A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trentè ha provocat aquest relat amb un xic de retard:
Els dos-cents euros que
ha rebut de mi i que ràpidament ha entaforat dins de la bossa de mà
no li permeten tenir la debilitat d'una ganyota de fàstic en veure'm
la cicatriu que em travessa en diagonal el tòrax. És exagerada,
sorprenent, gairebé barroca de tan recarregada de punts de sutura.
Les marques del rostre encara han estat fàcils de dissimular,
sobretot després del transcurs del temps. Si no hi hagués hagut
diners pel mig, ara seria una habitació plena de xiscles i de
penjaments, i no la'n culparia pas: és una línia rogenca que fa més
angúnia que una altra cosa. Però el meu destí prové, en part,
d'ella. És tot un recordatori de qui n'és el culpable, de la meva
dissort i del rebuig sofert per part de la humanitat. No soc
perfecte; més aviat semblo una perfecta imperfecció, una amalgama
de carn sense un propòsit preestablert, com un penell que gira i
gira segons com bufa el vent.
La ressegueix amb els
capcirons de l'índex i del cor, com si no li causés repulsió. La
superfície rugosa i irregular no és agradable al tacte. Continua
cap a la zona del melic, on un gran trau el regenta: el mossec de
l'anguila i de la descàrrega elèctrica ben planejada hi tenen una
reminiscència prou tangible per haver substituït la petja del cordó
umbilical de rigor. Però sembla que no hi para més esment que el
d'una fúlgida mil·lèsima de segon; veig clarament quin és el seu
objectiu en notar com la seva mà s'escola dins de la banda elàstica
dels calçotets i m'engrapa el penis. En aquest no tinc cap queixa en
el meu progenitor, tot i que hauria agraït un to menys fosc en la
pell que l'envolta. El pèl púbic dissimula una nova marca en el
recorregut que ha seguit la barjaula.
Mentre em remou el membre
amb fermesa i contundència lasciva, li agafo la trena pèl-roja i
l'estiro fortament cap endarrere. Aquest moviment i el xiscle emès
m'exciten sense saber per quin motiu exactament. No tinc constància
de cap estímul anterior, sols és un instint que deixo que aflori,
com tants d'altres. Abans que em despulli del tot i que em munti per
cavalcar-me de forma salvatge li allargo un bitllet més. La visió
d'uns cinquanta extres eclipsarà el dantesc espectacle de les cames,
aquest trencaclosques que suscitaria conjectures d'un suposat
accident, sense la mínima sospita d'una desgràcia com la que em
persegueix. Em deixa magrejar-li els pits generosos i plens, de dona
acabada de parir o de dida, amb l'única prohibició dels petons.
Però ja m'està bé: no sabria com evitar i dissimular l'alè
repulsiu.
Quatre embats de malucs
més enèrgics de les batzegades que fins ara s'esdevenien em causen
l'ejaculació abundant i dolorosa, d'haver-se retingut des del meu
despertar. I m'abandono als braços de la somnolència de la petite
mort mentre ella s'esquitlla cap al lavabo per rentar-se les restes
seminals que li he ofert. En tornar a l'estança i, mentre arreplega
les seves peces de roba, li murmuro un nom i un cognom, que la fan
aturar-se i demanar-me que repeteixi què he dit. L'astorament, però,
m'indica que aquell individu —el mateix que m'ha encolomat aquesta
agònica existència— li és conegut, i que inclús forma part de
la seva clientela. Sense desvelar un bri del desig de veure'l mort
que em mou des de fa mesos hi torno, tot remarcant-ne les síl·labes:
Viktor Frankenstein.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada