Sura la matèria que pesa més que l'aigua?
Cap a on fuig el pes quan l'embolcalla?
Sabrà habitar d'altres cossos si és orfe
D'un cos que no el desitja en la còrpora?
Qui escriu l'epitafi de la morta anònima
I desconeguda mentre el silenci l'esborra
De la faç de la Terra, l'aigua del món visible?
**
[II. Òrfena nívia]
Tens la blancor del somni d'un infant,
La blanesa de la brisa en començar el dia,
La resistència d'una ploma que es guia
Pels corrents dels núvols. Fins quan?
Fins quan sabré que existeixes, que vius
Amb la feixuga pedra que et manté a flor
D'aigua, l'extrem equilibri que el simple ressò
D'un murmuri pot trencar. Fins quan, ulls esquius?
Neda, contracorrent, respira i suporta la llaga
De la vida. La matinada ja pentina l'arbreda
I escamparà la teva flaire pura pertot arreu.
Dona de sines odorants, de membres fràgils, amaga
La tristesa perquè el món no sigui la cleda
On fustigar-te per les febleses i crida a viva veu.
**
[III. Asfíxia de l'ànima]
M'ofego, sento que el pit s'oprimeix amb la làpida
De la indiferència, i la indigència dels esperits
Buits de gent que no reconec com a persones.
M'asfixio, dins de l'ofec, i lluito contra l'invisible
D'una cruesa que és inimaginable, intangible.
I la gota d'aigua s'arrapa a la pell, l'oceà sencer
Del dolor penetra fins al moll de l'ànima. Cedeixo...?
**
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada