Traça lleument la
silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de
Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i
l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars
del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el
recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha
d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.
Memoritza els contrastos
que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i
sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més
realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics
adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a
l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per
als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La
precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats
òptims.
Abans d'atrevir-se amb
l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents
tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs,
ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós
intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge
circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió
aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New
Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas
encara.
S'entreté, un cop
abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot
arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar
un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals
no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i
l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o
Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les
seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més
realista, més particular. Sempre segons el seu parer.
A escassos metres, sona
la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on
es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el
llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de
la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals
dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació
d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim
les hores de llum natural per avançar en el seu treball.
Ara per ara, el final del
pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com
començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense
traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la
longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després
no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de
terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà
llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la
tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò
que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que
el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la
seva esposa.
Deixa caure el pinzell i
la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món
sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.
genial i original!!!! bravo!
ResponElimina