels enzes en tenia la culpa, d'aquesta imatge, penso jo), i em trobo una valquíria preciosa amb uns ulls blaus darrere d'unes ulleres quasi imperceptibles. No sé quina excusa vaig inventar perquè em deixés passar, però la meva cara d'embadalit devia enderrocar qualsevol sospita de les meves intencions. Tot va succeir tan ràpid que, de l'amabilitat es va passar al forcejament i a l'aparició de la pistola. La valquíria (només se la pot anomenar d'aquesta forma...) va quedar paralitzada i la bala va travessar l'espai que ens separava fins que va topar contra el seu estèrnum i l'espetec va indicar que la ferida era mortal.
Direu que és freda la descripció, però, d'allargar-la, només hi hauria elogis per l'arma i el tret, per la trajectòria de la bala i per l'olor de la pólvora. L'adrenalina es va disparar dins meu, el pols se'm va accelerar per sentir el plaer de disparar de nou la Luger P08, de disparar contra una persona indefensa i mirar-la als ulls, la seva por, pànic potser, el canvi de la seva fesomia en aturar en el seu cos la inèrcia perfecta del projectil, sentir el dolor en penetrar en la carn la bala i saber que la fi és propera. I no hi ha res que pugui aturar aquest estimball irreversible.
Abans de marxar, vaig esborrar tot rastre de la meva “visita”, i el cos de la valquíria va quedar estès damunt de la moqueta. Em vaig assegurar que escoltava les raons que em movien per assassinar-la a sang freda, i també que expirava definitivament. No volia restar intranquil a casa amb el dubte que la noia ja hagués marxat a l'altre barri o que un veí tafaner l'hagués trobada en els darrers instants i li hagués salvat la vida.
Aquest no va ser l'únic cop que vaig utilitzar la pistola. La desava zelosament per si de cas, no n'esmentava la seva existència a ningú (tampoc abans d'aquest fet ho sabia gaire gent: qui me la va vendre i l'amic hacker). Però no us avorriré fent-vos una llista de gent liquidada.
El que sí que us puc dir és que, d'ençà del canvi de la pàgina, el control de trolls és més fàcil d'efectuar-se, i que la gent d'Omatech no ha tingut la necessitat dels meus serveis. Tot i així, la dependència de sentir l'excitació en prémer el gallet o en olorar la pólvora després de disparar, el plaer de calcular la velocitat de la bala en sortir del canó fins a l'impacte amb el cos, ha fet que, des de llavors, hagi buscat com un desesperat aquell relataire que publica poc, o aquell que gairebé no intervé en el fòrum de la pàgina, o que no rep gaires comentaris o cap... per seguir la meva “feina”, que ha esdevingut gaudi. Haureu notat un seguit de desaparicions i, per no aixecar sospites, he fet “intervenir” aquests relataires “desapareguts” a mode de comiat.
Però l'únic que no puc treure'm del cap és allò que deu sentir la víctima en rebre l'impacte de la bala, en adonar-se que és capaç d'aturar aquesta inèrcia sense cap moviment del seu cos, amb la immobilitat només. Com si desafiés la física i la dinàmica alhora, com un cop de vent, igual d'invisible. I aquest dubte, barrejat amb el desassossec que va creixent després de cada assassinat, em decideix a fer servir la Luger contra mi mateix. I aquest és el meu darrer esforç, escriure la meva confessió perquè es conegui un cop hagi expirat. Una feina inútil de ben segur, perquè la pàgina seguirà endavant amb la seva multiplicitat de personalitats, encara que hagi assassinat a persones humanes.
Només em queda dir-vos que el plaer de sentir el tret d'una Luger me l'enduc amb mi, igual que les meves víctimes. A reveure.
Jordi Lloc
(Georg Luger a Relats en Català)
de: Georg Luger georg.luger2004@gmail.com
per a: deomises@hotmail.com,
nuriagausachs@hotmail.com,
dolors.simo@yahoo.es
data: 2 de juny de 2011 18:34
assumpte: Valquíria
enviat per: gmail.com
Benvolguts relataires,
sé que sóc un complet desconegut per als tres però he estat vinculat a la pàgina en què escriviu des del començament. Fins i tot abans de la vostra aparició. No voldria ser agosarat si dic que la gent d'Omatech va "fitxar-me" per un problema que anava creixent a mida que s'hi incorporaven més relataires a la pàgina. I la competitivitat de les puntuacions amb les trampes que aquesta llaminadura dels rànkings provoca. I l'anonimat, que també ajuda. És a dir, que, en resum, vaig aparèixer jo per posar a lloc aquest descontrol de xifres i de múltiples personalitats en una sola persona. Tot i que hi esmerçava més hores de les contractades en marcar com a ofensiu cada comentari amb nota negativa i/o amb paraules realment ofensives, la proliferació de lectors i de trolls (aquells lectors que només serveixen per a puntuar de forma baixa i fer disminuir, al mateix temps, la "nota global" dels relataires) no s'aturava, més aviat es multiplicaven, com si sortissin d'un armari sense fons i, en obrir-ne les portes, s'escampessin pertot arreu.
Això feia perillar la meva feina i, evidentment, el meu lloc de treball. I quina millor manera de lluitar contra això que demanant més informació a la gent d'Omatech? Ells, amb cada registre, sabien més dades que les que jo mateix tenia. I, de forma subreptícia, sense desvelar els motius reals, vaig aconseguir una llista de nicks falsos amb les seves corresponents adreces electròniques.
Va ser així com vaig endegar els correus intimidatoris. Que si sé on vius, que si tens tants anys i ets de tal població, comarca o província. La llista no m'oferia aquestes dades, però un amic hacker me les sabia trobar i, mitjançant IP's, localitzava cada duplicitat i troll de Relats en Català. Però res de res. Els comentaris i les notes negatives i positives, segons com convingués, apareixien com bolets. Per tant, vaig tenir una idea dràstica però definitiva. Treure del calaix de la còmoda la Luger P08 i guanyar-me les garrofes de veritat, abans que aquesta plaga em devorés. Estava disposat a liquidar l'assumpte de mica en mica però de forma segura.
I així va ser com vaig tenir el primer encontre amb un troll en tota regla. Jo que m'havia format una idea mental del seu aspecte (un mico filós marcat per l'acnè i una obesitat difícil d'amagar embotida dins dels pantalons i de la samarreta, ulleres de pasta, tipus "setciències de la classe". La recent lectura de La conxorxa dels enzes en tenia la culpa, d'aquesta imatge, penso jo), i em trobo una valquíria preciosa amb uns ulls blaus darrere d'unes ulleres quasi imperceptibles. No sé quina excusa vaig inventar perquè em deixés passar, però la meva cara d'embadalit devia enderrocar qualsevol sospita de les meves intencions. Tot va succeir tan ràpid que, de l'amabilitat es va passar al forcejament i a l'aparició de la pistola. La valquíria (només se la pot anomenar d'aquesta forma...) va quedar paralitzada i la bala va travessar l'espai que ens separava fins que va topar contra el seu estèrnum i l'espetec va indicar que la ferida era mortal.
Direu que és freda la descripció, però, d'allargar-la, només hi hauria elogis per l'arma i el tret, per la trajectòria de la bala i per l'olor de la pólvora. L'adrenalina es va disparar dins meu, el pols se'm va accelerar per sentir el plaer de disparar de nou la Luger P08, de disparar contra una persona indefensa i mirar-la als ulls, la seva por, pànic potser, el canvi de la seva fesomia en aturar en el seu cos la inèrcia perfecta del projectil, sentir el dolor en penetrar en la carn la bala i saber que la fi és propera. I no hi ha res que pugui aturar aquest estimball irreversible.
Abans de marxar, vaig esborrar tot rastre de la meva “visita”, i el cos de la valquíria va quedar estès damunt de la moqueta. Em vaig assegurar que escoltava les raons que em movien per assassinar-la a sang freda, i també que expirava definitivament. No volia restar intranquil a casa amb el dubte que la noia ja hagués marxat a l'altre barri o que un veí tafaner l'hagués trobada en els darrers instants i li hagués salvat la vida.
Aquest no va ser l'únic cop que vaig utilitzar la pistola. La desava zelosament per si de cas, no n'esmentava la seva existència a ningú (tampoc abans d'aquest fet ho sabia gaire gent: qui me la va vendre i l'amic hacker). Però no us avorriré fent-vos una llista de gent liquidada.
El que sí que us puc dir és que, d'ençà del canvi de la pàgina, el control de trolls és més fàcil d'efectuar-se, i que la gent d'Omatech no ha tingut la necessitat dels meus serveis. Tot i així, la dependència de sentir l'excitació en prémer el gallet o en olorar la pólvora després de disparar, el plaer de calcular la velocitat de la bala en sortir del canó fins a l'impacte amb el cos, ha fet que, des de llavors, hagi buscat com un desesperat aquell relataire que publica poc, o aquell que gairebé no intervé en el fòrum de la pàgina, o que no rep gaires comentaris o cap... per seguir la meva “feina”, que ha esdevingut gaudi. Haureu notat un seguit de desaparicions i, per no aixecar sospites, he fet “intervenir” aquests relataires “desapareguts” a mode de comiat.
Però l'únic que no puc treure'm del cap és allò que deu sentir la víctima en rebre l'impacte de la bala, en adonar-se que és capaç d'aturar aquesta inèrcia sense cap moviment del seu cos, amb la immobilitat només. Com si desafiés la física i la dinàmica alhora, com un cop de vent, igual d'invisible. I aquest dubte, barrejat amb el desassossec que va creixent després de cada assassinat, em decideix a fer servir la Luger contra mi mateix. I aquest és el meu darrer esforç, escriure la meva confessió perquè es conegui un cop hagi expirat. Una feina inútil de ben segur, perquè la pàgina seguirà endavant amb la seva multiplicitat de personalitats, encara que hagi assassinat a persones humanes.
Només em queda dir-vos que el plaer de sentir el tret d'una Luger me l'enduc amb mi, igual que les meves víctimes. A reveure.
Jordi Lloc
(Georg Luger a Relats en Català)
Sicília (O De la infància i la memòria)[Melorepte147]
Que et besen i t'abrusen amb delit i passió i cau a mans
De la ciutat que ha vist créixer il·lusions i somnis, Dèbora.
Fins que la ferum d'una fugida no et fendeixi, resisteix
I troba la sortida del laberint un cop més, de l'atzucac
Que acaba amb el futur i converteix estèril i erm el jaç
On reposen l'endemà i la llum renovada, la vida mateixa.
Serva amb zel el zenit d'un cel més proper cada vegada,
D'una enyorança que resideix a Sicília, a la costa on l'atzur
Tenyeix el bressol i la veu de la mare, la infància i la memòria.
Segueix la cançó que ressona dins teu, la melodia que acompanya
La vivència, el bocí de temps que restarà amb tu per sempre més,
I la pobresa i les penúries, la fam i l'alegria, ensems, com la barca
Que és enduta per l'onatge, horitzó enllà, cap a un nou món...
1/6/11
Fòbia a la inèrcia (Repte Clàssic CDLXVIII; 1)
Potser per inèrcia m'he abocat per la finestra. Daltabaix i en pocs segons arribaré a la vorera. Demanaria disculpes per esquitxar tot allò que trobi la sang al seu pas, quan s'esberli el cap i els ossos esqueixin la pell i la carn degut a l'impacte. Però no arribaré en condicions per pronunciar aquestes paraules de perdó.
Dec suposar que, qui em llegeixi, es preguntarà quina raó em mou a actuar d'aquesta manera. I no sabria què respondre. No per desconèixer els motius o voler-me fer l'interessant. Només és perquè no estic avesat a xerrar gaire, ni a airejar els meus secrets. La veritat és que, al llarg de la meva vida, he interpretat un paper. Allò del safareig m'ha provocat sempre una fòbia exagerada, gairebé frega el descontrol saber que poden parlar de mi o de les meves actuacions. La sort és que, després de la caiguda mortal, no hauré de preocupar-me per les xafarderies que provoqui aquesta acció.
No he destacat mai en res, no sóc un rei del bricolatge ni un cervell privilegiat, tampoc sóc atractiu ni les dones fan cua pel meu potencial sexual. Més aviat tot el contrari. Sóc rabassut i amb una obesitat sempre latent, que aguditza aquesta manca d'aspectes destacables, a no ser per la panxa cervesera i d'endrapar més del compte. I la vida sedentària amb la mare, i la seva mania per trobar-me dona, i la meva negativa sempiterna per raons absurdes i que mai no és el moment adequat de fer aquest pas tan important. Aquesta excusa gairebé me la crec jo i tot a hores d'ara...
Al poble corren rumors, com a qualsevol poble de comarca. I jo he estat sempre el raret, el peix que neda contracorrent, qui ha refusat, a banda de les relacions o d'esbombar-les, de treure's el carnet de conduir o de no fer cas als vehicles de motor o als viatges a l'estranger. Ni tan sols fora del poble! Un ermità en tota regla, i la desesperació de la mare que, un cop va enviudar, volia que volés del niu matern per viure la seva vida, i jo espavilar-me. Però jo sóc amant de la immobilitat i del silenci, de guaitar el paisatge si surto als afores del poble, a peu o, com a molt, amb bicicleta. No és la meva passió sentir l'adrenalina i no saber-la controlar, i puc dir que desconec aquesta eufòria que diuen que provoca la velocitat quan el món sembla marxar de la vista o el vent et fueteja el rostre i el pit i els membres.
I, encara que sembli paradoxal, la inèrcia m'ha abocat al buit. Per primera vegada a la meva vida, ja ho veieu. I això per no fer cas als meus principis, que fins avui he seguit fil per randa. I un que s'ha envalentit amb les darreres notícies de mascles que, de la nit al dia, han sortit de l'armari i diuen obertament que són homosexuals des que van descobrir el sexe..., sense solta ni volta, li he descarregat a l'hora d'esmorzar la meva confessió a la mare. I, pobra dona, tan poc acostumada a que parli i, quan em decideixo, li dic que el seu estimat fill únic, qui pot oferir-li una criatura i que esdevingui àvia, té debilitat pels paiets, com ella... És normal que la sorpresa l'hagi matada de sobte, amb una aturada cardiorespiratòria fulminant. I, un que és dràstic i per evitar haver de conviure amb tant de rumor, la millor opció que veig, ara per ara, és el suïcidi.
Encara que no em pugui disculpar per les taques. Ni pel panorama que trobarà la policia quan vulgui informar a la mare que el seu fillet s'ha llençat per la finestra.
Dec suposar que, qui em llegeixi, es preguntarà quina raó em mou a actuar d'aquesta manera. I no sabria què respondre. No per desconèixer els motius o voler-me fer l'interessant. Només és perquè no estic avesat a xerrar gaire, ni a airejar els meus secrets. La veritat és que, al llarg de la meva vida, he interpretat un paper. Allò del safareig m'ha provocat sempre una fòbia exagerada, gairebé frega el descontrol saber que poden parlar de mi o de les meves actuacions. La sort és que, després de la caiguda mortal, no hauré de preocupar-me per les xafarderies que provoqui aquesta acció.
No he destacat mai en res, no sóc un rei del bricolatge ni un cervell privilegiat, tampoc sóc atractiu ni les dones fan cua pel meu potencial sexual. Més aviat tot el contrari. Sóc rabassut i amb una obesitat sempre latent, que aguditza aquesta manca d'aspectes destacables, a no ser per la panxa cervesera i d'endrapar més del compte. I la vida sedentària amb la mare, i la seva mania per trobar-me dona, i la meva negativa sempiterna per raons absurdes i que mai no és el moment adequat de fer aquest pas tan important. Aquesta excusa gairebé me la crec jo i tot a hores d'ara...
Al poble corren rumors, com a qualsevol poble de comarca. I jo he estat sempre el raret, el peix que neda contracorrent, qui ha refusat, a banda de les relacions o d'esbombar-les, de treure's el carnet de conduir o de no fer cas als vehicles de motor o als viatges a l'estranger. Ni tan sols fora del poble! Un ermità en tota regla, i la desesperació de la mare que, un cop va enviudar, volia que volés del niu matern per viure la seva vida, i jo espavilar-me. Però jo sóc amant de la immobilitat i del silenci, de guaitar el paisatge si surto als afores del poble, a peu o, com a molt, amb bicicleta. No és la meva passió sentir l'adrenalina i no saber-la controlar, i puc dir que desconec aquesta eufòria que diuen que provoca la velocitat quan el món sembla marxar de la vista o el vent et fueteja el rostre i el pit i els membres.
I, encara que sembli paradoxal, la inèrcia m'ha abocat al buit. Per primera vegada a la meva vida, ja ho veieu. I això per no fer cas als meus principis, que fins avui he seguit fil per randa. I un que s'ha envalentit amb les darreres notícies de mascles que, de la nit al dia, han sortit de l'armari i diuen obertament que són homosexuals des que van descobrir el sexe..., sense solta ni volta, li he descarregat a l'hora d'esmorzar la meva confessió a la mare. I, pobra dona, tan poc acostumada a que parli i, quan em decideixo, li dic que el seu estimat fill únic, qui pot oferir-li una criatura i que esdevingui àvia, té debilitat pels paiets, com ella... És normal que la sorpresa l'hagi matada de sobte, amb una aturada cardiorespiratòria fulminant. I, un que és dràstic i per evitar haver de conviure amb tant de rumor, la millor opció que veig, ara per ara, és el suïcidi.
Encara que no em pugui disculpar per les taques. Ni pel panorama que trobarà la policia quan vulgui informar a la mare que el seu fillet s'ha llençat per la finestra.