Contínua constància (RPV128)

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

P. Neruda.

Podria escriure versos bells i profunds ara.

Podria parlar dels astres que, immòbils gairebé,
Saluden els núvols i les ombres, en la llunyania
D'un cel que, de tan infinit, fa mandra d'abastar.

Podria alabar la serenor d'aquesta nit, la subtil
Lleugeresa de la brisa que bufa sense soroll,
La càlida llum d'uns fanals encesos a l'atzar.

Fins i tot, podria dir que les llambordes retornen
El so de les darreres passes que han ambientat
La fugida de l'estimada, el seu comiat sense adéu.

O callar i recitar al meu interior els pensaments
En corrua que em vagaregen en la ment, que la fustiguen
Amb contínua constància fins a l'extenuació.

Començo. Però no sé com fer-ho. Ho intento, almenys.
Parlo. O callo. O espero que l'alcohol m'ofereixi
El valor que no tinc, que mai no he tingut. Sec.

Les balustrades properes es preparen per rebre
Els braços que s'hi repengin, els cossos familiars
Que en més d'una ocasió les han visitades...

I jo, que també espero, sense saber què, beuré
Un nou glop de cervesa, amarg nèctar que em roba
La consciència mica en mica, lentament, pacient.

Podria escriure el que sento, el que escolto, el que anhelo
I no en sé més. Només esperar i abocar-me a la rutina
Com el balcó sense barana d'un demà inexistent.

Podria omplir de paraules fulls i més fulls en blanc,
Detallar quantes taules s'han quedat plenes
De gots, de tasses, de cendra de cigarretes;

Podria albirar quin desordre regna en la terrassa
Un cop quedi buida i a punt per ser recollida,
O la quantitat de sucrets que han estat usats.

Però la cervesa m'aclapara el cervell, m'emboira
I em trasbalsa les idees. Potser que tot això
Ho deixi per demà, quan la lucidesa sigui palpable.

I sàpiga què hi pinto aquí, a altes hores de la matinada,
Delirant i bevent una cervesa que s'escalfa a la copa.
Deso el poc seny que em queda i plego. Demà serà

Un altre dia per poder escriure versos bells i profunds.