Pressa (#escripturaperalconfinament; 10)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El desè ha provocat aquest relat:


Em llevo d'un sobresalt. M'he adormit. El sol que entra per la finestra em fereix els ulls en aixecar la persiana. Gairebé són les onze del matí. Dono una volta per l'habitació tot rumiant una excusa pel retard. He de prendre una dutxa ràpida i, quan em passo la mà per la cara, m'adono que, també, hauré d'afaitar-me. La manca d'higiene o un aspecte descuidat poden ser motiu de comiat. Una ensabonada sota el doll d'aigua calenta, inclòs el rostre (així s'estova el pèl de la barba), mentre m'esbandeixo la bromera efímera. Aquesta mínima remullada, junt amb l'afaitat, ja farà el supòsit d'anar polit i endreçat. Després d'assecar-me a corre-cuita, tot deixant una pàtina humida damunt de la pell, regiro l'armari i arreplego uns mitjons, un bòxer, i l'uniforme totalment negre, com el meu futur, si no escullo una raó prou versemblant perquè una falta greu no taqui el meu expedient, fins ara impol·lut.

Esquivo els envans de camí cap a la cuina. Engego la cafetera i, en el temps que s'escalfa l'aparell i es prepara un cafè, em pentino els quatre cabells malgirbats en una cabellera que reclama una tallada. M'escaldo el paladar en engolir el cafè d'un sol glop i, enmig d'una ganyota de dolor, engrapo les claus de casa i del cotxe. Comprovo un cop més l'hora en el rellotge de polsera —passa un quart de les onze— i faig memòria d'on és el vehicle. M'estranya la poca activitat del veïnat. A aquesta hora seria una olla de grills en plena algidesa. Des dels balcons, la gent m'esguarda i fa cara de pomes agres. La brisa fa voleiar quatre pancartes en què es perfila un arc de Sant Martí. “Tot anirà bé”, resen totes elles. I aquí s'acaben la recerca del cotxe i les presses i em palplanto al bell mig del carrer, mentre escolto la veu de la meva mare dins del meu cervell. “Sempre baixes de la figuera”, com tantes vegades m'havia dit al llarg de la meva infantesa i adolescència. I amb aquest ressò giro cua i torno a casa. Encara dura el confinament per combatre la pandèmia que ens assola des de fa un mes llarg, i la meva feina no és essencial.

Articulacions (#escripturaperalconfinament; 9)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El novè, abans del cap de setmana de recés, ha provocat aquest relat:

D'haver sabut que aquest havia de ser el darrer sopar amb ella fora de casa, l'elecció del restaurant hauria estat més selecta. Però el punt romàntic —per haver estat el lloc de la nostra primera cita com a parella—, el grau de coneixement —ens sabíem fil per randa la carta que oferien—, la proximitat —a cinc minuts escassos del domicili comú— i la rendibilitat —l'estil de bufet lliure que, per a la gana superlativa que acostumàvem a tenir, superava amb escreix qualsevol d'aquells gastrobars de plats enormes i racions ínfimes que proliferen pertot arreu, sobretot en els nuclis urbans més concorreguts— acabaria per decantar la balança cap al restaurant japonès.

La beguda, en ocupar la taula indicada per un dels cambrers, havia d'escollir-se després de deixar-nos les cartes i abans d'aterrar les natges a la cadira. Així, mentre començàvem a treure'ns els abrics i a donar una ullada al nostre voltant per si detectàvem alguna cara coneguda, o un personatge peculiar —la primera opció sempre ens molesta força, perquè cal seguir uns mínims d'educació i una breu encaixada de mans i unes frases de cordialitat recíproca; l'altra, normalment fa néixer una complicitat i l'ambient esdevé més amè. Sobretot si hi ha alguna discòrdia recent, tan habituals darrerament—, la cervesa nacional per a ella i la japonesa per a mi ja començaven a escalfar-se davant nostre. El noi, que encara s'havia de desempallegar dels quatre pèls de la barba amb goma d'esborrar, restava palplantat com un estaquirot a la meva dreta. Esperava el reguitzell de plats que volíem. Els números ens els sabíem i vam bombardejar-lo en un tres i no res.

De la mateixa forma va ser l'ofensiva desplegada pel personal de la cuina. Els plats d'edamame amb un toc de sal excessiu però deliciós fumejaven tot seguit, com si una mà invisible els hi hagués deixats i no n'haguéssim parat esment. Les tavelles peludes guardaven dins seu les llavors verdes de la soja i calia devorar-les a corre-cuita. El vapor que desprenien a causa de la temperatura amb què eren servides esdevenia gèlida textura en un aclucar d'ulls. A més a més, les amanides de wakame, cogombre i un adob que mai no sabíem precisar ni endevinar, eren a punt d'aterrar. Si no ho havien fet ja mentre ho rumiàvem. Aquestes eren l'anunci de tot el tropell que, en uns segons, desfilaria sota els nostres nassos. Gyoza a dojo, Shao mai de carn —tant al vapor com a la planxa—, tempura de vegetals i de llagostins, un bol de ramen ben calent i picant —per a mi—, udon de pollastre i gambes —per a ella—, i el reguitzell de peces de sushi (que no cal inventariar per no avorrir més el personal) com a colofó del dinar.

Aquell anar i venir de gent i de vaixella, afegint la dificultat d'agafar destrament i en perfecte equilibri tot el menjar amb els bastons de bambú, enmig de la celeritat que demanava el ritme restaurador, estressava la nostra conversa, la dispersava i ens distrèiem més de l'habitual. L'encaramel·lament inicial, aquells petons furtius i aquelles carícies tendres i còmplices, havia evolucionat cap a un tantmefotisme estoic, de veure-les venir amb el mínim entusiasme. Les postres semblaven donar una certa treva però era una falsa calma. El cafè, portat massa aviat, es refredava, mentre s'escalfava el nostre ànim. De forma pejorativa, però. Una mirada cap a un espècimen del sexe contrari, o la prioritat del mòbil per damunt de la persona, o aquell petó de bona nit gairebé fugaç i en vol rasant per aterrar lleument a la galta. Tots els draps bruts començaren a aflorar, com una torrentada. Cada nova frase afegia bel·ligerància a la conversa, que esdevenia discussió. Sense entendre com ni per què, havíem pagat el compte a mitges i marxàvem del local.

Gesticulàvem i conferíem un to més alt a les nostres intervencions. Dins del cotxe, com per art d'encanteri en engegar-se la ràdio, vàrem callar. El motiu és difícil de concretar el motiu, perquè no n'hi havia cap. Tan sols volíem arribar a casa. A la nit, tard o d'hora, hauríem enterrat la destral de guerra, i ens hauríem allitat entrellaçats per les cames i les mans. Però l'anunci del confinament no ajudava a l'armistici. Ja són dues setmanes que dura aquesta clausura. El sofà hauria estat una bona alternativa, si el caràcter revés d'ella no hagués assolit cotes tan elevades. Però ni la incomoditat de la butaca no va semblar-li prou càstig per la gosadia de tirar-li la cavalleria sobre en públic. Ara, només em manté encuriosit el menú de cada àpat o la possibilitat que la quarantena arribi a la seva fi. Per això, se m'exciten les papil·les en escoltar les seves passes, mentre s'aproxima fins al dipòsit de l'aigua, on em va entaforar al dia següent del sidral. Em salva que haguéssim decidit buidar-lo un any enrere. Però la humitat ja ha començat a afectar-me les articulacions.

Palimpsest (#escripturaperalconfinament; 8)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vuitè ha provocat aquest relat:

Per enèsima vegada, poso ordre a casa. No hi ha massa més a fer, després d'un ERTO a la força, en què el paisatge és tan variat com el menú d'un coala o d'un panda. Trec i doblego de nou les peces de roba de l'armari, en canvio la disposició, les combino mitjançant degradació cromàtica. Tot per no desesperar-me més del compte. Al darrer calaix, després dels calçotets i dels mitjons, dels xandalls i dels vestits de bany, que és el dels mals endreços, hi ha la roba que havia utilitzat temps enrere per pintar l'apartament. Les taques pertot arreu, com una galàxia policroma, em duen a cada estança. El turquesa per a l'habitació de les nenes, el marró xocolata alternat amb el gris boira per a la de matrimoni, el blanc per a tots els sostres, el verd vintage per al despatx, el canyella per als passadissos... La gorra em rescata de l'abstracció. Negra, malgrat la mateixa disposició galàctica de la resta de peces, la recordo amb una certa melangia. L'oloro i les pituïtàries s'emplenen de l'aroma familiar del pare. Ell me l'havia oferta per a les tasques de pintor amateur; era vella i ell ja no la feia servir mai. Tot i les bugades sofertes, la seva olor l'ha impregnada tant que, a dia d'avui, encara s'hi troba un cert rastre.

Aquesta flaire m'ancora a la memòria, que em transporta a través del temps. A dies que he emmagatzemat dins del magí. Entre un caràcter massa ferreny i una rigidesa impermeable, el meu pare tenia una presència que imposava. Calia respondre tot fent servir certes fórmules i consignes, mai amb monosíl·labs o conjuncions soltes; encara menys —pecat mortal!— amb verbs deixats a mans d'una pregunta retòrica. La rigidesa dels àpats també era una llei inqüestionable. La preparació s'havia de començar amb prou marge perquè, a les vuit clavades, la taula i el sopar estiguessin parada i preparat, respectivament. Al seu favor diré que ell era el responsable del menú nocturn, i sols demanava una puntualitat britànica. Com l'afició al te que, avui en dia, encara conservo. Un te amb excés de llimona i de temps d'infusió i escadusser de sucre. Aquests elements li conferien un regust àcid i amarg que segueixo mantenint a les papil·les. Per molt que me'l prepari més a les meves preferències, un xic més eclèctiques i canviants (mel quasi sempre; un núvol de beguda de soia de tant en tant; un toc de llimona per a l'Earl Grey).

Acaricio la visera i hi tamborinejo. Com també ell feia, sobretot quan un pensament en referència a una actriu o a un director no li venia. Les dades cinematogràfiques, que sempre m'havien meravellat, eren infinites. Sobretot si eren pel·lícules de la seva època, o de quan col·laborava en un programa radiofònic de l'emissora comarcal. Era un magazín al voltant del setè art i, cada setmana, la pregunta que s'hi formulava premiava la persona més ràpida en telefonar al programa i respondre correctament. El premi era un parell d'entrades per a una tarda de diumenge, de sessió doble —aquelles coses que succeïen el segle passat, en l'absència, per inexistència, del mòbil i d'internet—. La feina d'empleat de banca (l'etiqueta de banquer sempre l'emprenyava força, perquè ni era real ni tenia un poder adquisitiu d'aquests peixos grossos, amb fam de tauró) li agrejava l'humor i suportava ben poc la ironia i el sarcasme que ja començava a germinar en el meu interior. Seria lleig dir que, gràcies a aquests tons i per culpa també d'ells, he sembrat tempestes i enemistats. Però és la veritat. També penso que aquesta és la primera herència rebuda per ell.

El gust per les pel·lícules el conservo. Inclús no em molesta que siguin en blanc i negre o subtitulades, o totes dues coses alhora. Com ell. Llegeixo TAG HEUER al frontal de la gorra. La marca alemanya i el llibre de la Gramática Sucinta del Alemán de l'Editorial Sopena arriben de la mà. L'exemplar era a casa dels pares, a les lleixes de la llibreria en fusta de roure del menjador, sempre atapeïdes amb les noves adquisicions que, mensualment, arribaven degut a la subscripció al Grup de Llibre per part del pare. M'agradava cercar paraules al diccionari, elements químics a l'Enciclopèdia. Els llibres cridaven llibres i creaven lectors. Aquesta dèria bibliòtafa i bibliòfila d'ara va engendrar-se en aquella llar, en què l'esperit maternopaternal dels pols oposats amalgamava tots elements que hi albergava. 

L'alerta d'un nou missatge de whatsapp em retorna a l'apartament i a l'habitació de matrimoni, davant per davant de l'armari obert de bat a bat i amb la gorra entre les mans. Em decideixo a pintar en breu. Sé on són les brotxes i els pinzells, el corró i els gibrells, el paper de vidre i la massilla. Serà fàcil trobar pintura blanca i així esborrar qualssevol resquícies del passat, eliminar la gamma de colors que emplena aquest habitatge que alimenta els fantasmes. El palimpsest ha d'esdevenir-se. Des del divorci, que mosseguen amb totes les seves forces. Abans, però, necessito telefonar als pares i dir-los que els enyoro i que m'agradaria estrènyer-los llargament i ben fort. El confinament, junt amb les troballes inesperades, augmenta els vincles; d'això no me'n queda cap dubte.

Rastres (#escripturaperalconfinament; 7)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setè ha provocat aquest relat:

Volo.

Volo.

Volo. I m'escolo per un finestral obert. Sento la calidesa de la llar. L'estridència del televisor em desorienta. Esquivo la canalla. Juguen a mastegots. Són germans, sens dubte. Flairo menges diverses. Travesso el llarg passadís. Ferums d'immundícia, de pixum. El lavabo és a prop. Em venç l'aroma alimentària. M'hi dirigeixo. És la cuina. Com passa amb la resta d'espècimens humans. Hi trobaré delícies. Aterro damunt del marbre. Cristalls de sucre. Els arreplego amb la trompa. Alhora buido els budells. Si no, és impossible ingerir res. Un corrent d'aire m'espanta. M'enlairo. Els meus ulls composts en detecten la font. La dona duu un davantal i un drap. Arrufa el nas. Li molesta la meva presència. Com de costum entre humans. La sobrevolo, la finto. En mil·lisegons. Clavo les sis potes al sostre. M'empolaino el cap amb el parell davanter. Les dues de darrere treuen llustre a les ales. Aprofito el recés. L'observo mentre feineja. Els vapors surten de dins del forn. M'exciten la gana. Detecto un rastre de sang. Suculent. So de trencadissa de vidres. M'enlairo discretament i veloç. M'hi ajuda l'escridassada maternofilial. El festí comença en la fusta de tallar. La baieta no l'ha eliminat prou bé. La saliva desfà fluids. Per deglutir-los millor. Per digerir-los després. Defeco al mateix temps. Com sempre. El tub digestiu és minúscul. Com jo. Inversament proporcional a la fam que arrossego. I que mai no minva. Crits al menjador. L'esbroncada continua. Les passes que s'aproximen em desquadren, però. Tanmateix, llepo cada mil·límetre de la superfície lígnia. Engoleixo sense pausa. L'embranzida talla l'aire. Pressento l'amenaça. Desplego les ales. M'enlairo per no acabar esclaf

Et sembla? (#escripturaperalconfinament; 6)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El sisè ha provocat aquest relat:

—Bones, m'ajudes?

—És clar, dona. Coi, quin carretó més atapeït, no?

—No et pensis... I el que m'ha costat tot plegat, ni t'ho imagines. La verdura i la fruita, prohibitives. I les lleixes gairebé buides. No hi havia res de res.

—No es nota pas, si sobreïx aquesta andròmina!

—Exagerat...

—No opino el mateix. De ben segur que hi trobaré productes prescindibles, com quasi sempre que vas tu a la compra. Veus? Deu paquets de crispetes per a microones!

—Per al sofà, mentre gaudim de Netflix i de Movistar Plus. A més a més, hi ha gent pitjor, que arramba amb el paper higiènic com si s'hi passés la vida, al lavabo, i no mengés.

—Nosaltres no som l'altra gent. I em referia a aquesta llar, no pas a la resta, per molt que sigui la majoria.

—Escolta, no cal que diguis res d'això, que ja costa prou sortir al carrer com si fos un delinqüent per refer aquest coi de frigorífic. Com que endrapes a tothora i, a sobre, et passes mitja nit llegint i llegint i et lleves a quarts de quinze...

—Mira qui parla, la qui actua com una gallina que, abans que es pongui el sol, ja acluca els ulls, i després no li toquis ni un pèl per si es desvetlla. La mala llet serà suprema i li durarà tot el dia.

—Ara reclames favors sexuals? Ha calgut una pandèmia per notar la meva presència? De veres?

—Doncs...

—Ah no, que aquest virus dels nassos ha vingut posteriorment de tot aquest reguitzell de llibres que tens amuntegats pertot arreu. Excepte al bany, per sort. Però dona-li temps a aquest sòmines, que entre el desodorant i l'escuma d'afaitar és capaç d'entaforar-hi un Tolstoi o la poesia completa de Neruda.

—Ja tenen el seu lloc. A la sala polivalent i al despatx, respectivament.

—“A la sala polivalent i al despatx, respectivament.” Que n'ets de fi, quan vols. Almenys es nota que et llegeixes algun llibre que altre...

—No com tu, oi? Que només et llegeixes el prospecte d'aquelles cremotes que entorpeixen tothom quan cal raspallar-se les dents o rentar-se les mans i la cara. I com que ara cal fer-ho mil vegades al dia...

—Sort hem tingut del virus, o aquestes grapes teves seguirien llardoses com sempre, que fot angúnia només de veure-les.

—També l'hi deu passa a en Raül, oi que sí?

—Eh, en... Raül?

—Sí, dona, no et facis la desmenjada ara. O com se deia aquell Dom Joan que t'enviava missatgets pujadets de to o alguna selfie de parts un xic púdiques? Per no esmentar els correus electrònics. En Biel, l'Isaías, en Gaby... Tots ells tan acaramel·lats i tots ben depilats i carn de gimnàs.

—Qui t'has pensat que ets per xafardejar en les meves coses?

—Jo no pas. Només una sessió no tancada o una conversa de whatsapp sense esborrar. Si eres tu mateixa que em deixaves les proves ben a l'abast! I aquest anell indica què soc per a tu. Te'n recordes, d'ell?

—I ara em vindràs amb culpes? Tu, expert del món cibernètic i virtual, que et passaves hores i hores en xats gastant a dojo amb quatre meuques que t'escalfaven i prou? Sort tens que siguis bufó i sàpigues cuinar més que jo; però si eres un mort de gana quan ens vàrem conèixer. No calia ser una vident per endevinar-ho; aquell petaner que passejaves, els mocadors de paper que feies servir per arreplegar les tifes d'aquell gos pollós...

—Així parles d'en Bongo? I les carantoines que l'hi feies?

—Per dissimular, perquè no el suportava gens. O encara estàs convençut que es va morir de vell?

—Com dius?

—El que has escoltat. O t'he de donar més detalls de com preparar un tiberi deliciós que segui la vida a un animaló tan esquifit?

—Ets una bèstia, Sònia!

—Ofès, carinyet?

—Saps què et dic? Pots confitar-te les crispetes fins que et caiguin els ulls a la catifa gràcies a tantes sèries i pel·lícules. I quan ens desconfinin, ja pots anar guillant a ca ta mare.

—Roger...

—...O alternar amb les cases d'en Raül, d'en Biel, de l'Isaías o d'en Gaby. O potser s'animaran a muntar una comuna. Tots cinc (o els que hagin estat) allà compartint fluids i temporades, del llit al sofà, i tiro perquè em toca. Et sembla?

Hipòcra(i)tes (#escripturaperalconfinament; 5)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El cinquè ha provocat aquest relat:

Imaginarem un virus capaç de transmetre's a una velocitat increïble i a infectar diversos individus en qüestió de segons. Imaginarem també que, arran d'aquest agent infecciós submicroscòpic, l'activitat humana s'alenteix i s'exigeix un confinament massiu per tal de mitigar-ne el contagi. Caldrà tenir presents l'activitat mèdica a partir d'aquesta crisi i les retallades que, al llarg de les legislatures, s'han anat efectuant; junt amb la privatització d'aquests serveis —l'aflorament de les mútues n'és una conseqüència gairebé directa—, ja tindrem l'escenari de l'acció que volem narrar. Com que som un país en què el contacte físic va de bracet amb el d'Itàlia, serà fàcil que l'augment de casos es multipliqui i creixi com l'escuma. A més a més, com que som sòmines i cafres de mena, ens hauran de prohibir, mitjançant multes i sancions (fins i tot, alguna que altra detenció), tota activitat innecessària, com el pàdel o la caça d'elefants o el blanqueig de capital en ciutats helvètiques.

Imaginarem ara una comtessa —per a qui li costi imaginar-ho, es tracta d'un espècimen d'aquells que ostenten un títol nobiliari que els va gran, per molt que l'adjectiu formi part d'aquesta suposada noblesa—, amb trets facials d'allò més normals, i gairebé fregant la xavacaneria, sobretot després d'un escó i d'una presidència. També haurem de fer un esforç imaginatiu per visualitzar un tal Fernando, que actuarà de cònjuge de l'anterior i gràcies al qual la primera va ser nomenada noble del país. També haurem de tenir en compte la memòria perquè, des de la maleïda hemeroteca, aflorin diferents opinions d'aquesta política xarona i força ordinària, tot elogiant la professionalitat del sistema sanitari de pagament. Com que el virus creat per la imaginació en la primera frase no entendrà d'estatus, ni de diners ni de propietats, serà fàcil pensar que aquests dos intocables del gènere humà podran caure en mans seves i hauran de ser ingressats en un hospital de la Sanitat Pública, perquè seran tan garrepes que no voldran gratar-se les butxaques i invertir aquesta despesa en ser tractats en una clínica privada. I no haurem menester d'esforçar-nos massa per imaginar uns sanitaris prou eficients per deixar de banda la llengua viperina de l'escòria i la medecina que es mereixeria i complir amb el seu deure, promès en el Jurament Hipocràtic, que és salvar el màxim de vides.

VIGILÀNCIA (Severe Area)[Dia Mundial de la Poesia i confinament]

Vigilància. Com si el món es dividís en superfícies
Que cal mantenir sota les pupil·les d'un gegant
Insomne i amb peus de fang per recórrer les planícies
De mil deserts en un sol instant.

I som hereus de l'arbre eixorc, ara sense primícies,
En l'arrelament perpetu d'uns temps que no canviaran,
I errarem nord enllà fins que trobem el país de les nícies
Solucions que sols serveixen per al lament.

Vigilància. Com si l'esguard que ens haurà de fendre
Demà fins al moll dels ossos es preparés per entendre
El galimaties de cent escriptures, mentre el salvatge vent
Se n'enduu els mots un cop pronunciats.                           

                                                                    I som la cendra
De mil fogueres que haurem de protegir i tornar a encendre
Quan s'apaguin, en la debilitat d'un déu fútil de tan absent.

[poema inspirat en: Severe Area, d'Apocalyptica]

Estampes (#escripturaperalconfinament; 4)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quart ha provocat aquest relat:

Apujo la persiana i la claror del matí m'ofèn els ulls, encara acostumats a la penombra. Comença un nou dia i cal posar-se les piles i esmorzar i endreçar la casa. A l'edifici del davant, també s'hi apugen les persianes. M'encauo darrere de les cortines i observo una estona la dona gran que surt al seu balcó i inspecciona cada test que hi té duu una bata de color violeta mig descolorit, apagat, i unes plantofes amb un blau elèctric llampant i hòrrid. No li arriba la pensió per comprar-se una de nova, més conjuntada amb les sabatilles? O no té família perquè li'n regali una altra? O és una moda, absurda com qualsevol altra, que dissenya peces de roba que semblen envellides? Imagino que sota hi deu portar un pijama. Podria assegurar que és un model típic del mercat o d'un fora estoc en què, per molt que remenis, mai no hi trobes un que destaqui; més aviat són estampats vulgars, teles d'incerta qualitat que, a la mínima, fan boletes o s'estripen. Mentre barrino i bado, ella té totes les plantes esporgades i regades, amb moviments precisos i experts.

Baixo a la cuina i escalfo una tassa de beguda de soia mentre trec el cafè soluble, el sucre morè i una cullereta. Me'l prendré al menjador, mentre fullejo una revista cultural. En apujar la persiana del finestral que dona a la terrassa exterior, el degoteig del balcó trenca la calma que regna a aquestes hores en el carrer. Just damunt seu, les cortines verd festuc del veí (o de la veïna) contrasten en la façana d'obra vista i n'acoloreixen les seves zones grises. Aquestes vistes mai no canvien, com si qui hi visqués allà dins no tingués massa cura de casa seva ni de la seva higiene personal. L'àloe que s'hi veu entre la barana tampoc no té un aspecte saludable. En fixar-me una mica més —per si està sec del tot o té una coloració pròpia d'aquesta estació—, una cortina es descorre i sorgeix un parell d'ulls que intenten devorar allò que apareix fora. Penso que m'ha vist perquè aquesta llambregada no dura més que tres segons. Tampoc aquesta vegada soc capaç de discernir el seu sexe. Entro de nou i enllesteixo el cafè, ja tebi, en dos glops.

Els quefers domèstics em distreuen durant una bona estona; entre pols i detergent, lleixiu i canvi de llençols, m'empesco un menú fàcil de preparar i que no aporti massa calories. Cal vigilar aquests quilets de més que s'agafen i s'acomoden entre els malucs i la panxa. El sol de migdia convida a dinar a la terrassa, i així ho faig: amb un llibre obert i una amanida complerta gaudeixo de l'aire lliure. I les instruccions de fitness que venen des de la finestra de la veïna divorciada em distreuen. S'està posant en forma? Deu ser que té alguna conquesta entre cella i cella? O és que ja li pesa el cul i no pot ni pujar per les escales de casa seva? Sempre acabava respirant fatigosament quan decidíem anar a caminar una mitja horeta justa, però d'ençà del seu divorci que no es fa amb segons qui de cara a la galeria i jo soc una mala influència, sobretot per a les enraonies. Realment, em rellisca quina opinió pugui tenir de mi. El que és evident és que el sol de finals d'hivern dura ben poc. S'hi estava bé fins fa una estona, que s'ha aixecat una brisa molesta.

Desparo la taula del dinar frugal i frego els quatre estris fets servir, i em preparo un te Earl Grey amb un xic de mel. Encara que sigui poc recomanable, intento llegir unes línies d'aquesta novel·la interminable recolzada a la vitroceràmica, però un miol intens i els esbufecs del veí del darrere em destorben. La primera impressió és la sexual, que no tinc una ment massa puritana i és el que acabaria amb més d'una rucada. Però les restes de sang de les mans i que la seva finestra també sigui la de la cuina m'esborra aquest pensament del cap. Prepara el dinar; de ben segur que un d'aquells arrossos per llepar-s'hi els dits —amb set gats rondant-te tot el dia deu ser complicat, tot i que darrerament sembla que s'hagin calmat força—. Hi té la mà trencada, ell que és valencià i caçador i jubilat. Alguna vegada me n'ha portat, una ració un pèl exigua, tot s'ha de dir. Però millor que no n'abusi. Els set gats que conviuen amb ell es noten en la reacció al·lèrgica que em causa la seva amabilitat altruista. Un arrosset seria deliciós —inclús després del tiberi de quatre fulles d'enciam i una pastanaga minúscula i tres grans de moresc amenitzats per una llauna de tonyina, per donar-li un toc alegre—. Conill i garrofons i pebrotet i el regust del safrà, junt amb el socarrat... Igual que el de fa una setmana, potser? Aquell dia, però, vaig haver de prendre'm doble ració d'antihistamínics. Com si s'hagués escolat un dels seus felins dins de casa. Però serà millor que deixi aquestes xafarderies: caldrà enllestir les tasques abans que s'acabi el dia, que s'escapa acceleradament.

L'harmònica (#escripturaperalconfinament; 3-b)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:

La dona de mitjana edat travessarà l'avinguda, amb pas apressat, en direcció a un conjunt d'edificis plurifamiliars. A causa d'aquest ritme accelerat, i sense adonar-se'n, la bossa de ràfia negra se li escorrerà del braç i caurà, de forma gairebé silenciosa, al bell mig del carrer. Gràcies a un vídeo que correrà en uns minuts per twitter, sabrem el seu contingut: un pot de cola blanca (d'un litre aproximadament), una minúscula atzavara i una harmònica. A partir del moment d'aquesta pèrdua, la imatge gairebé s'aturarà, com si el món marxés al ralentí. Ens fixarem en ella. Podrem calcular-ne l'edat que, d'indagar en la bossa de mà i arribar fins a la cartera, hi trobaríem la documentació i, per tant, la data exacta del seu naixement. 14 d'abril del 1970. Durà un vestit de seda rosa, unes sabates de tonalitats similars, i unes arracades conjuntades amb un penjoll i una polsera. La permanent de fa pocs dies i el maquillatge gens cridaner arrodoniran el seu aspecte. Llavors ja podrem recuperar la velocitat normal de la vida.

La dona de mitjana edat s'aturarà davant d'un majestuós portal típic de l'Eixample barceloní. Traurà un manyoc de claus de la butxaca dreta de l'abric i n'escollirà una gairebé sense fixar-s'hi. Aquest moviment mecànic ens donarà pistes que és una rutina que sol fer sovint. Abans que es tanqui el portal podrem escolar-nos-hi i seguir-la fins al tercer replà mentre ella triarà una nova clau per obrir la porta d'entrada de l'apartament. Enmig de la dubitació per haver-se copsat de l'absència de la bossa negra, aprofitarem per encauar-nos en l'habitatge, on hi haurà una àvia i una nena. Les edats, que no tindran importància, rondaran els 73 i els 11 anys, respectivament. Les dues juguen al parxís, amb el televisor encès com a música de fons.

Pensativa encara, la dona de mitjana edat tancarà la porta i les saludarà amb efusió. Després de la jornada laboral, agrairà una mostra d'estima i un amanyac dolç i tendre. El diàleg posterior quedarà en incògnita, per respectar la intimitat d'aquesta trinca, però direm que el contingut principal del mateix serà la disculpa de la dona de mitjana edat per haver tingut un descuit en portar-los uns presents. En part, no li sabria greu haver perdut la bossa de ràfia negra. La cola blanca es podrà comprar de nou, i així la petita continuarà amb les seves manualitats, que tant li agraden; l'atzavara també, i així la senyora Josepeta tindrà una alegria en el dia del seu sant. Però l'harmònica serà el regal més difícil de restituir. Perquè havia pertangut al marit de la senyora Josepeta, que era alhora l'avi de la nena i el pare de la dona de mitjana edat. Marxarem subreptíciament i sense estridències, tot esperant que la persona que ha gravat el vídeo i l'ha penjat al seu compte de twitter tingui el bon cor d'investigar qui és aquesta enigmàtica dona de mitjana edat.

Fragmentària (#escripturaperalconfinament; 3-a)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:

Escolto la veu interior que em parla i, amb quatre traços malgirbats, conjumino un retrat robot de la idea que m'ha inoculat dins del cap. En dibuixo els ulls, els llavis, i la resta de trets físics que el distingiran d'altres individus. L'imagino tot passejant pel carrer, creuant-se amb la gent i saludant-los, interactuant amb cada persona que vulgui dirigir-li la paraula. Li basteixo una identitat i una família, de pocs membres però amb l'opció d'augmentar-la a mitjà termini. També penso en les referències laborals —poques però fermament estables—, un currículum prou brillant per esborrar les traces d'un origen humil, gairebé immund.

Recordo les instruccions, en un tornaveu insistent que ressona a cada moment. M'he d'afanyar i aprofitar l'avinentesa. Entre tutorials d'anatomia i algunes nocions de costura ja apreses en observar durant tardes sempiternes la mare, que era cosidora en les hores mortes, trampejaré l'assumpte. El feix de bitllets m'ajudarà a aconseguir les parts triades; tot té un preu, sobretot en època de necessitats. Dos-cents anys després, Prometeu podrà ser novament desencadenat. Ara només cal saber on s'emmagatzemen els centenars de cadàvers que s'han generat arran d'aquesta pandèmia.

Òdena (#escripturaperalconfinament; 2)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El segon ha provocat aquest relat:

Escoltes el discurs del president i, en cada nova frase, notes que una angoixa creixent t'embarga. El sòmines ha decretat l'estat d'alarma per un ínfim virus amb menys mortaldat que el de la grip, per exemple. Per tant, no entens els motius reals d'aquest confinament. La pèrdua de drets, junt amb les econòmiques, és una de les raons que barrines dins del magí. Però no vols ser alarmista ni crear polèmiques. Ja en tens prou amb tota la caterva que piula pel twitter, borda per whatsapp sense cap tipus de filtre o penja bajanades al seu mur de facebook. No ets partidari a escampar més fal·làcies per les xarxes socials; així que et quedes tranquil, dins dels teus límits, i respires fondo. Seran dies d'enclaustrar-te de forma forçosa, just per fer les quatre compres necessàries i pertinentment justificades. Veuràs la llum del sol si, com a molt, no s'ennuvola el cel i des del balcó pots captar un ínfim raig des de la capital de l'Anoia.

Fas una llista mental de totes les coses que hauràs de deixar estar durant uns dies. Des de la partideta de dòmino amb els parroquians que coincideixen amb tu al bar del barri fins a deambular sense un rumb aparent per qualsevol racó de la comarca o de la província. No t'arriscaràs a agafar el cotxe i conduir: hi ha previstes multes per a qui surti de casa, a no ser que sigui amb una causa justificada. En aquests temps d'incertesa, és millor no haver de jugar-se-la amb imprevistos que buidin la guardiola. La cosa podrà allargar-se més que els quinze dies que ha estipulat. Sobretot ara que inclús s'ha mobilitzat l'exèrcit. Poca broma, penses. Obres la nevera i engrapes un iogurt i una poma, sense gana ni esma. Les paraules del Xanxes segueixen ressonant-te dins del cervell.

T'angoixes degut a les mesures preses per Govern. Si fossis agorafòbic, podries suportar aquesta restricció, o si tinguessis tot el necessari dins d'aquestes quatre parets. Però això no es dóna en el teu cas. El més important —o almenys el que és primordial en el teu cas específic— és a uns quants quilòmetres del teu domicili, fora del terme municipal que tens adscrit en el padró. Important i inconfessable, alhora. Perquè la condició humana de vegades té uns tints obscurs i enigmàtics que costen d'entendre. Ara et preguntes com recorreràs la distància que et separa de la Victòria tot esquivant els controls policials al llarg del trajecte, sobretot després d'haver aïllat la ciutat d'Igualada i el municipi d'Òdena, on ella es troba. No hi ha la possibilitat de telefonar-li, ni d'avisar el veïnat; és el que tenen les passions secretes. El traster on continua reclosa està insonoritzat, com un búnquer de maldat. I l'única clau que obre la seva porta la tens tu, que li duies els queviures diàriament i reclamaves la ració de sexe com a preu a pagar si volia tenir-los. Mentre en Xanxes continua advocant a la unitat i a la no existència de fronteres per a aquest virus.

Zumzeig (#escripturaperalconfinament; 1)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El primer ha provocat aquest relat:

Abans que escolti novament el zumzeig mecànic, sap que aquest és el seu darrer dia de vida. Ben mirat, no és que tingui clarividència, sinó que és un sisè sentit que l'acompanya des que va néixer. Contempla el carrer a través del gran finestral del menjador. De dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, contempla cada detall que li arriba des de fora. Els fanals s'han encès massa aviat, però prefereix que així sigui. Fins i tot la claror l'esparvera en aquests moments. Guaita el portal en semipenombra i li sembla entreveure una silueta enorme, una còrpora prou voluminosa per amenaçar-la des de la llunyania. Ha parpellejat diverses vegades per aclarir-se la vista i aquella còrpora continua allà dreta, palplantada. Imagina que l'està esguardant ella també, amb uns ulls diabòlics, mentre guarda dins de les butxaques de la gavardina unes urpes capaces d'esquarterar-la en un tres i no res. Ja fa massa temps que se sent assetjada pertot arreu —a l'institut, al supermercat—, però que inclús a casa seva no pugui estar tranquil·la... Kafkiana seria l'adjectiu per titllar aquesta situació ara mateix. La gola se li ha assecat i no engoliria ni tan sols la saliva que no té. Mira la pantalla del mòbil i s'astora de la poca bateria que li queda. Només un 12 per cent. Optaria per anar a buscar el carregador i endollar-lo a corre-cuita. Però aquesta és una idea absurda que deixaria sense vigilància el portal i, per tant, aquell individu. Quanta estona s'hi estarà, allà, abans que es cansi d'aquest joc maliciós? Recula unes passes i encara el segueix veient, com un espectre borrós gairebé difuminat.

Sent un calfred que li recorre l'espinada i, a l'instant, els pèls se li ericen per complet. Tem per la seva integritat perquè és poruga de mena i, per acabar-ho d'adobar, també pessimista: Una mitja merda, que diria el seu pare. Vol que aquesta història s'acabi aviat, que pugui sortir al balcó, i al carrer, i anar a visitar els seus pares, o comprar amb normalitat. What the fuck?, pensa i ho deixa anar com una adolescent d'avui en dia, mentre el gat del veí travessa com un esperitat d'una vorera a una altra. Xiuxiueja quatre malediccions especialment dirigides al felí que és un privilegiat que pot sortir de casa, i a ella, per ser un coi de gallina, i recita uns versos de Lope de Vega, que tan bé s'adiuen ara mateix:

“Y después de largo rato /de disputas y opiniones, /dijeron que acertarían /en ponerle un cascabel, /que andando el gato con él, /librarse mejor podrían.”

Zumzeja de nou la nevera, que gràcies a aquest confinament que ja li destarota el cap, es buida a marxes forçades.