24/2/09

Desolació (Repte Clàssic CCCLXXII)

Solia gaudir de la Natura. M’agradava escoltar la piuladissa diversa dels ocells del meu indret preferit. I els canvis de tonalitats de l’horitzó, des de l’alba fins al capvespre, trobar les diferències entre els dies ennigulats i els assolellats. O, simplement, veure la gent passejar i la quitxalla entretenint-se amb qualsevol còdol o branca trobada de manera imprevista. M’era agradable sentir la brisa suau o la fredor del gebre en acabar la matinada. De vegades, fins i tot, m’endormiscava amb els raigs de sol esbiaixats de l’horabaixa, que em tocaven de ple, i em despertava la creixent activitat del bosc. Res no em preocupava ni m’era aliè perquè sabia que aquell llogarret albergava la pau i la tranquil·litat del món. I aquesta sensació feia que se m’apoderés la rutina i la quotidianitat de les meves accions. Però m’era agradable, com ja he esmentat més amunt, aquesta manera de fruir de la Natura en tots els seus aspectes. Solia, perquè ara ja no m’és permès.

El primer cop de destral m’ha desvetllat del meu repòs, i he sentit el dolor més gran que mai abans havia experimentat. No he tingut temps de queixar-me perquè una nova destralada m’ha fet perdre gairebé el coneixement. No s’ha fet esperar massa, just en el tercer embat i la fulla esmolada ha deixat la somnolència dins meu. No he sentit com he estat esquarterat, ni com m’han carregat matusserament dins del portaequipatges d’aquest turisme de color tabac que tinc davant meu. Només quan he recuperat el coneixement he notat com els llocs contusionats es ressentien dels cops rebuts.

La primera ullada em fa veure el turisme i l’atmosfera penombrosa que m’envolta. El clarobscur regnant dissipa certs detalls i d’altres els augmenta. Sento temor, la brisa ja no hi bufa dins d’aquest, diguem-ne, garatge. Enclaustrat, no puc assegurar si és de dia o la llum que entra a través de les escletxes de la porta és artificial. L’únic que sé és que aviat se m’acabarà l’existència. Soroll, que no és la piuladissa de cap ocell, sinó un lladruc sord i el fregament metàl·lic d’algun objecte empès. Una porta? Veus que parlen de coses banals i la llum d’un fluorescent pampallugueja damunt meu. Ara tot és més clar. Automòbil, dues bicicletes, estants plens d’eines, ferralla i estris per al jardí. I la destral, ja neta, que m’ha tombat. Un home enorme apareix, dues canalles el segueixen, i un gos pelut, lleig i amb la llengua fora corre cap al racó on m’han deixat. Noto com orina a prop meu, i m’esquitxa. Deurà ser aquesta la rutina que m’espera a partir d’ara.

Se m’han endut, entre els tres. Per sort, el gos no ha intervingut. Ja m’imaginava marcat per les seves dentotes i la seva saliva llefiscosa. Només imaginar-ho, se m’apodera l’angúnia. Què veig des d’on sóc ara? Cadires. Quatre. I una taula. Quadres a les parets, paisatges. Fina ironia. I les cortines corregudes, és a dir, els finestrals, que podrien deixar entreveure l’exterior, romanen coberts. I la llar de foc. Cendra i brutícia. Un atiador i una manxa, per avivar les flames. I els crits de les dues criatures. Suposo que a llur habitació.

Masegat i colpejat, trossejat i privat del meu indret natural, demà seré part d’aquelles cendres, que emplenen el terra de la llar de foc, per escalfar aquesta colla d’estranys que m’han tret del bosc. I, mentre les flames em llepin, cantaré els versos del poeta: Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,/que als segadors feia ombra... I ningú no respectarà mai més el meu tronc centenari ni recordarà l’ombra que oferia quan solia gaudir de la Natura. Mentrestant, seré l’observador de la rutina d’aquesta família de salvatges tot esperant el moment de la crema.

Pèrdua (Melorepte53)

En els teus llavis naixia un jardí d'escuma marina,
De capvespres presos en els meus braços solitaris,
De parcel·les fèrtils on sembrar-hi cereals
I plantar-hi flors frondoses i odorants.

El meu cor retenia el jardí dels teus batecs
Tenyit amb la sang de rosella somnolent,
Amb les arrels de l'abraçada sincera,
I ara m'he convertit en hortalà del no-res.

M'he transformat en guardià de l'eixorc camp
De la solitud mentre s'eixampla el terreny
On s'ha instal·lat la sal de la teva absència,
Mentre lamento el jardí que he perdut.

Hi havia un jardí construït amb esperança infinita
On ara hi ha el pou àvid del silenci i de la foscor.

Meravelles i misèries a quinze euros (Repte Clàssic CCCLXXIII)

Després de recollir la parada, escura les butxaques damunt de l’estoig de les pintures. Monedes i bitllets rebregats. La petita fortuna d’avui, que li permetrà un minso plat calent, ascendeix a quaranta-cinc euros. Tres retrats, traços perfectes dignes de ser exposats en les galeries d’art que emplenen la ciutat, exiliats en aquell passeig marítim atestat de turistes amb la pell envermellida pel sol estiuenc, de gavines xiscladores que busquen menjar en el capvespre tebi. Dins del cartipàs, les mostres, que utilitza dia a dia ben ordenades, barrejades amb els fulls en blanc encara, perquè no s’arruguin i no serveixin més.

Capvespre ennuvolat, amb lleus tonalitats rogenques. Davant de la porta, busca amb la mirada una taula lliure enmig del fum que emplena el local. Necessita seure en una cadira, lluny del tràfec i del bullici del mostrador. Un plat calent i tranquil·litat. Al migdia ja ha passat amb un entrepà i una cervesa, ara farà un extra. La nit es presenta freda, encara que sigui a finals d’agost. Un plat d’ous ferrats amb botifarra fresca i seques. I una ampolla de vi per acompanyar-lo. Un cigaló de rom amb força sucre i serà feliç. Almenys avui. Prefereix tenir l’estómac ple i dormir al ras en lloc de malgastar els seus diners en un llit tou i net, mentre resta famolenc, en un hostal de mala mort.

És ràpid, menja àvidament; engoleix i beu com si fos una cursa. Paga a contracor el compte, que ha estat més del que creia. I marxa, tot seguit, cap a la platja, amb l’ampolla de vi mig buida i una de plena, que ha afegit al darrer moment a la suma final. Un dia és un dia. I així aconseguirà combatre millor el fred de la matinada. S’ha aixecat un vent gèlid, que li provoca esgarrifances. Un abric gastat i arnat li servirà de recer, i la sorra humida serà, una nit més, l’immens llit per als seus somnis de pintor genial. S’adorm immediatament, amb l’estoig sota el cap, amollat gràcies a un jersei rònec.

El tractor que neteja i allisa la sorra s’atura. Un objecte estrany apareix al seu davant, il·luminat pels potents focus. L’operari en baixa i l’examina. Un abric esparracat envoltat de fulls estripats pertot arreu. Més enllà, un estoig de pintures i el seu contingut escampat per terra. Als peus del mur de separació, entre el passeig i la platja, hi troba el cos colpejat i exànime d’un indigent. Despullat, sense vida, la pell lívida evidencia els rastres de les puntades de peu rebudes, dels cops de puny encaixats. L’operari resta en silenci mentre marca un número al seu mòbil.

Mentrestant, el vent gèlid fa voleiar els dibuixos que, a quinze euros cadascun, alimentaven les il·lusions d’aquell pintor mort per l’incivisme i la covardia de quatre degenerats.

18/2/09

Sang

Tanca la porta i s'hi arrepenja. Per si algú l'ha seguit fins allà i intenta empènyer-la. Atura la forta respiració uns segons i afina l'oïda: cap passa al passadís. Es troba sol. Sol i a les fosques. No pot veure's les mans ara. Tampoc la sang que les cobreix. És d'ella, aquesta sang encara calenta. Seva però, perquè ella li pertanyia, era seva. Sí, era. Perquè ja és morta. I no la podrà besar els cops que ell voldria. Fins avui no l'ha besada com hauria volgut. L'estima encara.

Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. S'ha vist sorprès per la reacció d'ella. No esperava aquell so eixordador procedent de la seva gola. Potser per això l'ha degollada sense miraments. Per aconseguir que callés i tornar al silenci planejat. Mai no ha perdut els estreps. Mai excepte avui. Pèrdua de control és derrota de l'ànima. Ho havia llegit de jove en alguna banda (no recorda on) i ho ha pres al peu de la lletra des de llavors. Excepte avui. Amb la persona més important de la seva vida.

Somica. Però no se'n penedeix. El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. Fred i apassionat, sociable i reservat, silenciós i xerraire. Constituït per contrastos sempre. Malaltís? Només malalt per ella.

Prem l'interruptor del llum del rebedor. Sap que l'ha tacat però tant li fa. Ha perdut la meticulositat. Avui també. Es dirigeix cap al seu dormitori. El trobarà immaculat. Armaris ordenats per colors, roba planxada a la perfecció, mobles sense pols enlloc. I el retrat dels dos. El retrat que encara ara, malgrat saber que ella és morta, li fa venir basques.

Entra a l'habitació i la llum del rebedor és suficient per veure el marc i la fotografia. El vòmit el visita quan encén el llum. A l'esquerra hi ha el lavabo. S'hi escola ràpidament i hi aboca tot el contingut del seu estómac dins de la tassa, mentre recorda cada detall d'aquell retrat. El del dia del casament del seu pare amb la dona que encara estima i que ha degollat fa uns minuts, la seva mare.

12/2/09

Pesca fluvial (Repte Clàssic CCCLXXI; 2)

En Robert ha acceptat la proposta d’anar a pescar de l’Agustín. A Mequinença, a quasi setanta quilòmetres de Móra d’Ebre, el seu poble. Li fa mandra i sent un cert desànim en un principi, però finalment es transforma en pescador i s’hi apropa amb el cotxe. El cap de setmana serà esplèndid si segueix el temps dels darrers dies. Sol i un cel sense núvols. Esplèndid. Han quedat en el meandre de cada trobada, un lloc on el curs de l’aigua s’accelera i fa que la pesca sigui més abundant.

Quan en Robert hi arriba, l’Agustín ja ha estès la parada: dues canyes (en Robert no en té de pròpia), l’esquer, un cistell amb queviures,... I les mateixes pintes estrafolàries que ell. Mentre esmorzen lleugerament, xerren i s’expliquen les novetats que han succeït al llarg de les setmanes sense veure’s. En Robert i l’Agustín són amics des de joves. Morencs de naixement, el trasllat de l’Agustín a Mequinença els ha fet perdre el contacte diari, però puntualment es telefonen i es troben per pescar. Encara que l’Agustín és tot un expert, al costat d’en Robert.

Malgrat tot, el primer llançament d’en Robert és extraordinari: en pocs minuts, una estrebada el desequilibra i el fa avançar unes passes. El peix sembla gros, pensa. I s’endinsa en l’aigua mentre recull com pot la llinya. Cobert fins a la cintura, estira amb força de la canya mentre alguna cosa el fa caure endavant i el reté al fons.

Bombardeig, pànic, horror. Les restes d’homes morts al meu voltant, terra, llot, sangonoses mans que busquen. No sé què he de buscar, el meu company? Ha caigut en explotar el darrer projectil. A prop, massa a prop. Corren, els sento, són molts, hem d’escampar-nos, fer-nos invisibles. No puc, no en sé. Vine, Joan! On ets? He perdut el meu company! Vísceres seves, i un casc. J. C. G. Joan Cardona Garcia, el seu nom, inicials gravades al casc. Mort, sang dins del casc, i al voltant, i aquesta ombra, aquestes bales que busquen vides, aquests obusos que destrossen vides i famílies, aquests animals que ens fan córrer i amagar-nos on som presa fàcil. Avions, s’acosten, cel ennegrit, sangonós també. Roig, roig de sang, he de perdre la por i avançar. No en sé sense ell. Estrenyo el seu cos, el riu al fons. Bell fa mesos, ara un cementiri aquós. Corre, Joan! No pot sentir-me ja, on és el seu cap? Busco, cerco, regiro el terreny, un braç musculós, que no és seu, foc, noves bombes, ara incendiàries, reculo, no em deixa la decència, he de seguir, endavant, cap al riu, l’aigua no salva però protegeix, joventut desfeta, cadàvers allà on miri. He d’abandonar-lo, sense nom ni repòs, sense tomba on plorar-lo. Morirem, tots ho farem, són animals de la guerra, s’organitzen per massacrar-nos, per reblar el clau de l’odi que duen ben endins, bombes, granades, metralla, dolor a la cama, sagna, com el cel i la terra, tot és vermell de nou, coixejo, arrossego la cama ferida, a prop, la salvació del corrent, fujo com puc de la fam de l’artilleria pesada, al límit de la meva capacitat per lluitar, em rendiré, ho sento, no puc avançar, el fang m’atrapa, les botes pesen, són feixugues, em retenen al mateix lloc. He deixat en Joan, sense vida ja, i quina vida tinc jo si fujo? Bombardeig, pànic horror, l’aigua no apaivaga la set, la sang s’hi barreja, els primers cadàvers són enduts riu avall, cap a la mar, aliment de l’avidesa de morts. L’aigua no és salvació tampoc. La travesso, és plom, làmines de plom s’han entortolligat a l’aigua i no puc traspassar-la, creuar el riu, la sang que és aigua i m’embolcalla, pàtina que enverina la moral. El pont, no hi ha pont, desaparegut sota les bombes, avions a prop, motors, rotors, estridents, s’aproximen, són damunt de nosaltres, xiulen els projectils, em busquen i em trobaran; vine amb mi, al fons de l’aigua, és salvació, Robert, vine amb mi, soldat de fortuna, vine, acosta’t, t’explicaré la meva història, si vols escol...

Amb força, unes mans robustes l’estiren cap enfora, lluny de l’aigua. Segons que han semblat eterns. L’Agustín el bufeteja. Espavilar-lo perquè sàpiga que no s’ha empassat aigua. N’escup glops amb saliva i vòmit, es refà lentament. Aquella veu l’ha parlat i se l’enduia. Com quan, de petit, el pare li explicava la salvatge batalla de l’Ebre, on l’avi va perdre-hi la vida, segons els informes militars del bàndol republicà. Però mai no el van trobar. Per això cada cop li costa més acceptar les jornades de pesca amb l’Agustín. Els records de l’avi li han remogut sempre les entranyes a Mequinença. Però a partir d’avui serà més difícil que hi torni, a aquell meandre. Mentre s’eixuga i recull les seves coses, en Robert calla; ja se li han acabat les ganes de seguir pescant. I enmig d’aquell silenci, una pregunta se li repeteix: Era l’espectre de l’avi qui m’ha parlat?

Fèmina (Tannkas i haikús de la grandesa femenina)

I
Seràs la tèbia
Boira que em sobrevisqui,
Falena bella
A la recerca pura
De l'aire que t'envolta.

II
Duré la petja
De la vida, l'efímera
Calma que es gasta.

III
Quotidiana
Enyorança de l'hàlit
Que avui em sustenta,
Sostre de remor cèlica:
El teu esguard, l'albada.

IV
Moment que marxa.
I el teu record, immòbil,
Amb mi encara.

V
No sé si l'aigua
És la veu que em trasbalsa
Tant com la teva.

VI
Heura magnànima,
Saba que en cada signe
Nou és carn pròpia.
Creix dins meu l'anhel ligni
Per l'arrel dels teus braços.

VII
Filla dels somnis,
Pàmpol callat de vinyes
Al son de l'aire.

VIII
L'incendi em porta
Al record dels teus iris,
Desig de dona.

IX
La mar, amiga.
Amb lentitud la invoco
Per retenir-te.

X
Caurà la gota
De rou on la pupil•la
Teva somniï.

X
Pes de libèl•lula,
Libes la languidesa
Amb letargia
De silenci las, lúcid.
Callo i em sobrevoles.

XI
Comença el dia
I tresco per la senda
De la llum tendra,
Sembrada de silenci
Quan t'espero, metgia.

XII
Dama i minestra,
M'alimenta tenir-te
En la memòria.

XIII
Dona, endinsa't
On la recerca és vida,
La lluita extrema.

XIV
Llum de la vida,
Amor pur i perenne,
Seràs visible
Gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te.

XV
Remor de l'aigua.
L'esperit de la boira.
Dins seu, t'espero.


*

10/2/09

Pell de vidre

Trencaràs el silenci del sol
Si sap sentir-te serena com sirena,
Salobre del sauló que s'enduu la mar,
Sequera del saüc que s'atança a l'aigua
Com el saurí que s'obre pas en els sorrals
Desèrtics, com el dit que et despulla el cos
Amb l'avidesa de la set extrema, del desig
Indefugible, irrefrenable, irremeiable
De qui cull el decurs dels dies curulls
Del batec del teu cor fet espurna i foguera,
Càndida candela callada que compta
Les gotes de sang que calen per omplir
El calze del teu ventre, les vides dels homes
Caiguts als teus peus, pedestal de tot pler
Ignot i que, amb deler, intenten abastar debades.
Algú aconsegueix acaronar-te, impassible pell de vidre,
Rudement:
El sol en silenciarà la trencadissa.

Com cada any (Repte Clàssic CCCLXXI)

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l’autobús que l’apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l’altre sense flors de color groc, avisarà la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l’esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l’altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L’ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l’atac de cor, que se’l va endur de manera fulminant i em va salvar d’ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l’oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l’estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d’un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil•la, amb una escuma mínima que destorba l’ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell ha entrat i observa l’escena: l’escuma s’ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície. El veurà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d’adolescent i una erecció visible. Sabrà que s’atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d’ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà ensangonada, el veurà relaxat, endormiscat després d’haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure’s submergir el cos d’ell dins de l’aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s’aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l’assassinat, que la van dur a veure’s atrapada de nou en l’espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l’autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, pregunta que contestarà afirmativament. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s’ha acabat de vestir i abandona l’apartament en direcció a la parada de l’autobús que l’ha de dur al cementiri.

Sonet a la mare (RPV73; 2)

[proposat per Carme Cabús]



I t'he sabut mare quan els llençols
Han desprès la teva aroma de vellut,
La suavitat de la brisa captiva
En els teus pits, que m'alletaren.

I t'he reconegut abans que els parpres
Deixessin tastar la llum del sol a les pupil·les,
I t'he buscat i he abraçat aquest món meu
Que creix dins del teu cos, en cada porus.

I he endormiscat les pors nocturnes
Entre coixins d'alfàbrega i farigola,
Ramells vinculats a la fusta de l'armari.

I he desitjat esmorzar al teu costat per sempre,
Mentre la meva infantesa resta immutable
I la teva bellesa maternal és sempiterna...

Al final

Al final, les boques es clouen
Per no dir l'inici sil·làbic d'una paraula
Tan plena de mentides que ofèn les oïdes.

Carrers enrunats de boira feixuga
Envolten la solitud de l'esperit mentre
Els peus recorren l'asfalt caòtic del retorn.

Cada comiat té la justa dosi de metzina
Per ferir el cor de qui no sap estimar més,
De qui no troba sendes cap als llavis que besava.

Al final, el fred tardoral d'un adéu és lacre del demà.

Silenci ple de paraules

I si el silenci parla més que mil paraules?
I si el sol il·lumina el fons de l'abisme
Perquè l'estupor de l'estupre esdevingui convivència?

El terror és nuesa de l'ànima si les abraçades
Són orfes que busquen mares que els bressolin.

I la mar, llunyana i ampla, s'omple de llàgrimes
Contra l'incendi de la bogeria per córrer
Cap a l'horitzó i atrapar-lo amb sogues invisibles.

I si callo per escoltar el crit que es desempallega
De la meva gola aspra, ameba en l'ingent oceà del viure...

[escrit tot escoltant Lhasa de Sela]

9/2/09

Lluna gitana (per a gypsy)

La nit tristeja,
Mots d'atzabeja
Que saben els noms de la mar.

I enmig del món,
El pou més pregon
On deixar-hi les claus de l'atzar.

Lluna gitana,
Llum que emana
La màgia de la foscor quan véns,

Sabré les paraules
Que gusten les fraules
Per endolcir i enjoiar els sofriments?

Sonet per a tu

Perquè saps que els meus llavis s'han modelat
Per als teus llavis, dolça aroma del licor,
Perquè saps que mentre hi hagi flames, l'amor
Perviurà i sobreviurà a l'ombra de la soledat.

Perquè dorms i reculo als teus somnis de marbre,
On la quietud s'atura encara més, on la quietud
Sembla brisa enmig de les darreres branques del mut
Silenci que ha arrelat dins meu com un malaltís arbre.

Perquè torno i et beso, perquè giro i moc i regiro
Dins de la meva ment perquè el record retorni
A aflorar a la superfície que em prepares entre els pits.

Perquè em deixo bressar per ells, en eternes nits
Que no coneixen les hores, i vull que em subornis
Els ulls i el cor i la vida mentre de nou et miro.

Hidromel (RPV73; 1)

[proposat per Carme Cabús]



Regalims de tendresa
Pit avall, dolcesa extrema,
Carn del meu ventre,
Llum que il·lumina
Cada racó de la meva ànima.

Celler on guardar-hi els braços
Perquè fermentin la joia
I l'amor que guarden,
Raïms que degoten gaudi,
Vinyes dels teus dits que agafen
Decidits el mos mentre despunta
El dia amb la major força.

Boca que miro,
Llavis que ressegueixen
Cada racó de la tassa
Que conté l'hidromel dels besos
Callats, de les carícies
Que enterro dintre
Teu, filla meva,
Perquè ets la meva vida...

5/2/09

Farewell To Arms

Fraternal com la lluita cos contra cos,
Cal saber l'origen del mal per combatre'l?

Si la gangrena vol besar-te els llavis,
L'aturaràs o deixaràs que la saliva et recorri?

Luxúria, desídia, plaers dels cossos que moren
Enmig del no-res de la duna feta de sorra rònega.

La pau de vegades sembra paraules d'esperança
En els camps muts on la sal no deixa germinar-hi res.

4/2/09

Sonet somnàmbul [per a Anna Sant i Ana, Dolça Parvati i gypsy, la trinitat poètica]

M'ha atrapat l'alba amb dits de llum,
I el poema, que neix quan no el reclames
Ni el veneres, com la musa fugissera
Que retorna al teu costat si no l'anheles.

I he sabut que les portes del somni
S'havien obert de bat a bat per no cloure
Els ulls i rendir-me als mots de la brisa,
A la callada tramuntana i al mestral ferotge.

Navego mar enllà, on l'horitzó perd llunyania
I es guarden les llavors dels arcs de la pluja:
Per al meu llagut busco les veles més blanques.

M'ha atrapat el dia quan la nit s'enduia la lluna,
Quan el llençol del cel s'impregnava de núvols
I he cantat al vers pur, a la melodia lliure dels besos.

3/2/09

Suflés (Repte Clàssic CCCXI)

Era la primera vegada que en Ramon Mas entrava a l’edifici, de terra de fusta i resplendent, amb il•luminació intensa i càlida. I havia de demanar informació a les administratives. La cara pigada i els ulls verds de la més allunyada van seduir-lo: com resistir-se a la bellesa d’una pèlroja?

Després de la consulta a la bibliotecària, en Ramon Mas, bomber de professió, casat i pare de dos preciosos nens, va dirigir-se al primer pis de la nova Biblioteca Municipal. Allà, segons la pèlroja del mostrador del vestíbul, ajudant-se del catàleg de l’ordinador, podria trobar el número topogràfic sis-cents quaranta-u, que comprenia els llibres de cuina i gastronomia.

Davant del prestatge corresponent, no va poder evitar riure silenciosament, amb maliciosa satisfacció, sabent-se guanyador del repte personal d’aconseguir dormir una becaina sencera durant la visita estival de la seva sogra. A les mans, el llibre L’art de preparar els millors suflés, de Jean du Marie, era la clau de l’èxit.

Gràcies a monsieur du Marie, seria un home lliure d’ulleres de cansament. Amb molta sort, fins i tot de sogra si tan malament es prenia la recomanació d’en Ramon.

Era coneguda l’afició de la Josefa Contalquatre de voler saber preparar suflés estrambòtics per a les seves amigues, afició que també era suportada involuntàriament i amb resignació pel seu gendre. Sobretot a les vacances d’estiu d’aquesta primera. Tothom sabia que la majoria dels incendis domèstics que hi havia hagut al municipi durant l’estiu anterior s’havien produït al domicili d’en Ramon Mas, domicili que també havia estat testimoni de l’art d’aixafar les becaines i d’augmentar les hores de feina sense remuneracions d’aquest darrer.

Benvingut

Benvingut on la llum és absència,
On les llàgrimes clouen ulls i temors,
I les benes secreten l'essència
De vells, rònecs, acabats amors.

Benvingut on el crit és la veu clara
De l'esperit dolgut, on la soledat
Desapareix quan el sol separa
La fosca nit de la diürna claredat.

Travessa el passadís de l'abandó,
Creua el llindar del malson continu
I barreja't amb la pròpia sang.

Traspassa els límits de l'horitzó
Fins que vegis el que no endevino:
El reclam d'aigua per part del fang.

[tot escoltant My Chemical Romance]

L'anell (Repte Clàssic CCCLXIX)

[Dedicat a Josep i Mariona Lorente, encara que sense permís]



Arribo a l’hospital quan el pare ja ha estat traslladat a una habitació per a ell sol. Durant una setmana ha estat a la Unitat de Cures Intensives i se’ns ha negat qualsevol visita, I, evidentment, anhelo veure aquell home fascinant, qui més m’he estimat, a banda d’en Nell, el meu marit. Però dins de l’habitació hi ha un esbós del pare, amb vint kilos menys al cos i amb un color groguenc causat per la malaltia.

Just entrar, una infermera topa amb mi. La seva bata té taques, que li confereixen turpitud. La jutjo per l’aspecte i potser és la persona més correcta del món. “Com es pot acceptar aquesta deixadesa?”, penso però m’aparto i surt esperitada. En veure la mare, que és al costat del llit mentre agafa la mà del pare, sé que la infermera ha rebut la ira d’ella. Malgrat els seus anys, encara conserva el caràcter, la mare. S’acosta al pare i li xiuxiueja alguna cosa. Suposo que l’informa que he arribat. Sola. Les nenes i en Nell són a l’escola i a la feina, respectivament.

El pare s’incorpora i, amb certa dificultat, gira el cap vers la direcció on em trobo.

-Acosta’t, Ona –diu. I demana a la mare que ens deixi sols. Això em sorprèn però la mare obeeix en silenci. A cau d’orella m’adverteix que el deixi parlar. Li faig un petó a la galta i tanco la porta.

Al costat del pare, ara sóc jo qui li agafa la mà i comença a parlar-me:

-Ona, saps que sempre us he estimat, a la Núria i a tu per igual. La mare i jo hem estat treballadors sacrificats per pujar-vos amb dignitat i senzillesa. Saps que no tenim cap dels dos diners a gavadals però mai no us ha faltat el plat a taula ni roba neta i polida per sortir al carrer. Sempre pensant en el vostre benestar.

-Però, pare... –immediatament callo tot recordant les paraules de la mare.

-Et preguntaràs per què t’explico això, filla. Tu sempre has estat més desperta en qüestió de discursos. I aquest és un discurs de disculpa.

M’astoro. El pare ha estat un home que no demanava mai perdó. I ara escolto aquesta disculpa sortint dels seus llavis. Mentre em recupero de la sorpresa, el pare treu una capseta del primer calaix de la tauleta de nit.

-Vull que acceptis aquest anell, que va pertànyer a l’àvia i que va ser l’anell de promesa de la teva mare. Aquest és el present que et deixo abans de morir. L’única joia que t’he pogut regalar en tota la teva vida.

-Vols més joia que ser la teva filla durant quaranta-cinc anys, pare? –pregunto en sentir les paraules del pare, que dissimula un estossec perquè no li vegi les llàgrimes d’emoció que ha deixat caure. Em besa les mans, com mai abans havia fet: -Potser demà no ho pugui fer, filla –diu, i jo no amago les llàgrimes que apareixen en sentir-lo. El beso amb l’anell posat.

Brisa que balla (Melorepte50)

[proposat per Carme Cabús]



Vull ser poema i cantar als teus peus quan ballen,
Al teu cos en ple moviment quan el vent l'acarona
I silueteja cada centímetre de pell que estimo de tu.

Vull ser gemma brillant per lligar-me als teus dits,
Al teu coll on l'alabastre existeix i crea la vida
Amb els elements més humils de la Natura, tu.

Vull cavar els fonaments de l'edifici per venerar-te,
Dona bella, eterna resplendor on les imatges mouran
L'ànima de la vida, els gests adormits de la immobilitat.

Mentre hi hagi samba, reviuré cada cop que ballis,
Cada vegada que et converteixis en brisa al meu davant.

Al·leluia

Si hi ha Déu, per què moren els homes justos?
Creix l'herba sota els peus, els arbres floreixen
I la Natura segueix el seu pas immarcescible
Però la vida mortal dels homes no dura més...

Si hi ha Déu, per què callen les paraules en boques
Que voldrien besar l'eternitat amb els seus llavis?
Caic bocaterrosa i em pregunto sense rebre respostes
Perquè Déu és sord, mut i cec, i no veu les meves llàgrimes.

I tampoc escolta les meves pregàries d'equanimitat,
Ni els meus desigs per salvar l'ànima de la bondat.
I sé que els noms que m'anomenen són meus.
I reso a déus absents perquè sé que serà inútil...

[escrit tot escoltant Jeff Buckley]

Avui és un dia trist

IN MEMORIAM Josep Lorente (R. I. P.)


Plouen núvols sencers damunt del meu cap.
Serà que la mort no és res i només existeix
La tristesa de la pèrdua més preuada?

Corro carrer avall, sota la pluja, i no sento l'aigua;
Sols el plom de les llàgrimes guardades, dels records
Però ploro perquè sé que ell ja no pateix. Ha marxat.

Pare, estimat pare, si el silenci és viure sense la teva veu,
Restaré muda per recordar-la, callaré per retenir
Les teves darreres paraules acompanyades de besos
A les mans, aquestes mans que ara ja no poden acariciar-te.

Pare estimat, Pare, córrer cap a enlloc no serveix de res, potser,
Però no vull aquest pes dins meu, aquesta càrrega
Que embaluma l'ànima i sembla llast sempitern.
Vull la teva alegria, fins al darrer moment, la sinceritat.

El pintor i la musa (RPV72)

Nua, com la Natura que t'ha engendrat,
M'esguardes i tems que et pinti amb la bellesa
Que mereixes? Pits de préssec per saciar-me la set
Creixen davant meu i els acaronaré amb el pinzell.

I pàl·lida com una lluna plena, curulla de llum,
Sadollada de tota fam preconcebuda, ets desig
I boca delitosa de mossegar tota la fruita del món,
De degustar-ne la polpa com si el teu cos la libés.

Nua, m'esguardes amb ulls plens de temences.
I de seguretat, alhora: l'herba calla i suporta la carn
Bella que jau damunt d'ella, pura com l'aigua del rierol.

I pacient em consolo quan puc deixar la perfecció
Del cos femení escampada pel llenç inert encara.
Però amb el traç de la teva silueta reviurà, esplendorós.

Gràcies, pare (Melorepte49)

[proposat per bocidecel i Unaquimera]
[dedicat a gypsy, Mariona Lorente]



Pare, gràcies a tu he conegut la vida,
I les meravelles que ofereix el nou dia
En començar immaculat com el jaç de núvols
Que era adormir-se damunt del teu pit.

Gràcies a la teva generositat, he conegut
La passió per la lectura i he volgut escriure't
La més bella poesia amb les paraules més sinceres,
Amb el cor obert de bat a bat per saber la mida del meu amor cap a tu.

I ara ets tu qui m'agraeix que tingui cura de tu,
Qui accepta la meva generositat per ser pacient
En les llargues nits de vetlla i de malaltia,
Quan t'adones que ets home i encara sóc la teva petita.

I ara ets tu qui agraeix aquest jaç de núvols que creix entre els meus braços
Quan la feblesa t'acora i la foscor t'envaeix la mirada.
Però no saps que jo seguiré agraint-te la vida oferta
Fins al darrer dels meus dies, pare estimat, estimat pare...