Fòbia a la inèrcia (Repte Clàssic CDLXVIII; 1)

Potser per inèrcia m'he abocat per la finestra. Daltabaix i en pocs segons arribaré a la vorera. Demanaria disculpes per esquitxar tot allò que trobi la sang al seu pas, quan s'esberli el cap i els ossos esqueixin la pell i la carn degut a l'impacte. Però no arribaré en condicions per pronunciar aquestes paraules de perdó.

Dec suposar que, qui em llegeixi, es preguntarà quina raó em mou a actuar d'aquesta manera. I no sabria què respondre. No per desconèixer els motius o voler-me fer l'interessant. Només és perquè no estic avesat a xerrar gaire, ni a airejar els meus secrets. La veritat és que, al llarg de la meva vida, he interpretat un paper. Allò del safareig m'ha provocat sempre una fòbia exagerada, gairebé frega el descontrol saber que poden parlar de mi o de les meves actuacions. La sort és que, després de la caiguda mortal, no hauré de preocupar-me per les xafarderies que provoqui aquesta acció.

No he destacat mai en res, no sóc un rei del bricolatge ni un cervell privilegiat, tampoc sóc atractiu ni les dones fan cua pel meu potencial sexual. Més aviat tot el contrari. Sóc rabassut i amb una obesitat sempre latent, que aguditza aquesta manca d'aspectes destacables, a no ser per la panxa cervesera i d'endrapar més del compte. I la vida sedentària amb la mare, i la seva mania per trobar-me dona, i la meva negativa sempiterna per raons absurdes i que mai no és el moment adequat de fer aquest pas tan important. Aquesta excusa gairebé me la crec jo i tot a hores d'ara...

Al poble corren rumors, com a qualsevol poble de comarca. I jo he estat sempre el raret, el peix que neda contracorrent, qui ha refusat, a banda de les relacions o d'esbombar-les, de treure's el carnet de conduir o de no fer cas als vehicles de motor o als viatges a l'estranger. Ni tan sols fora del poble! Un ermità en tota regla, i la desesperació de la mare que, un cop va enviudar, volia que volés del niu matern per viure la seva vida, i jo espavilar-me. Però jo sóc amant de la immobilitat i del silenci, de guaitar el paisatge si surto als afores del poble, a peu o, com a molt, amb bicicleta. No és la meva passió sentir l'adrenalina i no saber-la controlar, i puc dir que desconec aquesta eufòria que diuen que provoca la velocitat quan el món sembla marxar de la vista o el vent et fueteja el rostre i el pit i els membres.

I, encara que sembli paradoxal, la inèrcia m'ha abocat al buit. Per primera vegada a la meva vida, ja ho veieu. I això per no fer cas als meus principis, que fins avui he seguit fil per randa. I un que s'ha envalentit amb les darreres notícies de mascles que, de la nit al dia, han sortit de l'armari i diuen obertament que són homosexuals des que van descobrir el sexe..., sense solta ni volta, li he descarregat a l'hora d'esmorzar la meva confessió a la mare. I, pobra dona, tan poc acostumada a que parli i, quan em decideixo, li dic que el seu estimat fill únic, qui pot oferir-li una criatura i que esdevingui àvia, té debilitat pels paiets, com ella... És normal que la sorpresa l'hagi matada de sobte, amb una aturada cardiorespiratòria fulminant. I, un que és dràstic i per evitar haver de conviure amb tant de rumor, la millor opció que veig, ara per ara, és el suïcidi.

Encara que no em pugui disculpar per les taques. Ni pel panorama que trobarà la policia quan vulgui informar a la mare que el seu fillet s'ha llençat per la finestra.