A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-quatrè ha provocat aquest relat:
La situació durant dos
mesos ha estat terrible. I només faltava un afegitó com el d'avui
en haver de sortir a comprar una setmana més amb tota la
parafernàlia higiènica i preventiva. Com de costum, la mascareta
m'asfixia i m'atabala, entre la llista, degudament omplerta perquè
no hi hagi cap descuit, i les lleixes en una ambivalència de buidor
i d'excés. L'apocalíptica imatge dels carrers es contraposa amb la
munió d'espècimens humans que emplena el supermercat, una mostra
que la situació s'està relaxant. Ressegueixo els passadissos a la
recerca del producte cobejat, tot esquivant persones en mode slalom,
i la bafarada d'una exagerada quantitat de perfum em bufeteja les
pituïtàries i l'hipocamp amb la mateixa contundència.
Aquesta fragància
m'esborra l'entorn i em fa perdre l'equilibri en un estrany estadi
que em deixa de bocaterrosa al bell mig d'una habitació massa
familiar. Quan m'alço de terra, reconec el llit de matrimoni dels
pares, i l'olor de resclosit provinent de l'armari on es guardaven
els llençols de l'aixovar entre pastilles de naftalina i sense ni un
sol ús. A cada banda, les tauletes de nit —a la dreta, la del
pare; a l'esquerra, la de la mare— i el capçal dels anys setanta,
a joc amb la banqueta, el balancí i la còmoda, i tot regentat pel
tapís d'un Romeu i d'una Julieta ben enamorats i sense mantenir la
distància social ni les mesures més bàsiques. La parella brodada
també es pot veure en el centre dels agafadors, com un medalló
nacrat i policrom. Les cortines mig corregudes permeten entrar un fil
de claror de l'exterior i, abans de veure'm reflectit al mirall de
damunt de la còmoda, veig la Verònica palplantada al llindar de la
porta, només amb un conjunt d'encaix blanc. El meu amor platònic
esdevingut real i tangible, finalment, després de plors i esforços.
És fàcil endevinar-li
el cos, inclús sota les dues minses peces de roba. Els seus pits
plens de divuit anys sobreixen de la presó del sostenidor; la
silueta del seu sexe s'intueix massa, atapeït dins del límit de la
calceta. La flairo en apropar-se'm i en destrio les roses i la
canyella, la llimona i la regalèssia; aquest poti-poti d'olors em
transporta al poble dels avis i em deixa agafat de la mà aspra del
pare de la meva mare mentre retornem del tros, uns pams de terreny de
secà on creixen quatre enciams, dues tomaqueres i unes pebroteres.
Les aromes que m'acompanyen són novíssimes, de tan naturals i de
tan intenses. La tarongina sura per l'ambient, les abelles dansen al
voltant de les flors, sense pausa i amb una pacient parsimònia que
m'astora i em meravella. Tornem cap a casa sense fer marrada, més
aviat allargant-ne el camí i aturant-nos en una taverna per fer un
most i una cervesa petita, l'excusa per presumir de net i d'avi,
respectivament.
Els gots perlats per la
xafogor de juliol i el glop dolcíssim, alhora astringent i
refrescant, del suc de raïm negre que segueix al fons del meu
paladar, són els aspectes que recordo d'aquelles visites de dos
mesos que feia per terres navarreses, i l'abraçada respirada que en
tot moment prodigava entre els dos ancians enyorats la desena de
mesos restants. Restes de suor i de pols agrícola, partícules
d'allò cuinat impregnades a la roba o a l'atmosfera de casa, brins
de sabó casolà i de farigola, de romaní i de sàlvia presents en
el suavitzant natural de l'àvia, inclús del cafè i de la llet de
l'esmorzar. I la reminiscència làctia em tornava als dies
d'incubadora i a l'escalfor artificial d'un refugi per al nadó
nascut abans de l'hora establerta.
La textura gomosa del
biberó enmig d'un caliu blanquíssim, que s'escolava a través dels
parpres closos, en la frontera del plor i del son, del cansament per
l'esforç de la naixença i de la desorientació inicial, junt amb la
calidesa d'uns braços i la dolça veu xiuxiuejant, familiars, em
bressaven en el vertigen desconegut i els perfums diversos d'un ram
proper mai no vist, entesos a posteriori, em calmaven sense saber per
quin motiu. I aquesta amalgama fragant ha restat dins del meu
cervell, a prop de les abraçades camperoles dels avis i del record
del primer cop que vaig tastar el cos d'una dona de forma més íntima
possible al llit dels meus pares. I aterro davant de les llaunes de
moresc amb els ulls plorosos, mentre algú m'esquiva de forma
automàtica, com si tingués un ressort d'alarma i jo fos un afectat
per una malaltia infecciosa com la nostàlgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada