Et sembla? (#escripturaperalconfinament; 6)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El sisè ha provocat aquest relat:

—Bones, m'ajudes?

—És clar, dona. Coi, quin carretó més atapeït, no?

—No et pensis... I el que m'ha costat tot plegat, ni t'ho imagines. La verdura i la fruita, prohibitives. I les lleixes gairebé buides. No hi havia res de res.

—No es nota pas, si sobreïx aquesta andròmina!

—Exagerat...

—No opino el mateix. De ben segur que hi trobaré productes prescindibles, com quasi sempre que vas tu a la compra. Veus? Deu paquets de crispetes per a microones!

—Per al sofà, mentre gaudim de Netflix i de Movistar Plus. A més a més, hi ha gent pitjor, que arramba amb el paper higiènic com si s'hi passés la vida, al lavabo, i no mengés.

—Nosaltres no som l'altra gent. I em referia a aquesta llar, no pas a la resta, per molt que sigui la majoria.

—Escolta, no cal que diguis res d'això, que ja costa prou sortir al carrer com si fos un delinqüent per refer aquest coi de frigorífic. Com que endrapes a tothora i, a sobre, et passes mitja nit llegint i llegint i et lleves a quarts de quinze...

—Mira qui parla, la qui actua com una gallina que, abans que es pongui el sol, ja acluca els ulls, i després no li toquis ni un pèl per si es desvetlla. La mala llet serà suprema i li durarà tot el dia.

—Ara reclames favors sexuals? Ha calgut una pandèmia per notar la meva presència? De veres?

—Doncs...

—Ah no, que aquest virus dels nassos ha vingut posteriorment de tot aquest reguitzell de llibres que tens amuntegats pertot arreu. Excepte al bany, per sort. Però dona-li temps a aquest sòmines, que entre el desodorant i l'escuma d'afaitar és capaç d'entaforar-hi un Tolstoi o la poesia completa de Neruda.

—Ja tenen el seu lloc. A la sala polivalent i al despatx, respectivament.

—“A la sala polivalent i al despatx, respectivament.” Que n'ets de fi, quan vols. Almenys es nota que et llegeixes algun llibre que altre...

—No com tu, oi? Que només et llegeixes el prospecte d'aquelles cremotes que entorpeixen tothom quan cal raspallar-se les dents o rentar-se les mans i la cara. I com que ara cal fer-ho mil vegades al dia...

—Sort hem tingut del virus, o aquestes grapes teves seguirien llardoses com sempre, que fot angúnia només de veure-les.

—També l'hi deu passa a en Raül, oi que sí?

—Eh, en... Raül?

—Sí, dona, no et facis la desmenjada ara. O com se deia aquell Dom Joan que t'enviava missatgets pujadets de to o alguna selfie de parts un xic púdiques? Per no esmentar els correus electrònics. En Biel, l'Isaías, en Gaby... Tots ells tan acaramel·lats i tots ben depilats i carn de gimnàs.

—Qui t'has pensat que ets per xafardejar en les meves coses?

—Jo no pas. Només una sessió no tancada o una conversa de whatsapp sense esborrar. Si eres tu mateixa que em deixaves les proves ben a l'abast! I aquest anell indica què soc per a tu. Te'n recordes, d'ell?

—I ara em vindràs amb culpes? Tu, expert del món cibernètic i virtual, que et passaves hores i hores en xats gastant a dojo amb quatre meuques que t'escalfaven i prou? Sort tens que siguis bufó i sàpigues cuinar més que jo; però si eres un mort de gana quan ens vàrem conèixer. No calia ser una vident per endevinar-ho; aquell petaner que passejaves, els mocadors de paper que feies servir per arreplegar les tifes d'aquell gos pollós...

—Així parles d'en Bongo? I les carantoines que l'hi feies?

—Per dissimular, perquè no el suportava gens. O encara estàs convençut que es va morir de vell?

—Com dius?

—El que has escoltat. O t'he de donar més detalls de com preparar un tiberi deliciós que segui la vida a un animaló tan esquifit?

—Ets una bèstia, Sònia!

—Ofès, carinyet?

—Saps què et dic? Pots confitar-te les crispetes fins que et caiguin els ulls a la catifa gràcies a tantes sèries i pel·lícules. I quan ens desconfinin, ja pots anar guillant a ca ta mare.

—Roger...

—...O alternar amb les cases d'en Raül, d'en Biel, de l'Isaías o d'en Gaby. O potser s'animaran a muntar una comuna. Tots cinc (o els que hagin estat) allà compartint fluids i temporades, del llit al sofà, i tiro perquè em toca. Et sembla?