27/11/13

Escapatòria (o Bífida amnèsia)(Melorepte235)

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos

Julio CORTÁZAR (Cap. 1, Rayuela)


I la seva llengua bífida condiciona el ritme
De les passes, estàtiques o extàtiques, segons
Convingui, com qui camina rere cossos pregons
I escàpols que no deixen desxifrar l'algoritme
Més senzill de la vida; dents i escates clavades

Allà on qualque passió esdevé foc d'encenalls
I fingir és disbauxa i floc de neu fet d'estralls
I d'orgasmes, i crepitar és xiuxiueig de fulles
Mortes, dansaires, com despulles de mirades

Cegues per mons foscos com l'amor que esbulles
I ofereixes, sacrifici en la pira gèlida del cor,
Amnèsia i record en barreja homogènia, i almenys

Sents com aquest sentiment, que reptava en terrenys
Ferrenys, sols esdevé esperança agònica fins que mor.

25/11/13

Tristíssima facècia (o De l'eròtica de la tàctica)(Repte Clàssic DLIV)

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.

12/11/13

Glòria pacífica (o Plàcida suspicàcia)(Melorepte234)

[A M. D.]
 
 
Habites en la perfecció exacta d'un instant,
En la joia equilibrada d'un bes que és drecera
Cap a la placidesa i al dol d'enyorar la vida,
Quan les veus són cristall i harmonia, el teu nom.

Albergues en tu aquest cor mortal que batega
Al ritme de l'oneig, la mar als peus del pont
Que connecta el record i el sospir amb l'anhel,
Quan rendir-se no és remei sinó malaltia i silenci.

Mentre em pregunto,
al principi era el Verb?
Potser ara és llavi, saliva, desig des de l'impacte
I la glòria sigui tornar a l'origen del teu ventre.

Mentre m'adono que no hi ha més camí que tu,
Estel i sol i llum i pau, marededéu de qui naufraga
Un cop més en una mar de sequera com és Eros.

3/11/13

Bel·ligerància (o Clarividència)(RPV265)

Just, com l'equilibri de forces de la Natura,
Has caminat amb passa ferma i breu, fins
Que la bufetada t'ha presentat el fred mut
D'uns pams de terra on no lluita la paraula.

Compromès, com l'aire que es respira, pur,
I ofereix la vida, el combat i la rebel·lia,
Has superat els botxins amb clarividència
I amb idees de foc tan plenes de franquesa.

Present, com restar dempeus davant del repte
D'avançar inclús contra els corrents, has vist
La bondat en els ulls d'aquell qui vol ser lliure,

I li has brindat la bel·ligerància de recordar-te
En les seves oracions, en el dia a dia, com
Una ànima bessona, germana, d'home just.