A
través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El sisè ha provocat aquest relat:
—És clar, dona. Coi,
quin carretó més atapeït, no?
—No et pensis... I el
que m'ha costat tot plegat, ni t'ho imagines. La verdura i la fruita,
prohibitives. I les lleixes gairebé buides. No hi havia res de res.
—No es nota pas, si
sobreïx aquesta andròmina!
—Exagerat...
—No opino el mateix. De
ben segur que hi trobaré productes prescindibles, com quasi sempre
que vas tu a la compra. Veus? Deu paquets de crispetes per a
microones!
—Per al sofà, mentre
gaudim de Netflix i de Movistar Plus. A més a més, hi ha gent
pitjor, que arramba amb el paper higiènic com si s'hi passés la
vida, al lavabo, i no mengés.
—Nosaltres no som
l'altra gent. I em referia a aquesta llar, no pas a la resta, per
molt que sigui la majoria.
—Escolta, no cal que
diguis res d'això, que ja costa prou sortir al carrer com si fos un
delinqüent per refer aquest coi de frigorífic. Com que endrapes a
tothora i, a sobre, et passes mitja nit llegint i llegint i et lleves
a quarts de quinze...
—Mira qui parla, la qui
actua com una gallina que, abans que es pongui el sol, ja acluca els
ulls, i després no li toquis ni un pèl per si es desvetlla. La mala
llet serà suprema i li durarà tot el dia.
—Ara reclames favors
sexuals? Ha calgut una pandèmia per notar la meva presència? De
veres?
—Doncs...
—Ah no, que aquest
virus dels nassos ha vingut posteriorment de tot aquest reguitzell de
llibres que tens amuntegats pertot arreu. Excepte al bany, per sort.
Però dona-li temps a aquest sòmines, que entre el desodorant i
l'escuma d'afaitar és capaç d'entaforar-hi un Tolstoi o la poesia
completa de Neruda.
—Ja tenen el seu lloc.
A la sala polivalent i al despatx, respectivament.
—“A la sala
polivalent i al despatx, respectivament.” Que n'ets de fi, quan
vols. Almenys es nota que et llegeixes algun llibre que altre...
—No com tu, oi? Que
només et llegeixes el prospecte d'aquelles cremotes que entorpeixen
tothom quan cal raspallar-se les dents o rentar-se les mans i la
cara. I com que ara cal fer-ho mil vegades al dia...
—Sort hem tingut del
virus, o aquestes grapes teves seguirien llardoses com sempre, que
fot angúnia només de veure-les.
—També l'hi deu passa
a en Raül, oi que sí?
—Eh, en... Raül?
—Sí, dona, no et facis
la desmenjada ara. O com se deia aquell Dom Joan que t'enviava
missatgets pujadets de to o alguna selfie de parts un xic púdiques?
Per no esmentar els correus electrònics. En Biel, l'Isaías, en
Gaby... Tots ells tan acaramel·lats i tots ben depilats i carn de
gimnàs.
—Qui t'has pensat que
ets per xafardejar en les meves coses?
—Jo no pas. Només una
sessió no tancada o una conversa de whatsapp sense esborrar. Si eres
tu mateixa que em deixaves les proves ben a l'abast! I aquest anell
indica què soc per a tu. Te'n recordes, d'ell?
—I ara em vindràs amb
culpes? Tu, expert del món cibernètic i virtual, que et passaves
hores i hores en xats gastant a dojo amb quatre meuques que
t'escalfaven i prou? Sort tens que siguis bufó i sàpigues cuinar
més que jo; però si eres un mort de gana quan ens vàrem conèixer.
No calia ser una vident per endevinar-ho; aquell petaner que
passejaves, els mocadors de paper que feies servir per arreplegar les
tifes d'aquell gos pollós...
—Així parles d'en
Bongo? I les carantoines que l'hi feies?
—Per dissimular, perquè
no el suportava gens. O encara estàs convençut que es va morir de
vell?
—Com dius?
—El que has escoltat. O
t'he de donar més detalls de com preparar un tiberi deliciós que
segui la vida a un animaló tan esquifit?
—Ets una bèstia,
Sònia!
—Ofès, carinyet?
—Saps què et dic? Pots
confitar-te les crispetes fins que et caiguin els ulls a la catifa
gràcies a tantes sèries i pel·lícules. I quan ens desconfinin, ja
pots anar guillant a ca ta mare.
—Roger...
—...O alternar amb les
cases d'en Raül, d'en Biel, de l'Isaías o d'en Gaby. O potser
s'animaran a muntar una comuna. Tots cinc (o els que hagin estat)
allà compartint fluids i temporades, del llit al sofà, i tiro
perquè em toca. Et sembla?