I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...
Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.
Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure
Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada