I l'ànima cromàtica em dugué lluny de les cofurnes
Del passat, i m'empenyé endins de les seves magnànimes
Pupil·les, perquè pogués mirar allò que ella veia i engendrava.
En despertar, encara deixondit pel somni massa clar,
He descobert rius de colors damunt del paper, espurnes
De vida que bateguen sense pausa, com nòmades exànimes
A la recerca del foc primigeni, de la blavor de la mar més brava.
Fenguí el dolor i la lletania, el fel i la xardor més viva,
I la dura cuirassa de la pell em protegia de tot embat hostil,
Mentre la joia d'albirar la gènesi de l'ordre del món m'abstreia.
En tornar a la consciència, he sabut que la raó resta captiva
En cada racó del plugim de focs artificials, i seré el cos servil
Del solstici que hagi de venir, la guspira que encendrà la seva teia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada