2/5/17

15 hectòmetres (o Tècnica acrílica)(Relats conjunts)

Traça lleument la silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.

Memoritza els contrastos que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats òptims.

Abans d'atrevir-se amb l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs, ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas encara.

S'entreté, un cop abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més realista, més particular. Sempre segons el seu parer.

A escassos metres, sona la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim les hores de llum natural per avançar en el seu treball.

Ara per ara, el final del pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la seva esposa.

Deixa caure el pinzell i la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.


1 comentari: