Còmplice (Concurs de microrelats Museu Picasso)

[microrelat inspirat en Retrat de la mare]

La mira als ulls i li confessa totes les seves pors, els seus odis i els fets que li han succeït durant el dia. Ja ho ha pres com una rutina, potser provocada per aquell esguard immòbil, fred i càlid alhora. L'encoratja el seu silenci, la seva impavidesa, el seu gest reposat, com si dormís però conscient del que ocorre al seu voltant. Somiqueja, al límit del plor, perquè no sap desvelar-li per complet els seus secrets. L'estima, l'ha estimada des de nadó, quan amb summa tendresa l'acotxava i el besava al front. No vol descobrir-li el seu amor, ocult per si les males llengües gosen criticar-lo en assabentar-se'n. Potser per això també l'ha retratada. Perquè el llenç és el còmplice perfecte per abocar-hi els temors. Malgrat que els traços tan fidels a la realitat del rostre d'ella no li inspirin prou confiança per parlar de l'amor que sent per la seva pròpia mare. Un cop més, amaga el retrat matern sota el llençol i el deixa darrere de les altres creacions, dignes de ser visibles als ulls de qui entri a l'estudi, i, de nou, tragina amunt i avall llenços encara en blanc, com si res no hagués passat.