Plouen núvols sencers damunt del meu cap.
Serà que la mort no és res i només existeix
La tristesa de la pèrdua més preuada?
Corro carrer avall, sota la pluja, i no sento l'aigua;
Sols el plom de les llàgrimes guardades, dels records
Però ploro perquè sé que ell ja no pateix. Ha marxat.
Pare, estimat pare, si el silenci és viure sense la teva veu,
Restaré muda per recordar-la, callaré per retenir
Les teves darreres paraules acompanyades de besos
A les mans, aquestes mans que ara ja no poden acariciar-te.
Pare estimat, Pare, córrer cap a enlloc no serveix de res, potser,
Però no vull aquest pes dins meu, aquesta càrrega
Que embaluma l'ànima i sembla llast sempitern.
Vull la teva alegria, fins al darrer moment, la sinceritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada