Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.
Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.
Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.
I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada