26/6/11

Sense estridències (Repte Clàssic CDLXX)

Després d'introduir el cotó fluix en cada cavitat nasal i cosir l'interior dels llavis de forma que cap fil no quedi visible durant el velatori, aplica damunt del rostre i del coll de la dona, amb meticulositat i uniformement, una capa de maquillatge de tons carnosos sense estridències. Per evitar que es taqui la roba, que ell mateix ha triat perquè sigui la més adient possible, la brusa queda descordada fins a l'alçada de l'escot. Mica en mica, la fesomia de la dona anirà revifant i deixarà de semblar un cadàver exànime per tenir l'aparença d'una anciana adormida.

Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.

Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.

Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...


La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:

...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada