[proposat per Carme Cabús]
Davant de l'ignot, bado l'ànima.
I escullo el camí més llarg
Per sentir a les plantes dels peus
Els segles i la pols, el dolor de vagar
Per un sòl que no es deixa conquerir.
Xaloc ferit, jauré on el sol sigui reialme.
I la besada és ferm embolcall per no sentir
Les urpes de la intempèrie, a l'abric
De tot allò que aparegui als vorals
Del sender invisible, que cal fer.
Fadiga extrema i nabius a les paraules que recordo.
I l'aigua m'omple els porus de vida i de força,
Frenesia que no s'atura en encendre's
Un cop més el continent sencer.
(La cançó de Cesária Évora, que inspira el poema)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada