Tailàndia (Repte Clàssic CDVII)

Estimada mamà,

t'escric des de Bangkok (Tailàndia). Sé que et vaig mentir en dir-te que passaria una temporada a Marsella per descansar. Però també sé que no vols sentir parlar de res relacionat amb el món del cinema ni que el teu fill s'hi senti interessat. Prefereixo confessar-t'ho ara abans que te n'assabentis per altres.

Perdona que només t'enviï aquesta minsa postal però la feina de rodatge m'absorbeix. Recorda que ets allò que més estimo al món (encara que hi ha una noia holandesa que... És broma!!).

El teu fill André,

PS: Penso en tu, recorda-ho. No pateixis per mi, estaré bé.

*
Benvolgut diari,

m'he enamorat. Per primer cop en la meva vida. No és francesa, però és bellíssima. Es diu Sylvia (Silvie en la nostra llengua) i parla un francès poruc i delicat. Sembla que em tingui por: no puc evitar quedar-me-la observant mentre ella espera (amb una bata de setí solament!!) que el senyor Jaeckin doni el vistiplau a tots els detalls. Qualsevol dels meus escassos amics no creuria que es vol rodar una pel·lícula eròtica a Tailàndia si veiés la meticulositat amb què treballem.

*

No he pogut evitar declarar els meus sentiments a la Sylvia. Malgrat que és la seva primera pel·lícula, és una bona professional (diu que fins ara havia estat model), i la trobo sensual. No ha dit res en sentir les meves paraules, potser és tímida com jo. Sé que, si la conegués la mamà, li agradaria com a xicota meva. Segur que no és com les altres; a més, té dos anys menys que jo.

*

Duem dues setmanes de rodatge. El senyor Jaeckin ha supervisat cadascuna de les escenes que hem anat rodant i no em treu els ulls de damunt per si deso bé tot el material després de cada sessió. La Sylvia se'm mostra distant. Ja han transcorregut sis dies des que vaig dir-li que sento alguna cosa per ella i no he obtingut cap resposta (cal que li digui que estic enamorat? O ja ho haurà entès així?).

Saps que la mamà està neguitosa pel viatge a Bangkok, Diari? He d'escriure-li per tranquil·litzar-la...

*

No m'agrada veure la Sylvia mentre actua. Evito prestar més atenció de la necessària mentre fornica amb els altres actors. I també ho ha de fer amb dones. Crec que m'he equivocat pensant que podia ser bona per a mi. I si la mamà la veiés deixant-se penetrar per qualsevol, què diria de mi? Millor que no li digui res d'ella en la propera carta, no creus?

*

És una meuca! Ho sabia, m'evita i folla amb tothom sense importar-li que la vegi. Crec que fins i tot gaudeix fent-me patir. He d'escarmentar-la, ho tinc clar. Tinc un pla. Aquesta nit aniré al seu bungalow i li demostraré que jo també sóc capaç de fer-li l'amor. Però sense càmeres, i sense actuar. Sabrà que l'André no només és enginyer de so, sinó un amant ideal, i capacitat per allò d'educar-la sexualment (això és idea d'en Jean-Louis, el guionista). No m'imagino tenint aquestes idees per mi mateix...

*

Ho he fet, l'he forçada aquesta matinada. Havia de ser avui, el darrer dia de rodatge. Després de la festa de celebració per haver acabat la pel·lícula, m'he dirigit al seu bungalow. No m'ha sentit entrar i l'he emmordassada perquè no cridés, l'he colpejada amb ràbia per haver-me ofès davant de tothom. I l'he penetrada com he vist que li feien en aquests dies. Sense miraments, perquè s'ho ha guanyat.

He pensat en la mamà, sé que em felicitaria per donar-li el seu merescut a aquesta puta. L'enyoro, he d'escriure-li. Ara mateix. Perquè sàpiga que la trobo a faltar, dir-li que torno al seu costat, demanar-li perdó abans de tenir-la al davant. Abans, però, he de treure'm l'olor de la Sylvia de damunt. La detesto, diari, com a totes les dones que he conegut. Només la mamà m'estima de debò...

*

Vèrtebres (Repte Clàssic CDVIII)

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

*

La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

Immensitat oceànica (RPV111)

1.
Quants noms té la mar?
Sabrà que la crides quan la somnies?
Són infinites les seves onades?

Dorm el dofí si el besa l'escuma?
O retorna pel camí de l'aigua,
Obert en la parpella de l'horitzó?

Quants alens perd la brisa
En pentinar la pell de la sal líquida?
Com s'orienta el sol entre el laberint
De corrents canviants i plens de subtileses?

Qui és capaç de trencar les cadenes
Que lliguen la carn a la platja?
I la naixença a la immensitat oceànica
Només recorrent-la amb les pupil·les?

2.
Besos de sorra,
Escuma que, callada,
S'esmuny en l'aigua.

Record de l'hàlit
Respirat per l'origen
De les onades.

Torna, bressola'm,
Mar lliure, tendra mare,
Dida entre somnis.

3.
Què necessites, penell de l'atzar,
Quan són reals els mites de la mar?
La brisa i la remor del seu esguard?
Llavis curulls d'amor al capaltard?

Ofec [intent de sextina lliure](Melorepte86)

Ofec. I tan sols l'oxigen
Bada camins entre la fosca,
I podrem recordar la vida
I la mort i el tresor de la llum,
I cremar amb la callada heura
Que dorm, que arrela en l'escorça.

Sabrem els noms de l'escorça
Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
La calidesa arrapada com l'heura
Al pou encadenat a la fosca,
A la mort esdevinguda vida,
A la ceguesa buscant la llum.

Degoteig. I la nafra plena de llum
Guaita el no-res de l'escorça
I la corda i la forma com la vida
Que s'escola en brins d'oxigen,
On l'origen és clam enmig de la fosca
I esforç en el fullam de l'heura.

Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
La por, la fragilitat de la llum
Quan el negre és matriu de fosca,
Tronc on agonitza la vella escorça
I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
De la vida gastada, l'anhelada vida.

Coneixem la nul·litat del món, la vida,
L'ham junyit en el fil de l'heura
Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
Ofega i brama als pulmons fets llum,
I, emparats per la rude escorça,
Som records i memòria, la fosca.

Degoteig de llum clara i de fosca,
Galtes pèrfides encarades a la vida,
Agonia de tot allò que toca l'escorça
De la mort mentre es viu, de l'heura
Que germina i creix del buit a la llum,
I segueix el camí sense oxigen.

Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
I sap que la llum ha de ser vida,
Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.

Mandorcòrovi (RPV109)

A la música de la meva adolescència

Una porta. Només.
Ni llar ni homes,
Ni somnis ni desgràcies.
O potser és la desgràcia l'única
Ombra que s'allarga entre els murs
Inexistents?

Mandorcòrovi és lluny,
I la blancor de l'unicorn també.

Albira amb pupil·les curioses,
Tota l'esplanada deserta
Fins a l'horitzó. Terra i cendres,
Focs apagats, vides consumides,
Plors callats, i cors orfes
De batec.

Una guerra? L'abandó;
Una batalla? La fi de tot.

Eixorca habilitat per esborrar
Allò que teníem, per fer desaparèixer
Gestes i esforços,
Gestacions i generacions.
Amb un sol instant,
L'ull de qui sotja passa
De veure fertilitat i plenitud
A comprovar la solitud del desempar,
La quietud d'allò que ja no existeix.

Mandorcòrovi és lluny,
Si és que encara recordes el País dels Somnis...

La dona d'Oświęcim-Brzezinka (Repte Clàssic CDIII)

2 de febrer

La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.

7 de febrer

Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

21 de febrer

Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.

3 d'abril

Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

12 d'abril

Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

15 d'abril

La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

27 d'abril

La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...

Venília (Repte Clàssic CDIV)

Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.

En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.

Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.

Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?

Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.

Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.

*

El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.

Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.

La Ciutat mai no dorm (Repte Clàssic CDII)

La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.

La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.

És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.

Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.

Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.

Renúncia (Repte Clàssic CD)

Estimada,

ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.

Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.

La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.

Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.

Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.

Sempre teu

Andròmina (Repte Clàssic CCCIC)

Quan l'esclafa, del seu cos sorgeix una bombolla que es mou amb desfici. La mosca, que instants abans havia atrapat entre els seus dits, ja és morta però les larves es comencen a retorçar sobre sí mateixes en sentir massa aviat el contacte de la llum i de l'aire. A en Julian Jones li agrada veure-les penetrar sense miraments el cos de la mosca, furgar l'abdomen que les acollia tot just uns segons enrere, alimentar-se de la substància de la seva progenitora. Potser això és la mort, un estat instintiu que s'endega amb el preludi d'una naixença asilvestrada i segueix amb una vida de turments, pensa en Julian mentre l'Anthony Napse apareix per la porta de l'oficina.

En el lapse de temps en què l'Anthony deixa la gavardina, en Julian deixa d'escriure i cobreix la Underwood. Ja tornes a badar amb aquesta andròmina?, és el bon dia que toca darrerament. De vegades, la primera frase no arriba fins que en Julian li demana permís per anar a esmorzar. En escoltar aquesta pregunta, que tornarà a ser retòrica, abaixa les parpelles uns instants com contestant afirmativament. Però el que passa pel cap d'en Julian és un pensament que creu amb fermesa. No és una andròmina, imbècil, aquesta màquina d'escriure et pot matar. Ho pensa però no ho dirà. Perquè, si ho diu, l'Anthony esclafirà a riure i es mofarà d'ell i de la seva Underwood, la mateixa que va trobar a les golfes un parell de setmanes enrere. El mateix escenari on, fa deu anys, va aparèixer degollada la seva tieta, a mans de l'oncle Malachi. Fidel a les seves creences, va respectar el jurament de llur unió. Fins que la mort els va separar...

I des que ell i la seva filla Margaret van trobar la màquina d'escriure, en Julian no ha deixat de tenir malsons en què se li revela aquest secret, pronunciat per l'oncle Malachi, l'anterior propietari de la màquina. La Underwood és capaç de fer realitat els desigs homicides de qui hi escriu. Amb la reiteració dels malsons, en Julian ho ha volgut provar. Però sense resultats. La víctima escollida és el mateix Anthony, la persona que suporta i que pot observar amb més meticulositat. Sí que és cert que, durant els dies que ha estat experimentant amb la frase L'Anthony Napse mor asfixiat avui. Però només ha aconseguit uns accessos de tos mínims que, en ple hivern, són difícils de vincular amb la Underwood.

Avui, però, en Julian ha passat per la papereria, com cada matí, i, a més de lliurar-li el diari, en Jeremy l'ha sorprès amb la notícia de l'arribada del carret de tinta que esperava. Per a l'andròmina, Anthony, ha pensat mentre somreia. Així ha arribat a l'oficina. Amb el diari, que ha deixat descuidat damunt de la taula de l'Anthony Napse, i el carret de tinta que ràpidament ha canviat. Ho ha volgut provar però l'Anthony l'ha interromput a mitja escriptura. L'Anthony Napse mor asfixia podríem llegir si descobrissim la Underwood. Cinc lletres només. Sis caràcters i llestos. I la profecia d'en Malachi Jones es corroborarà o s'esvairà. Un cop de calaix i en Julian polsa la t i el tabulador tot seguit. L'Anthony, a poca distància d'ell, estossega sorollosament. Però res més. La a i la v són a prop però la u i la i encara ho són més. No s'arriscarà fins que l'Anthony no surti a esmorzar. La tos segueix, i sembla que no s'atura. I si és cert que...?

Enmig d'aquest pensament, l'Anthony s'aixeca i corre cap al lavabo. A beure una mica d'aigua. En Julian l'observa i, mentre l'Anthony omple el got, aprofita per polsar les quatre tecles que li manquen per acabar la frase que escrivia. Amb el clic de la i, el cos de l'Anthony es desploma davant de la pica del lavabo. Ha funcionat, pensa amb fredor en Julian Jones. I un somriure maliciós se li dibuixa al rostre. Esperarà cinc minuts i, de no canviar res, trucarà una ambulància. Però un nou pensament, encara més maliciós, li apareix a la ment. Se sent extasiat amb el descobriment dels atributs reals de la seva Underwood, perquè ara és seva. I té a les seves mans la mort de qualsevol persona. Fins i tot, la de la seva esposa. Per què no? Seria irònic, d'oncle a nebot, la mort passa d'unes mans a les altres. I es repetiria la història? No, a mi mai no m'enxamparan. Els fulls seran cremats. Només dos cops, i prou, pensa mentre canvia el full escrit per un de nou.

I es disposa a fer servir la mateixa fórmula. Només canviant els noms. La Margaret Jones mor asfixiada avui. Ho ha escrit sense dubtar-ho. I amb una sang freda que l'esparvera. Ara només esperarà, igual que amb la trucada a l'ambulància. Aquesta la posposa, vol rebre la satisfacció de la notícia de la mort de la seva esposa. Esperarà cinc trucs i s'amoïnarà, falsament, i telefonarà alguna veïna perquè s'arribi fins al seu domicili, que li digui a la Margaret que avui no podrà dinar a casa perquè l'Anthony ha mort i la veïna el telefonarà per informar-lo que la Margaret és morta. Que l'ha trobada al terra blavosa i sense pols i...

Cinc minuts després d'això i abans de telefonar una ambulància, marca el número de casa seva, i, estranyament, al tercer truc qui agafa el telèfon és la seva esposa, la Margaret Jones. Plora, sanglota, el reconeix. Només pronuncia quatre paraules abans d'explotar amb gemecs i crits de boja. En Julian Jones calla, no sap què dir. Per dos motius. Perquè la Margaret no és morta i per la notícia que ha rebut. La Margaret Jones, nom de casada de Margaret Ashbery, li ha comunicat que la Maggie, la Margaret Jones, la filla dels dos, ha mort en desplomar-se de sobte al pati de l'escola. Mentre el món se li cau sobre, en Julian abaixa la mirada fins a la taula. Les larves ja no es mouen. També han mort.

Celístia (RPV103)

Resseguir les restes del camí trescat per la saliva,
Sentir-se viva i esdevenir xiuxiueig en el passeig
Que va del teu ventre als teus llavis, amb els glavis
Dolços del turment desitjat i la nuesa que aclapara.

Ressuscitar enmig del gemec, entre la calma aspriva
Que no es reté a les palmes, amb les balmes del llebeig
Que resta aturat on l'esperança acabes, i per als savis
Ets enigma i misteri, eteri somni que vetlla la nit clara.

Beure a glops el doll de desig que guardes en la pell,
Assetjar el castell dels teus braços amb el mossec
I la carícia, quan la clarícia del teu bes és fruita madura.

Dormir i saber que mentre dorms somnies que ets àngel bell
Que sobrevola el meu cel estès per a tu, llençol metec
Acollit pel teu jaç de tendresa quan esdevens suavitat pura...

Piràmide famèlica (RPV101)

Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...

Tancat (A Joan Calvo Arbonès)

Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat.

El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren.

Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves.

Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi?

Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment.

Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?

De sobte, arriba la mort (Repte Clàssic CCCLXVII)

Barcelona es lleva tranquil•la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

La Bàrbara (Repte Clàssic CCCXCIV)

Amb els ulls plorosos, frega la taca dins de l’aigua sabonosa. La sang no marxa fàcilment i per això frega una i una altra vegada tot comprovant cada cert temps l’eficàcia d’aquest contacte. Plora perquè se sent desgraciada. Després d’anys d’esclavatge, sense cap més futur que parir i criar fills i filles.

Era bella. Fa temps d’això. Ara, però, ningú no relacionaria aquesta massa amorfa i clivellada pels anys i la maternitat amb aquella joveneta que va ser elegida Pubilla del Poble durant cinc anys seguits. De ben segur que si algú gosés dir-ho a un foraster, aquest esclafaria a riure davant d’aquelles formes cetàcies. Però la Bàrbara sent ràbia. Aquest record li masega les entranyes, li mossega l’ànima cada vegada que es contempla davant del mirall. Era bella, amb un futur esplendorós. Fins i tot en conèixer en Dídac creia que seguiria ascendint en l’èxit sense temor, gràcies a la seva bellesa. La ciutat, lluny del poble, li oferia grans expectatives; model d’artistes, maniquí de modistes reconegudes, o potser actriu.

Era bella, no ho dubtava ningú, però també ingènua i amb el cap ple de núvols. En Dídac, murri i masclista, ja va preocupar-se de prenyar-la ràpidament. I no un cop. Ni dos. Perquè no passava la quarantena preventiva que la Bàrbara ja tornava a estar embarassada de nou. Una conilla, fèrtil en excés, que esborrava les ales imaginades que la durien cap a la gran ciutat, que dissipaven el somni de guanyar-se la vida amb autonomia. I no només era la càrrega de tres criatures quasi coetànies. Perquè l’Angèlica, en Fermí i la Cal•líope eren tres belleses, que donaven molta feina però també moltes satisfaccions. El gran problema de la Bàrbara era, i segueix essent, la facilitat amb què s’engreixava. Després de cada embaràs, deu quilograms no aconseguia fer-los desaparèixer mai. Així, després de tres enlluernaments i de cinc anys de matrimoni amb en Dídac, trenta quilos eren una feixuguesa que l’havia retirada del món.

Ja no era bella. I no seria model ni maniquí ni actriu. Es resignava per força. i encara hauria de sumar-hi tres nous embarassos. Amb els seus quilos com a obsequi extra. Perquè sabia que la seva fertilitat esdevenia un problema. Però li semblava un problema més gros el mal humor d’en Dídac si no complia els seus deures de bona esposa. I aquest conflicte interior l’omplia de desacords amb ella mateixa i de noves vides al seu ventre, d’abandonament.

I la Bàrbara plora mentre frega insistentment la taca de sang del cobrellit de la seva filla, el viu retrat d’aquella joveníssima Bàrbara nomenada Pubilla del Poble, sobretot perquè ha arribat a l’adolescència. Sobretot avui, amb la seva primera menstruació. La que l’allibera una mica més dels pares però l’esclavitza a la sort del despotisme del masclisme que encara regna en el seu poble i, inevitablement, els fantasmes assetgen la Bàrbara perquè veu en l’Angèlica la mateixa ingenuïtat de la seva pròpia adolescència. El mateix dia en què s'inicien les festes del poble.

Gràcies (RPV90)

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...

Tabula rasa (Repte Clàssic CCCLXXXVI)

Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.

Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.

Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.

Estimada Darling,

Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.

Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...

Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?

I love you, my darling Darling

Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:

Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.

Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.

Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.

Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.

Comèdia (Repte Clàssic CCCLXXXIX)

La mare entra a l’habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel•lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s’hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l’instint maternal se li hagués anul•lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l’escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

Innocència (Supervivència a la memòria)(RPV84)

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia

Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Fenc i falguera,
Joia si no s'espera
La remor de la primavera
Dins del pit, la llera.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia

En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.

Constància perpètua (Melorepte71)

[proposat per Bruna86]

Ho sé, no tot s'acaba amb el vagareig
Sense sentit ni rumb ni estances on restar-hi,
Potser tampoc no ens cal la vida ni la mort o el gest
Per aconseguir tenir la llum d'una lluerna abastable.

I no ignoro que la sort cal buscar-la entre carrers foscos
I no restar quiet, immòbil envers els canvis, sense ambicions
Ni metes, ho sé, estimada, a foc ho tinc present a la pell.

Però crec que només em fa falta els teu bon dia ben d'hora,
La teva alegria en despertar, no saber què ens espera
En sortir al món, lluny de la bombolla de la llar.

I unes sabates noves que em permetin caminar al teu costat,
Ben arran teu, perquè, en somriure'm, el sol esdevé
Perpetu i exclusiu, centrat en les meves necessitats
Immediates: guanyar-me el teu cor de dona veritable.

(La cançó de Paolo Nutini, que inspira el poema)

Àfrica (Melorepte70)

[proposat per Carme Cabús]

Davant de l'ignot, bado l'ànima.

I escullo el camí més llarg
Per sentir a les plantes dels peus
Els segles i la pols, el dolor de vagar
Per un sòl que no es deixa conquerir.

Xaloc ferit, jauré on el sol sigui reialme.

I la besada és ferm embolcall per no sentir
Les urpes de la intempèrie, a l'abric
De tot allò que aparegui als vorals
Del sender invisible, que cal fer.

Fadiga extrema i nabius a les paraules que recordo.

I l'aigua m'omple els porus de vida i de força,
Frenesia que no s'atura en encendre's
Un cop més el continent sencer.

(La cançó de Cesária Évora, que inspira el poema)

Penúria (RPV95)

Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.

Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.

Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.

Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.

Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.

I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.

I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...

Adolescència (Repte Clàssic CCCXCII)

Abans de travessar la porta, s’apuja exageradament la samarreta elàstica. Per sobre del melic, que queda ben visible, emmarcat entre la vora inferior de la samarreta i la cintura del pantaló. Vol que el pare l’hi vegi, que hi vegi també el tatuatge nou de trinca que ha deixat ben tapat durant els darrers dies, que ha curat perquè cicatritzi a la perfecció, sense marques.

Avui, però, ja el pot descobrir, treure’l perquè el pare tingui constància que, allà on fa uns mesos havia prohibit un pírcing, ara hi llueix un tatuatge amb colors llampants, imborrable, aliè a qualsevol prohibició paternal, aquest enemic que no ha pogut triar en cap moment, aquest individu que s’interposa en el seu camí d’adolescent rebel. No el suporta, tampoc ell la suporta. Des de les metxes al seu vestuari hipercurt, segons la definició del seu vell, passant per les amistats o els horaris de tornada a casa, després de la discoteca. I el tabac o l’alcohol.

Avui, sabrà que la seva filla no s’escolta els seus romanços del bon camí o de l’exemple a seguir, que fa el que li rota pel cap, que ho farà encara que la castigui per la seva conducta. Fins i tot, encara que li segui la cara amb una plantofada. O li deixi els cinc dits senyalats a les galtes. Millor si la tusta fins que quedin exhausts. Millor que el càstig verbal. Així podrà tenir una excusa per seguir-lo odiant davant dels amics, així podran erigir-la una vegada més com a màrtir de la rebel·lia adolescent, la guia de la qual sembla que sigui ella.

Avui, quan el pare li descobreixi el tatuatge al voltant del melic, vuit puntes que formen un sol figurat, l'odiarà novament perquè li és necessari per a la seva causa rebel.

Falòrnies (Repte Clàssic CCCXCI)

Ningú de nosaltres no coneixia el seu nom real. Encara que, amb els anys, la vam anomenar la Vídua Negra. Ens embadalíem amb les seves històries, que eren un cau de misteri, assassinats i cossos amagats. I les teixia tarda rere tarda amb summa facilitat, i cada membre de la colla rebia el seu sermó per no complir l’horari de tornada a casa. Són falòrnies, contes plens de mentides per espantar la canalla, em deia el pare. Però, tot i així, tornava de nou a la vella cabana on l’anciana cosia amb tranquil•litat i ens envoltava de sang i de foscor mentre parlava.

Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.

El banyador (Repte Clàssic CCCLXXXI)

Quan ella em demana que, dins de la maleta, hi inclogui un banyador, m'ensumo que el cap de setmana transcorrerà a la platja. Però mai no em puc imaginar que serà de la manera que el té previst. Sap que odio la xafogor del litoral, aquella pudor a algues i musclos i tots els animalons que es podreixen entre els espadats, que preferiria matar el temps embadalit davant del ventilador sense fer res. Però callo i començo a preparar l'equipatge. És divendres, migdia.

En recollir-la, em fa un minso petó als llavis i m'indica, tot somrient, la direcció que cal prendre. Ens allunyem de la nostra vila, la que m'estimo per la seva calma, la que m'empara de la multitud, cap a la sorra, la que els nens saben encabir dins dels entrepans amb les pilotes, la que corrompen amb la seva cridòria. I ja suo només pensant-ho. A més, hi haurà embussos i escalfaments del motor...

Després d'una hora i tres quarts per recórrer vint-i-cinc quilòmetres, arribem a la nostra destinació. I tots els mals que imaginava desapareixen en veure el meravellós emplaçament fins on m'ha portat. Un càmping a la vora de la mar, ni espadats ni pudors de peix podrit ni canalla cridanera. Verdor i gent afable, i un bungalou, anomenat Tabarca, per nosaltres dos sols. Per tot el cap de setmana. Des de l'exterior, la construcció és totalment de fusta, un porxo amb una taula i quatre cadires, un banc i dues torretes que ens ofereixen la benvinguda. Quan ella obre la porta, l'olor del parquet és intensa però plena de netedat. Tinc ganes d'abraçar-la, de besar-la llargament. Però m'atura en endevinar-me les intencions i em diu:

-Anem a buscar les maletes?
-D'acord, reina.

No vull començar amb una discussió amb queixes d'enamorat, o preguntant-li per la planificació de les jornades. Per això, claudico i concedeixo una treva als meus desitjos. Agafo les dues maletes (la meva, amb el banyador dins, i la seva) mentre ella busca les claus de l'apartament i les amaga per si de cas... M'obre la porta de bat a bat, sense ajudar-me a pujar els tres graons que hi ha a l'entrada del bungalou. El somriure es torna burleta. Quan ja he entrat, ella tanca la porta i corre les cortines, la qual cosa em sorprèn i pregunto, sobtat:

-I ara? Banyador??
-No, ara et sadollaré d'amor fins diumenge al matí.

Cridòria i llàgrimes (Repte Clàssic CCCLXXX)

En Chandra somnia pels carrers de Mumbai. Des dels sis anys que vagareja per ells i busca la benevolença dels turistes que, de tant en tant, deixen caure’s fortuïtament i ell aprofita l’ocasió per demanar unes monedes amb quatre paraules maldestres en un anglès que ha après d’oïda. No en calen més per entendrir els seus cors. Avui, però, el dia ha deixat unes rupies extres, que guardarà a l’amagatall de les llambordes, al costat del desguàs de la claveguera.

Se sent mandrós en escoltar la cridòria de la resta de nens del carrer. S’apropen, al capvespre, fins on es troba ell i escolten les seves històries, que no alimenten l’estómac però els entretenen. Ja és un personatge conegut entre la quitxalla, un dels més grans dels nens d’aquella zona. Mentre parava la mà, ha imaginat la seva pròpia història com si hagués nascut en una família brahman o no haver estat repudiat per la família. Ha imaginat que podia sentir l’escalfor d’una llar i la tendresa d’uns pares plens d’amor. Però el carrer és fred i dur, fins i tot en les nits d’estiu.

Ha imaginat que creix i troba una bona feina en un despatx d’aquells que pot veure en escoltar els rumors dels pidolaires que arriben de la part rica de la ciutat. Es veu vestit amb un pantaló i una americana a joc, una camisa de color cru o crema (en aquest punt del relat sap que es quedarà encallat perquè no sap la diferència entre els dos colors) i corrent, tot cordant-se la corbata a cap a l’autobús que el dugui a la feina. Ser útil i productiu, no perdre els dies de la seva vida en aquests carrers i esperar la bona sort, que costa tant de trobar...

La cridòria cessa perquè els nens ja són al seu voltant, en rotllana, com els agrada seure per escoltar els contes d’en Chandra. Avui, però, la nit sembla calmada i demana uns minuts abans de començar la seva història: aprofita el silenci expectant i para esment en els xiuxiueigs dels nens més propers a ell. Parlen en veu baixa entre ells, sobre les creences d’alguns turistes i sobre uns estels que travessen el cel en certes nits, que els han dit que aquell que en veu un pot demanar un desig perquè se li concedeix.

La conversa ja és confusa dins del cap d’en Chandra quan els nens han arribat a la part dels estels que atorguen desigs i se li oblida la munió de canalla que espera la seva narració, i també li marxa del cap aquell somni que ha tingut despert mentre parava la mà en els carrers de la barriada que sovinteja. En Chandra se sent més mandrós encara perquè sap que mai no podrà tenir allò que desitja. Cap estel passarà pel seu davant i podran copsar-lo els seus ulls, que són cecs des que va néixer.

En Chandra segueix somniant i explicant històries pels carrers de Mumbai...

Música

La música mussita la mústia remor del nou dia.
I és record del badall del capvespre darrer.
Lluu la llum si se separa de la penombra de viure
Immers en la immensitat del món, immune a tot?

Cèl·lules (Desxifra'm, presència)[RPV78]

[proposat per Dolça Parvati]

Reposa, amiga,
On tinc la teva flaire,
Flonjor de l'alba.

Duré l'insomni
A les sendes de l'ambre
els llençols tebis.

Reposa, amiga;
les paraules esborren
Tot lligam neutre

Amb la flor mústia
De l'ahir dolç, quan érem
Fills de la brisa.

Èbria Cadència

Remor de tu, frenesia que envolta
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...

Paraules

Paraules que pronuncio, desigs de futur
Encarats a l'horitzó de l'esperança,
I el meu cor de feble batec no es cansa
D'anhelar el teu retorn al seu fur.

Paraules que fan el temps més curt
Quan el pes plumbi de l'enyorança
No canvia l'equilibri de la balança
On he deixat els teus braços de conjur.

I dubto i erro i vago enmig del camí,
Com si la cruïlla hagués abandonat
La claredat en arribar la soledat,

I sé que segueixo els teus llavis, el carmí
D'una nova albada estesa al meu davant
Per fer menys llarga l'espera, àngel brillant.

Freèsies (Viaranys de la memòria)[Melorepte78]

Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.

Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?

O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?

I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?

I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?

Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?

Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.

La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...

Ànsia (Tàrraco Marítima)

Tacte perplex.
En despertar,
El teu reflex
Es perd enllà.

Duré la sorra,
Quan siguis muda,
On el vent corre
I ets ben vinguda.

Platja callada
Entre les mans.
Amb mi, el descans.

I el cor es bada
Perquè el record
Flairi el teu port.

Habeas Corpus (Repte Clàssic CCCLXXVIII)

Abans que s'enraveni, l'esquartera i el trosseja amb precisió. Ha estat fàcil matar-lo. Un bric de vi barat i la seva conversa s'ha convertit en un barboteig inintel·ligible. I, aprofitant l'abraçada en ple deliri alcohòlic, li ha clavat el punxó a l'alçada del bulb raquidi i ha notat el pes d'aquell cos inert, pudent a l'instant. Dur-lo al cotxe ha estat arriscat però encara més fàcil que matar-lo. Qui s'estranya de l'ajuda oferta a una persona borratxa? Ja a casa i sense cap perill actuarà amb més rapidesa. Col·locarà el cos damunt del taulell central de l'habitacle del garatge, tallarà la roba amb el bisturí esmolat i engegarà la fresadora per esquarterar-lo.

No ha embrutat res que no es pugui fregar amb aigua abundant i detergent. L'habitacle, totalment insonoritzat i enrajolat, el va pensar per això: poder gaudir dels assassinats amb llibertat i sense haver de preocupar-se per la sang, que s'escola lentament pel desguàs del centre del terra mentre comença a embotir els trossos de l'indigent dins dels cilindres metàl·lics. També han estat dissenyats per passar desapercebuts. Irregulars i rovellats perquè es barregin amb la ferralla perfectament, amb tancaments hermètics que no deixin escapar ni olors ni líquids...

Després de sopar, carregarà els cilindres que pugui dur en un sol viatge al maleter del cotxe i conduirà fins al descampat proper a la ferralleria. No hi ha dispositius de seguretat, sols els tres rottweilers. Calmarà els gossos amb un xiulet agut i amb trossos de carn sobrera de la víctima i s'escolarà dins de la nau. A les fosques, agafarà el camí central, que arriba al fons del magatzem, a l'alçada de la porta de darrere. L'obrirà i serà de nou a l'exterior, on s'hi amunteguen tones i tones de ferros entortolligats, doblegats, rovinosos, que esperen ser carregats en camions cap a la foneria. Llençarà un a un els cilindres perquè junts no despertin sospites. Encara que ell manipuli aquells munts cada dia hi ha inspeccions... Desfarà el camí fins a casa, sense presses. Potser bufarà el migjorn, perfumat amb les magnòlies obertes de bat a bat dels jardins pròxims al seu xalet.

Tot d'una, sent un soroll imperceptible i atura la màquina de segellar els cilindres. Un rau-rau provinent del seu estómac, que anuncia que s'està endarrerint l'hora de sopar. Deixa la màquina, frega i s'esbandeix la brutícia i la sang a la dutxa contígua a l'habitacle i es treu la granota de plàstic, que impedeix que s'embruti l'uniforme de la feina d'altres substàncies que no siguin rovell o pols. Un cop canviat, apaga els llums i es dirigeix cap a la cuina. Ja continuaré després, pensa impassible. Almenys aquest ja no es pixarà en les meves torretes.

Els somriures de l'Ènia (Repte Clàssic CCCLXXVII)

El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.

Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.

Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.

Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...

Minúscula...

Incendi sobtat, compendi de pau
Enmig de les onades i les bades
Perquè hi neixi una deessa d'entre l'escuma
I inventi l'amor i la bellesa i les tonalitats
Pures de l'estiu, de la tardor, de l'hivern.
Perquè és la primavera la seva mirada,
I acull l'escull i la gavina, la roca, la sorra
I la fita de l'horitzó.
I calles i rius,
I fujo cap a tu
I dorms
I reposo...

Diluvi deficient en detritus dilapidats [Divertimento](RPV76)

...Gotes en togues godes,
Got que desborda,
Bord devessall que vessa vall avall
I és viscosa bicoca
I conxorxa d'enxarxat.
I vols saber el sentit
Del sintètic sedàs
Preparat per la paraula,
Domàs de dames dissecades
En dics dissenyats
Entre els dits del dement
Pinzell perpetu del passat.

Rep la remor de la mar,
El dolor dels diners deixats,
La fruïció de desfer-se en fètids elogis:
Sentiràs en l’esquena l’esquema
D’una carícia esquelètica, clarícia
Escolada en el clavegueram
De la pròpia immundícia,
Depravada imminència del mal,
Que corromp la nit, l’ignot, la mà, el llot.
I llisco i rellisco enmig de llims llefiscosos,
Sutge que jutja l’obscuritat de l’obcecat,
Obscenitat de viure entre tenebres...

Psicoeròtica (RPV 77)

Com si el bes ajuntés les ànimes bessones,
Com si la saliva vessés en una font invisible,
Tresco per dominis d'avencs damunt de les ones,
Per sendes on l'ànima se'm fibla

A la recerca de llavis orfes de llar,
D'ombres amb absència de cos,
Que neixen i moren en l'atzar
De no aconseguir mai el repòs.

Com si la llum i la fam fossin el mal
Que impregna el món d'esput sobri,
Com l'amor que neix enmig del conjur,

Somnio en la llibertat del lligam, en la sal,
En la quietud de la porta que s'obri
Cap a l'horitzó d'un demà ple de futur.

Anè(í)mica dislèxia [Melorepte 55]

[proposat per Bruna86]

I
Snsee ruceross dopsibilens prlao;
Nngiú no sreà cpaaç de rocèinexer
Qinus ogírnes tneen aesuqts mtos
Eming de la panlíice de ttos els egmenis,
Evnolatts, eimobrtas, epratams ples deis.
I ecsirc liínes etnre la srora de la paljta
De la iftanensa msasa tmeps puredda,
Pedina matlala, malssiatla, emírefa…
No tnic cric ni dloor, ni lulm ni joças
On ropaser del trognàl de seborvurie.

II
No hi ha crisi, ni circo n fer créixer
Les puces dels diners, les ombres llargues
Del xiprer que no ha de florir.

No hi ha ciris per encendre el bosc
De l’esperit Benedit dels pecats universals,
De la quimèrica llunyania que ha d’apropar-nos.

No hi ha crisi, ni paraules per parlar.

III

Matalàs de diaris, el banc
Empara els meus somnis entre la son
Existencial: demà, funcionaris cansats
S'afanyaran per no fer tard a la feina,
Tot trepitjant el meu patrimoni exigu,
Recollit pacientment durant la vida...

Noh iha crisi? Ni per qui noh a tingut mai res?

Desolació (Repte Clàssic CCCLXXII)

Solia gaudir de la Natura. M’agradava escoltar la piuladissa diversa dels ocells del meu indret preferit. I els canvis de tonalitats de l’horitzó, des de l’alba fins al capvespre, trobar les diferències entre els dies ennigulats i els assolellats. O, simplement, veure la gent passejar i la quitxalla entretenint-se amb qualsevol còdol o branca trobada de manera imprevista. M’era agradable sentir la brisa suau o la fredor del gebre en acabar la matinada. De vegades, fins i tot, m’endormiscava amb els raigs de sol esbiaixats de l’horabaixa, que em tocaven de ple, i em despertava la creixent activitat del bosc. Res no em preocupava ni m’era aliè perquè sabia que aquell llogarret albergava la pau i la tranquil·litat del món. I aquesta sensació feia que se m’apoderés la rutina i la quotidianitat de les meves accions. Però m’era agradable, com ja he esmentat més amunt, aquesta manera de fruir de la Natura en tots els seus aspectes. Solia, perquè ara ja no m’és permès.

El primer cop de destral m’ha desvetllat del meu repòs, i he sentit el dolor més gran que mai abans havia experimentat. No he tingut temps de queixar-me perquè una nova destralada m’ha fet perdre gairebé el coneixement. No s’ha fet esperar massa, just en el tercer embat i la fulla esmolada ha deixat la somnolència dins meu. No he sentit com he estat esquarterat, ni com m’han carregat matusserament dins del portaequipatges d’aquest turisme de color tabac que tinc davant meu. Només quan he recuperat el coneixement he notat com els llocs contusionats es ressentien dels cops rebuts.

La primera ullada em fa veure el turisme i l’atmosfera penombrosa que m’envolta. El clarobscur regnant dissipa certs detalls i d’altres els augmenta. Sento temor, la brisa ja no hi bufa dins d’aquest, diguem-ne, garatge. Enclaustrat, no puc assegurar si és de dia o la llum que entra a través de les escletxes de la porta és artificial. L’únic que sé és que aviat se m’acabarà l’existència. Soroll, que no és la piuladissa de cap ocell, sinó un lladruc sord i el fregament metàl·lic d’algun objecte empès. Una porta? Veus que parlen de coses banals i la llum d’un fluorescent pampallugueja damunt meu. Ara tot és més clar. Automòbil, dues bicicletes, estants plens d’eines, ferralla i estris per al jardí. I la destral, ja neta, que m’ha tombat. Un home enorme apareix, dues canalles el segueixen, i un gos pelut, lleig i amb la llengua fora corre cap al racó on m’han deixat. Noto com orina a prop meu, i m’esquitxa. Deurà ser aquesta la rutina que m’espera a partir d’ara.

Se m’han endut, entre els tres. Per sort, el gos no ha intervingut. Ja m’imaginava marcat per les seves dentotes i la seva saliva llefiscosa. Només imaginar-ho, se m’apodera l’angúnia. Què veig des d’on sóc ara? Cadires. Quatre. I una taula. Quadres a les parets, paisatges. Fina ironia. I les cortines corregudes, és a dir, els finestrals, que podrien deixar entreveure l’exterior, romanen coberts. I la llar de foc. Cendra i brutícia. Un atiador i una manxa, per avivar les flames. I els crits de les dues criatures. Suposo que a llur habitació.

Masegat i colpejat, trossejat i privat del meu indret natural, demà seré part d’aquelles cendres, que emplenen el terra de la llar de foc, per escalfar aquesta colla d’estranys que m’han tret del bosc. I, mentre les flames em llepin, cantaré els versos del poeta: Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,/que als segadors feia ombra... I ningú no respectarà mai més el meu tronc centenari ni recordarà l’ombra que oferia quan solia gaudir de la Natura. Mentrestant, seré l’observador de la rutina d’aquesta família de salvatges tot esperant el moment de la crema.

Pèrdua (Melorepte53)

En els teus llavis naixia un jardí d'escuma marina,
De capvespres presos en els meus braços solitaris,
De parcel·les fèrtils on sembrar-hi cereals
I plantar-hi flors frondoses i odorants.

El meu cor retenia el jardí dels teus batecs
Tenyit amb la sang de rosella somnolent,
Amb les arrels de l'abraçada sincera,
I ara m'he convertit en hortalà del no-res.

M'he transformat en guardià de l'eixorc camp
De la solitud mentre s'eixampla el terreny
On s'ha instal·lat la sal de la teva absència,
Mentre lamento el jardí que he perdut.

Hi havia un jardí construït amb esperança infinita
On ara hi ha el pou àvid del silenci i de la foscor.

Meravelles i misèries a quinze euros (Repte Clàssic CCCLXXIII)

Després de recollir la parada, escura les butxaques damunt de l’estoig de les pintures. Monedes i bitllets rebregats. La petita fortuna d’avui, que li permetrà un minso plat calent, ascendeix a quaranta-cinc euros. Tres retrats, traços perfectes dignes de ser exposats en les galeries d’art que emplenen la ciutat, exiliats en aquell passeig marítim atestat de turistes amb la pell envermellida pel sol estiuenc, de gavines xiscladores que busquen menjar en el capvespre tebi. Dins del cartipàs, les mostres, que utilitza dia a dia ben ordenades, barrejades amb els fulls en blanc encara, perquè no s’arruguin i no serveixin més.

Capvespre ennuvolat, amb lleus tonalitats rogenques. Davant de la porta, busca amb la mirada una taula lliure enmig del fum que emplena el local. Necessita seure en una cadira, lluny del tràfec i del bullici del mostrador. Un plat calent i tranquil·litat. Al migdia ja ha passat amb un entrepà i una cervesa, ara farà un extra. La nit es presenta freda, encara que sigui a finals d’agost. Un plat d’ous ferrats amb botifarra fresca i seques. I una ampolla de vi per acompanyar-lo. Un cigaló de rom amb força sucre i serà feliç. Almenys avui. Prefereix tenir l’estómac ple i dormir al ras en lloc de malgastar els seus diners en un llit tou i net, mentre resta famolenc, en un hostal de mala mort.

És ràpid, menja àvidament; engoleix i beu com si fos una cursa. Paga a contracor el compte, que ha estat més del que creia. I marxa, tot seguit, cap a la platja, amb l’ampolla de vi mig buida i una de plena, que ha afegit al darrer moment a la suma final. Un dia és un dia. I així aconseguirà combatre millor el fred de la matinada. S’ha aixecat un vent gèlid, que li provoca esgarrifances. Un abric gastat i arnat li servirà de recer, i la sorra humida serà, una nit més, l’immens llit per als seus somnis de pintor genial. S’adorm immediatament, amb l’estoig sota el cap, amollat gràcies a un jersei rònec.

El tractor que neteja i allisa la sorra s’atura. Un objecte estrany apareix al seu davant, il·luminat pels potents focus. L’operari en baixa i l’examina. Un abric esparracat envoltat de fulls estripats pertot arreu. Més enllà, un estoig de pintures i el seu contingut escampat per terra. Als peus del mur de separació, entre el passeig i la platja, hi troba el cos colpejat i exànime d’un indigent. Despullat, sense vida, la pell lívida evidencia els rastres de les puntades de peu rebudes, dels cops de puny encaixats. L’operari resta en silenci mentre marca un número al seu mòbil.

Mentrestant, el vent gèlid fa voleiar els dibuixos que, a quinze euros cadascun, alimentaven les il·lusions d’aquell pintor mort per l’incivisme i la covardia de quatre degenerats.

Sang

Tanca la porta i s'hi arrepenja. Per si algú l'ha seguit fins allà i intenta empènyer-la. Atura la forta respiració uns segons i afina l'oïda: cap passa al passadís. Es troba sol. Sol i a les fosques. No pot veure's les mans ara. Tampoc la sang que les cobreix. És d'ella, aquesta sang encara calenta. Seva però, perquè ella li pertanyia, era seva. Sí, era. Perquè ja és morta. I no la podrà besar els cops que ell voldria. Fins avui no l'ha besada com hauria volgut. L'estima encara.

Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. S'ha vist sorprès per la reacció d'ella. No esperava aquell so eixordador procedent de la seva gola. Potser per això l'ha degollada sense miraments. Per aconseguir que callés i tornar al silenci planejat. Mai no ha perdut els estreps. Mai excepte avui. Pèrdua de control és derrota de l'ànima. Ho havia llegit de jove en alguna banda (no recorda on) i ho ha pres al peu de la lletra des de llavors. Excepte avui. Amb la persona més important de la seva vida.

Somica. Però no se'n penedeix. El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. Fred i apassionat, sociable i reservat, silenciós i xerraire. Constituït per contrastos sempre. Malaltís? Només malalt per ella.

Prem l'interruptor del llum del rebedor. Sap que l'ha tacat però tant li fa. Ha perdut la meticulositat. Avui també. Es dirigeix cap al seu dormitori. El trobarà immaculat. Armaris ordenats per colors, roba planxada a la perfecció, mobles sense pols enlloc. I el retrat dels dos. El retrat que encara ara, malgrat saber que ella és morta, li fa venir basques.

Entra a l'habitació i la llum del rebedor és suficient per veure el marc i la fotografia. El vòmit el visita quan encén el llum. A l'esquerra hi ha el lavabo. S'hi escola ràpidament i hi aboca tot el contingut del seu estómac dins de la tassa, mentre recorda cada detall d'aquell retrat. El del dia del casament del seu pare amb la dona que encara estima i que ha degollat fa uns minuts, la seva mare.

Pesca fluvial (Repte Clàssic CCCLXXI; 2)

En Robert ha acceptat la proposta d’anar a pescar de l’Agustín. A Mequinença, a quasi setanta quilòmetres de Móra d’Ebre, el seu poble. Li fa mandra i sent un cert desànim en un principi, però finalment es transforma en pescador i s’hi apropa amb el cotxe. El cap de setmana serà esplèndid si segueix el temps dels darrers dies. Sol i un cel sense núvols. Esplèndid. Han quedat en el meandre de cada trobada, un lloc on el curs de l’aigua s’accelera i fa que la pesca sigui més abundant.

Quan en Robert hi arriba, l’Agustín ja ha estès la parada: dues canyes (en Robert no en té de pròpia), l’esquer, un cistell amb queviures,... I les mateixes pintes estrafolàries que ell. Mentre esmorzen lleugerament, xerren i s’expliquen les novetats que han succeït al llarg de les setmanes sense veure’s. En Robert i l’Agustín són amics des de joves. Morencs de naixement, el trasllat de l’Agustín a Mequinença els ha fet perdre el contacte diari, però puntualment es telefonen i es troben per pescar. Encara que l’Agustín és tot un expert, al costat d’en Robert.

Malgrat tot, el primer llançament d’en Robert és extraordinari: en pocs minuts, una estrebada el desequilibra i el fa avançar unes passes. El peix sembla gros, pensa. I s’endinsa en l’aigua mentre recull com pot la llinya. Cobert fins a la cintura, estira amb força de la canya mentre alguna cosa el fa caure endavant i el reté al fons.

Bombardeig, pànic, horror. Les restes d’homes morts al meu voltant, terra, llot, sangonoses mans que busquen. No sé què he de buscar, el meu company? Ha caigut en explotar el darrer projectil. A prop, massa a prop. Corren, els sento, són molts, hem d’escampar-nos, fer-nos invisibles. No puc, no en sé. Vine, Joan! On ets? He perdut el meu company! Vísceres seves, i un casc. J. C. G. Joan Cardona Garcia, el seu nom, inicials gravades al casc. Mort, sang dins del casc, i al voltant, i aquesta ombra, aquestes bales que busquen vides, aquests obusos que destrossen vides i famílies, aquests animals que ens fan córrer i amagar-nos on som presa fàcil. Avions, s’acosten, cel ennegrit, sangonós també. Roig, roig de sang, he de perdre la por i avançar. No en sé sense ell. Estrenyo el seu cos, el riu al fons. Bell fa mesos, ara un cementiri aquós. Corre, Joan! No pot sentir-me ja, on és el seu cap? Busco, cerco, regiro el terreny, un braç musculós, que no és seu, foc, noves bombes, ara incendiàries, reculo, no em deixa la decència, he de seguir, endavant, cap al riu, l’aigua no salva però protegeix, joventut desfeta, cadàvers allà on miri. He d’abandonar-lo, sense nom ni repòs, sense tomba on plorar-lo. Morirem, tots ho farem, són animals de la guerra, s’organitzen per massacrar-nos, per reblar el clau de l’odi que duen ben endins, bombes, granades, metralla, dolor a la cama, sagna, com el cel i la terra, tot és vermell de nou, coixejo, arrossego la cama ferida, a prop, la salvació del corrent, fujo com puc de la fam de l’artilleria pesada, al límit de la meva capacitat per lluitar, em rendiré, ho sento, no puc avançar, el fang m’atrapa, les botes pesen, són feixugues, em retenen al mateix lloc. He deixat en Joan, sense vida ja, i quina vida tinc jo si fujo? Bombardeig, pànic horror, l’aigua no apaivaga la set, la sang s’hi barreja, els primers cadàvers són enduts riu avall, cap a la mar, aliment de l’avidesa de morts. L’aigua no és salvació tampoc. La travesso, és plom, làmines de plom s’han entortolligat a l’aigua i no puc traspassar-la, creuar el riu, la sang que és aigua i m’embolcalla, pàtina que enverina la moral. El pont, no hi ha pont, desaparegut sota les bombes, avions a prop, motors, rotors, estridents, s’aproximen, són damunt de nosaltres, xiulen els projectils, em busquen i em trobaran; vine amb mi, al fons de l’aigua, és salvació, Robert, vine amb mi, soldat de fortuna, vine, acosta’t, t’explicaré la meva història, si vols escol...

Amb força, unes mans robustes l’estiren cap enfora, lluny de l’aigua. Segons que han semblat eterns. L’Agustín el bufeteja. Espavilar-lo perquè sàpiga que no s’ha empassat aigua. N’escup glops amb saliva i vòmit, es refà lentament. Aquella veu l’ha parlat i se l’enduia. Com quan, de petit, el pare li explicava la salvatge batalla de l’Ebre, on l’avi va perdre-hi la vida, segons els informes militars del bàndol republicà. Però mai no el van trobar. Per això cada cop li costa més acceptar les jornades de pesca amb l’Agustín. Els records de l’avi li han remogut sempre les entranyes a Mequinença. Però a partir d’avui serà més difícil que hi torni, a aquell meandre. Mentre s’eixuga i recull les seves coses, en Robert calla; ja se li han acabat les ganes de seguir pescant. I enmig d’aquell silenci, una pregunta se li repeteix: Era l’espectre de l’avi qui m’ha parlat?

Fèmina (Tannkas i haikús de la grandesa femenina)

I
Seràs la tèbia
Boira que em sobrevisqui,
Falena bella
A la recerca pura
De l'aire que t'envolta.

II
Duré la petja
De la vida, l'efímera
Calma que es gasta.

III
Quotidiana
Enyorança de l'hàlit
Que avui em sustenta,
Sostre de remor cèlica:
El teu esguard, l'albada.

IV
Moment que marxa.
I el teu record, immòbil,
Amb mi encara.

V
No sé si l'aigua
És la veu que em trasbalsa
Tant com la teva.

VI
Heura magnànima,
Saba que en cada signe
Nou és carn pròpia.
Creix dins meu l'anhel ligni
Per l'arrel dels teus braços.

VII
Filla dels somnis,
Pàmpol callat de vinyes
Al son de l'aire.

VIII
L'incendi em porta
Al record dels teus iris,
Desig de dona.

IX
La mar, amiga.
Amb lentitud la invoco
Per retenir-te.

X
Caurà la gota
De rou on la pupil•la
Teva somniï.

X
Pes de libèl•lula,
Libes la languidesa
Amb letargia
De silenci las, lúcid.
Callo i em sobrevoles.

XI
Comença el dia
I tresco per la senda
De la llum tendra,
Sembrada de silenci
Quan t'espero, metgia.

XII
Dama i minestra,
M'alimenta tenir-te
En la memòria.

XIII
Dona, endinsa't
On la recerca és vida,
La lluita extrema.

XIV
Llum de la vida,
Amor pur i perenne,
Seràs visible
Gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te.

XV
Remor de l'aigua.
L'esperit de la boira.
Dins seu, t'espero.

*

Pell de vidre

Trencaràs el silenci del sol
Si sap sentir-te serena com sirena,
Salobre del sauló que s'enduu la mar,
Sequera del saüc que s'atança a l'aigua
Com el saurí que s'obre pas en els sorrals
Desèrtics, com el dit que et despulla el cos
Amb l'avidesa de la set extrema, del desig
Indefugible, irrefrenable, irremeiable
De qui cull el decurs dels dies curulls
Del batec del teu cor fet espurna i foguera,
Càndida candela callada que compta
Les gotes de sang que calen per omplir
El calze del teu ventre, les vides dels homes
Caiguts als teus peus, pedestal de tot pler
Ignot i que, amb deler, intenten abastar debades.
Algú aconsegueix acaronar-te, impassible pell de vidre,
Rudement:
El sol en silenciarà la trencadissa.

Com cada any (Repte Clàssic CCCLXXI)

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l’autobús que l’apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l’altre sense flors de color groc, avisarà la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l’esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l’altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L’ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l’atac de cor, que se’l va endur de manera fulminant i em va salvar d’ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l’oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l’estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d’un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil•la, amb una escuma mínima que destorba l’ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell ha entrat i observa l’escena: l’escuma s’ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície. El veurà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d’adolescent i una erecció visible. Sabrà que s’atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d’ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà ensangonada, el veurà relaxat, endormiscat després d’haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure’s submergir el cos d’ell dins de l’aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s’aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l’assassinat, que la van dur a veure’s atrapada de nou en l’espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l’autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, pregunta que contestarà afirmativament. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s’ha acabat de vestir i abandona l’apartament en direcció a la parada de l’autobús que l’ha de dur al cementiri.

Sonet a la mare (RPV73; 2)

[proposat per Carme Cabús]

I t'he sabut mare quan els llençols
Han desprès la teva aroma de vellut,
La suavitat de la brisa captiva
En els teus pits, que m'alletaren.

I t'he reconegut abans que els parpres
Deixessin tastar la llum del sol a les pupil·les,
I t'he buscat i he abraçat aquest món meu
Que creix dins del teu cos, en cada porus.

I he endormiscat les pors nocturnes
Entre coixins d'alfàbrega i farigola,
Ramells vinculats a la fusta de l'armari.

I he desitjat esmorzar al teu costat per sempre,
Mentre la meva infantesa resta immutable
I la teva bellesa maternal és sempiterna...

Al final

Al final, les boques es clouen
Per no dir l'inici sil·làbic d'una paraula
Tan plena de mentides que ofèn les oïdes.

Carrers enrunats de boira feixuga
Envolten la solitud de l'esperit mentre
Els peus recorren l'asfalt caòtic del retorn.

Cada comiat té la justa dosi de metzina
Per ferir el cor de qui no sap estimar més,
De qui no troba sendes cap als llavis que besava.

Al final, el fred tardoral d'un adéu és lacre del demà.

Silenci ple de paraules

I si el silenci parla més que mil paraules?
I si el sol il·lumina el fons de l'abisme
Perquè l'estupor de l'estupre esdevingui convivència?

El terror és nuesa de l'ànima si les abraçades
Són orfes que busquen mares que els bressolin.

I la mar, llunyana i ampla, s'omple de llàgrimes
Contra l'incendi de la bogeria per córrer
Cap a l'horitzó i atrapar-lo amb sogues invisibles.

I si callo per escoltar el crit que es desempallega
De la meva gola aspra, ameba en l'ingent oceà del viure...

[escrit tot escoltant Lhasa de Sela]

Lluna gitana (per a gypsy)

La nit tristeja,
Mots d'atzabeja
Que saben els noms de la mar.

I enmig del món,
El pou més pregon
On deixar-hi les claus de l'atzar.

Lluna gitana,
Llum que emana
La màgia de la foscor quan véns,

Sabré les paraules
Que gusten les fraules
Per endolcir i enjoiar els sofriments?

Sonet per a tu

Perquè saps que els meus llavis s'han modelat
Per als teus llavis, dolça aroma del licor,
Perquè saps que mentre hi hagi flames, l'amor
Perviurà i sobreviurà a l'ombra de la soledat.

Perquè dorms i reculo als teus somnis de marbre,
On la quietud s'atura encara més, on la quietud
Sembla brisa enmig de les darreres branques del mut
Silenci que ha arrelat dins meu com un malaltís arbre.

Perquè torno i et beso, perquè giro i moc i regiro
Dins de la meva ment perquè el record retorni
A aflorar a la superfície que em prepares entre els pits.

Perquè em deixo bressar per ells, en eternes nits
Que no coneixen les hores, i vull que em subornis
Els ulls i el cor i la vida mentre de nou et miro.

Hidromel (RPV73; 1)

[proposat per Carme Cabús]

Regalims de tendresa
Pit avall, dolcesa extrema,
Carn del meu ventre,
Llum que il·lumina
Cada racó de la meva ànima.

Celler on guardar-hi els braços
Perquè fermentin la joia
I l'amor que guarden,
Raïms que degoten gaudi,
Vinyes dels teus dits que agafen
Decidits el mos mentre despunta
El dia amb la major força.

Boca que miro,
Llavis que ressegueixen
Cada racó de la tassa
Que conté l'hidromel dels besos
Callats, de les carícies
Que enterro dintre
Teu, filla meva,
Perquè ets la meva vida...

Farewell To Arms

Fraternal com la lluita cos contra cos,
Cal saber l'origen del mal per combatre'l?

Si la gangrena vol besar-te els llavis,
L'aturaràs o deixaràs que la saliva et recorri?

Luxúria, desídia, plaers dels cossos que moren
Enmig del no-res de la duna feta de sorra rònega.

La pau de vegades sembra paraules d'esperança
En els camps muts on la sal no deixa germinar-hi res.

Sonet somnàmbul [per a Anna Sant i Ana, Dolça Parvati i gypsy, la trinitat poètica]

M'ha atrapat l'alba amb dits de llum,
I el poema, que neix quan no el reclames
Ni el veneres, com la musa fugissera
Que retorna al teu costat si no l'anheles.

I he sabut que les portes del somni
S'havien obert de bat a bat per no cloure
Els ulls i rendir-me als mots de la brisa,
A la callada tramuntana i al mestral ferotge.

Navego mar enllà, on l'horitzó perd llunyania
I es guarden les llavors dels arcs de la pluja:
Per al meu llagut busco les veles més blanques.

M'ha atrapat el dia quan la nit s'enduia la lluna,
Quan el llençol del cel s'impregnava de núvols
I he cantat al vers pur, a la melodia lliure dels besos.

Suflés (Repte Clàssic CCCXI)

Era la primera vegada que en Ramon Mas entrava a l’edifici, de terra de fusta i resplendent, amb il•luminació intensa i càlida. I havia de demanar informació a les administratives. La cara pigada i els ulls verds de la més allunyada van seduir-lo: com resistir-se a la bellesa d’una pèlroja?

Després de la consulta a la bibliotecària, en Ramon Mas, bomber de professió, casat i pare de dos preciosos nens, va dirigir-se al primer pis de la nova Biblioteca Municipal. Allà, segons la pèlroja del mostrador del vestíbul, ajudant-se del catàleg de l’ordinador, podria trobar el número topogràfic sis-cents quaranta-u, que comprenia els llibres de cuina i gastronomia.

Davant del prestatge corresponent, no va poder evitar riure silenciosament, amb maliciosa satisfacció, sabent-se guanyador del repte personal d’aconseguir dormir una becaina sencera durant la visita estival de la seva sogra. A les mans, el llibre L’art de preparar els millors suflés, de Jean du Marie, era la clau de l’èxit.

Gràcies a monsieur du Marie, seria un home lliure d’ulleres de cansament. Amb molta sort, fins i tot de sogra si tan malament es prenia la recomanació d’en Ramon.

Era coneguda l’afició de la Josefa Contalquatre de voler saber preparar suflés estrambòtics per a les seves amigues, afició que també era suportada involuntàriament i amb resignació pel seu gendre. Sobretot a les vacances d’estiu d’aquesta primera. Tothom sabia que la majoria dels incendis domèstics que hi havia hagut al municipi durant l’estiu anterior s’havien produït al domicili d’en Ramon Mas, domicili que també havia estat testimoni de l’art d’aixafar les becaines i d’augmentar les hores de feina sense remuneracions d’aquest darrer.