La veig quasi sola a la pista de ball. La contemplo amb el gintònic a la mà i em fixo en els seus malucs temptadors, que segueixen el ritme de la música. Un èxit ballable de fa molts anys. Venus de The Shocking Blue. I els seus moviments són sensuals com la deessa de l'amor, que han conquerit la part més gèlida de la meva persona.
I els seus malucs i la música em transporten enrere en el temps. Fins a una platja.
1986. Clareja el dia. La veig sortir de l'aigua, com si fos la Venus de Botticelli, sense zèfirs que bufin ni cabells que tapin la seva nuesa total. Sap que la miro amb desig però no mostra gens de pudor. El radiocasset engegat, a prop de la tovallola que ocupo, i Bananarama que versiona aquesta cançó a la deessa de l'amor, l'èxit del moment. Apegalosa cançó que ens acompanya en tot moment i ens recorda les nits tòrrides que ens ofereix un amor recentment endegat i un estiu plàcid sense més maldecaps que triar on dinar o sopar. Som joves, i no hi ha res més al món que nosaltres.
-T'estimaré sempre -diu ella amb la passió més incendiària, i grava la frase a foc en els meus llavis amb el petó que hi enclasta abans que sàpiga reaccionar.
Moriria per ella, pels seus malucs de serp i per la seva veu càlida, que velluta les paraules i m'eriça l'ànima. Moriria per ella en contemplar-la nua, imaginant-me alpinista entre el seu pubis completament rasurat, escalant amb la llengua el seu mont de Venus, on hi resideix el plaer extrem. Moriria per ella i pels seus pits ferms i per la seva bellesa divina, pels seus llavis que troben els punts més vulnerables del meu cos. I l'estel del matí resplendeix damunt dels nostres caps, i és testimoni d'aquest bes i del seu jurament.
Un nou bes em retorna a la pista de ball i al present. Les darreres notes de la cançó de The Shocking Blue m'indiquen que el vincle entre la platja i la discoteca és feble i es trenca amb facilitat. I que les coincidències entre el record i la realitat són capricioses. Avui puc dir que aquella frase era una fal·làcia, una il·lusió que mica en mica es va diluir fins perdre's en l'oblit. Com el record dels seus malucs en sortir de l'aigua, que aquesta matinada, en un instant fugaç, ha reaparegut. Amargament. Una bufetada per recordar-me el fracàs d'aquest amor primerenc, que va deixar-me sense expectatives ni futur. Com si la vida em previngués implícitament amb senyals fàcils de desxifrar, per prendre'm de forma escèptica aquesta nova aventura que comença avui.
Potser per això deixo el got a la taula i no permeto que pronunciï cap paraula. Vull gaudir dels seus besos i del seu cos sense pensar en el demà, sense projectes, aquesta malaltia venèria que construeix castells de sorra en l'aire.
22/5/10
Música esfèrica (Repte Clàssic CDXXIII)
La trobo asseguda amb tranquil·litat, mentre es llima les ungles de la mà esquerra. No fa el gest de mirar-me quan li demano si em pot atendre un moment.
-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!
Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.
No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.
-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!
Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...
[afegir resposta]
Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises 20-05-2010 02:35
No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.
d.
[afegir resposta]
{El relat original, maquetació inclosa}
PS: El text en blanc també és part del relat...
-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!
Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.
No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.
-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!
Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...
[afegir resposta]
Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises 20-05-2010 02:35
No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.
d.
[afegir resposta]
{El relat original, maquetació inclosa}
PS: El text en blanc també és part del relat...
Contínua constància (RPV128)
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
P. Neruda.
Podria escriure versos bells i profunds ara.
Podria parlar dels astres que, immòbils gairebé,
Saluden els núvols i les ombres, en la llunyania
D'un cel que, de tan infinit, fa mandra d'abastar.
Podria alabar la serenor d'aquesta nit, la subtil
Lleugeresa de la brisa que bufa sense soroll,
La càlida llum d'uns fanals encesos a l'atzar.
Fins i tot, podria dir que les llambordes retornen
El so de les darreres passes que han ambientat
La fugida de l'estimada, el seu comiat sense adéu.
O callar i recitar al meu interior els pensaments
En corrua que em vagaregen en la ment, que la fustiguen
Amb contínua constància fins a l'extenuació.
Començo. Però no sé com fer-ho. Ho intento, almenys.
Parlo. O callo. O espero que l'alcohol m'ofereixi
El valor que no tinc, que mai no he tingut. Sec.
Les balustrades properes es preparen per rebre
Els braços que s'hi repengin, els cossos familiars
Que en més d'una ocasió les han visitades...
I jo, que també espero, sense saber què, beuré
Un nou glop de cervesa, amarg nèctar que em roba
La consciència mica en mica, lentament, pacient.
Podria escriure el que sento, el que escolto, el que anhelo
I no en sé més. Només esperar i abocar-me a la rutina
Com el balcó sense barana d'un demà inexistent.
Podria omplir de paraules fulls i més fulls en blanc,
Detallar quantes taules s'han quedat plenes
De gots, de tasses, de cendra de cigarretes;
Podria albirar quin desordre regna en la terrassa
Un cop quedi buida i a punt per ser recollida,
O la quantitat de sucrets que han estat usats.
Però la cervesa m'aclapara el cervell, m'emboira
I em trasbalsa les idees. Potser que tot això
Ho deixi per demà, quan la lucidesa sigui palpable.
I sàpiga què hi pinto aquí, a altes hores de la matinada,
Delirant i bevent una cervesa que s'escalfa a la copa.
Deso el poc seny que em queda i plego. Demà serà
Un altre dia per poder escriure versos bells i profunds.
12/5/10
Momentània (haikús i tannka)
Perfum de balustrada
Plena d'espera.
Reflex d'exhausta
Besada de l'escuma,
Bressol de l'ona.
Una gavina,
Ploma i eteri xicle,
El sobrevola.
Pressent la meva imatge
Davant de la finestra.
[Versos escrits en trobar-me unes flors noves i odorants]
Còmplice (Concurs de microrelats Museu Picasso)
La mira als ulls i li confessa totes les seves pors, els seus odis i els fets que li han succeït durant el dia. Ja ho ha pres com una rutina, potser provocada per aquell esguard immòbil, fred i càlid alhora. L'encoratja el seu silenci, la seva impavidesa, el seu gest reposat, com si dormís però conscient del que ocorre al seu voltant. Somiqueja, al límit del plor, perquè no sap desvelar-li per complet els seus secrets. L'estima, l'ha estimada des de nadó, quan amb summa tendresa l'acotxava i el besava al front. No vol descobrir-li el seu amor, ocult per si les males llengües gosen criticar-lo en assabentar-se'n. Potser per això també l'ha retratada. Perquè el llenç és el còmplice perfecte per abocar-hi els temors. Malgrat que els traços tan fidels a la realitat del rostre d'ella no li inspirin prou confiança per parlar de l'amor que sent per la seva pròpia mare. Un cop més, amaga el retrat matern sota el llençol i el deixa darrere de les altres creacions, dignes de ser visibles als ulls de qui entri a l'estudi, i, de nou, tragina amunt i avall llenços encara en blanc, com si res no hagués passat.
11/5/10
Panòplia (Melorepte104)
Corre, marxa, fuig i escuda't de carrers
Sense esma, on la vida acaba en recés
I el desguàs és tan proper que l'has de témer.
Vianant de la tardor (*), l'asfalt marca l'entrebanc
Que ha de sofrir el teu cor en la queixa,
Soga que sega la carn, que deixa en la lleixa
De l'abandó el negre vers d'una nit en blanc.
Adormit en l'efluvi de la belladona, l'aire crema,
S'enrareix i desfà els fonaments del castell
Aixecat en els vapors del somni que et sustenta.
Lamenta la immobilitat quan la celeritat tempta
El teu cos i, enmig de la femta, et tatua a la pell:
Per evadir-se, la sortida ha de ser extrema.
(*) Expressió de Claude Roy, segons Alexandre Diego Gary (S. o la esperanza de vida [Galaxia Gutenberg, 2010], pàg. 24)
4/5/10
Valetudinària urgència (Melorepte103)
No és la possible visió del teu cos que em desprèn
Del món, que m'aferra al delit de besar-te,
Ni el dolor que sento cada vegada que la urgència
Batega en lloc del meu cor una patètica melodia.
No és el terratrèmol poruc que neix en la gola
Quan he triat les paraules per dir-te breument,
Ni l'escalfor que desitjo abastar entre els braços
Mentre esperes un desconegut que atraqui al teu port.
Potser tampoc és escoltar-te sensual i enigmàtica,
Vellutant les notes d'una trista cançó i buscant
L'almoina d'uns ulls mostrant falsa indiferència.
Serà que l'únic motiu que em mou a endinsar-me
En la sordidesa d'un cau de fum i d'alcohol és l'ajuda
Que demanes a l'aire, malaltís clam que ningú no sap escoltar.
Del món, que m'aferra al delit de besar-te,
Ni el dolor que sento cada vegada que la urgència
Batega en lloc del meu cor una patètica melodia.
No és el terratrèmol poruc que neix en la gola
Quan he triat les paraules per dir-te breument,
Ni l'escalfor que desitjo abastar entre els braços
Mentre esperes un desconegut que atraqui al teu port.
Potser tampoc és escoltar-te sensual i enigmàtica,
Vellutant les notes d'una trista cançó i buscant
L'almoina d'uns ulls mostrant falsa indiferència.
Serà que l'únic motiu que em mou a endinsar-me
En la sordidesa d'un cau de fum i d'alcohol és l'ajuda
Que demanes a l'aire, malaltís clam que ningú no sap escoltar.
Síndrome d'abstinència (RPV126)
D'haver sabut que la sortida del laberint no existia
Hauria deixat cada mot tísica abans de pronunciar-lo
Cada anatema com si epidèmia renunciés a la vida
I la lenta agonia hieràtica de saber-se esclava
Del licor i del vertigen diàstole de no endevinar on sóc
Enmig del desert blau d'un continu vagareig.
II. Reminiscències
Recordo retalls alguns exilis de reminiscències remotes
Retinc renoms i retocs són necessaris rancor de riallades
I llangueixo en llots aïllaments alliberats en llacunes
Llardissoses on la llàgrima per a viure? llisca vall avall.
Un cavall. Calla, callat silenci He vist un cavall al prat de la tristesa.
Cavalcava veloç D'on vinc si t'engendres dins meu, i, ensems, feixugament.
Esclau d'una presó Si la meva existència et pertany? de vida, ha deixat la
calma per a enarborar Res no mor; es transforma les banderes de la rebel·lia.
On fuig? Per què Quan el toques i l'abastes no torna a la plàcida pastura
de la joia més blava? Entre les mans. L'alba no tornarà mai més, i el tro,
lliure de l'encís Embolcalla't, entortolligat silenci, del llampec, ha desfet
la seva veu en Amb els racons de la meva ànima l'horitzó malalt de l'esperança.
Un cavall. Circular, malson espiral Boscos o espesses selves l'envolten,
curulls de melangia. Que no acaba, que no es malmet. On són els tranquils rius de l'enyorança,
convertits ara Res no mor, perquè sóc espera i clam, en torrents de desesperança?
S'han fos en els àmbits Veu i güell i lament de l'oblit, i el cavall, novament,
ha d'oblidar, Per al demà blau, com la melangia. el més dur dels exercicis...
indulgència llàgrimes la demència fúcsia cèlebre mar única àncora gàbia sòlida
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria
Has deixat les resquícies de la matinada
En cada partícula de la cadira, en la màgia
Inconclusa de l’horitzó. I moro per abastar-lo.
Lligada a la sordidesa de la cadira, sóc nàufraga
Somniant en la llunyania de l’aigua i l’efímer de l’escuma.
Torno a estendre al sol de la vida els batecs
Del meu feble cor blau, la solitud dels meus membres
I no sóc res més que l’ombra que t’acompanya.
Esdevinc mar. Recullo l’almosta de les gavines, els xiscles
Sense edat, sense fi, lliures com les seves ales
I em sento de nou esclava de l’onatge propi,
Estàtic que m’ha vist néixer en el silenci, en va,
En l’eternitat dels teus ulls d’argila,
En els llavis dels teus parpres immaculats.
Has deixat les resquícies de la matinada
Lligades al meu viure, deliri d’estimar-te.
[Potser es veu millor aquí?]
3/5/10
Mediterrània vítrica
La cala desperta amb matisos clars de bellesa.
I l'onatge que Mar, com viuria embat contra les roques
I les llepa amb Si tingués la teva ànima dolcesa extrema,
I calla i torna En el meu somni? com el bressol del dia
Aturat a l'ampit Les teves ones duen del penya-segat aspriu,
A la balustrada serena La meva vida insomne on el pas del temps
S'ha aturat per gaudir del silenci de contemplar la pau de la mar.
I l'onatge que Mar, com viuria embat contra les roques
I les llepa amb Si tingués la teva ànima dolcesa extrema,
I calla i torna En el meu somni? com el bressol del dia
Aturat a l'ampit Les teves ones duen del penya-segat aspriu,
A la balustrada serena La meva vida insomne on el pas del temps
S'ha aturat per gaudir del silenci de contemplar la pau de la mar.