Íncubes (o Gèlida)

El camí havia estat tortuós i dantesc, sobretot perquè esquitllar-nos d'un embús semblava una missió impossible. En arribar al lloc on faríem un petit recés, aquesta sensació de desempara tampoc no ha desaparegut. L'hotel era un casalot rònec, que, a simple vista, feia la sensació d'abandonat. El rètol esbocinat, els parterres de l'entrada deixats de la mà de Déu, els arbres de l'entorn esquifits i tot esperant una poda hivernal... El calfred em recorregué l'espinada i vaig fregar-me els braços a la recerca d'un escalf inútil. La impressió gèlida no desapareixia i li costaria de marxar de dins meu.

La porta principal entreoberta va facilitar-nos la feina. D'un cop d'ull ens havíem adonat que ningú no ocupava el seient de la recepció, i podríem escolar-nos sense ser detectats. També gràcies a una ràpida llambregada al calaix de les claus, vàrem esbrinar quines habitacions encara no eren ocupades. Triaríem un parell de cambres contigües, per si la cosa anava de mal borràs i havíem d'abandonar-ne una o totes dues abans d'hora. El número 113 tampoc no em tranquil·litzava massa. Però no m'hi vaig capficar més del compte. Mai no havia regit la meva vida pels viaranys de la superstició i no començaria aquella matinada.

El cansament va envair-me sense que cap pensament de malastrugança em revifés els membres. Tants jorns de vagareig pesaven damunt de les espatlles; tantes nits de pèssim o nul descans també. Vaig allitar-me damunt de la vànova i la còrpora sencera va ser embolcallada pel sopor. No sabria dir quan varen aparèixer els íncubes, però llur aparició em va modificar aquell son, que era profund, i va començar a alleugerir-lo per oferir-me el trasbals i, a la llarga, l'insomni. S'asseien en el meu pit i em xiuxiuejaven frases de maliciosa vivacitat, i m'emplenaven de terror. Sentia de nou la caterva a prop, amb les torxes enceses i les eines de treball llestes per servir com a armes.

El xiscle que vaig emetre despertà en Sebastià, que aparegué quasi a l'instant en la meva cambra. M'abraçà i s'adonà que tremolava. “Hem de marxar, ara mateix”, vaig murmurar, i ell traduí aquella súplica a l'instant. Vàrem travessar l'hotel per escapar-ne a corre-cuita. Sentia la meva paüra extrema, i aquelles parets no aconseguirien apaivagar-la més ni retornar-me la pau. Semblava que encara ens perseguissin els homes, plens d'odi i de maldat. I jo esbatanava els ulls de la mateixa forma que la nit del linxament. Érem jutjats pels vilatans, sense raons aparents, tan sols per uns rumors gens fonamentats que ens acusaven de bruixeria. Jutjats i condemnats, des d'aquella nit, a vagar pel món i evitar el contacte amb la humanitat. Esperits pels segles dels segles...

Relats conjunts 

Absència (o Escàpola)

Diuen que he perdut el senderi i potser tenen raó. Perquè fa dies que ja no sé contemplar els cirerers en flor, només una mar de tempesta on el meu veler navega a la deriva, ben a prop dels penya-segats. Sense esperança, sense un horitzó on dirigir-me. Ni un port que m'aculli i m'amarri a terra ferma.

Escolto les veus al meu voltant. Les veus del vent que bufa i no para. He d'omplir el silenci per no sentir el murmuri que emeto sense adonar-me'n. M'és menester un interlocutor, i en sé el nom. Però m'isola aquesta melangia, aquests ocres que m'envolten i que embolcallen el paisatge, que era gerd i florit i odorífer en ser-hi l'amat, de llavis encesos, d'ímpetu infinit.

Diuen que no sé retornar al meu nord, que la brúixola que em guiava ha quedat desorientada i és l'absència de coherència. Enmig del daltabaix i del desgavell, segueixo existint? Si la pregunta fos afirmativa, com puc aconseguir-ho si l'existència que em pertanyia s'ha fet escàpola i no tornarà? És tardor dins del meu cor...

Relats Conjunts 

Rècordman (o Dècades)

El rècord, la proesa no era mesurar la bondat humana, sinó la set, la gosadia de beure quantitats ingents de la cervesa que promocionava el certamen. I el repte millorava si això s'esdevenia en el lloc més intrínsec i estrany, i corroborar-ho mitjançant proves. Ja fossin fotografies o testimonis degudament certificats. El senyor M., com a bon irlandès de soca-rel, havia ideat un pla infal·lible, irrefutable, que li oferiria un lloc en la glòria de la lletra impresa, en un volum que tantes riallades provocava a les persones que l'obrien i en llegien les diferents anècdotes. Increïbles totes, remarcables també.

El senyor M., deia, tenia el pla perfecte en el seu magí. Havia calculat com obrir cada ampolla, com abocar-la de forma que la crema aparegués mentre s'omplia aquella pinta, com degustar-la amb la mida justa de glops perquè l'aire no es barregés amb el líquid i l'embafés abans d'hora. Així, entre fórmules i operacions, havia imaginat el seu racó en l'il·lustre Llibre dels Rècords Guinness, amb fotografia inclosa. I per reblar encara més el clau, la localització d'aquella fita s'escauria al Páirc an Fhionnuisce (Phoenix Park), el parc zoològic de Dublín.

Les càmeres fotogràfiques i els reporters s'apinyaven al voltant del recinte, igual que els amics, els coneguts, els saludats i els dublinesos que havien escoltat els rumors de les intencions del senyor M. Per a uns era un valent i un visionari; per a d'altres, un boig i un oportunista. Però tot plegat semblava relliscar-li, al senyor M., que seguia tranquil i començava a servir la primera cervesa. Aquesta tranquil·litat, però, es va veure estroncada amb l'aparició d'un lleó en ple zel, al bell mig de l'escenari on s'havia d'efectuar la demostració.

Anys més tard, la ciutat de Dublín segueix celebrant el rècord aconseguit pel seu fill il·lustre, el senyor M., que va esdevenir el primer corredor amateur en baixar de l'hora la distància de 42,195 quilòmetres (26 milles i 385 iardes), que separava el zoològic de casa de la mare del senyor M., tot carretejant una cervesa a la mà. Aquesta marató peculiar i ben improvisada continua descrita en l'edició d'enguany, com si no haguessin passat ja quatre dècades dels fets relatats.

Relats Conjunts 

Estratègia (o Pàtria)

“La clau és fer la incisió de forma decidida, que la fulla s'endinsi en la carn i se separin els teixits sense problemes. L'estri que utilitzis ha d'estar ben esmolat, amb la vora en condicions òptimes, perquè no trobi cap entrebanc en la seva tasca. Per això, cal que, després de cada ús, la freguis amb sorra fermament i tot seguit li passis un drap de lli i la duguis a la mola. La pedra abrasiva allisarà la superfície i seràs capaç d'obtenir un millor tall com més densa sigui la seva composició. Tingues cura, però, de saber on rauen els límits del metall i no cobegis mai unes característiques que no podràs abastar. Recorda: si estires massa la corda, pot arribar a trencar-se. I això succeeix també en les armes i en les eines.

La clau també és la sorpresa, junt amb aquesta decisió. No emplenis l'ambient de paraules, per molt baix que les pronunciïs o les xiuxiuegis; encara que siguin part d'un soliloqui o d'una dissertació. Les diferències haurien d'aclarir-se abans o després de tot plegat. No pas enmig de la feina. Tota distracció es paga cara, tant en la crispació palpable com en el resultat, que serà, sens dubte, més matusser. O no t'agrada admirar la feina del carnisser o de la peixatera, mentre observes les seves mans destres damunt de la peça que toca arranjar?”

Sí, és clar que sí, murmures, tot recordant els mots del shojet en les seves classes magistrals. D'amagat les escoltaves, i d'amagat vares aprendre'n tots els secrets. Empunyes l'espasa fortament, avances en la penombra i en absolut silenci. T'acompanya la teva fidel serventa, que es masega els llavis per assegurar-se que no emet cap so de manera fortuïta. No coneix massa detalls del pla, però estàs segura que no et trairia. Sense covardia, us obriu pas entre l'estança del general assiri. Dorm profundament, després dels embats apassionats, rendit al son plàcid de l'amant exhaust. T'has purificat per no deixar ni un sol rastre seu en el teu cos. Has evitat les nàusees mentre t'invadia, per no malmetre l'estratègia ni perjudicar la pàtria.

Serres les dents i decideixes el punt just per començar l'operació: just damunt de la jugular inflada. Però aquesta vegada no serà una simple incisió; pretens que esdevingui una decapitació en tota regla. Vols dur el cap d'Holofernes com a ofrena al poble hebreu, que per això ets Judit, la jueva.

Relats conjunts 

Polèmica (o Carpetània magnífica)(Relats conjunts)

ESCENA ÚNICA

[Tarda plujosa. Una ciutat sense definir, en un estat indefinit d'un continent pròxim però no proper. O potser sí. L'acció s'esdevé en un local espaiós i escassament il·luminat. Un desordre ordenat és la tònica de l'estança, plena de partitures i d'instruments. Apareix el darrer integrant del grup, amb un cert retard.]

CANTANT 1 (entra capcot). Bones, arribo tard, perdoneu...

MÚSIC 1 (fitant-lo amb posat seriós). T'has passat no?

CANTANT 1. Tampoc és tan tard... sols passen cinc minuts de l'hora acordada.

CANTANT 2. No es refereix a això, en Roderic.

CANTANT 1. Llavors, a què?

MÚSIC 2. Potser al que llegeixes?

CANTANT 1 (astorat). També esteu amb aquesta cançoneria? Pensava que això només era un entramat de la caterva mediàtica que s'avorreix tant...

MÚSIC 3. Sí, la caterva mediàtica i tota la raça carpetovetònica!

CANTANT 1 (en to burleta). Els carpetovetònics no han nascut per llegir més de tres paraules seguides. No m'aixequis la camisa tu ara...

MÚSIC 3 (sec). Muts i a la gàbia tu. Precisament són tres paraules les que han causat tot el rebombori.

CANTANT 1. Llavors, ara el problema és la lectura en aquest país.

MÚSIC 1. Ara i des de sempre.

MÚSIC 2. L'ADN carpetovetònic... Blanc i negre i retrògrad...

MÚSIC 3. Muts i a la gàbia he dit. Ell i tu també, m'has entès?

CANTANT 1. Però Carpetània de merda és només un títol. Enganyós i gens adequat a la trama de la novel·la...

MÚSIC 1. Res, que no havies d'haver fet tanta publicitat del seu (assenyala la CANTANT 2) regal de Sant Jordi. Almenys no abans de l'actuació.

CANTANT 1. Si és una crítica a la situació laboral de...

MÚSIC 1. Ni crítica ni defensa. Aquí no estem picant pedra perquè, gràcies a un marrec que tot just acaba de sortir de l'ou, la nostra tasca se'n vagi en orris.

MÚSIC 2. Ben dit!

MÚSIC 1. I doncs? Et disculparàs i així ningú no rep?

CANTANT 1 (astorat, bocabadat i garratibat). Jo? A qui? A la "Carpetània magnífica"?

MÚSIC 3. Sí, als que no llegeixen, evidentment...

CANTANT 1 (resignat). Entesos... Però això seria donar-los la raó i admetre que, en realitat, els hem insultat.

MÚSIC 1. Potser sí, però si són justets...

MÚSIC 3 (sorneguer). I no llegeixen més de tres paraules...

CANTANT 2. Podem començar la feina seriosa, o què?

(Fi de l'ESCENA ÚNICA)

Relats Conjunts

Paràboles (o Pictòrica)

[Interior de taller. Migdia. El dia s'ha llevat ennuvolat i rúfol. La llum i les ombres fan jocs interessants per a l'artista. Xiuxiueigs enmig del silenci i la calma de l'estança. Temperatura agradable en ple mes de març]

—Ja has escoltat l'artista. Ben immòbils i com ens ha col·locat abans de començar a aplicar el carbonet damunt del llenç.

—Sí, ho sé. Però sento massa a prop la teva túnica i no crec que...

—Xst. Res de remugar i estigues quiet, que ets un rondinaire dels grossos.

—Vejam, demanem-li parer a en Raffaello i acataré la seva opinió.

—No crec que hàgim de destorbar la seva creació, i menys un cop endegat l'esbós.

—Deixa'm malpensar, però penso que aquest no és un tarannà propi de la ciutat d'Urbino. Soc foraster però no ruc, m'entens?

—T'entenc i et comprenc, amic. Però permet-me explicar-te la paràbola del gra de mostassa i...

—Això sí que no. Que després del gra de mostassa, venen els talents; tot seguit la dracma perduda i acabo essent jo qui rep el caliu massa pujat de to del pare en retrobar-se amb el fill pròdig.

—No ets massa extremista, Lluc?

—Tot el que tu vulguis. Ara, però, fes el favor de treure'm les teves grapes del gluti i deixa de tirar-me l'alè al clatell. O la paràbola que hi haurà aquí serà la descrita per la plantofada que et clavaré, sòmines!

—Llavors em veuré obligat a posar l'altra galta...

—Vés a pastar fang, apa! I tant de bo que surti un nyap d'aquest quadre, si per mi fos...

Relats Conjunts 

Libèl·lula (o Insistència)(Relats conjunts)

—Libèl·lula? —pregunta amb un lleu xiuxiueig el nuvi, que se li ha acostat manyac i dòcil.

I un rotund no és la resposta de la núvia. Li gira la cara per no mirar-lo, com si la visió del seu rostre li provoqués basques. Fa dies que no el suporta, que la seva mera presència l'aclapara i li esbombaria mil i un improperis perquè marxés del seu davant. El sent respirar al seu clatell, immòbil però amb els tentacles a punt per engrapar-la; el coneix massa i sap que, davant del terreny fèrtil del dubte, se li abalançaria vers la jugular sense miraments.

Després d'un silenci incòmode, el murmuri de la seva veu greu la sobresalta. Hamaca? Catapulta? Dos interrogants seguits, que els respon amb sengles negacions. Es mostra ferma, i no cedeix gens ni mica. Continua brodant i, impertèrrita, endevina les ganyotes de ràbia que se li deuen dibuixar a l'innat rictus sever. Li fa gràcia aquest galimaties que ell usa, com si hagués d'emplenar la graella d'uns mots encreuats invisibles, com si calgués copsar de forma immediata el missatge subliminar que amaga entre preguntes mancades de subjecte o de context.

La quietud de nou i, novament, el trencament per emetre unes síl·labes inquisitives, que bastiran una o diverses paraules. Butaca? Somnolent? Salvatge? Arc? Bona tria. Dos substantius i dos adjectius, en simetria capiculada. Un palíndrom en qüestions gramaticals. Almenys té alguna ocurrència bona, més elaborada que la construcció primària de les seves preguntes. La resposta és a l'altura de les circumstàncies: quatre monosíl·labs negatius i mut i a la gàbia un cop més.

El nuvi es desespera. És la primera vegada que la bateria de preguntes, fins ara infal·lible, no li funciona. Tanta insistència també l'atabala. Però avui el pleniluni és massa present, i el seu influx gairebé insalvable. Expira amb força i abans que pugui pronunciar una posició més, la núvia el talla: —No, no i no. Ni la doma ni la sorpresa ni la medusa ni el motllo. Tinc mal de cap, estic menstruant i em tens fins al capdamunt de la teva ardència incontrolada. No obtindràs ni l'insuls i típic missioner, pesat!

Relats conjunts