Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.
Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.
Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.
Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.
Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.
I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.
I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada