A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El desè ha provocat aquest relat:
Em llevo d'un sobresalt. M'he adormit. El sol que entra per la finestra em fereix els ulls en aixecar la persiana. Gairebé són les onze del matí. Dono una volta per l'habitació tot rumiant una excusa pel retard. He de prendre una dutxa ràpida i, quan em passo la mà per la cara, m'adono que, també, hauré d'afaitar-me. La manca d'higiene o un aspecte descuidat poden ser motiu de comiat. Una ensabonada sota el doll d'aigua calenta, inclòs el rostre (així s'estova el pèl de la barba), mentre m'esbandeixo la bromera efímera. Aquesta mínima remullada, junt amb l'afaitat, ja farà el supòsit d'anar polit i endreçat. Després d'assecar-me a corre-cuita, tot deixant una pàtina humida damunt de la pell, regiro l'armari i arreplego uns mitjons, un bòxer, i l'uniforme totalment negre, com el meu futur, si no escullo una raó prou versemblant perquè una falta greu no taqui el meu expedient, fins ara impol·lut.
Em llevo d'un sobresalt. M'he adormit. El sol que entra per la finestra em fereix els ulls en aixecar la persiana. Gairebé són les onze del matí. Dono una volta per l'habitació tot rumiant una excusa pel retard. He de prendre una dutxa ràpida i, quan em passo la mà per la cara, m'adono que, també, hauré d'afaitar-me. La manca d'higiene o un aspecte descuidat poden ser motiu de comiat. Una ensabonada sota el doll d'aigua calenta, inclòs el rostre (així s'estova el pèl de la barba), mentre m'esbandeixo la bromera efímera. Aquesta mínima remullada, junt amb l'afaitat, ja farà el supòsit d'anar polit i endreçat. Després d'assecar-me a corre-cuita, tot deixant una pàtina humida damunt de la pell, regiro l'armari i arreplego uns mitjons, un bòxer, i l'uniforme totalment negre, com el meu futur, si no escullo una raó prou versemblant perquè una falta greu no taqui el meu expedient, fins ara impol·lut.
Esquivo els envans de
camí cap a la cuina. Engego la cafetera i, en el temps que s'escalfa
l'aparell i es prepara un cafè, em pentino els quatre cabells
malgirbats en una cabellera que reclama una tallada. M'escaldo el
paladar en engolir el cafè d'un sol glop i, enmig d'una ganyota de
dolor, engrapo les claus de casa i del cotxe. Comprovo un cop més
l'hora en el rellotge de polsera —passa un quart de les onze— i
faig memòria d'on és el vehicle. M'estranya la poca activitat del
veïnat. A aquesta hora seria una olla de grills en plena algidesa.
Des dels balcons, la gent m'esguarda i fa cara de pomes agres. La
brisa fa voleiar quatre pancartes en què es perfila un arc de Sant
Martí. “Tot anirà bé”, resen totes elles. I aquí s'acaben la
recerca del cotxe i les presses i em palplanto al bell mig del
carrer, mentre escolto la veu de la meva mare dins del meu cervell.
“Sempre baixes de la figuera”, com tantes vegades
m'havia dit al llarg de la meva infantesa i adolescència. I amb
aquest ressò giro cua i torno a casa. Encara dura el confinament per
combatre la pandèmia que ens assola des de fa un mes llarg, i la
meva feina no és essencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada