Màscara/Bàrbara (#escriureésviure; 1)

La Carla Gracia Mercadé, autora de L'abisme (Ed. Univers) ens segueix esperonant la neurona amb exercicis setmanals. El resultat del primer (presència només de la vocal A) és el següent:

Carnaval al Garraf. La mascarada amb carta blanca... La gatzara s'ha allargat, ha acabat tard; a l'alba, la mar calma, blava, ampla amanyaga la canalla (la Sara, l'Adam, la Clara, la Natasha, la Jara, la Carla, l'Aran, la Gal·la, l'Abraham, l'Ada, l'Àgata, l'Amanda, l'Anna, l'Armand, la Blanca, la Jana, la Marta, la Sandra...). Tanta carn blana tan a l'abast, tanta cachaça barata amalgamada amb massa ball [txa-txa-txà, batxata, salsa...] ara, abracadabra!, clapa a la platja. Al capdavall, la cala. Allà, l'Àlvar acapara la Bàrbara: sap cardar la llana, la fama d'anys; galant, parla amb la Bàrbara (al llarg d'anys l'ha calada, l'ama, fa tant ja...; tarannà cast, capaç d'anar d'Arlt a Kafka, d'Adams a Sagarra, d'alabar Praga, Chagall, Damasc, l'art càtara, la raça dàlmata...) garla, dansa, balla, s'arrapa arran —la carn amb la carn, la mansa sang abrasada, gland alçat tal fava afamada, arma clamant batalla fa capmàs amb arcana art—, pas a pas, la Bàrbara bada, la badada arranja l'arrambada, l'abraça, traspassa la ratlla al mapa d'amants gallards, marca la mancança a la babalà l'assalta. Carall! la Bàrbara acaba aclaparada. Cap clam, cap alarma; La mà alçada para la Bàrbara, la fa callar. Car tant bla bla bla l'atabala. Amb passa clara, l'Àlvar la glaça, l'atrapa, l'acara cap a la part apartada, la tracta amb mala gana, amb mala bava; l'arbram amaga la magna baralla, cara a cara. Cap alarma, cap clam. L'atzar malda la carn arrabassada a la marjal, la trama nada amb pla malsà s'afanya a manar, pacta la mamada; la Bàrbara acatarà tan rar tast. Crac! Catacrac! La sabata aplana l'atzavara, pas mal dat amb la planta: la Bàrbara llança la cama al davant, aplaca la barrabassada amb la gran gambada. Acatxada, cara agra, s'alarma. Ara cal bramar alt, clar català; la canalla s'alçarà, la salvarà: la taca blanca al camal tan clara la damna, plasmarà l'atac. Carnaval al Garraf, val tant la màscara, Àlvar amat?

De vaixells i de pastanagues (#escripturaperalconfinament; 35)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-cinquè ha provocat aquest relat, amb cinc paraules obligatòries (rata, parsimònia, perímetre, pastanaga i lapislàtzuli):

Diuen que els primers que abandonen els vaixells són les rates i també diuen que perquè un ruc avanci només cal triar una bona pastanaga, prou suculenta i deliciosa perquè l'animal perdi la noció de tot allò que l'envolta, i treballi amb parsimònia i sense aturar-se a reflexionar. Aquestes dues metàfores animalístiques semblen absurdes o simplement per encabir-hi tres paraules obligatòries, però, en temps de pandèmia, cadascú tria un bàndol. Entre els primers podria fer una llista interminable i avorrida d'individus que es metamorfosen en aquests rosegadors, sobretot amb uns números als comptes corrents força increïbles i exagerats. També podria fer una altra llista amb epítets malsonants que es mereixeria aquesta escòria terrestre.

Però és millor centrar-me en el segon grup de persones, les que segueixen les passes de l'èquid, sense menystenir-los per culpa de l'accepció sobre la poca intel·ligència. Sinó per la seva capacitat de treball i per la sofrença que són capaços de suportar. Jo no em posicionaria en cap dels dos conjunts, sinó que hauria de crear-ne un tercer per als mers espectadors que trien la paraula més bella per a temps de crisis sanitàries —en el meu cas, lapislàtzuli—, que escriuen relats amb unes condicions preestablertes o que llegeixen i escolten música en l'alberg de la llar, però que saben agrair la tasca ingent de continuar greixant l'engranatge del país a tot l'elenc que ho fa possible.

Si hagués d'esmentar cada sector i cada subbranca dels mateixos, cauria en el perill de descuidar-me algú i em sentiria com un traïdor de la pàtria, un delator o un dissident sense cap causa aparent. Per això, donaria les gràcies en general a qui és capaç d'assegurar un perímetre laboral com si fos particular, a qui té cura de les mesures d'higiene bàsiques i a les de prevenció, ja sigui regulant el trànsit o l'entrada de la clientela, massa confiada o descuidada per inconsciència, dins d'un establiment, a qui esmerça hores de descans i se sacrifica altruistament perquè hi hagi més recuperacions que infeccions —des de la dona de fer feines fins a la metgessa o la infermera que diagnostica o controla cada pacient al seu càrrec—, a qui és responsable de l'abastiment de supermercats i negocis que no han tancat al llarg d'aquestes setmanes, a qui hi despatxa com a caixera o vigilant o encarregada, a qui ha de recollir les escombraries i també desinfecta superfícies sensibles d'ésser tocades...

A més d'un llarg etcètera per a qui queda en el tinter, com aquells que treballen des de casa i per a qui supervisa els deures de la canalla, confinada des del primer dia, i la pròpia canalla, que suporta amb paciència aquests temps extraordinaris encara que no entenguessin al començament l'abast de tot plegat, o a qui té temps, enmig dels quefers quotidians i professionals, per a proposar, llegir, esperonar per fer efectiva la millora en l'àmbit creatiu, amb paciència i proximitat, amb germanor i complicitat. I segurament aquesta llista seria molt extensa, sortosament, i també esperançadora, perquè ens demostraria que els rucs imperen dins del sistema i que no s'atura malgrat de les rates, que són rèmores en el progrés i queden tan retratades com les xifres que emplenen les seves atapeïdes butxaques de buida humanitat.

Hipocamp (#escripturaperalconfinament; 34)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-quatrè ha provocat aquest relat:

La situació durant dos mesos ha estat terrible. I només faltava un afegitó com el d'avui en haver de sortir a comprar una setmana més amb tota la parafernàlia higiènica i preventiva. Com de costum, la mascareta m'asfixia i m'atabala, entre la llista, degudament omplerta perquè no hi hagi cap descuit, i les lleixes en una ambivalència de buidor i d'excés. L'apocalíptica imatge dels carrers es contraposa amb la munió d'espècimens humans que emplena el supermercat, una mostra que la situació s'està relaxant. Ressegueixo els passadissos a la recerca del producte cobejat, tot esquivant persones en mode slalom, i la bafarada d'una exagerada quantitat de perfum em bufeteja les pituïtàries i l'hipocamp amb la mateixa contundència.

Aquesta fragància m'esborra l'entorn i em fa perdre l'equilibri en un estrany estadi que em deixa de bocaterrosa al bell mig d'una habitació massa familiar. Quan m'alço de terra, reconec el llit de matrimoni dels pares, i l'olor de resclosit provinent de l'armari on es guardaven els llençols de l'aixovar entre pastilles de naftalina i sense ni un sol ús. A cada banda, les tauletes de nit —a la dreta, la del pare; a l'esquerra, la de la mare— i el capçal dels anys setanta, a joc amb la banqueta, el balancí i la còmoda, i tot regentat pel tapís d'un Romeu i d'una Julieta ben enamorats i sense mantenir la distància social ni les mesures més bàsiques. La parella brodada també es pot veure en el centre dels agafadors, com un medalló nacrat i policrom. Les cortines mig corregudes permeten entrar un fil de claror de l'exterior i, abans de veure'm reflectit al mirall de damunt de la còmoda, veig la Verònica palplantada al llindar de la porta, només amb un conjunt d'encaix blanc. El meu amor platònic esdevingut real i tangible, finalment, després de plors i esforços.

És fàcil endevinar-li el cos, inclús sota les dues minses peces de roba. Els seus pits plens de divuit anys sobreixen de la presó del sostenidor; la silueta del seu sexe s'intueix massa, atapeït dins del límit de la calceta. La flairo en apropar-se'm i en destrio les roses i la canyella, la llimona i la regalèssia; aquest poti-poti d'olors em transporta al poble dels avis i em deixa agafat de la mà aspra del pare de la meva mare mentre retornem del tros, uns pams de terreny de secà on creixen quatre enciams, dues tomaqueres i unes pebroteres. Les aromes que m'acompanyen són novíssimes, de tan naturals i de tan intenses. La tarongina sura per l'ambient, les abelles dansen al voltant de les flors, sense pausa i amb una pacient parsimònia que m'astora i em meravella. Tornem cap a casa sense fer marrada, més aviat allargant-ne el camí i aturant-nos en una taverna per fer un most i una cervesa petita, l'excusa per presumir de net i d'avi, respectivament.

Els gots perlats per la xafogor de juliol i el glop dolcíssim, alhora astringent i refrescant, del suc de raïm negre que segueix al fons del meu paladar, són els aspectes que recordo d'aquelles visites de dos mesos que feia per terres navarreses, i l'abraçada respirada que en tot moment prodigava entre els dos ancians enyorats la desena de mesos restants. Restes de suor i de pols agrícola, partícules d'allò cuinat impregnades a la roba o a l'atmosfera de casa, brins de sabó casolà i de farigola, de romaní i de sàlvia presents en el suavitzant natural de l'àvia, inclús del cafè i de la llet de l'esmorzar. I la reminiscència làctia em tornava als dies d'incubadora i a l'escalfor artificial d'un refugi per al nadó nascut abans de l'hora establerta.

La textura gomosa del biberó enmig d'un caliu blanquíssim, que s'escolava a través dels parpres closos, en la frontera del plor i del son, del cansament per l'esforç de la naixença i de la desorientació inicial, junt amb la calidesa d'uns braços i la dolça veu xiuxiuejant, familiars, em bressaven en el vertigen desconegut i els perfums diversos d'un ram proper mai no vist, entesos a posteriori, em calmaven sense saber per quin motiu. I aquesta amalgama fragant ha restat dins del meu cervell, a prop de les abraçades camperoles dels avis i del record del primer cop que vaig tastar el cos d'una dona de forma més íntima possible al llit dels meus pares. I aterro davant de les llaunes de moresc amb els ulls plorosos, mentre algú m'esquiva de forma automàtica, com si tingués un ressort d'alarma i jo fos un afectat per una malaltia infecciosa com la nostàlgia.

Angúnia (#escripturaperalconfinament; 33)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-tresè ha provocat aquest relat:

És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Amb l'angúnia que, des de l'inici de la teva existència, t'aclapara, te'l mires. L'observes i el fites, l'albires al capdamunt del sofà amb la còrpora pudent i amb els membres encara llardosos de la darrera menja que ha endrapat sense miraments ni delicadesa. Potser és per això que aquestes ganes de vomitar et visitin cada vegada que el sents a recer, que les nàusees siguin inevitables i les basques t'ajudin a odiar-lo irremeiablement. Has deixat tota activitat en el precís moment de veure'l aparèixer en el teu entorn, com un intrús que arrabassa i no respecta la llei no escrita de les possessions territorials i dels hàbitats diversos. Qui ha xafat el terròs és qui es queda el tros. Ja ho deien els teus ancestres, i és una llei d'or que apliques en la teva quotidianitat, en el modus vivendi que et regeix a diari. Enmig d'aquesta reflexió, acluques els ulls durant uns segons per esborrar la imatge de l'ésser estrany, que saps que mai no t'acostumaràs a tenir-lo a prop.

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. El record de la mosca de fa unes hores t'evita l'acció de regurgitar, sobretot la facilitat amb què l'has caçada i les ganes que hi has posat. Ni el sastre aquell del conte escoltat en tantes ocasions i visionat en un rònec capítol de les Tres Bessones. Inclús les berrugues de la Bruixa Avorrida et feien recular, per insuportables, menys que aquest espècimen. T'hi abraonaries sense dubtar-ho ni un bri, li clavaries els teus ullals, el mossegaries amb tota la potència de les mandíbules i acabaries amb ell, esclafant-lo amb el pes del teu cos, si les circumstàncies et fossin més favorables. A més a més, després de tants dies de confinament, sembles apàtica i acostumada a la seva presència més present (valgui la redundància).

És fastigós. Fastigós i gran. D'un fàstic inenarrable i d'una mida incommensurable. I sents la dèria de caçar-lo, l'obsessiu encalçament per fulminar-lo en un tres i no res, amb aquelles suposades armes de destrucció massiva que tanta afició tenen certs dirigents polítics, com aquell grassonet d'ulls orientals, de rastret, que també et causa la mateixa sensació de repulsa i de rebuig, però se t'acumularia la feina si haguessis d'acabar amb tots els sòmines d'aquest bast món. Ara, és millor centrar-te en aquí i en ara, abans que l'aliè arrambi amb més terreny. D'unes setmanes ençà que tens la impressió que alguna cosa ha canviat, perquè hi ha una inusitada proliferació i una activitat inusual en aquestes quatre parets teves, en el teu racó preferit, i això ja et toca el voraviu.

És gran. Gran i fastigós. D'una mida incommensurable i d'un fàstic inenarrable. Però el batec familiar et distreu del teu desig homicida i misantrop, i les set lletres vermelles tot imitant l'art de la papiroflèxia es reflecteixen en els teus ulls. T'embadaleixes amb el televisor, com cada cop que s'engega, i se't passen les nàusees sobtadament. Aparques l'instint assassí i et disposes a visionar un nou episodi de Dark. Després, amb sort, un nou exemplar de dípter a punt d'embolicar i xarrupar haurà caigut en el parany de la teva teranyina de fils infal·libles, fent companyia a la mosca momificada i mig ingerida. Almenys té bon gust en qüestions televisives, aquest humà gran i fastigós.

58 (#escripturaperalconfinament; 31)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trenta-unè ha provocat aquest relat:

Després de cinquanta-vuit dies sense poder anar a treballar i només sortint el just per la compra i per passejar durant una hora les dues darreres setmanes, finalment avui canvio l'escenari de la quotidianitat. Em dutxo i m'afaito, em vesteixo i esmorzo en una esgarrapada. He de pensar en el parell de guants i en la mascareta, el mínim per poder començar bé la primera jornada postcrisi sanitària. Un cop allà, les instruccions seran més específiques. En tinc ganes des de fa setmanes. Els dies tan rutinaris i en un ambient tens i amb uns horaris força laxos ajuden a aquest desig. Tantes limitacions també minen la paciència del personal, i les dèries de cadascú al final molesten i se'n fa un gra massa.

Agafo el manyoc de claus i el deixo caure dins de la bossa de tela on hi ha el mòbil i un parell de llibres per anar llegint durant el trajecte de deu minuts a peu fins a la feina. El camí és recte i no cal prestar-li massa atenció. Se'm fa estrany encara quan em creuo amb persones emmascarades i apartant-se de forma exagerada en arribar a prop d'un altre espècimen humà. Però això també caldrà anar-ho mitigant, o polint aquesta distància social que tantes vegades hem escoltat darrerament. També em costa imaginar les platges, d'aquí a quatre dies, si hem de seguir certes mesures preventives. Serem una colla de maniàtics i fòbics, i cinquanta adjectius més per etiquetar-nos a la perfecció.

Però trec aquest emboirament momentani i em centro en la resta de la plantilla. No els podré abraçar ni petonejar-los, ni tan sols cruixir-li l'espinada al galifardeu que m'ajuda en les tasques, com a mostra que els he trobat a faltar. Sols una salutació a més d'un metre de distància i a treballar com autòmats al llarg de vuit hores amb escasses aturades. Les converses se centraran en aquest període convuls i rar, extraordinari, típic de les distòpies d'alguna novel·la de ciència-ficció que solc devorar, i refregirem anècdotes i totes les trameses d'acudits i d'ocurrències absurdes però que ens han fet dibuixar un somriure a la cara de tant en tant, entre aplaudiments a tota la gent que ens cuida i espremudes de cervell per intentar dur una dieta sana, equilibrada i hipocalòrica.

I sé que, enmig d'aquest guirigall ampli, apareixerà el sòmines de l'encarregat amb la seva típica cara de pomes agres, que aquesta no canvia ni havent passat mil pandèmies seguides, tot passant l'adreçador a tota la plantilla, com si haguéssim de recuperar les hores perdudes dels darrers dos mesos. I soc conscient que m'apropo perillosament al límit de la vorera i visualitzo la relliscada que em torçarà el turmell de mantega i acabaré estès a terra amb els lligaments esquinçats, mentre udolo de dolor i em salten quatre llàgrimes de rigor. Vindrà la telefonada a casa i les corredisses per arribar a urgències abans que la cama se'm refredi i se m'inflami, per tenir un diagnòstic de la situació. I tot plegat, mossegant-me els llavis per no deixar veure un lleu somriure de gratitud a l'inventor dels carrers i tots els seus complements.

Les ganes de reincorporar-me a la feina se m'han volatilitzat en pensar en aquell tros de quòniam. Encara no estic mentalitzat de veure'l amb les seves ínfules de treballador esplèndid però amb un caràcter d'allò més denigrant, que costa tant d'empassar. Ni després de cinquanta-vuit dies.

F. (#escripturaperalconfinament; 30)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquests mesos. El trentè ha provocat aquest relat amb un xic de retard: 

Els dos-cents euros que ha rebut de mi i que ràpidament ha entaforat dins de la bossa de mà no li permeten tenir la debilitat d'una ganyota de fàstic en veure'm la cicatriu que em travessa en diagonal el tòrax. És exagerada, sorprenent, gairebé barroca de tan recarregada de punts de sutura. Les marques del rostre encara han estat fàcils de dissimular, sobretot després del transcurs del temps. Si no hi hagués hagut diners pel mig, ara seria una habitació plena de xiscles i de penjaments, i no la'n culparia pas: és una línia rogenca que fa més angúnia que una altra cosa. Però el meu destí prové, en part, d'ella. És tot un recordatori de qui n'és el culpable, de la meva dissort i del rebuig sofert per part de la humanitat. No soc perfecte; més aviat semblo una perfecta imperfecció, una amalgama de carn sense un propòsit preestablert, com un penell que gira i gira segons com bufa el vent.

La ressegueix amb els capcirons de l'índex i del cor, com si no li causés repulsió. La superfície rugosa i irregular no és agradable al tacte. Continua cap a la zona del melic, on un gran trau el regenta: el mossec de l'anguila i de la descàrrega elèctrica ben planejada hi tenen una reminiscència prou tangible per haver substituït la petja del cordó umbilical de rigor. Però sembla que no hi para més esment que el d'una fúlgida mil·lèsima de segon; veig clarament quin és el seu objectiu en notar com la seva mà s'escola dins de la banda elàstica dels calçotets i m'engrapa el penis. En aquest no tinc cap queixa en el meu progenitor, tot i que hauria agraït un to menys fosc en la pell que l'envolta. El pèl púbic dissimula una nova marca en el recorregut que ha seguit la barjaula.

Mentre em remou el membre amb fermesa i contundència lasciva, li agafo la trena pèl-roja i l'estiro fortament cap endarrere. Aquest moviment i el xiscle emès m'exciten sense saber per quin motiu exactament. No tinc constància de cap estímul anterior, sols és un instint que deixo que aflori, com tants d'altres. Abans que em despulli del tot i que em munti per cavalcar-me de forma salvatge li allargo un bitllet més. La visió d'uns cinquanta extres eclipsarà el dantesc espectacle de les cames, aquest trencaclosques que suscitaria conjectures d'un suposat accident, sense la mínima sospita d'una desgràcia com la que em persegueix. Em deixa magrejar-li els pits generosos i plens, de dona acabada de parir o de dida, amb l'única prohibició dels petons. Però ja m'està bé: no sabria com evitar i dissimular l'alè repulsiu.

Quatre embats de malucs més enèrgics de les batzegades que fins ara s'esdevenien em causen l'ejaculació abundant i dolorosa, d'haver-se retingut des del meu despertar. I m'abandono als braços de la somnolència de la petite mort mentre ella s'esquitlla cap al lavabo per rentar-se les restes seminals que li he ofert. En tornar a l'estança i, mentre arreplega les seves peces de roba, li murmuro un nom i un cognom, que la fan aturar-se i demanar-me que repeteixi què he dit. L'astorament, però, m'indica que aquell individu —el mateix que m'ha encolomat aquesta agònica existència— li és conegut, i que inclús forma part de la seva clientela. Sense desvelar un bri del desig de veure'l mort que em mou des de fa mesos hi torno, tot remarcant-ne les síl·labes: Viktor Frankenstein.