El murmuri obscè a cau
d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant.
All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de
cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint,
però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la
vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en
els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una
altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta
oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està
incomodant i l'assetja.
—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja
la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.
Torna cap a la ciutat tot
deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més
no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell
llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest
migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar
vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de
l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar
aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres
i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles,
s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i
perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una
nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna
al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.
—Pa... pa... pa...
ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les
entranyes, entre dents.
Se sent desemparada, com
si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una
multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni
s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan
la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que
llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la
penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva
anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien
les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan
sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de
realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de
maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i
arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I
els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que
s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la
magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia
devorar, aquell home tan proper a ella...
—Papa, pare? —l'aparent
balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per
tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere,
els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat
in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que
se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell
Infern.
Pell de gallina en llegir-te, deo... molt ben explicat.
ResponEliminaOstres, quin text més dur i colpidor! Molt ben escrit!
ResponEliminaun relat , tal com ja t'han dit ,colpidor , directe al cor, directe a l'Ànima !!!!!
ResponElimina