I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.
La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.
Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada