Sang

Tanca la porta i s'hi arrepenja. Per si algú l'ha seguit fins allà i intenta empènyer-la. Atura la forta respiració uns segons i afina l'oïda: cap passa al passadís. Es troba sol. Sol i a les fosques. No pot veure's les mans ara. Tampoc la sang que les cobreix. És d'ella, aquesta sang encara calenta. Seva però, perquè ella li pertanyia, era seva. Sí, era. Perquè ja és morta. I no la podrà besar els cops que ell voldria. Fins avui no l'ha besada com hauria volgut. L'estima encara.

Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. S'ha vist sorprès per la reacció d'ella. No esperava aquell so eixordador procedent de la seva gola. Potser per això l'ha degollada sense miraments. Per aconseguir que callés i tornar al silenci planejat. Mai no ha perdut els estreps. Mai excepte avui. Pèrdua de control és derrota de l'ànima. Ho havia llegit de jove en alguna banda (no recorda on) i ho ha pres al peu de la lletra des de llavors. Excepte avui. Amb la persona més important de la seva vida.

Somica. Però no se'n penedeix. El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. Fred i apassionat, sociable i reservat, silenciós i xerraire. Constituït per contrastos sempre. Malaltís? Només malalt per ella.

Prem l'interruptor del llum del rebedor. Sap que l'ha tacat però tant li fa. Ha perdut la meticulositat. Avui també. Es dirigeix cap al seu dormitori. El trobarà immaculat. Armaris ordenats per colors, roba planxada a la perfecció, mobles sense pols enlloc. I el retrat dels dos. El retrat que encara ara, malgrat saber que ella és morta, li fa venir basques.

Entra a l'habitació i la llum del rebedor és suficient per veure el marc i la fotografia. El vòmit el visita quan encén el llum. A l'esquerra hi ha el lavabo. S'hi escola ràpidament i hi aboca tot el contingut del seu estómac dins de la tassa, mentre recorda cada detall d'aquell retrat. El del dia del casament del seu pare amb la dona que encara estima i que ha degollat fa uns minuts, la seva mare.