3/7/10

Fúnebre (Itineràncies poètiques, 19)

Reclama el premi
De la victòria muda.
Sabré com viure
Amb les flors de l'autumne
Omplint-me la corona.

Pròpia angúnia (Itineràncies poètiques, 18)

Suspeses en la teranyina
De la inexactitud, les hores
Són el pèndol que endevina
El ritme del meu batec.

I reconec l'agonia, la pròpia
Angúnia de retenir dins meu
L'instant feliç que, breu,
Existeix i dubta constantment.

No sé quan claregen les meves nits...

Penúries (Itineràncies poètiques, 17)

Hi ha miralls que reflecteixin les pors?
O potser el temor de trobar el reflex
D'aquestes debilitats em deixa perplex
I em cega mentre sóc al seu davant?

Lluito contra el món, fona envers el gegant
Que sé que no venceré, perquè és massa complex
Cercar la sortida del laberint entre metecs
Jorns que compliquen la vida sense redós.

Lluernes en la nit fosca, en la meva ànima
Que resta estàtica enmig de l'esforç exànime
De viure contracorrent en la boscúria aliena.

Galernes que embraveixen la mar per on sura
El llagut de la solitud; l'escullera futura
S'allunya, i el dol encunya les monedes de la pena.

Herència estàtica (Itineràncies poètiques, 16)

La febre passarà. Aquesta ha estat la promesa
Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.

Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.

Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.

I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.

Paràbola (Itineràncies poètiques, 15)

Com en la vida,
La tardor deixa fulles
Mortes, que escampa
Amb la malenconia
D'un vent que mai no para.

Demència transitòria (Itineràncies poètiques, 14)

Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del silenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.

Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.

Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.

Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.

Ànima plúmbia (Itineràncies poètiques, 13)

I la tendresa aèria podrà ser abastada
Per l'ànima plúmbia que m'habita?
Peso cada mirada deixada a l'ampit
De les teves parpelles, on la nit
És reflex de les teves pupil·les
Que, tranquil·les com l'àrdua fita
Aconseguida, omple de postil·les
L'esborrany d'un amor que es bada
I s'escampa pel meu cor d'eremita.


En resposta a Inabastable, d'Elvira FR

Ànima frígida (Itineràncies poètiques, 12)

La finestra resta oberta,
I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.

La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.

Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.

Cadència (Itineràncies poètiques, 11)

Si el rastre et porta a casa,
Saps que tindré la porta de bat
A bat per acollir-te?

Daina ferida, guaita la blana rasa
Que ha esdevingut la soledat
Tastada i sentida.

Malgrat tot, he encès amb cadència
I candor les teies del cor
Perquè l'atzar fos presència,
I realitat el passat somort.

Mil·límetres (Itineràncies poètiques, 10)

Les mans refan els rastres deixats
Per la passió, òrfenes de caliu.
I sabré que enyoren, malgrat tot,
Cada mil·límetre d'un cos conegut.

Mossec i guspira, pels quatre costats
Reconec la foguera que encara viu
En els ulls, en el ventre, i un sol mot
Seria capaç de convertir la quietud
En celeritat, contra tots els fats.

Circumferències (Itineràncies poètiques, 9)

Caminant per la circumferència
Quan, passada la pluja, s'ha convergit
El màxim nombre de cruïlles,

Ofegant-me entre tolls d'aigua
Tèrbola i mirar que demà aparegui
Ple de remors noves, ignotes,

Refent les dreceres que oculten
L'essència de la vida viscuda
I gaudida, mentre les hores
Separen més el crepuscle de l'alba.

Sabent que la pell encara t'enyora
Per molt que la fregui constantment;
Així he despertat, fa pocs minuts,
Després de somniar que et retenia...