Tot comença un dimecres qualsevol.
Nívia agafa l'ascensor per pujar fins a la vuitena planta, on hi té
l'estudi. Al seu poble no n'hi ha hagut mai, d'aquestes andròmines,
perquè edificacions de més d'un pis no se n'hi troben. Però a una
gran ciutat com Nova York i en una zona com Manhattan... Per tant, no
li estranya que s'aturi al primer pis, sense haver premut cap botó.
En obrir-se la porta, se li suma un desconegut que, com ella, també
puja. Nívia s'enretira sense adonar-se'n. Com un acte reflex, diria
més tard. Al segon pis, l'operació anterior es torna a esdevenir.
Les portes s'obren i a aquest primer desconegut se li suma un nou
desconegut, i ella els fita i es mostra cada cop més neguitosa.
Sobretot en veure que l'ascensor s'atura, sense excepció, en cada
pis. La seva estranyesa, però, és majúscula en veure que, un cop
fora de l'aparell, els set desconeguts agafen la mateixa direcció
que ella. Quan vol parar esment del que succeeix, no hi és a temps.
La subjecten entre tots i l'emmordassen. I, sense saber de quina
forma ho fan, l'adormen immediatament. Quan es desperta, reconeix
casa seva. Però detecta set panys nous de trinca a la porta de
l'entrada. Potser és efecte dels narcòtics...
Tres setmanes després del seu
captiveri, encara no entén per què la retenen dins de casa seva, si
aquella és casa seva de debò. No ha rebut visites ni trucades de
cap tipus. I això li suscita una certa estranyesa. Com aquesta
vigilància intimidatòria que l'obliga a fer les tasques
domèstiques, inclosa la llista de la compra, que és supervisada per
catorze ulls, per si de cas (sobretot en l'apartat de la fruiteria)
hi apareix la paraula poma, que és
ratllada immediatament amb un nerviosisme exasperat. Quasi ridícul...
NOTA: un modest homenatge a Carmen Martín Gaite i la seva Caperucita en Manhattan, res a veure ni en qualitat ni en temàtica; un mer 'divertimento' maquillant el conte infantil de la Blancaneu i els set nans, gens aconseguit, de ben segur...
