D'índole pacífica (Repte Clàssic CDXXI)

Giro la clau perquè la porta s'obri i el recinte sencer quedi a l'abast de les dues criatures que he creat. Nues i callades, ho observen tot. Els arbres fruiters, els ocells que voleien per damunt de llurs caps, els rierols que envolten el jardí clos. Si em pregunten com cal anomenar-lo, els diré Edèn o, simplement, Paradís. També els diré que són lliures de moure's pertot arreu, sense témer res. No existeix el perill intramurs. Malgrat tot, els dos individus, que se sabran diferents tard o d'hora, es mouen amb una lentitud que m'exaspera. Sembla estrany que hagin sorgit amb aquesta índole pacífica, jo que sóc un neguit continu... Fins i tot, em fan la impressió d'avorrits.

Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastedat de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?

Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.

*

Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...

Núvia (RPV125)

[I. Ètica aquàtica]

Sura la matèria que pesa més que l'aigua?
Cap a on fuig el pes quan l'embolcalla?
Sabrà habitar d'altres cossos si és orfe
D'un cos que no el desitja en la còrpora?

Qui escriu l'epitafi de la morta anònima
I desconeguda mentre el silenci l'esborra
De la faç de la Terra, l'aigua del món visible?


**

[II. Òrfena nívia]

Tens la blancor del somni d'un infant,
La blanesa de la brisa en començar el dia,
La resistència d'una ploma que es guia
Pels corrents dels núvols. Fins quan?

Fins quan sabré que existeixes, que vius
Amb la feixuga pedra que et manté a flor
D'aigua, l'extrem equilibri que el simple ressò
D'un murmuri pot trencar. Fins quan, ulls esquius?

Neda, contracorrent, respira i suporta la llaga
De la vida. La matinada ja pentina l'arbreda
I escamparà la teva flaire pura pertot arreu.

Dona de sines odorants, de membres fràgils, amaga
La tristesa perquè el món no sigui la cleda
On fustigar-te per les febleses i crida a viva veu.

**

[III. Asfíxia de l'ànima]

M'ofego, sento que el pit s'oprimeix amb la làpida
De la indiferència, i la indigència dels esperits
Buits de gent que no reconec com a persones.

M'asfixio, dins de l'ofec, i lluito contra l'invisible
D'una cruesa que és inimaginable, intangible.
I la gota d'aigua s'arrapa a la pell, l'oceà sencer
Del dolor penetra fins al moll de l'ànima. Cedeixo...?

**

Tríade [Flor, mar i dona](Recull d'haikús Olot'10; III)

I
Pinto en la sorra
Els colors del teu rostre.
Pura Natura.

II
I la llum deixa
La flor amena del somni,
L'or del silenci.

III
L'última onada
Des de l'horitzó arriba.
La mar és ampla.

IV
Bressol d'onada.
La sal de la memòria
Duu la infantesa.

V
Pertot on miro
Perfuma la magnòlia
La meva vida.

VI
Remor d'escuma.
Sorra adherida a l'ànima
Com roca plúmbia.

VII
Deixa l'aroma
Sobre la pell de l'aigua.
Flor, mar i dona.

* *

Aromàtica (Recull d'haikús Olot'10; II)

I
Cirera en pètals.
No viu encara i parla
Ja amb mots perennes.

II
La primavera.
Vol d'una papallona
Deixada a l'aire.

III
Bufa la brisa.
La palmenra, vinclada,
Alaba l'aigua.

IV
Aroma tèbia.
Remou la tarda esparsa
Amb suaus ales.

V
Amb quina llengua
Cala el cafè? Perfuma
El cor i l'ànima.

VI
La brisa porta
L'olor de la mar, l'ona
I l'au que xiscla.

VII
Gota que mulla
El meu rostre. Sorpresa
Mirada a l'aigua.

* *

Aquàtica (Recull d'haikús Olot'10; I)

I
Aigua estancada,
Tranquil·litat extrema
Enmig del viure.

II
Creix la besada
On el món és mudesa
I plomes d'aire.

III
Distesa i gerda,
La remor de l'aquàtica
Pau en l'oïda.

IV
Xiuxiueig d'ànimes
Alades. I reposo
Després del tràfec.

V
Vola l'insecte.
La palmera respira.
Descansa l'ànima.

VI
On el món parla,
La pupil·la registra
Sons de Natura.

VII
Entre la vida,
La plenitud extrema
D'aigua estancada.

* *

Vànova de delícies (Relats conjunts)

A la falda del turó, et queixes. Els peus, inflats, et martiritzen i ja no suportes el lleu frec de les sandàlies, que has hagut de comprar fa unes hores perquè ja et feien mal les sabates. Preguntes on et porto i si queda molt de camí per arribar-hi. Somric perquè no t'enfadis més del que ja és visible. No massa, responc però em claves la mirada i t'atures, quasi derrotada. Ja fa estona que em dius el mateix, n'estic fins al capdmunt de les teves sorpreses. Però hem arribat a un punt en què hi ha més distància si fem mitja volta i busquem la boca de metro més propera que si seguim endavant. Creu-me, ja gairebé hi som, intento tranquil·litzar-te però ja noto els teus nervis. Si tot és vegetació i arbres! Què estàs dient?!?

I segueixo endavant, pel caminoi de terra que puja el turó amb ziga-zagues interminables. La següent corba, però, ens descobreix el començament d'unes escalinates, que es doblen i s'ajunten de forma uniforme. Ja comencem a arribar, veus? Alenteixo el pas i deixo que seguis un moment per canviar-te les sandàlies per les sabates que has portat de casa. El canvi de calçat alleuja una mica el dolor i t'ajuda a arribar al començament de l'esbatanament d'ulls i de boca en divisar les primeres mostres de la genialitat d'Antoni Gaudí i l'extensió de paisatge que queda als peus del Parc, on es barreja la ciutat amb la mar i el cel, els edificis emblemàtics amb els terrats anònims de Barcelona.

Noto com l'enuig es muda cap a l'entusiasme i l'emoció. Les columnes i les formes de pedra ideades per l'arquitecte reusenc, la vegetació harmoniosa i cuidada al màxim, la pau i el silenci que envolta aquest paratge. Tot ajuda per oblidar el dolor de peus i la irritació. I l'espectacle del mirador, junt amb els dibuixos al sostre de la sala hipòstila, ja et rendeix a l'observació sense paraules. Però encara sembla que no creguis que aquest espai va ser imaginat per un home sol i solitari, devot i callat.

Amb la il·lusió d'una nena que acaba de descobrir la mar per primera vegada, hem arribat a l'escalinata de l'entrada principal, amb la perla del Parc Güell: la font que es troba al mig de les dues escales. I em beses, per primer cop públicament i sense tenir en compte la gentada, que s'arraïma al nostre voltant. I el drac (o sargantana), fet de trencadís policrom, esdevé sentinella i testimoni de la nostra aliança d'amor. Als seus ulls només nosaltres, com si ens cobrís una vànova de delícies.

Relats conjunts

Armènia inhòspita

La branca es mou; la brisa la gronxa, bressol
D'ombres i de llum, clarobscurs de la vida
Que només s'arrecera en els cors més dèbils
Quan sap que l'agonia és bella com un cos nu.

Devessall de carícies; núvols enllà, la mar i el sol
Són calidoscopi i prisma, enigma, llindar i eixida
Cap al món on les formes són òrfenes i flèbils,
I han de lligar l'existència a la figura que se'ls enduu.

Mentre el fanal escup el fastig d'un pensament vetust,
Amb fàstic i amb efluvis propers de peix putrefacte,
Dorm la glòria de l'ahir al jaç de la lentitud:

És inhòspita l'aspror dels braços que acullen el just
Sols per les aparences, desconegut el gest intacte
Que no canvia encara que el mal afecti una multitud.

Renúncia (Repte Clàssic CDXX; 3)

-Has tardat molt, Jeroni -és la primera frase que li escolto pronunciar.

Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que m'obrís la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons.

-Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamón? Em sents, Jeroni?

No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és exquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...

Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...

Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...

-Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...

Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.


*


Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?

Llàstima (Repte Clàssic CDXX; 2)

Davant del sopar que li he portat, fa cara de pomes agres, arrufa el morro i em mira amb uns ulls d'una apatia blava heretada del seu suposat pare. Sembla que no li agrada, avui tampoc, el menú al marrec? Li aguanto la mirada, sense afluixar. Vull romandre ferma a la meva decisió que ja és hora que mudi el seu pensament de canalla i comenci a menjar com una persona adulta, autosuficient i vàlida. No només esperar que se li allargui la ració i jeure i jugar entre àpat i àpat.

Mou els llavis i, amb ells, també el bigoti incipient de manera graciosa per treure ferro al moment, però ni tan sols somric, perquè no és cap pallasso per riure-li les gràcies ni jo un putxinel·li que balli al son de la seva música. És conscient que lluito per pujar-lo, igual que els seus germans, que hi esmerço més esforços en ell perquè sempre ha estat el més dèbil però ara ja tinc els meus dubtes i penso que m'aixeca la camisa. Quina dèria de fer-li fàstic la carn i el peix fresc? I això de contentar-se amb menjar enllaunat solament? Serà la vergonya de la família si ho dic a la meva mare!

Amb els ulls suplica compassió, mentre el rum-rum del seu estómac és tan clar que la llàstima m'envaeix per uns instants. Em coneix massa i sap per on atacar perquè surti la meva vena maternal... L'odio, quan fa aquest posat miserable. Però és el fruit del meu ventre i cediré. Ell ja ho intueix.

Derrotada, aparto amb l'urpa el cadàver del ratolí que havia caçat per a ell, i miolo perquè algun amo humà que ens escolti tingui la bondat de reomplir els bols amb la pasta marronosa que surt d'aquelles maleïdes llaunes, mentre veig com ell mou la cua de satisfacció. Ha aconseguit el que volia avui també.

Condícia (Repte Clàssic CDXX; 1)

Surt de casa; s'ha perfumat i mudat amb el vestit blau i escotat que estrena avui, amb les millors joies que guardava zelosament (l'anell d'or i brillants, el penjoll de turqueses a joc amb el vestit, la polsera d'or i de platí). La bossa de mà també és nova, no l'ha tancada i es pot veure com treu el cap una cartera plena de bitllets col·locats a corre-cuita.Vespreja però encara és a temps d'arribar a una hora raonable. L'Hermògenes, el seu marit, no ha dit res en acomiadar-se'n. Pensarà que hi ha una nova trobada d'amigues casades quasi jubilades per xafardejar dels afers matrimonials o per criticar les absents. Ha renunciat a queixar-se: ja fa massa anys que la coneix i no hi ha res que canviï la Dèlia.

La Dèlia camina apressada carrer avall, en direcció a la Rambla. Qui la vegi pensarà que ha d'assistir a una representació al Liceu, però cap dels dos, ni ella ni l'Hermògenes, és amant del teatre o de l'òpera. Però, en arribar a Canaletes, gira cap a la dreta, en direcció a mar, passa per davant del Gran Teatre i el deixa enrere. Els quioscos comencen a recollir-se, els mims ja han desat les seves disfresses de Ronaldiho, de pallasso o d'alien, i guarden la recaptació, exigua potser. El cel s'ha enfosquit gairebé per complet i fresqueja. Havia d'haver agafat una jaqueta de punt almenys, però el vestit no llueix tant..., pensa la Dèlia en sentir una esgarrifança de fred.

A prop del Centre Santa Mònica s'atura. I observa al seu voltant diversos grups de quatre o sis individus que no només fumen tabac, que vigilen la Dèlia des que ha quedat a l'abast de les seves mirades, que parlen entre ells amb xiuxiueigs audibles però no intel·ligibles. No s'espanta ni la intimiden. Seu i espera, mentre remena dins de la bossa, que deixa més a la vista la cartera.

* *

Sense fer soroll, la Dèlia torna a casa. Sense rastre del penjoll ni de la polsera ni tampoc de l'anell de brillants. La bossa, encara oberta, té una nansa trencada i la cartera ja no s'hi veu. En realitat, ja no hi és. Ha estat atracada per tres homes a cara descoberta, davant de tothom. Però no l'han agredida, perquè no ha ofert cap tipus de resistència. Podria haver anat a la comissaria més propera i haver denunciat els tres subjectes, dir els seus trets característics (si eren alts o baixos, si duien bigoti o barba, la seva complexió...) però no ha fet res d'això.

Al rebedor, la Dèlia es contempla al mirall mentre posa la bossa de mà (o el que queda d'ella) al costat del lloc on l'Hermògenes acostuma a deixar el correu, just a tocar del sobre que ha arribat avui, amb el membret de l'oenagé que vol acabar amb la pobresa a l'Àfrica, la mateixa oenagé que ha desviat fons a comptes suïssos, diners que ha recaptat mitjançant els seus socis, un dels quals és el seu marit. La Dèlia segueix mirant-se i dibuixa un lleu somriure de satisfacció. Amb l'acció d'avui pot assegurar que ha ajudat directament tres persones necessitades, les quals han obtingut, de forma fàcil i ràpida, diners i joies, i ella ha trobat la manera altruista i eficaç de desempallegar-se dels regals d'en Màrius, el seu examant.

Acròstica dèria (A Rosabel Gumbau González, en el seu aniversari)

Respira
On
Sospirin
Aus
Belles:
En
L'horitzó.

Guaita
Un
Món
Brillant
Acoblant-se
Unitàriament.

Goig
O
Nacre
Zumzejant
Arreu?
L'amistat
Esdevé
Zenit...

Gènesi

Deixa que els cingles i els vincles s'uneixin
On l'horitzó ha de limitar els somnis i l'onatge
Latent de la mar que ens esguardarà avui,
Ço que ha de ser supervisat per la Natura.
Avui, però, t'habita la pell i s'oblida de la resta.

Perpètua primícia vernal, primitiva aroma del món,
Acèrrima força aferrada als penya-segats més asprius,
Retrocedeix el temps, fes que s'aturi, fins i tot,
Vanta't que ets capaç de fer girar per unes hores la Terra
Al voltant dels nostres cossos en rotllana solar,
Trenca els esquemes i els paràmetres de les lleis
I sabré que en els teus llavis hi ha les claus de la gènesi.

Lapislàtzuli (dibuixet)

Lapislàtzuli de l'horitzó, roca del precipici.
I s'uneixen on l'escuma és blancor de marbre
I les aus xisclen al peix i al bressol de l'arbre
I el món és calm i fecund, la gerdor de l'inici.

He trescat camins silvestres, la balustrada
Del cingle m'ha despertat l'infant interior
Que, d'emoció, volia abastar, curull d'amor,
El paisatge esquiu una i una altra vegada.

Roca del precipici, lapislàtzuli de l'horitzó.
I amalgamen la màgia de la Natura primigènia.
Per mirar-la, els ulls semblen demanar la vènia.

He abandonat el soroll, la celeritat i la foscor,
He sabut esperar la cridòria callada de la brisa
Per endevinar l'ànima de l'aigua quan el cel s'allisa.

Infància diàfana (Microrelat per a Sant Jordi 2010)

Des de la finestra del seu apartament Amos Oz sotja els carrers de Tel-Aviv, i novament hi troba la causa del mateix martiri que l'aclapara cada matí: la façana horrible del City Gate, que li ha destrossat el paisatge de la infància i l'ha retornat a l'edat adulta.

[Per a la proposta del blog TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres per al Sant Jordi d'enguany. El segon enllaç duu fins a la convocatòria i les bases del concurs, que és fins al 23 d'abril de 2010]

Família (Recòndita memòria)[RPV124]

Dins del cistell, l'esperança d'un canvi, l'aire
Fresc que vingui del nord o del sud, de qualsevol
Lloc però que arribi, perquè el fantasmagòric estol
D'espectres que els acompanya no els permet gaire.

I la boca demana, i el plor del nadó reclama i flaira
La llet ja agra en l'alè, i la fam mossega perquè vol
Les entranyes i les rosega fins que desapareix el consol
Com un animal ferit que és deixeble del trinxeraire.

Busca i regira i no troba res, dins del cistell.
Ni crostons secs ni aigua tèrbola ni la recòndita pell
Que anys enrere era suau i ara ningú no adora.

Perquè el llast d'un marrec s'aferra al seu pit de gairell.
Deixa el vímet, derrotada, perquè no marxi el mesell
Rastre de l'esperança per a l'illa, com a nova Pandora.

Família (Tríptica cerimònia diària)[RPV124]

I.Misèria

Equinocci de la llum que difumina
La realitat enmig del somni del demà,
És pobra l'ànima que espera el nou dia
Mentre les despulles del crepuscle resten
Encara presents en els núvols esfilagarsats?
No hi ha lluïssor entre la pols dels terrats
I, si no s'alimenten, les il·lusions no es gesten.
Només cauen en un pou fondo que és la melangia
De no saciar la fam endèmica, el dolor malsà
De saber que la llet del futur s'asseca en la sina.

II.Lactància

Busca sota el lli el paràmetre de la rosa del mugró,
I en ell tasta l'amargor del món, del buit, de l'abandó.

III.Innocència

Sotges l'asfalt, el paviment, l'ànima d'allò que t'envolta.
Intentes comprendre els camins de les formigues,
Sembla que vulguis caçar la teva ombra -sou amigues
Des que vas néixer- però no es deixa, es revolta.

Sents els insults de la mare dirigits al poca-solta
Del teu pare -no són noves les baralles, sinó antigues
Batusses que s'airegen al carrer-. Et mantens, digues,
Aliena a allò que veus? O sofreixes una altra volta?

Sotges l'asfalt ple de tolls i la vorera, niu d'esvorancs,
Avui encara no saps si hi haurà alguna cosa a la taula,
Però no goses obrir la boca ni queixar-te: la paraula

Que respondrà la queixa és la duresa dels bancs
O la bufetada que et marqui la cara. Així que cau la
Tarda com cada dia, mirant a terra cercant somnis blancs.

Ànima intrèpida (Una proposta per a Relats conjunts)

L'home resta pensatiu. És el xa Khusrau i avui ha sabut amb proves fefaents i tangibles que el seu jurament de lleialtat a Baber ha estat un error. Perquè la seva aliança no podia ser trencada ni violada sota qualsevol pretext. I amb sang van signar els documents que el lligaven a la voluntat de Baber, el guerrer més intrèpid i el més valerós del món conegut.

Però el xa Khusrau no és un covard ni s'ha fet enrere mai presa del pànic. Ans al contrari, sempre ha acatat les ordres i les conseqüències de les seves decisions. També en els moments difícils. Com el que se li presenta en el dia d'avui, perquè la guerra ha acabat fa menys de mitja lluna. I no hi ha combats ni enemics preparats per atacar-los. Però el jurament de fidelitat encara és vigent, i ho sap.

L'home resta pensatiu, afaitat, perfumat i abillat amb les millors gales que han sabut trobar a les terres conquerides, perquè, mentre duri la pau, el xa Khusrau sigui la persona més cobdiciada i desitjada entre les pertinences de Baber, que l'ha nomenat favorit del seu harem.

Relats conjunts

Èpoques (Desxifra'm, presència II)(Melorepte94)

He començat el dia amb els teus ulls en el pensament. Fa dies que no parlem, tampoc escrivim conjuntament poemes de sentiments correspostos, d'enyorances incompreses, o de la rutina que ens aclapara simplement.

Sense esma, he compassat els meus membres perquè es moguin com de costum. No hi ha canvis en el meu modus vivendi, la veritat. Llibres, feina, clausura en les quatre parets de casa, i la teva llunyania. Encara que no em creguis, enyoro sovint aquesta presència calma que duus amb tu.

I ja no sé madrigalejar en solitud, ni riure de les idees que se m'acuden. Perquè m'omplia més la teva rialla que la idea en si.

Saps? Avui m'han preguntat per tu; no sé què respondre: has desaparegut, no vols saber res més de la nostra amistat? O potser és que em veus com un amic estrany o és més que amistat, això que sento per tu?

Demà, encara que no ho creguis, començaré el dia com avui, de ben segur. Hi ets encara?