Concissió (#escripturaperalconfinament; 13)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tretzè ha provocat aquest relat:

—Hola —fa en entrar a la cuina i el veu assegut amb un cafè a la seva dreta i el diari desplegat al seu davant. És de la vella escola i encara li agrada fullejar aquests paperots i olorar-ne la tinta recent.

—Bones —ell correspon a la salutació escurçada amb una fórmula igual de curta. Fa setmanes que els costums de desitjar bons dies, tardes i nits ha esdevingut un resum escuat i concís.

—Bé? —ella li pregunta amb una brevetat que astora, mentre engrapa el bric de beguda de soia, la mantega i la melmelada de maduixa.

—Sí —la resposta és una barreja d'incomoditat i de disgust en ésser destorbat de la lectura.

—Treballes? —demana ella alhora que se serveix una tassa que col·loca dins del microones i aprofita els segons de silenci per estirar el cafè soluble i l'edulcorant de la lleixa corresponent.

—Avui? —replica ell amb una nova pregunta, cosa que la treu de polleguera sempre.

—Després —respon ella; el to usat és l'adient per remarcar que no calia cap aclariment a la seva pregunta inicial.

—Evidentment —remarca de forma seca i tallant.

—Perdona —afegeix ella com si l'aclariment l'hagués ofès prou per molestar-lo d'alguna manera.

—Per? —inquireix ell amb un punt d'incredulitat, tot rumiant que la conversa no li suscita cap interès i a ella tampoc no sembla satisfer-li massa.

—Doncs... —rumia ella, sense intentar treure l'entrellat de res.

—Dubtes? —la increpa quasi violentant-la, després d'haver passat un àngel per la cuina.

—Gens —ella s'espolsa el mal tràngol pel broc gros i sense modificar la tàctica que ha endegat el dia: brevetat extrema, màxima eficàcia. A més a més, no serà ella qui baixi del burro.

—Entesos —afegeix ell tot solucionant el sudoku del nivell mitjà dels passatemps de les pàgines centrals del diari.

—Sí —rebla el clau d'aquest diàleg de besucs amb una intervenció tan supèrflua com innecessària, i aboca el contingut de la tassa dins d'un termos. Prefereix sortir d'aquell xalet el més ràpid possible. Ja se'l prendrà al cotxe, si cal, per no haver d'aguantar el sòmines del seu marit, que avui se supera en idiotesa i rebequeria. Sembla un nen mimat quan interpreta el paper d'immadur emprenyat.

—Perfecte —atorga ell després de resseguir un sis damunt del full, que ja comença a estripar-se.

—Marxo —s'acomiada sense més preàmbuls, veient que la conversa ha entrat en un punt mort.

—Roncaves... —etziba ell amb energia abans que ella travessi la porta principal.

—Com? —s'atura i pregunta, tot interrompent-lo, amb pretesa sorpresa.

—...novament —acaba la frase entre el desconsol i la fatiga.

—Qui? —l'interroga ella, fent uns ulls com taronges.

—Tu! —crida en escoltar aquesta segona pregunta seguida, com si la incredulitat li hagués segrestat el seny, a ella.

—Jo? —pregunta per tercera vegada, com si fes temps per cercar una excusa plausible i versemblant, com si no fos prou clar que ha estat enxampada en flagrant delicte.

—Segur —admet sense un bri de dubte.

—Exageres —s'escandalitza ella, reforçant-se amb una ganyota esbiaixada.

—Mai —murmura entre llavis ell, mastegant cada lletra del monosíl·lab.

—Sempre! —declama ella amb un to alt i ferm, perquè ell retiri l'acusació.

—Exagero? —li pregunta, en lloc de desdir-se'n, i es palplanta al seu davant i assenyala les bosses violàcies sota els ulls, la conseqüència d'una nit gairebé completa d'insomni i de donar voltes com un ventilador dins del llit, i amb ganes de tallar-li el cap, destral en mà, sense gens de clemència.

—Sí!! —borda ella.

—Coi! —xiscla ell un penjament eufemístic, mentre dramatitza la seva positura.

—Adeu —pronuncia ella, que ha quedat sense resposta després de la rotunditat de l'afirmació. I el cop de porta posterior ressona per tota la urbanització, traduint l'humor que se li ha quedat a ella després de l'acusació tan directa.

—'deu—diu desmenjadament a ningú, i agafa el mòbil; ha de posar punt i final a aquest conflicte, o les jornades se li posaran costa amunt si arrossegant cansament a la feina: el gegant de les trameses serà la solució més ràpida, perquè aquesta nit tingui uns taps per a les orelles.