Entre la realitat i el somni, i la vida, l'engruna
Més valuosa quan s'agonitza, sense Fortuna,
Envoltat pels parracs d'una ànima que es desfà.
Quin és el meu crim? Potser ser un ésser humà
Que sent i desitja, que guaita al seu voltant
I no escolta la els falsaris de la vanaglòria?
Recordo haver de travessar mars ennegrides
Amb l'àncora de l'ofec lligada al turmell, buscant
Rutes esborrades, per sempre, enmig de l'onatge.
I la pell i els ossos i el cor són l'únic equipatge
Que carrego, nord enllà, mentre sé que no trobaré,
Per molt que aprengui a miolar, cap de les sis vides
Que no he viscut, que no podré viure, al teu recer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada