13/5/13

Crònica ín(t)fima (Minirepte75)

Des del primer petó fins que cau la darrera peça de roba que ens separa transcorren, exactament, tres-cents vint-i-set segons. Tan sols em distrec pel so d'un motor llunyà i per la blancor del mur del cementiri. Encara em meravello d'haver estat capaç de tenir una erecció exagerada. Potser és la seva boca o el lloc, o la por morbosa de ser descoberts in fraganti. La qüestió és que ni el ventijol, tirant a fred, que bufa en aquesta nit de novembre, ni el risc que correm no em desanima gens.

Des que s'agenolla al meu davant fins que el gland li toca l'epiglotis transcorren disset segons justos. I, mentre em menja el sexe durant tres meravellosos minuts, divago arran de la inversemblant localització d'aquest encontre. No hi ha massa lluna, per no dir que no la intento detectar en el cel estrellat, i ressonen els focs d'artifici de fons. La seva cara és preciosa, i en aquest període només penso en devorar-la amb els llavis i en entrar dins seu. Li ho xiuxiuejo quan el seu cul se m'arrapa contra el pubis i la seva esquena em queda a frec de pit, tan nus com calents. Tot queda en tan bona disposició que és fàcil endevinar què vindrà tot seguit.

Des de la primera batzegada, dins de la seva cova humida, fins al gemec final, enmig de l'èxtasi, el recompte és tan ínfim que la matinada s'omple de renecs entre dents i disculpes maldestres. Mentre ella s'acaba de vestir i marxa a corre-cuita, bastant defraudada, una nova erecció em visita. I em quedo allà, sol i palplantat, de cara al mur del cementiri. Sense experimentar cap senyal de flaccidesa. És per això que em plantejo la possibilitat que tingui una vena un xic fúnebre. Per no titllar-la de necròfila...

Herència (o Blasfèmia)[Herètica (o Mirífica)]

[A tu, sempre i per sempre...]


Sóc fidelitat i defecte, cercant la confiança
Del riu que s'escola entre les mans, les ganes
De tu, ja siguis veu o retret, llum que emanes
Entre les escletxes de les paraules callades.

Sóc heretge i creient, blasfem per mirades
Que desitjo nit i dia, amb la perpètua ceguesa
D'anhelar en els meus dits la mirífica certesa
Que ets pell i calidesa, l'única esperança.

Sóc error i dubte, por i fortalesa, mà estesa
Cap al futur incert, oasi en el desert d'enyorar
El primer segon de no tenir-te arrapada a mi.

Sóc hereu del passat i el present que demanes
En cada nou despertar fins que sigui real demà,
Amb les ganes intactes de tu, de fer junts el camí.

Fúnebre

Morir tal volta sigui això: l'enyorança
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,

Com un avenc que s'enduu l'esperança
A l'estimball, i hi llença la vida i pensa
Que l'ombra és la fi i la seva semblança.


[seguiment del poema de Mariola Nos]

Màscares (o Efemèride)

[en el meu 35è aniversari]


Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares
On amagar l'amargor de voler mirar el sol
Amb els ulls oberts
Abans que torni la nit, enyor de l'alba.

Hi ha verí més dolç que la cançó de bressol
Que m'obliga a dormir sense son ni calma,
On el silenci brama
Paraules oblidades en oasis sense deserts.

Hi ha dates que s'han creat per compartir
Gust i tacte, mirades
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Carregat de llum per demostrar-nos que hi ha
Noms que reclamen
L'avui amb tu, el fill de demà, que parlàvem ahir.